dimarts, 25 de juny de 2013

Max Otte i Harold James: la proposta de retorn a l'Europa pre-westfaliana

La historiografia burgesa de l'etapa del capitalisme senil quan es dedica a tasques de síntesi i de divulgació no sol produir gaire cosa més que una bona pila de fems. Cal anar ben equipat per endinsar-se en aquestes piles, amb el pietós objectiu de diagnosticar les malures digestives d'aquest gegant amb potes de fang.
Les dues frases anteriors ens les inspira el mer repàs d'una entrevista que han fet Jan Mallien i Hans Christian Müller a l'economista Max Otte i a l'historiador d'economia Harold James i que publica Handelsblatt. El contingut de l'entrevista no desmereix el to general de la informació que segrega aquest full econòmic alemany.
El debat entre Otte i James es presenta com a interessant pel fet que el primer considera la introducció de l'euro com un fracàs (Fehler) i el segon n'és un defensor (Verfecther). Otte, concretament, defensa una retallada del deute (Schuldenschnitt) per a Grècia o, alternativament, la sortida d'aquest estat de l'Eurozona. James defensa l'euro com un projecte vital per a Europa, i en aquest sentit saluda la claredat de discursos europeistes com el fet recentment per l'ex-canceller socialdemòcrata alemany Helmut Schmidt.
Davant la impossibilitat de qüestionar en profunditat res de l'estructura financera, la conversa s'adreça a la qüestió del "procés d'unificació" (Einigungsprozess) d'Europa. Otte es plany del fet que "la unificació europea roman com un fenomen d'elits (Elitenveranstaltung)", ja que "la política quotidiana no s'adreça al ciutadà". Ací Otte s'equivoca. La política quotidiana de les institucions europees (com les de les institucions polítiques, en general) s'adrecen al ciutadà, més específicament contra el ciutadà. Són justament un Elitenveranstaltung, una eina de les elits financeres per garantir l'explotació i/o despossessió de les classes treballadores. Els mateixos entrevistadors recorden a Otte que mai abans en la història els alemanys no s'havien interessant per la política interior de Grècia o d'Itàlia. Otte respon que aquest no és un interès real, i que en tot cas es correspon a una situació en la qual "els estats s'exhorten mútuament i es diuen el nom del porc (spucken sich in den Topf)". Dit d'una altra manera, l'interès intereuropeu reforça les adscripcions estatals, l'oposició entre els "alemanys" i els "grecs", entesos com a cossos col·lectius.
James, en canvi, veu grans esperances en la idea europea. Concretament, percep que "hi ha persones a Itàlia o a Espanya que saben que les llurs elits polítiques han fracassat" i es demanen si no anirien millor les coses governats des de més lluny. James fa una analogia història amb la Francònia del segle XIX, "que no volia ésser part de Baviera" i "que no s'acontentà fins que fou governada finalment des de Berlín". James descriu possiblement un sentiment que ara justament s'esvaeix pel fet que el fracàs de les elits espanyoles i italianes no ha estat més que una avançament del fracàs de les elits europees. Fa uns anys, probablement, hi havia més sectors a l'Europa mediterrània que veien en Europa una forma de combatre els trets parasitaris de les elits autòctones. La comparació amb Francònia, però, és interessant en un respecte, allò que fa referència a les nacions sense estat de l'Europa mediterrània. Francònia no se sentia a gust en un Regne de Baviera plenament sobirà, i s'estimà més un estat federal alemany en el qual tenia més possibilitats. Catalunya o Llombardia poden tindre sensacions similars respecte Espanya/França i Itàlia, i contemplar la unificació europea com una forma d'atenuar la dependència nacional. Ara bé, el propi procés independentista al Principat de Catalunya podria desembocar en una República Catalana que fes menys urgent la unificació política europea als ulls dels catalans. James, però, vol comparar la Francònia del segle XIX envers la unificació alemanya, amb "els estats mediterranis" del segle XXI envers la unificació europea. I aquesta comparació grinyola en un punt: el paper perifèric que tenen destinats els "estats mediterranis" a la Unió Europea no té ni punt de comparació amb el concepte de "xarxa de ciutats" que animava l'Alemanya bismarckiana.
James continua les analogies entre la unificació europea i els processos d'unificació del segle XIX. En aquest sentit admet que "tristament no hi ha cap Giuseppe Garibaldi europeu, cap heroi de la unificació". Cal, doncs, un líder carismàtic? James s'esmena de seguida: "no hauríem de focalitzar-nos tant en les persones: penso en el model de Suïssa, on ningú no sap qui és el president actual, però tots gaudeixen del sistema polític". L'exemple suís, efectivament, és interessant, car no hi ha cap president personal sinó una presidència col·legiada (el Consell Federal). Però tornem a Garibaldi. Garibaldi era l'heroi perfecte pel galvanitzar una unificació italiana que s'entenia com un mer tràmit cap a la unificació i fraternitat humanes. Tots sabem, però, que la figura cabdal de la unificació italiana fou Cavour, i per tant el procés consistí en una mera ampliació de fronteres del Regne de Sardenya/Piemont i en l'ulterior tancament de model en un estat-nació fet a imatge de l'estat francès.
James desenvolupa encara més l'exemple suís, "un model federal que funciona, sota el principi de subsidiarietat". Otte no és tant amic del model suís per a Europa. Otte aspira a una Europa esdevinguda "potència mundial", i això no és compatible amb un "sistema altament federal". James, en canvi, defensa aquest model federal precisament perquè Europa "s'hauria de distanciar de la mentalitat de gran potència. Dit d'una altra manera, Europa, segons James, hauria de jugar el rol en aquest món multipolar que va saber jugar Suïssa en l'Europa multipolar. Otte discrepa: "així no anem enlloc si la Xina i els Estats Units exerceixen una política clàssica de grans potències.
I arribem ací a la intervenció de James que ha motivat ja alguns titulars:
"Hem de pensar en alternatives al concepte de sobirania nacional - un concepte que històricament és força recent. Com a arrencada dels estats nació es pot prendre la Pau de Westfàlia del 1648. A Europa hauríem de tornar a l'època anterior."
La Pau de Westfàlia posà fi a la Guerra de Trenta Anys. Els historiadors europeus s'han fixat en com aquesta guerra minvà l'autoritat imperial en favor dels estats constituents del Sacre Imperi de la Nació Alemanya. Paral·lelament, és l'època de la Revolució Anglesa (1640), amb tot el que comporta (enderrocament de la monarquia, república parlamentària). També és l'època dels diversos "aixecaments nacionals" contra la monarquia hispànica, el més reeixit dels quals suposà l'entronització del Casal de Bragança a un Regne de Portugal que recuperava la "independència", i que a casa nostra es manifestà en el Corpus de Sang, la proclamació d'una efímera República Catalana i una consegüent guerra que conclouria amb la divisió del país entre les corones castellana i francesa. Ara bé, caldria afegir-hi un parell de coses. El principi de "sobirania nacional" arrenca d'abans de Westfàlia, i ja es manifesta en el principi d'"eius regio, cuius religio" amb el qual hom provà de resoldre la qüestió religiosa a l'Imperi Germànic. Contràriament, entre la Pau de Westfàlia i les Guerres Napoleòniques (i àdhuc ben entrat el segle XIX) trobem encara per tot arreu com aquest principi és encara en procés formatiu, no tan sols en les consciències populars quant a la identitat nacional sinó fins i tot en el propi funcionament dels "estats sobirans".
De totes formes que James cridi a un retorn a la situació anterior del 1648 en les pàgines de Handelblatt pot recordar-nos diversos discursos reaccionaris segregats per les institucions financeres europees i internacionals. James admet que es tractaria de reprendre "una mena de Sacre Imperi Romà, però naturalment no feudal, sinó governat democràticament". Un aclariment que, per necessari, no és gaire tranquilitzador.
Otte pren el guant de James i rebla: "tampoc era una mala construcció l'antic imperi alemany, en el qual l'economia era ben descentralitzada, i alhora tan sols hi havia un únic exèrcit - justament el que volem també per a Europa." Caldria demanar als historiadors la natura de l'exèrcit en l'Imperi Alemany pre-westfalià. Ço que crida l'atenció és l'enyorament econòmic d'un Imperi solcat per barreres comercials i monetàries de tota mena i amb una bona complexitat d'estructures gremials.
El projecte d'unificació europea, en el context actual, únicament pot ésser un brindis utòpic i innocu, o pot ésser una realitat reaccionària damunt dels pobles d'Europa. De fet, combina elements de totes dues possibilitats. Les cartes de drets i declaracions d'intencions de les institucions europees solen ésser proclames buides, eines propagandístiques per quedar bé i alimentar la il·lusió d'un "bon govern europeu" front la inèpcia dels governs territorials. Les pròpies institucions europees, alhora, fan d'una punta d'avançada per aplicar polítiques regressives i repressives. Els estats apliquen aquestes polítiques tot dient que ho fan "per ajustar-se a la normativa europea". Poli bo (estat nació) i poli dolent (unió europea) o a l'inrevés, que més té. Però que antigalles medievals siguin models per a l'Europa del segle XXI parla ben clarament de quins són els somnis imperials dels prínceps financers i dels professors universitaris que els fan de palafreners.