dissabte, 22 de setembre de 2012

Eleccions autonòmiques plebiscitàries a la vista?

És simptomàtic que l'ANC hagi tramès correus electrònic per aclarir la concentració de la Plaça Sant Jaume de dijous passat, que es convertí en una benvinguda independentista al president Artur Mas, provinent de les negociacions fracassades per l'enèssim pacte fiscal Generalitat-Estat espanyol. #Totsambelpresident va provocar reaccions al·lèrgiques en determinats rodals. I cal dir que dir, com diu Josep Guia, que "no se'ls creu", que no ens els creiem, ens converteix en suspectes d'antipatriotisme. Amb més duresa, potser, un col·laborador de Terra i Lliberta, donava irònicament les "gràcies" a l'ANC.

El creixement del nombre de persones que s'estimen més viure en un estat català que viure en un estat espanyol és un fenomen complex. És unilateral pretendre que tot és producte d'un adoctrinament fet a través de les escoles de (o concertades amb) la Generalitat i els mitjans de comunicació (públics o privats) en català. Però, alhora, la normalització lingüística en l'ensenyament i en els mitjans de comunicació ha tret la bena a molta gent que considerava que la identitat catalana era massa feble per esdevindre una identitat nacional. Així doncs, en certa forma, l'autonomia ha alimentat la independència, tant en la pròpia lògica autonomista (que parteix de la idea de "ésser una nació") com en les insuficiències d'aquesta autonomia (i que ara esclaten en la forma d'un endeutament i dèficit públics que justifiquen retallades socials i augments de pressió fiscal al "poble petit").

Deia Joan Fuster que totes les llibertats són solidàries. Nosaltres, en la pràctica, oblidem això sovint. L'abril del 2011, recordem-ho, fou marcat per la consulta sobre la independència a Barcelona, amb les crides il·lusionants durant el recompte que feien "aquesta és la nostra democràcia" (i que, per una nit, canviaven l'habitual "aquesta és la seva democràcia"). Un mes i escaig després, les crides il·lusionants es produïen al voltant de la Plaça Catalunya de Barcelona, o de la Plaça de l'Ajuntament de l'Hospitalet o del Parc Onze de Setembre d'Esplugues. Algunes persones hi foren a l'abril i hi foren al maig, però alguns del maig no eren a l'abril, i alguns de l'abril no eren al maig. Ara torna a girar una mica la truita, i l'agitació pels "drets socials" sembla abandonada per l'agitació de la "independència nacional".

El problema clau és que encara ens manca capacitat per fixar dinàmiques. Sovint, els debats se centren en caracteritzar les propostes d'altri. Així, valorem el moviment Occupy un dilluns. El dimarts estudiem el contingut de classe de l'Assemblea Nacional Catalana. El dimecres reflexionem sobre si tal Plataforma pels Drets Socials és o no és controlada per elements polítics "refor". El dijous pensem si el manifest signat per un grup d'intel·lectuals juga a favor o en contra de la unitat dels Països Catalans. I en acabar la setmana lectiva, discutim si ens afegim o no a una campanya per denunciar una agressió contra el patrimoni natural o cultural. Després sí, en votar afirmativament per la iniciativa, aquesta tira endavant gràcies al nostre esforç, i la podem colorejar més o menys.

Ara ens passa el mateix amb les virtuals eleccions al Parlament del Principat. N'hi haurà o no. I què fem? I unes elecciones que no convoquem a una institució en la qual no creiem en el nostre mapa dels Països Catalans, ens convertiran xibolet per fer-nos mala sang i per dir-nos el nom del porc els uns als altres.