dissabte, 5 de maig de 2012

El debat de les alternatives (6): la democràcia i la planificació econòmica de Pat Devine


La trajectòria de Pat Devine recorda la d’altres economistes que hem vist en aquesta sèrie. Comença a publicar en la segona meitat dels anys 1960, i vincula l’activitat acadèmica amb la producció teòrica encarada a projectes revolucionaris. A partir dels anys 1990 dedica més i més esforços a bastir un model de “democràcia econòmica” i de “planificació econòmica”, en el context d’una economia industrial. La planificació democràtica de l’economia i la propietat social dels mitjans de producció són la premissa d’aquest model, que supera la divisió social del treball.


Devine també s’ha dedicat a respondre a les crítiques al socialisme fetes per l’escola austríaca (Carl Menger, Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, etc.). Davant del concepte d’emprenedoria (els emprenedors mobilitzen socialment el coneixement tàcit participant en el procés de mercat), Devine ha aprofundit en els aspectes de la “planificació industrial”.


Per Devine, el factor més seriós en la crisi de confiança en la possibilitat del socialisme “és l’absència de qualsevol model teòric convincent de com s’organitzaria una societat socialista, i en particular una economia socialista”. Per exemple, cal demanar-se si és possible un càlcul econòmic racional sota el socialisme. Oskar Lange (1904-1965) havia ofert un model de “socialisme de mercat”, en el qual s’incorporaven mecanismes de mercat per establir preus, però des de l’escola austríaca s’insistia que amb això no n’hi havia prou, i que la propietat privada dels mitjans de producció era una necessitat ahistòrica.


La planificació democràtica participativa formulada per Devine s’enforteix arran del debat sobre el “càlcul econòmic racional”, particularment amb les aportacions de Maurice Dobb (1900-1976). Dobb defensava la planificació centralitzada i el seu mecanisme de coordinació prèvia de l’economia. Devine concep la planificació democràtica participativa com una alternativa al socialisme de mercat, i la postula “com un procés en el qual els valors i els interessos del poble en tots els aspectes de la vida interaccionen i s’hi donen forma mútuament mitjançant la negociació i la cooperació”. L’escola austríaca admetia que els mecanismes socialistes de participació podien mobilitzar el coneixement explícit, però que el coneixement tàcit únicament por emergir de l’acció d’actors econòmics individuals (els emprenedors). Devine considera que la planificació democràtica participativa permet descobrir i articular el coneixement tàcit, i que un colp mobilitzat el coneixement tàcit aquest pot informar conscientment les decisions econòmiques de planificació i coordinació.


Així doncs, la planificació participativa combina dos aspectes, 1) la planificació i 2) l’articulació del coneixement tàcit. La planificació, certament, restringeix l’autonomia empresarial, la qual cosa dificulta que els actors econòmics descobreixin i articulin el coneixement tàcit. En tot cas, per Devine, els actors econòmics, en una economia de mercat (capitalista o socialista), són les forces de mercat, que operen amb conseqüències impredictibles, les que imposen el poder correctiu que, en la planificació burocràtica, imposa el mecanisme planificador organitzat jeràrquicament.


Devine també posa de manifest que un dels reptes és mobilitzar el coneixement tàcit no tan sols dins de les empreses (a través de mecanismes de participació dels treballadors) sinó també fora de les empreses. Així, hi ha dos prerequisits per fer possible la planificació participativa:
- totes les persones han de tindre accés als recursos materials i personals necessaris per participar realment en el procés social de descoberta del coneixement.
- la presa de decisions a tots els nivells té lloc a través d’un procés participatiu que implica tots els afectats per la decisió.


Devine entén la “propietat social” en contradistinció tant amb la “propietat privada” com la “propietat estatal”, ja que seria la propietat pels qui són afectats per l’ús dels factors implicats. El dret de decisió sobre l’ús d’aquests factors de producció ha de recaure en els afectats per la decisió. No és el mateix l’impacte d’una decisió sobre els factors d’una empresa individual, que la decisió sobre decisions d’inversió en tot un sector industrial.