dilluns, 10 de juny de 2013

Els Borbó-Lubomirska en el cas Emperador

Llegim a la premsa (p. ex. a Vilaweb) com tres "cosines del rei d'Espanya" han estat encausades en l'afer Emperador. L'Emperador no és cap altre que Gao Ping, pressumptament màxim responsable d'una trama d'emblanquiment de capitals. Les tres encausades són (i les hipervinculem en la fitxa de la magnífica web d'informació genealògica de Leo van den Pas): María Margarita Borbón Dos Sicilias Lubomiska, la seva germana María Inmaculada i la filla de la darrera, María Ilia García de Sáez

Seguint la informació de Leo van den Pas trobem l'avantpassat comú de les Borbó-Lubomirska i les de l'actual rei d'Espanya: el comte de Caserta. Aquest comte de Caserta, Alfonso Maria Giuseppe Alberto de Borbó-Dues Sicílies i Habsburg-Lorena, ja havia fet titulars en la premsa espanyola en les primeres setmanes del 1901 (p.ex. Caserta y los carlistas, en La Vanguardia, llavors fustigadora de la carlinada). Llavors el comte de Caserta tenia 60 anys. Havia nascut el 28 de març del 1841, precisament a Caserta, llavors dins del Regne de Dues Sicílies (resultat de la fusió post-napoleònica dels Regnes de Nàpols i de Sicília). Era el tercer fill del segon matrimoni del Rei de Dues Sicílies, Ferdinando II, que tenia a més un fill del seu primer matrimoni, Francesco, duc de Calàbria. Quan es va morir el seu pare, el comte de Caserta tenia 18 anys. El nou rei, Francesco II, havia de fer front a una situació política marcada per la guerra en la Lombardia entre el Regne de Sardenya-Piemont, recolzat en l'Imperi Francès de Napoleó III, i l'Imperi Austríac. Cavour, el primer ministre piemontès, oferí una aliança amb el Regne de Dues Sicílies, que hauria suposat el repartiment efectiu de la Península Itàlica entre Torí i Nàpols. Com que el repartiment incloïa els Estats Pontificis, Francesco II refusà l'acord. La revolució a Sicília i a Calàbria, l'immiment desembarcament dels garibaldins i el pragmatisme de les classes dirigents napolitanes i sicilianes (que reflecteix el passatge més citat d'Il gattopardo, de Lampedusa) va canviar Francesco II per Vittorio Emmanuele, Nàpols per Torí, i el Regne de Dues Sicílies pel Regne de Sardenya, que esdevenia així el Regne d'Itàlia. El comte de Caserta, amb poc més de 20 anys, com els altres membres de la família reial, prengué refugi a Roma, que encara havia de restar en les mans temporals del Papa durant gairebé una dècada. Com també farien alguns prínceps de Borbó-Parma, igualment destronats per la Unificació Italiana, el comte de Caserta s'implicà en la querella dinàstica dels Borbons espanyols. Quan, en el 1868, Isabel II d'Espanya fou destronada per la "Revolució Gloriosa", desapareixia el darrer reialme borbònic de la terra. Espanya semblava seguir els destins de França (1848), Parma (1859) i Dues Sicílies (1861). Ironies del destí, els espanyols, encapçalats pel general Prim, van entronitzar com a rei un fill segon de Vittorio Emmanuele, el duc Amedeo d'Aosta. Entre mentres, la qüestió de la monarquia vacant espanyola havia desencadenat la guerra entre la França napoleònica i la Prússia bismarckiana, amb victòria de la segona. L'abdicació de Napoleó III, salvat l'obstacle de la Comuna de París, semblava obrir la porta a una nova Restauració Borbònica, únicament sabotejada gràcies a l'encaparrament dels dos pretendents rivals, el comte de Chambord (nét de Carles X) i el comte de París (nét de Lluís-Felip). En el 1873, Amedeo de Savoia abdicava i deixava pas a una Primera República espanyola que, com la Tercera francesa, era una república sense (gairebé) republicans. També a Espanya hi havia dos pretendents rivals: el príncep Alfons (fill d'Isabel II) i el duc de Madrid (el pretendent carlí, Carles "VII"). Mentre mitja Espanya bastia cantons revolucionaris, una altra es llençava a la tercera guerra carlina. El comte de Caserta figurà entre els combatents carlins. L'ensulsiada de la Primera República espanyola i l'entronització del dinasta isabelí com a Alfons XII, tallà la tercera guerra carlina. Hom bastí una nova arquitectura constitucional (1876) basada en el caciquisme electoral dels dos partits, conservador i liberal, que s'havien de "turnar" en el poder.

El comte de Caserta tornà a la vida normal de príncep destronat. El 1868 s'havia casat amb una cosina, Maria Antonietta Giuseppina Leopoldina de Borbó-Dos Sicílies, amb la qual tindria dotze fills. En el 1894 es va morir l'ex-rei Francesco, sense descendència masculina. Com que faltaven també els seus dos germans grans, el comte de Caserta esdevingué el cap de la dinastia i, per tant, rei titular de Nàpols i de Sicília. A aquelles alçades, però, la monarquia savoiana a Itàlia, la monarquia alfonsina a Espanya i la tercera república francesa semblaven ja fermanent instal·lades.

Una prova de la fortalesa de la monarquia alfonsina fou la gestió de la successió d'Alfons XII. Alfons XII s'havia mort de tuberculosi el 25 de novembre del 1885. Deixava dues filles, María de las Mercedes i María Teresa, de 5 i 3 anys d'edat. D'acord amb la Constitució, María de las Mercedes era princesa d'Astúries i hereva del tron. Com que se sospitava, però, que la reina vídua -i regent- era prenyada, hom s'esperà al part a veure el sexe de la criatura. El 17 de maig del 1886 naixia un infant que, en conseqüència fou proclamat rei (Alfons XIII). María de las Mercedes retingué, però, el títol de Princesa d'Astúries, en tant que primera de la línia de successió després de son germà. Els carlins havien provat de treure profit de la situació d'aquells mesos, arribant a proposar el casament entre la princesa d'Astúries i el fill de Carles "VII", Jaume, cosa que va motivar diverses notes anticarlines en La Vanguardia (un exemple). Els carlins s'esforçaren en adoptar un posat "liberal" i "constitucionalista". El naixement d'Alfons XIII els barrava el pas, i la Regent es va permetre signes de magnanimitat. El 1888 la Regent, previ acord del Consell de Ministres, autoritzà el comte de Caserta i la seva família per establir-se en Madrid. Els dos fills grans, Fernando Pío i Carlos, ingressaren en l'Acadèmia d'Artilleria.

La princesa d'Astúries arribà a la majoria d'edat amb el tombant de segle. Fou llavors quan s'anuncià la intenció de casar la princesa d'Astúries amb Carlos de Borbón-Dos Sicilias, fill segon del comte de Caserta i deu anys més gran que la princesa. El fet que fos fill d'un antic combatent carlí generà una forta controvèrsia en la premsa i, eventualment també en el Congrés, que havia de donar el vist-i-plau al casori. El fet que l'infant dugués per nom el de Carles de Borbó no ajudava gens. Fins i tot Sagasta, el líder liberal, en un discurs del 22 de desembre del 1900, deia que "mejor sería que se llamase de otro modo". Silvela fou més contundent, en afirmar que el matrimoni anunciava "noves croades carlines". El president del govern, Marcelo Azcárraga, defensà l'infant Carlos, en recordar que havia estat condecorat pels seus serveis a la guerra de Cuba (1898). Finalment, el Congrés autoritzà el matrimoni, que se celebrà el 14 de febrer del 1901. Sembla provat, de totes formes, que els carlins empraren l'enllaç amb finalitats propagandístiques i que demanaren al comte de Caserta que fes de vincle entre ells i la família reial.

Carlos de Borbón-Dos Sicilias i la Princesa d'Astúries tingueren tres fills, Alfonso (1901), Fernando (1903) i Isabel (1904), tots tres nascuts a Madrid. La princesa d'Astúries es morí arran del tercer part. Carlos de Borbón-Dos Sicílies es va casar en segones núpcies el 16 de novembre del 1907 a Woodnorton, amb Louise-Françoise-Marie-Laure, princesa de Borbó-Orleans. D'aquest matrimoni nasqueres quatre fills més: Carlos (1908), María de los Dolores (1909), María de las Mercedes (1910) i María de la Esperanza (1914). Aquesta María de las Mercedes fou la mare de l'actual monarca espanyol. És rellevant que els dos matrimonis de Carlos de Borbón fossin amb princeses de sang reial (de la casa reial espanyola en el primer cas, de la casa reial titular francesa en el segon). Al capdavall María de las Mercedes es va casar el 12 d'octubre del 1935 amb l'infant Juan d'Espanya, tercer dels fill d'Alfons XIII. Foren els matrimonis morganàtics dels dos fills grans els que feren l'infant Juan dipositari dels drets dinàstics d'Alfons XIII en el 1941. Aquests drets eren, és clar, poc menys que paper mullat: Alfons XIII havia guillat d'Espanya el 1931 i Franco no era gens disposat a fer de "reina madre". A més, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, consagrava la idea que qualsevol futur rei ho seria per obra i gràcia del Generalísmo.

Així doncs, en el 1941, tots aquests prínceps eren en empat virtual quant a les possibilitats d'accedir al tron. Gabriel Maria Joseph Karl Ignaz Anton Alfons Peter Johann Gerhard von Majella et omnes sancti era el dotzè fill del comte de Caserta i, així doncs, força allunyat de la titularitat al tron de Dues Sicílies. Havia nascut el 1897, quan el seu pare tenia 56 anys i la mare 46. El 25 d'agost del 1927 es casava a París amb la princesa polonesa Malgorzata Czartoryska, amb la qual tindria un fill, Antoine (nascut a Cana el 20 de gener del 1929). Malgorzata es va morir a 27 anys, el 8 de març del 1929. Gabriel es va tornar a casar el 15 de setembre del 1932, a Cracòvia, amb una altra princesa polonesa, en aquest cas Cecylia Lubormiska. Tingueren quatre fills: Johann Maria Casimir (1933), l'encausada María Margarita (1934), la també encausada María Inmaculada (1937) i Casimir Maria Alfons (1938). Tots quatre germans nasqueren a Varsòvia, en els que foren els darrers anys de la República Polonesa, que sucumbiria a l'ofensiva germanosoviètica de setembre del 1939.

La relació entre el rei Juan Carlos d'Espanya i dues de les encausades és de "cosins segons", ja que comparteixen un mateix besavi, el comte de Caserta. El comte de Caserta es va morir a Cana el 26 de maig del 1934. L'infant Carlos de Borbó-Dues Sicílies, l'avi matern de Juan Carlos, es va morir a Sevilla l'11 de novembre del 1949. L'infant Gabriel de Borbó-Dues Sicílies, fundador de la nissaga dels Borbó-Lubomirska, es va morir el 22 d'octubre del 1975 a Itu (Sao Paolo, Brasil).

Les dues filles encausades de l'infant Gabriel, Maria Margarita i Maria Immaculata, no acudiran a declarar pel cas Emperador per motius de salut (tenen 79 i 76 anys, respectivament). Qui sí acudirà és doña María-Ilia García de Sáez y de Borbón, nascuda l'11 de setembre del 1973 a Madrid, filla de Maria Immaculata i de don Miguel García de Sáez y Tellecea (nascut a Pamplona, el 1921). María Inmaculada de Borbón-Lubomirska i Miguel García de Sáez s'havien casat el 29 de juny del 1970 a Sant Carles d'Eivissa, però es divorciaren en el 1979 i obtingueren la nul·litat matrimonial el 24 d'abril del 1980.

Fins ara aquesta branca de la família no havia aparegut gaire per les planes de l'Hola. Les prolífiques famílies dels Borbons itàlics, el viarany de línies i més línies que s'encreuen i que, ja en les darreres generacions, recorren a matrimonis "desiguals" i divorcis (amb nul·litat o sense) podria fer protestar el rei d'Espanya. Si cada escàndol d'un parent ha de somoure la monarquia, llavors el camí de Francesco II i, sobretot, el consell immortal dels nebots de la noblesa lampedusiana és absolutament a l'ordre del dia.