divendres, 11 de maig de 2012

El debat de les alternatives (7): la democràcia inclusiva de Takis Fotopoulos


Takis Fotopoulos va nàixer a Quios, el 14 d’octubre del 1940, però des de ben petit la seva família es traslladà a Atenes. Es va graduar en Economia i Ciència Política, i en Dret, a la Universitat d’Atenes, estudis compaginats amb la militància política i sindical. Als 26 anys va aconseguir una beca per ampliar estudis a la London School of Economics (LSE). Eren uns anys d’especial desenvolupament de la LSE, però també del moviment estudiantil londinenc. Els esdeveniments s’acceleraven tant a Londres com a Atenes. En el 1967, una junta militar pren el poder a Grècia. En el 1968, una onada de protestes obreres, juvenils i estudiantils somouen tot el continent. Fotopoulos queda vinculat a l’esquerra marxista grega. Des de Londres, milità en els Grups Socialistes Revolucionaris. En el 1969, esdevé professor d’economia en el Polytechnic of North London, funció que mantindria fins el 1989.


L’onada revolucionària fou prou forta com per fer caure la junta militar grega (1974) i per sotraguejar l’àmbit acadèmic tant britànic com continental. Però el colp definitiu quedà lluny, entre impotències i renúncies. La revolució neoconservadora que encarnen les victòries electorals de Margaret Thatcher assenyalen un canvi de corrent.


En aquesta sèrie, de Fotopoulos, ens interessen les seves idees sobre “democràcia inclusiva”. En el 1989, Fotopoulos havia començat a editar la publicació Society & Nature, on qüestions socials i ambientals anaven de la mà. La publicació, significativament, passà més tard a dir-se Democracy & Nature. Fotopoulos, incardinat en les tradicions del socialisme més o menys llibertari, volia beure en les fonts del socialisme revolucionari: la democràcia radical. Per comptes de dir-ne radical, Fotopoulos en va dir “inclusiva”, i així la publicació per ell editada saltava al ciberespai com a International Journal of Inclusive Democracy i es formava la Xarxa Internacional per la Democràcia Inclusiva.


Fotopoulos començà a parlar de “democràcia inclusiva” en el 1997. Es tractava d’un nou projecte que sintetitzava les tradicions del socialisme democràtic i llibertari i del moviment ecologista radical. En Towards an Inclusive Democracy assenyalava:


El col·lapse del “socialisme real”, que confirmà la fallida del moviment socialista per assolir una síntesi de les demandes d’autonomia i igualtat, la degradació paral·lela de la socialdemocràcia en una part integral del consens neoliberal, i la universalització consegüent de l’economia de mercat, han intensificat la crisi que començà fa uns dos segles, quan s’establí el sistema de l’economia de mercat i democràcia representativa. L’establiment de l’economia de mercat en particular fou instrumental en la creació de l’actual concentració enorme de poder, actualment accelerada per la globalització. Però és la concentració de poder la que és la causa fonamental de l’actual crisi multi-dimensional: política, econòmica social i ecològica.


Fotopoulos constava la necessitat de


formular un nou projecte alliberador. Aquest projecte s’hauria d’adreçar a la negació de la concentració de poder, i alhora seria la síntesi, però també la transcendència, de dos dues grans tradicions històriques, les socialistes i les democràtiques, així com de les tendències radicals dins dels moviments ecologista, feminista i autònom. Avui, aquest projecte no pot tindre cap altre contingut que el d’una democràcia inclusiva i el seu objectiu explícit hauria d’ésser la distribució igual de poder entre els ciutadans: en el nivell polític, a través de la democràcia directa, en el nivell econòmic a través de la democràcia econòmica, és a dir d’una nova forma d’organització econòmica més enllà dels sistemes fallits de l’economia de mercat i de la planificació central, així com al nivell social més ample. La democràcia inclusiva, doncs, no és cap utopia sinó que, en efecte, potser és l’única via realista de sortida de la crisi crònica i avui generalitzada en un esforç per integrar societat amb política, economia i natura.


Per Fotopoulos, la concentració de poder és el resultat de l’economia de mercat. En aquest sentit, una democràcia econòmica, per ell, hauria de superar l’estat, el mercat i la moneda.


El projecte de “democràcia inclusiva” cal entendre’l, segons Fotopoulos, com un “projecte antisistèmic”. Quin lloc ocupa aquest projecte? Fotopoulos deia fa uns mesos, en referència a l’esclafament de les revoltes de Londres de l’estiu passat, que “els aixecaments espontanis mai no poden enderrocar un sistema sòcio-econòmic (encara que sí el seu personal polític), si no recolzen en un moviment polític organitzat amb el seu propi projecte antisistèmic, la seva pròpia visió de la societat futura i una estratègia transicional per moure’s d’ací a allà”.


Fotopoulos no té pèls a la llengua. Després d’haver repartit llenya entre els espontaneïstes, passa a veure-se-les amb “l’esquerra degenerada” (inclosa que la va d’ecosocialista i transformadora), amb els discursos moralistes (de dreta o d’esquerra) sobre la crisi o amb allò que ell qualifica de “teories del desastre” i dels seus efectes desmobilitzadors i desorientadors.