La independència dependent

L'Arcadi Oliveres expressava no fa gaires dies el seu estupor quan, tot parlant amb un destacat independentista, l'Oliveres feia: "l'estat català, que serà una república...". I l'interlocutor feia "o no". Ara sentim a dir que un futur estat català (el segon estat català, com puntualitza molt bé l'Agustí Cerdà, car el Principat d'Andorra és el primer) "no hauria d'ésser necessàriament una república". No? Què seria, alternativament? Una monarquia? I si fos una monarquia, qui faria de rei (o regent, o príncep)? Us imagineu un Principat de Catalunya amb el Borbó (un Borbó o una Borbona) com a "cap d'estat"? Ja ens podem imaginar coses, ja. Aquest segon estat català, evolució natural i harmoniosa de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria qui sap si un Principat de Catalunya restaurat (amb l'Urdangarín i l'Urdangarina com a "prínceps"?) o un Regne de Barcelona (amb Joan Carles I, com a Rei de Barcelona), per allò de la marca internacional. Seguint aquesta "doctrina", el català i el castellà serien les dues llengües co-oficials, com ara, o pitjor que ara, si és precís. Tant per tant, la bandera espanyola (bicolor o tricolor, segons els esdeveniments a l'Espanya estricta) seguiria també com a bandera co-oficial. Els retrats de Sa Majestat continuarien en els llocs oficials, esdevinguda ja Majestat Catalana. En qüestions de defensa, potser ens trobaríem amb una Unió d'Armes, i amb les Forces Armades espanyoles assumint aquestes funcions, amb el beneplàcit de l'OTAN. La participació en la Unió Europea del nou estat potser seria mediada a través d'un protectorat franco-espanyol. Tota aquesta caricatura és caricatura però també reflecteix el desig d'una "transició nacional" on "tot canviï perquè res canviï". El manteniment dels símbols estatals actuals seria alhora el símbol del manteniment de les mateixes èlits. Aquesta caricatura, naturalment, també serà aprofitada per una suposada esquerra, més espanyola que esquerrana, i que ens vol fer vindre por amb un "rogue state", terra de màfies i d'erosió absoluta dels drets socials. Aquest "rogue state" ja existeix i és el que patim sota l'ample paraigua de la Unió Europea, la República Francesa i el Regne d'Espanya. Així, que por, molta por, ja no pot fer això de "l'estat ultraliberal". Ara bé, és comprensible que una transició nacional així no desperti gaires entusiasmes entre els rodals que consideren que les limitacions territorials i socials del projecte són força greus. Amb bon pas, però, cal confiar en les capacitats de l'esquerra independentista per fornir un projecte socialista per als Països Catalans.