divendres, 30 de setembre de 2011

Artur Mas, quina pena fas!!!

Res no hi ha de més pudent i execrable que l'autonomisme. Res de més reaccionari que aquest dependentisme català, regionalitzador i botifler. Res no encarna millor la decadència de la Catalunya dependent que aquest "govern dels pitjors". Aquest govern criptoracista i neogaltonià (de Galton i de les galtes que gasten), que aquest govern de pinxos extorquidors, que porten la Tresoreria de la Generalitat amb tants de dubtes, i amb tantes anades i tornades de Suïssa o del Palau.

Han guanyat les eleccions, diuen. No, no les han guanyades. Les eleccions les han perdudes els altres. I les perdran, una darrera l'altra, perquè no mereixen gens el vot del gros dels pobles que viuen als Països Catalans.

En tot cas, sempre ens queda el menyspreu envers el govern de la gentola. Gentola incapaç i curta de gambals. Les declaracions recents d'Artur Mas al voltant de la llengua que es parla a Sevilla, a Granada o a La Corunya (sic) són un reflex de tot el que significa CiU. Primer es pren un argument aparentment radical, i després hom demana perdó genuflex.

Però, què ha dit el President de la Diputació Regional? Ha dit que està molt orgullós que els catalans parlin el castellà millor que a Sevilla, a Granada o a la Coruña (sic). Que als catalans (que parlen en castellà), hom (l'hom castellà) els entén millor que no pas als sevillans, als granadins i als corunyesos (sic).

Hi ha quelcom de més trist? Un president que suposadament vota SÍ a la independència, considera beneficiós que els catalans sigui més castellans que els castellans! És clar que justament aquest és l'objectiu de la "immersión lingüística".

D'altra banda, el dictum de Mas reflecteix a les clares l'hispanocentrisme radical de CiU. És un hispanocentrisme vergonyant, perquè no s'admet, i en aquest sentit no pot produir res de bo. Mas no farà mai com Prim, ni serà president del govern espanyol ni, malgrat la islamofòbia, dirigirà cap batalla de Tetuan.

L'hispanocentrisme es manifesta en el menyspreu envers la "perifèria", i d'ací el comentari maliciós contra andalusos i gallecs. D'altra banda, el senyor Mas desconeix que la Corunya forma part de l'àmbit lingüístic galego-portuguès. També traspua el senyor Mas la vella concepció (tot en ell és arnat) que hi ha una "llengua" (la castellana) i uns "dialectes" (el sevillà i el granadí). És comprensible que des del govern promoguin la liquidació de les filologies, ara que aquestes filologies comencen a aplicar criteris científics per a conèixer la diversitat lingüística de totes les parles romàniques.

En l'esquema del Gobineau de la Plaça de Sant Jaume hi ha "superiors" i "inferiors". Ell es considera superior a sevillans, granadins i corunyesos. Ell es considera inferiors als vallisoletans. I d'aquí a unes setmanes, aquest individu farà voleiar la senyera... Enganyarà ben poca gent, i els independentistes que no se n'apartin prou de l'autonomisme pudent, quedaran ben empestats.

dimarts, 27 de setembre de 2011

20 de novembre: no, aquestes tampoc no són les teves eleccions

Fa cinc anys dèiem, en referència a les eleccions autonòmiques del 2006, que aquelles no eren les teves eleccions. Des d'aquest blog hem suspès de tant en tant les crides a l'abstenció, o les hem fetes vinculant-les a altres opcions, considerades un mal menor. Ara, en aquestes eleccions espanyoles del 20 de novembre, ho tenim més fàcil per dir que "no són les teves eleccions". No ho són, pel marc territorial que defensen aquestes eleccions. Però tampoc per la metodologia electoral, la qual, a més, ha endurit les condicions del sufragi passiu. En la mateixa situació concreta d'allò que s'hi juga, l'abstenció es referma. El suposat rostre humà de Rubalcabra no és més que continuïsme zapateril en la submissió completa als grans poders financers internacionals. Rajoy, de fet, ara fa campanya exclusivament per convèncer els poders financers que la seva submissió no serà pas menys completa. Les crides al vot útil "nacional" per part de CiU no mereixen comentari. Les d'ICV, millor no fer sang, encara que no crec que pagui l'esforç de posar-se la pinsa al nas el proper 20 de novembre. Hom pot reconèixer virtuts en Coscubiela sense necessitat de rebaixar-se a votar-lo. El mateix podem dir de l'Alfred Bosch. Més encara, direm que com menys el votem, més fàcilment el recobrarem com l'escriptor popular i de qualitat que és. I avalar als partits "extraparlamentaris"? No els fem cap favor avalant-los. Cada vegada que enganxen cartells electorals s'allunyen de la base obrera o popular que diuen defensar. Alhora, reforcem les dinàmiques grupusculars i la divisió en capelletes. No, tampoc no són les seves eleccions, encara que no ho sàpiguen.

I que ningú no pensi que abstenció el 20 de novembre, significa abstenir-se de fer coses. Ara és el moment de defensar les estructures populars bastides en els propers mesos i el moment de fer-les avançar. Com més nets siguem d'electoralisme, més fàcilment podrem fer aquesta tasca.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Manifestació #25-S: pel dret a l'habitatge

Tan sols bombolles especulatives poden promoure nivells de creixement econòmic en els països capitalistes desenvolupats. Potser és per això que els vulgareconomistes habituals ens expliquen que "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats". Ara el que cal, diuen, es reduir els salaris per sota de totes les possibilitats.

Els actius tòxics de bancs i caixes volen cobrar-s'ho tot. No tenen prou amb quedar-se l'habitatge que van col·locar a través d'una hipoteca, sinó que, en adjudicar-se aquest habitatge per un 60% de la tasació, encara poden rampinyar habitatges d'avalistes, i deixar uns i altres amb deutes de cinc i de sis xifres. Mentrestant, les entitats financeres exigeixen més i més ajuts i facilitats als poders públics: amb els diners dels rescats de baix interès fan negoci amb el deute sobirà. L'espiral de deute que denunciava fa una dècada la XCADE per als països en vies de desenvolupament, afecta ara als països en vies de subdesenvolupament.

Arrossegats per la tempesa, hom cerca quelcom on aferrar-se. Debades. Els compromisos, els pactes, les reformes, semblen ja més utòpics que la pròpia superació revolucionària del capitalisme.

I, alhora, hom pensa que han d'haver solucions. Aquesta és la intenció de la manifestació de demà, a Barcelona (Plaça de Catalunya, 18h), a Girona (al Pont de Pedra, 18h), a Lleida (a la Plaça Ricard Vinyes), a Tarragona (Plaça Imperial Tàrraco, 18h), a València (Plaça Sant Agustí, 18h), a Gandia (a la Plaça dels Indignats, 18h), a Benidorm (a l'estació del TRAM, 18h), a Alacant (davant de la Diputació, 19h), a Palma (Plaça d'Espanya, 18h), etc. Es reivindica la modificació de la llei hipotecària, perquè la dació de l'habitatge saldi el deute; es reivindica la supensió dels desnonaments per raó d'insuficiència d'ingressos laborals; es reivindica un parc públic d'habitatges de lloguer. És a dir, es demana un vaccí contra futures bombolles hipotecàries, un vaccí contra la llosa que per a la competitivitat del país són els costos dels lloguers, un vaccí contra el fet que hi hagi gent sense casa i cases sense gent.

dijous, 22 de setembre de 2011

Meses dels Parlaments, deixeu tramitar les ILPs!!!

L'ordenament jurídic espanyol va bastir la iniciativa legislativa popular, com tantes d'altres coses, sense ganes. Jurídicament, n'ha limitat fortament l'abast. No poden tractar matèries pertinents a lleis orgàniques, o de pressupostos, o de política internacional, o moltes d'altres. Reglamentàriament, a més, s'han interposat obstacles addicionals.

És francament lleig veure com, a banda de tots aquests obstacles, apareixen d'altres. La constitucionalitat de les lleis és atribució del Tribunal Constitucional d'Espanya, que s'hi pronuncia sobre aquelles lleis que, recentment aprovades, rebin recurs d'inconstitucionalitat per part de les instàncies amb capacitat d'interposar aquest recurs, o que siguin objecte d'una qüestió de constitucionalitat per part de jutges o tribunals. Per això, és bastant lleig que la Mesa del Parlament valori la constitucionalitat de les ILPs i rebutgi les propostes sense deixar que la ciutadania s'hi pronunciï amb les corresponents signatures.

Ha passat, ara, al Parlament del Principat, amb la ILP per consagrar la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. Ja té nassos que es consideri inconstitucional això, havent-hi sentència favorables del TC. És clar que els pallussos miserables que van promoure un procés vergonyós de reforma de l'Estatut (que venia a consagrar la legimitat de l'estat post-franquista) en són plenament responsables de la "reforma constitucional" perpetrada per la sentència posterior del TC sobre l'Estatut del Principat del 2006. La Mesa del Parlament ha rebutjat aquesta ILP.

En el Congrés espanyol, mentrestant, després de mig any de retencions i de misèries, ara s'ha donat curs a la ILP presentada per associacions d'afectats per les injustícies hipotecàries que, contempla, entre d'altres punts, la dació en pagament retroactiva. Sis mesos perduts en els quals desenes de milers de famílies han entrat en l'espiral de no poder fer front als pagaments hipotecaris i d'iniciar un procés que els pot suposar la pèrdua d'un habitatge i un endeutament irremediable de per vida.

dimarts, 20 de setembre de 2011

165.507 M€ vs. 93.351 M€: les aportacions que van fer possible el 'miracle espanyol'

Andrés Hurtado, el jove metge de El árbol de la ciencia, de Pío Baroja, canvia el País Valencià per la Manxa, concretament per Alcolea del Campo. Són els anys de final de segle XIX. Alcolea és llavors un poble (una ciutat) tocat per la fatalitat. Arran del Tractat dels Vins franco-espanyol, del 1882, els alcoleans mutaren els camps de cereals en vinyes... Seguiren uns anys de forta expansió, d'electrificació, de prosperitat, etc. El tractat tingué una durada de deu anys. Durant aquest període, la producció vinícola espanyola va veure disminuïts els aranzels. El 1892, però, el tractat no fou renovat, i retornaren els antics aranzels. Ningú, a Alcolea, no s'havia posat d'acord per passar-se al cultiu vitivinícola. Després del tractat, tampoc ningú no es va posar d'acord per aprofitar els beneficis adquirits amb el vi per tornar a la producció cerealística en unes condicions millors que les anteriors al 1882. Baroja ens diu: "el poble acceptà la ruina amb resignació". Els alcoleans, segons Baroja, es resignen tot dient: "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats". Baroja rebla: "Aquell estoïcisme va acabar per enfonsar el poble".

L'estoïcisme, l'austeritat, són els mots d'ordre dels dies presents. I ho són no tan sols a la Manxa, sinó a tot Europa. "Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats", "Cal treballar més i cobrar menys", "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats".

Les retallades en el consum domèstic van començar tan bon punt la "crisi" va començar a mostrar les orelles, el 2008 (o, potser, el 2007). Després dels "rescats financers", les retallades es traslladaren a les despeses públics, tota vegada que els ingressos públics davallaven dramàticament. Grècia, en aquests moments, té una taxa anual de decreixement del 7%. L'esclat de bombolles especulatives és tan antiga com la producció de mercaderies. El problema és que, en aquesta ocasió, el poder concentrat en mans de la classe dirigent és enorme, prou elevat com per garantir els seus títols tòxics. La contrapartida és l'esquilmament de la resta (de la majoria) de la població.

El 'miracle espanyol', a hores d'ara, és, evidentment, un 'miratge'. De la Península, l'única economia sòlida, fins a cert punt, és la basca. Disposar d'un teixit industrial pesant, fort i diversificat, i d'unes entitats financeres pròpies són la clau de l'excepcionalisme basc. El dinamisme econòmic que trobem (encara) en els Països Catalans té com a principals amenaces l'esmicolament del seu sector productiu i el desmuntatge implacabhttp://www.blogger.com/img/blank.gifle de les migrades entitats financeres pròpies. Però hi ha un altre aspecte en el qual mai no s'insisteix prou. A diferència del País Basc (concert econòmic de les Vascongades i el conveni econòmic de la Navarra estricta), la nostra terra fa part de "comunitats autònomes de règim comú". El "dèficit fiscal" assoleix valors que varien, segons l'època i el territori, entre el 5% i el 10%. Feridora és la situació de les Illes Balears, dramàtica la del Principat i especialment penosa la del País Valencià, que pateix aquest dèficit malgrat trobar-se amb un nivell de renda per habitant inferior a la mitjana estatal.

En el butlletí número 9 de l'associació independentista Sobirania i Justícia, llegim un article de Lluís Bonet i de Claudi Grinyó que du per títol "Solidaritats històriques". És un títol irònic, que fa mà del grandiloquent títol d'una obra de Josep Lluís González Vallvé i de Miquel Àngel Benedicto Solsona, "La mayor operación de solidaridad de la historia: Crónica de la política regional de la UE en España". Aquest llibre aparegué en el 2006, quan es tanca el segon programa septennal d'ajuts de la CEE del "fons de cohesió". El títol fa referència al nivell que tingueren els ajuts per a l'estat espanyol entre 1986 i 2006, que els autors qualifiquen de "tres vegades superior al que suposà el Pla Marshall per a tots els estats beneficiats després de la Segona Guerra Mundial". El valor era equivalent, comptant tota la població estatal, a 130 € per persona i any.

En total, els ajuts rebuts entre 1986 i 2006 foren uns 118.000 M€, als quals podríem sumar els del Programa FEOGA-GA (ajuts al sector agrícola en forma de polítiques de preus i de compensacions per la reforma de la política agrícola comuna) per arribar als 160.000 M€. Encara amb més afegits, la xifra global de recepcions percebudes s'enfila a 211.007,25 M€. Val a dir, però, que caldria deduir les aportacions espanyoles a la Unió Europea (117.656,66 M€). El saldo de percepcions netes seria de 93.350,59 M€.

Els dos autors continuen amb els càlculs. Ara passen a les relacions financeres entre el Principat i la resta de l'estat. En total, en el període 1986-2006, el dèficit fiscal d'aquest territori autonòmic fou de 165.507 M€.

Les dues xifres són contradtades. L'aportació solidària del Principat doblava en valors absoluts l'aportació solidària de la Unió Europea. Si ho expressem en valor per càpita, cada ciutadà del Principat aportà 78 vegades més que l'aportació del ciutadà de la Unió Europea. La diferència fonamental és que, mentre els ajuts europeus, són sotmesos a una comptabilitat més o menys estricta, però sempre oficial, la comptabilitat de les balances fiscals és semioficial.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Ennuegat amb els melindros (IV): La doctrina Conde-Pumpido sobre la condemna a la violència 'vingui d'on vingui'

La repressió contra l'independentisme basc marca el pas de la deriva que pren de forma creixent l'estat espanyol. En una emissora radiofònica, aquest matí, hom podia sentir les declaracions de Cándido Conde-Pumpido qui ha estat el fiscal general de l'Estat durant l'època de Zapatero. Conde-Pumpido s'ha referit a la sentència d'Otegi, però les paraules anaven més enllà. En les properes eleccions del 20-N, Bildu obtindrà uns resultats esclatants a les quatre circumscripcions basques i, a més, amb un discurs nítidament independentista. Conde-Pumpido va fer tot el possible per il·legalitzar Bildu. Només una sentència del Tribunal Constitucional va revertir la decisió presa pel Tribunal Suprem. En tot cas, Conde-Pumpido assenyalava el camí per il·legalitzar Bildu abans de les eleccions, i frenar el previsible èxit electoral. És en aquesta doctrina on s'hi veu la radicalització de l'espanyolisme. L'actual "llei de partits" ha estat substituïda ja per una doctrina que exigeix una condemna genèrica de la violència. Conde-Pumpido va més enllà, ja que ara també es podrien condemnar els partits polítics que condemnen la violència "vingui d'on vingui". "Vingui d'on vingui" és una expressió favorita del neutralisme petit-burgès, però també amaga el pòsit de radicalisme democràtic que també condemna la violència estructural del sistema, o la violència dels aparells de l'estat. Així doncs, darrera d'aquesta condemna "genèrica" s'amaga un perill "subversiu" que, segons Conde-Pumpido, també seria il·legalitzable.

Conde-Pumpido també feia referència a les reformes sobre el ministeri fiscal i parlava del necessari acord entre els dos "partits majoritaris". La crisi de l'estat espanyol, des de tots els punts de mira, s'adreça a un atzucac. En la desesperació, es fan crides a l'entesa entre els dos "partits majoritaris" en els termes d'estat. El turnisme s'evidencia en la campanya electoral derrotista que menen els dirigents del PSOE. Però també s'evidencia en el fet que el PP ha volgut fer callar les veus internes, com la de González Pons, sobre un canvi polític, orientat als interessos de la mitjana i petita burgesia. El continuïsme de Rajoy respecte de Zapatero es fa patent. Certament, el PPSOE i els governs que formin aquest bipartit no són més que el comitè executiu de la gran burgesia transnacional. Fins ara, aquesta tasca havia estat compaginable amb el manteniment dels mínims de la democràcia formal. Quina durada tindrà aquesta compatibilitat mentre ens endinsem en la crisi econòmica, política i social?

dijous, 15 de setembre de 2011

Joan-Pere Cerdà (1920-2011), poeta de les muntanyes ceretanes

Com quatre espigues sou,
muntanyes,
quatre espigues de vidre
tallades
en el cristall de l'aire.

Com quatre pomes sou,
muntanyes,
fruita amarada d'aigua
feta
per llavis de la plana.

Com braus sou, muntanyes.
Com braus que alcen el cap
acabada la sesta,
l'ombra d'un somni us queda en la blavor de l'ull
i el banyam temedor burxa a mig cel
l'enlluernadora presència.


Un 11 de setembre, el d'enguany, es moria el poeta Jordi-Pere Cerdà. El seu nom era Antoni Querol, però ell trià un nom, compost, que reflectís la modernitat i l'antigor de la seua llengua, i un cognom que assenyalés el seu origen. Havia nascut, efectivament, a Sallagosa, al bell mig de la Cerdanya, entre Llívia, la capital històrica, i Puigcerdà, la capital moderna. Enguany feia 70 anys dels seus inicis com a dramaturg, a Perpinyà, si bé sempre ha estat reconegut com a poeta.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Concentració pel català com a llengua vehicular única en l'ensenyament

Poques vegades es veuen a Esplugues de Llobregat concentracions tan multitudinàries a la Plaça de l'Ajuntament com la d'ahir. Potser caldria prendre bona nota que, lluny d'haver quedat adormida, la qüestió de l'opressió nacional és ben viva entre la població catalana.

divendres, 9 de setembre de 2011

Josep Termes: un historiador de classe

Josep Termes i Ardèvol va nàixer en un període cabdal de la història del moviment obrer, la que va del 19 de juliol i queda tancada mesos després, uns diran que per la reconsolidació del Govern de la Generalitat, uns altres que pels fets de maig del 1937 i uns altres per l'entrada de les tropes franquistes en la campanya de 1938-39. Fill de pagesos semiproletaritzats i migrats a Barcelona, les seves aportacions com a historiador se centren en la història política, en la història dels moviments, en la història contemporània de les lluites de classes (i de les lluites dins la classe) del Principat, dels Països Catalans o de la Península. Vinculat al PSUC, militant i actiu en la premsa del partit, fou més el PSUC qui s'hi distancià d'ell que no pas a l'inrevés. Paradoxalment, Termes serví com a bon desinfectant contra les doctrines habituals de la direcció psuquera envers el moviment anarco-sindicalista o envers els orígens populars del catalanisme. S'ha mort avui, als 75 anys. Termes va poder dur a terme bona part de la seva trajectòria historiogràfica en el marc de la universitat, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Els qui coneguin l'ambient de les actuals facultats d'història, de sociologia o d'economia ens podran dir fins quin punt hi ha perspectives de poder fer-hi feina sense haver de sotmetre's als imperatius ideològics vigents.

dimecres, 7 de setembre de 2011

Les llengües vehiculars

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-Principat (TSJC) ha mostrat que el sistema d'immersió lingüística (nom particularment estúpid per referir-se al fet d'emprar la llengua vernacla com a llengua vehicular en l'ensenyament) és jurídicament feble. La llei que el sustenta es troba recorreguda davant del Tribunal Constitucional. I el mateix Tribunal Constitucional, en haver-se de pronunciar sobre l'Estatut d'Autonomia del Principat (degut al gest estúpid, previ, de reformar l'estatut del 1979) ja va atacar qualsevol interpretació sobre els usos oficials de les llengües que no fos la de la "co-oficialitat". No obstant això, de moment, la resposta general, de l'administració, dels partits polítics, dels sindicats i col·lectius docents, dels pares i mares d'alumnes, dels sindicats i col·lectius d'estudiants, etc., mostren una força prou elevada com per defensar el sistema actual. Òbviament, el sistema actual no pot frenar els processos sociolingüístics que tenen lloc en un marc econòmic i polític concret, de forma que, tot sovint, per a molta gent, la diferència entre el sistema actual i el sistema que voldrien imposar els "bilingüistes" sigui ben etèria.

En tot cas, Vicent Partal reflexionava sobre la qüestió. Al nord del Sénia, un sistema d'ample consens és qüestionat per un grapat de famílies, i queda ben coix en els tribunals. Al sud del Sénia, en canvi, centenars de milers de famílies defensen l'ús del català com a llengua vehicular, i es troben amb un sistema que no respon a aquesta demanda, insuficient, i amenaçat per l'enèssim invent del Departament d'Ensenyament. Mentrestant, la desprotecció dels alumnes a la Franja de Ponent és absoluta pel que fa fins i tot a agressions lingüístiques pròpies de l'era franquista. El PP balear més d'una en prepara. I així podríem seguir.

La situació del català en l'ensenyament, però, és molt millor que en la de qualsevol altre àmbit social, a qualsevol territori que ho analitzem. Fet i fet, és un miracle quotidià que això es mantingui, malgrat totes les pressions en contra. Difícilment això revertirà. Però calen demostracions que tota la societat s'implica en l'ensenyament. D'ací la rellevància de les convocatòries del 12 de setembre del 2011. S'ha demanat d'anar vestits de color groc, en solidaritat amb els col·lectius educatius, i en solidaritat amb els alumnes. S'ha demanat també de fer concentracions arreu del país. A Esplugues, a la Plaça de Santa Magdalena, davant de l'Ajuntament, la concentració començarà a les 7 del vespre.

dissabte, 3 de setembre de 2011

La Segona Festa Estellés

[El poeta mediterrani contempla el mar, el mar d'un 4 de setembre, per exemple, i diu:]

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

100 anys de la manifestació de Berlin “contra el bel·licisme” i “per la pau dels pobles”

El primer diumenge de setembre del 1911, tal dia com avui fa cent anys, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) convocava a Berlin una manifestació sota els lemes “Contra el bel·licisme!” (Gegen die Kriegshetze!) i “Per la pau dels pobles!” (Für den Völkerfrieden!). S’alternaven, com de costum, dos lemes, el lema negatiu (en aquest cas, contra l’agitació bel·licista) i el lema positiu (la pau dels pobles). Hi assistiren unes 200.000 persones. Per tal que tothom pugués sentir els manifestos i els discursos, s’aixecaren al llarg del recorregut unes deu plataformes. Entre els oradors destacaven August Bebel, de 71 anys, i Karl Liebknecht, de 40, representants de la vella i de la jove generació de dirigents socialdemòcrates. Liebknecht havia perdut feia una setmana la seua dona, Julia, morta després d’una delicada operació quirúrgica. Bebel, vidu de feia un any, era de salut ben delicada, i havia d’afrontar diversos problemes familiars. La convocatòria de la manifestació s’havia decidit arran de la crisi d’Agadir, que havia esclatat l’1 de juliol del 1911, quan el canoner alemany Panther arribà al port marroquí d’Agadir. Formalment, el Panther havia arribat al Marroc dins dels esforços per “posar pau” en el Sultanat del Marroc. A principis d’any havia esclatat una revolta, i en el mes d’abril, els revoltats havien assetjat el Palau de Fez. En el mes d’abril, els francesos enviaren tropes amb l’objectiu oficial de protegir les vides i propietats dels europeus. Amb el mateix objectiu, el 5 de juny del 1911, els espanyols havien ocupat Larache i Ksar-el-Kebir.

En començar el segle, el Sultanat del Marroc era un dels pocs estats africans que no havien estat reduïts a l’estatus de colònia o de protectorat. De fet, les potències europees no reconeixien la independència més que de dos estats africans, l’Imperi d’Etiopia i la República de Libèria. En el 1904, el Regne Unit va reconèixer que el Marroc entrava dins de l’àrea d’influència de França. L’Imperi Alemany, que també cobejava el Marroc, hi va protestar. Aquesta primera crisi marroquina no es va resoldre fins a la Conferència d’Algecires, en la qual es reconeixia a França i a Espanya una missió especial en la protecció dels interessos europeus en el país. La pressió colonial sobre el Sultanat del Marroc desencadenà la rebel·lió de començaments del 1911.

El moviment de tropes franceses i espanyoles (aquestes, a efectes pràctics, subordinades a les primeres) no fou vist amb bons ulls pel govern britànic. Al Regne Unit no l’interessava que el Marroc fos reduït a la situació de “protectorat” franco-espanyol, ja que això deixaria tot el Magreb sota el domini colonial francès. Però, òbviament, tampoc no era interessat en l’establiment d’un govern marroquí oposat a la ingerència colonial europea. Per acabar-ho d’adobar, l’arribada del Panther a Agadir feia pensar en la intenció d’Alemanya d’establir-hi una base naval. Així s’entén la forta protesta diplomàtica, francesa i anglesa, contra l’operació naval alemanya.

El 7 de juliol, l’ambaixador alemany a París anuncià que no tenia cap aspiració territorial al Marroc, i que acceptaria un Protectorat francès del Marroc sempre que se salvaguardessin els interessos econòmics alemanys al Marroc, i que hi hagués una compensació territorial en forma de cessions de part del Congo francès en favor del Camerun alemany. El 15 de juliol, la proposta alemanya es feia més precisa. Eren disposats a reconèixer el protectorat francès del Marroc i a cedir a França Togolàndia i el nord del Camerun, a canvi de rebre tot el Congo francès fins al Riu Sangha i també fer-se amb el dret, exercit fins llavors per França, d’intervenció en el Congo belga. Les negociacions entre França i Alemanya ja havien començat. La premsa burgesa, però, de banda i banda, escalfava l’ambient. El 21 de juliol, David Lloyd George declava que “si la Gran Bretanya és tractada malament en interessos que li són vitals, com si no importés gens en el gabinet de les nacions, llavors dic emfàticament que la pau a aquest preu seria una humiliació intolerable per a un gran país com el nostre”. Les declaracions de George foren llegides com un advertiment a Alemanya, i com un refermament de l’entesa anglo-francesa. La premsa burgesa alemanya recordà com d’injusta era la divisió colonial . L’Imperi Britànic era molt més estès que no pas reflectia el poder real de la Gran Bretanya. L’Imperi Francès també era mastodòntic davant de les proporcions econòmiques de la metròpoli. Els imperis neerlandès i portuguès eren un fòssil d’una altra època, sostinguts tots dos per l’Imperi Britànic, de la mateixa manera que les colònies africanes de belgues i d’espanyols no eren més que sufragànies de l’imperi francès. I, al damunt, l’Imperi Britànic i l’Imperi Francès es coaligaven contra Alemanya, la gran potència industrial, bla, bla, bla.

L’SPD era una partit poderós, el partit més fort d’Alemanya en termes de vots i de militants, recolzat a més en la classe social que, de manera imparable, esdevenia hegemònica a Europa com a conseqüència del mateix desenvolupament del capitalisme. El juliol del 1909, Barcelona havia mostrat el que era una revolta obrera contra una guerra colonial. En el 1907, Bebel havia desafiat tots els consells moderadors que deploraven la seva denúncia contra la guerra d’agressió de l’Imperi Alemanya contra els hotentots. La crisi d’Agadir, però, ja no era la perspectiva d’una guerra al Marroc, sinó la d’una guerra mundial.

La posició de l’SPD en el 3 de setembre del 1911, però, no era gens fàcil. La premsa burgesa ho presentà com una mostra de submissió a l’imperialisme franco-britànic. Fins i tot, hi hagué qui assenyalà que, d’aquesta manera, es traïa al poble marroquí en la lluita contra l’imperialisme francès. No faltaven tampoc veus, dins del moviment obrer alemany, que consideraven que l’imperialisme franco-britànic era denunciable pel seu caràcter parasitari, financer, en front al més sanitós capitalisme industrial alemany, puixant i renovador.

Cent anys després, la història es repeteix. Però ara ja no hi ha un SPD amb la mateixa força que llavors i amb el mateix caràcter de classe. Les guerres imperialistes dels nostres dies les fan “exèrcits professionals” i no pas lleves forçades. La propaganda bèl·lica, però, reprén els mateixos tints de l’època. Els caps hotentots del 1907 eren opressors del seu propi poble, que calia alliberar. Marroc era en el 1911 un ‘rogue state’, que calia protegir d’ell mateix. Un a un, en les vuit dècades precedents, tots els estats del nord d’Àfrica havien passat a l’estatus de colònia o protectorat de França, d’Itàlia o de Gran Bretanya, sempre en nom de la civilització i del desenvolupament. Òbviament, la guerra mundial, en el 1911, no fou aturada per la manifestació de l’SPD. Les potències no se sentien preparades per a una guerra mundial oberta... Encara.

divendres, 2 de setembre de 2011

2 de setembre, per la sanitat pública: contra retallades i privatitzacions

El recinte de la Maternitat, seu, entre d'altres, del Departament de Salut de la Generalitat del Principat, acollia avui des de les 6 de la tarda, una concentració-assemblea per la sanitat pública. Columnes vingudes des de Bellvitge, l'Esperança o el Dos de Maig havien sortit a les 4 d'aquests hospitals en lluita. Col·lectius de treballadors del sector de la salut i de treballadors d'altres sectors, usuaris de la sanitat pública, han arribat des d'altres pobles, viles i barris: Viladecavalls (que lluita activament i amb ocupacions contra el tancament del CAP de Can Trias), Rubí, etc. Especialment destacada ha estat la presència del moviment veïnal i popular dels barris de l'Hospitalet de Llobregat. Una auxiliar d'infermeria de Bellvitge, precisament, era la que explicava l'impacte que ja tenen les retallades en el tractament de l'ictus. Des de la Vall d'Hebron es denunciava la intenció de cedir espais públics a l'empresa privada. També s'ha denunciat com els tancaments parcials ha proliferat la massificació en urgències, i com això afecta particularment els pacients més grans i els pacients infantils. Sinistrament, tot aquest atac a la sanitat pública (una part efectiva del salari social agregat de la classe treballadora) va vinculat pels qui també es planyen de l'excessiva esperança de vida de les classes populars del nostre país. Contra això, creixen les veus que consideren que només l'acció per excel·lència de classe, la vaga general, pot constituir una eina que reverteixi l'actual situació defensiva en una d'ofensiva. Els mateixos que la reivindiquen, però, també són conscients del treball previ necessari: caixes de resistència, foment de la unitat obrera, mobilització popular.

Etiquetes de comentaris:

dijous, 1 de setembre de 2011

1 de setembre: retorn a la normalitat

En aquests dies, s'ha encunyat políticament un nou terme, "agosticitat", en referència a fer coses en "agost" quan tothom fa vacances. Vacances han fet als jutjats, però, tranquils, ja han reprès avui l'activitat desnonadora. Amb policia o sense, uns quants habitatges han passat avui al domini efectiu d'entitats financeres que ni els poden vendre ni els volen llogar.

Sense esperar a l'1 de setembre, la policia va practicar desallotjaments a quatre CAPs Vallès del ocupats (ocupats, parcialment) i que oferien una atenció sanitària autogestionada com a resposta a les retallades estivals de la Generalitat.

Això és el retorn a la normalitat.