dilluns, 24 de setembre de 2012

Per què el govern Mas no vol pronunciar el mot "independència"?

Xavi Oca parlava recentment del canvi d'hegemonia que s'ha produït, i en el qual l'hegemonia de l'autonomisme-federalisme ha estat substituïda per l'hegemonia de l'independentisme. Avui, ésser catalanista o nacionalista s'ha convertit, fora de malabarisme intel·lectuals, en sinònim d'independentisme. El canvi, però, no és uniforme. El "nou independentisme" té un concepte radial dels Països Catalans, en el qual hi ha un territori nacional irrenunciable (les quatre províncies), uns territoris addicionals de primera corona (la Franja de Ponent i la Catalunya Nord) i una segona corona formada pel País Valencià i les Illes Balears. Com que Andorra ha sabut mantindre la independència no forma part de l'esquema territorial del "nou independentisme". És lògic que aquest esquema territorial generi incerteses en el territoris de la segona corona. Pau Fabra, d'Elx, es queixa particularment del fet que aquest "nou independentisme" no contempli què passarà eventualment amb el País Valencià i les Illes Balears en l'escenari d'una República Catalana restringida que arriba a pactes amb un Regne d'Espanya que reté els territoris citats.

La indefinició territorial va acompanyada indestriablement d'una indefinició del contingut polític d'aquest reivindicat "estat propi". Que CiU empri terminologies com "estat propi" o "estructures d'Estat", i les hagi combinat fins fa quatre dies en un full de ruta que incloïa "un pacte fiscal en la línia de concert econòmic", és simptomàtic. Artur Mas ha dit en alguna ocasió que no li agrada parlar d'independència perquè en l'actualitat els estats són "interdependents".

És cert que el mot "independent" ha canviat de significat. La historiografia hispànica post-napoleònica parlar de "Guerra d'Independència" per referir-se a les lluites del 1808 al 1814. No obstant, el Regne d'Espanya, sota l'ègida napoleònica, va mantindre la independència formal (amb un rei propi, el germà de l'emperador), i fins i tot els decrets que annexionaven part de Catalunya i part d'Aragó a l'Imperi dels Francesos no foren aplicats en tota formalitat. De totes formes, en l'actualitat, al Regne Unit és possible l'existència d'un Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) que, bàsicament, lluita contra les dependències del Regne Unit respecte de les instàncies de la Unió Europea. L'UKIP, en canvi, no té problemes en les dependències del Regne Units envers els Estats Units.

La cosa, doncs, és complicada, ja que és perfectament acceptat defensar la independència envers París i Madrid, i defensar la (co/inter)dependència envers la troika formada pel BCE, la Comissió Europea i l'FMI.

Les ambigüitats del govern Mas són calculades. Ara mateix, amb el viratge fet, confien en guanyar unes eleccions al Parlament avançades. Guanyades aquestes elecciones, deuen confiar en contemporitzar les coses. No oblidem que si van guanyar les eleccions del novembre del 2010 fou essencialment gràcies al creixement de la reivindicació nacional. Podrien repetir la jugada ara? Potser. Però si no fos el cas, hi ha diverses vies cap a "l'estat propi", algunes de les quals fins i tot són compatibles amb la monarquia espanyola, amb les forces armades espanyoles, amb l'imperialisme cultural espanyol i amb la tutela de la justícia espanyola.