La
següent parada d’aquesta sèrie la fem en el sistema econòmic que Michael
Albert, Robert Hahnel i d’altres han denominat “economia participativa” i que
en la divulgació se sol citar en l’acrònim “parecon”. La idea bàsica és que la
presa participativa de decisions és el mecanisme econòmic que guiar la
producció, la distribució de recursos productius i el consum. En aquest sentit,
els autors la contrasten no tan sols amb l’economia capitalista de mercat sinó
també amb l’economia socialista de planificació central. Albert la considera
una “visió econòmica anarquista”. També la podríem designar com a comunista, en
tant que els mitjans de producció són de propietat comunitària.
Michael
Albert (*1947) és conegut particularment com a co-editor de ZNet i co-fundador
de Z Magazine i de South End Press. En els anys 1960, fou actiu en Students for
a Democratic Society (SDS) i en les protestes contra la guerra del Vietnam. La
defensa d’una economia planificada de forma participativa la fa habitualment
contra l’ortodòxia del
mercat i ell mateix s’ha definit com
un partidari de l’
abolició del mercat, és a dir de l’abolició
de la producció de mercaderies.
Robin
Hahnel (*1946) és professor d’economia a la Portland State University. Se’l
defineix habitualment com un “economista radical”. Ell mateix es considera
situat en les línies del “socialisme llibertari”. Entre els autors que més
l’influeixen hi ha Karl Marx, John Maynard Keynes, Piero Sraffa, Michael
Kalecki i Joan Robinson.
Parecon
és un sistema que té com a objectius assolir una societat humana igualitària,
solidària, diversa, fonamentada en l’autogestió obrera i en l’eficiència.
Hahnel, vinculat a corrents del Green Party nord-americà, ha fet èmfasi en
l’eficiència com el grau d’assoliment dels objectius amb un mínim d’impacte
ambiental i de malbaratament de factors productius.
Els
quatre elements claus per assolir aquests objectius serien:
-
l’existència de consells d’obrers i de consells de consumidors que empren
mètodes d’autogestió per prendre decisions.
- repartiment equilibrat
de les feines (
balanced job complex) dins de cada fàbrica,
taller, etc., o grup laboral. Tot el personal ha de fer un determinat nombre
d’hores setmanals de tasques genèriques, de tasques tècniques o especialitzades
i de tasques de gestió i direcció. En resum, es tracta de superar la divisió
del treball entre diferents grups d’individus.
- remuneració d’acord
amb l’esforç i el sacrifici realitzats.
- planificació
participativa.
Ni
Albert ni Hahnel volen passar per “economicistes”. Així doncs, l’economia
participativa s’incardina en una societat participativa. La participació en
l’economia complementa la participació política, la participació cultural i una
transformació participativa també de les relacions de parentiu. Com a concepte
polític, Albert i Hahnel són partidaris de l’anarquisme, en el sentit
d’absència d’un poder polític diferenciat. Des d’un punt de mira cultural,
afavoreixen el policulturalisme, en contraposició a la “puresa cultural” i als
aspectes divisius del multiculturalisme. En el camp de les relacions sexuals i
de parentiu, Albert i Hahnel subscriuen la crítica feminista al
patriarcat.
La presa
democràtica de decisions en la vida laboral es basaria normalment en el
principi de majoria, és a dir que les decisions es prenen pel vot majoritari
(50%) dels implicats. En casos de més rellevància pot exigir-se una majoria
qualificada i, fins i tot, la necessitat del consens (és a dir, en aquest
darrer cas, qualsevol treballador tindria la capacitat de vetar una decisió).
Albert i
Hahnel fan més èmfasi encara en la necessitat de destruir les jerarquies en el
lloc de treball. Per ells, hi ha tasques més o menys empoderadores. Distribuir
les tasques de manera permanent, implica que els treballadors amb tasques més
empoderadores acabarien per imposar les seves decisions en els consells, encara
que se servés el principi de vot majoritari o de consens. Òbviament, aquesta
redistribució no pot acabar-se en el centre de treball, i l’ha de trascendir.
Hi ha centres de treball que empoderen més i uns altres que empoderen menys, i
tothom hauria de rotar-hi. Les rotacions podrien tindre un caràcter
intrasetmanal (en el mateix centre de treball) o manifestar-se en rotacions
durant uns mesos en determinats centres de treball.
Un
aspecte també rellevant del parecon és la qüestió de la remuneració. Albert i
Hahnel assenyalen que el sistema de mercat i el sistema burocràtic tendeixen a
remunerar les persones d’acord amb l’herència (per l’herència directa de
propietat o per la capacitat parental de finançar/promoure/aconsellar estudis o
aprenentatges laborals), la propietat o la intel·ligència innata.
Contràriament, el parecon vol remunerar l’esforç i el sacrifici. Una de les
paradoxes del sistema capitalista (reproduïda també pel sistema burocràtic) és
el fet que hom sovint remunera pitjor les feines menys desitjades, que tenen
components de penositat, de risc, etc. Però remunerar per l’esforç i el
sacrifici vol dir també remunerar la superació. Aquesta és la manera de poder
obtindre de cada individu segons la seva capacitat. Val a dir que les persones
incapaces (parcialment o total) de treballar, han de rebre una remuneració
d’acord amb la seva necessitat. De totes formes, la idea és que tots els
treballadors tinguin una participació igual en el producte social, i que la
divergència en ingressos per a despeses personals sigui d’un grau menor, i que
depengui de la decisió lliure de cadascú d’equilibrar el temps de feina i el
temps de lleure. La remuneració es faria en forma de crèdits intransferibles al
consum.
Els consells obrers s’agruparien d’acord amb el sector econòmic
i el lloc de producció. Els consells de “consumidors” s’agruparien d’acord amb
criteris geogràfics. Aquestes serien les estructures de decisió. Com a auxiliar
tècnic, hi hauria Comitès per Facilitar Iteracions, que tindrien com a input
les decisions dels consells, dades econòmiques i projeccions de futur. Els
Comitès elaborarien aquesta informació en forma d’opcions que serien sotmeses a
votació popular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada