La
trajectòria de Pat Devine recorda la d’altres economistes que hem vist en
aquesta sèrie. Comença a publicar en la segona meitat dels anys 1960, i vincula
l’activitat acadèmica amb la producció teòrica encarada a projectes
revolucionaris. A partir dels anys 1990 dedica més i més esforços a bastir un
model de “democràcia econòmica” i de “planificació econòmica”, en el context
d’una economia industrial. La planificació democràtica de l’economia i la
propietat social dels mitjans de producció són la premissa d’aquest model, que
supera la divisió social del treball.
Devine
també s’ha dedicat a respondre a les crítiques al socialisme fetes per l’escola
austríaca (Carl Menger, Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, etc.). Davant del
concepte d’emprenedoria (els emprenedors mobilitzen socialment el coneixement
tàcit participant en el procés de mercat), Devine ha aprofundit en els aspectes
de la “planificació industrial”.
Per
Devine, el factor més seriós en la crisi de confiança en la possibilitat del
socialisme “és l’absència de qualsevol model teòric convincent de com
s’organitzaria una societat socialista, i en particular una economia
socialista”. Per exemple, cal demanar-se si és possible un càlcul econòmic
racional sota el socialisme. Oskar Lange (1904-1965) havia ofert un model de
“socialisme de mercat”, en el qual s’incorporaven mecanismes de mercat per
establir preus, però des de l’escola austríaca s’insistia que amb això no n’hi
havia prou, i que la propietat privada dels mitjans de producció era una
necessitat ahistòrica.
La
planificació democràtica participativa formulada per Devine s’enforteix arran
del debat sobre el “càlcul econòmic racional”, particularment amb les
aportacions de Maurice Dobb (1900-1976). Dobb defensava la planificació
centralitzada i el seu mecanisme de coordinació
prèvia de
l’economia. Devine concep la planificació democràtica participativa com una
alternativa al socialisme de mercat, i la postula “
com un procés en el
qual els valors i els interessos del poble en tots els aspectes de la vida
interaccionen i s’hi donen forma mútuament mitjançant la negociació i la
cooperació”. L’escola austríaca admetia que els mecanismes
socialistes de participació podien mobilitzar el coneixement explícit, però que
el coneixement tàcit únicament por emergir de l’acció d’actors econòmics
individuals (els emprenedors). Devine considera que la planificació democràtica
participativa permet descobrir i articular el coneixement tàcit, i que un colp
mobilitzat el coneixement tàcit aquest pot informar conscientment les decisions
econòmiques de planificació i coordinació.
Així
doncs, la planificació participativa combina dos aspectes, 1) la planificació i
2) l’articulació del coneixement tàcit. La planificació, certament, restringeix
l’autonomia empresarial, la qual cosa dificulta que els actors econòmics
descobreixin i articulin el coneixement tàcit. En tot cas, per Devine, els actors
econòmics, en una economia de mercat (capitalista o socialista), són les forces
de mercat, que operen amb conseqüències impredictibles, les que imposen el
poder correctiu que, en la planificació burocràtica, imposa el mecanisme
planificador organitzat jeràrquicament.
Devine
també posa de manifest que un dels reptes és mobilitzar el coneixement tàcit no
tan sols dins de les empreses (a través de mecanismes de participació dels
treballadors) sinó també fora de les empreses. Així, hi ha dos prerequisits per
fer possible la planificació participativa:
- totes les persones han
de tindre accés als recursos materials i personals necessaris per participar
realment en el procés social de descoberta del coneixement.
- la presa
de decisions a tots els nivells té lloc a través d’un procés participatiu que
implica tots els afectats per la decisió.
Devine
entén la “propietat social” en contradistinció tant amb la “propietat privada”
com la “propietat estatal”, ja que seria la propietat pels qui són afectats per
l’ús dels factors implicats. El dret de decisió sobre l’ús d’aquests factors de
producció ha de recaure en els afectats per la decisió. No és el mateix
l’impacte d’una decisió sobre els factors d’una empresa individual, que la
decisió sobre decisions d’inversió en tot un sector industrial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada