Procés Constituent a Catalunya

Ahir a la vesprada, Jaume Barberà anunciava amb una piulada que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres presentarien en el seu programa, Singulars, el manifest "Procés Constituent a Catalunya". En qüestió de minuts, en les xarxes socials, i, després, en els cenacles de la dissidència, es debatia aquesta proposta i els seus defensors. Forcades ja havia parlat repetidament (per exemple, en la xerrada que va fer a l'Hospital de Sant Pau, el desembre passat) de la idea d'una candidatura àmplia que, a través d'unes eleccions en el sistema vigent, obrís un nou procés constituent. Quant als supòsits programàtics bàsics, cal recordar la bona sintonia de Forcades amb la campanya "Sense Sobirania Econòmica no hi ha Independència", en la qual va participar en un acte a Sant Joan Despí. Aquesta campanya, impulsada per Endavant-OSAN, havia arrencat amb una xerrada precisament d'Arcadi Oliveres. En el Singulars d'ahir, és simptomàtic que Barberà, Forcades i Oliveres esmentessin les tres experiències assembleàries. D'una banda, Forcades es va referir a l'Assemblea Nacional Catalana; Oliveres va parlar de "les CUP"; i l'equip de Barberà il·lustrà el decorat del programa amb un passi de fotografies del Moviment 15-M. No cal dir que, els qui som a la intersecció d'aquestes tres experiències, no podem saludar més que amb simpatia aquesta nova proposta.

Cal que neixen mil flors. Sí, encara som en aquesta etapa, però sempre a condició que les flors no reclamin exclusivitats. Les assemblees locals, de barri o de poble, han de saber participar alhora de projectes diversos com la Cooperativa Integral Catalana (CIC), com l'Auditoria del Deute, com la PAH, com les marees de colors. Participar-hi, és clar, sense imposicions. Cada projecte genera contradiccions. Per exemple, seria insòlit que una assemblea local àmplia hagués de quedar reduïda a una corretja de transmissió d'una candidatura, per molt Syriza que sigui, i precisament si es massa Syriza.

Cal fer valoracions crítiques de cada proposta i, alhora sotmetre les nostres propostes a les crítiques populars. Fa tres anys, en la cursa per a les eleccions del Principat del novembre del 2011, la gent de Reagrupament es planyia dels qui no se sumaven a Reagrupament, i promovien una plataforma que es deia "Suma Independència". Suposem que en un món paral·lel, Reagrupament s'hagués sumat a "Suma Independència" en el mes de maig. Dos mesos després, amb coincidència de la sentència del TC, podria haver sorgit una altra plataforma, "Multiplica Independència", a la qual "Suma Independència" s'hagués sentit interpel·lada a integrar-s'hi. La història podria no haver acabat, i encara una tercera plataforma, "Tots Units", hauria pogut aspirar a l'absorció de "Multiplica Independència". Les concepcions basades en la capelleta o el xiringuito són criticables. Però també cal anar alerta amb bolets mediàtics de laboratori. La unitat es construeix des de la base, i des de la base és que s'hi llencen a terra els envans que calgui (si cal i quan cal). Qualsevol moviment ample ha de contemplar l'existència d'afinitats diverses, de tradicions dispars, i no hi ha afinitat i tradició més sectària que la que proclama que ella mateixa no té ni afinitats ni tradicions.

Les coses cal veure-les des dels continguts. Per exemple, des dels 10 punts del manifest de Procés Constituent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

No tinc ara a les mans el manifest de la CUP-AE a les eleccions del novembre, però les analogies són clares. Els dos són programes d'unitat popular, programes de transició basats en interessos amplis de les classes populars. Això implica l'existència de contradiccions, ja que els interessos de la classe treballadora i les altres classes populars no són idèntics. És precisament per això, que aquests programes també poden engendrar una certa il·lusió institucionalista, segons la qual l'aparell tècnic de l'estat burgès pot ésser posat al servei de la classe treballadora simplement a través de la victòria d'una candidatura popular a través del sufragi universal. L'experiència a l'Amèrica Llatina demostra que algunes tasques sí es poden emprendre a través d'aquesta tàctica. Però aprofundir-hi requereix de transformacions que menen al trencament dels supòsits de la democràcia burgesa (inclosa la més radical i participativa) i del capitalisme (fins i tot del capitalisme popular).

Són les il·lusions institucionalistes les que són al darrera de les limitacions territorials de moltes propostes, començant per la pròpia ANC o pel propi Procés Constituent, que es limiten al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, o del moviment 15-M, que segueix els límits de l'estat dinàstic espanyol. Una perspectiva internacionalista ha de superar aquests límits. Alhora, les tasques d'alliberament nacional exigeixen propostes de Països Catalans. Això no exclou la convivència amb altres àmbits territorials (peninsular, mediterrani, eurasiàtic, eurafricà, euramericà, etc.) però sí que sol·licita que no assumim que els àmbits territorials associats a les estructures polítiques vigents (estats o regions autònomes) siguin els únics factibles.