En el darrer número de Global Data Watch, del grup de recerca econòmica de J.P.Morgan s'hi fa referència a un dels darrers "global issues" titulat "The Euro area adjustment: about halfway there". Es tracta d'un report de 16 pàgines del grup de recerca econòmica d'Europa de JP Morgan. Stefan Beinberg en fa avui a les planes del Word Socialist Web Site una completa anàlisi titulada "JP Morgan demana règims autoritaris a Europa". Des d'un altre angle, Jeremy Smith s'escandalitza igualment d'alguns passatges en el seu blog. Encara que aspectes econòmics i polítics són absolutament indissociables, recomanem el post d'en Michael Roberts quant als primers i ens centrarem en els darrers.
Citarem, doncs, els passatges que han escandalitzat Smith i que si no han escandalitzat Beinberg és per un millor coneixement de la base classista de la lluita que es fa ara al voltant de la "recuperació" de l'Eurozona.
El report de JP Morgan és força superficial i de no gaire bona qualitat tècnica. Però el que ens importen són els següents passatges:
"En els primers dies de la crisi hom pensava que aquests problemes de llegat nacional [de la perifèria europea]eren fonamentalment econòmics [..., però] s'ha fet clar que hi ha problemes polítics ben profunds en la perifèria que, segons la nostra opinió, cal canviar si la Unió Monetària Europea ha de funcionar a llarg termini".
"Els sistemes polítics de la perifèria s'establiren després d'una dictadura, i es definiren per aquella experiència. Les constitucions hi tendeixen a mostrar una forta influència socialista, que reflecteix la força política que adquiriren partits d'esquerres després de la derrota del feixisme."
"Els sistemes polítics de la perifèria mostren típicament diversos dels trets següents: executius febles, estats centrals febles respecte les regions, protecció constitucional de drets laborals, sistemes de construcció de consens que fomenten el clientelisme polític, i el dret de protestar si es fan canvis indesitjats a l'status quo polític. Les mancances d'aquest llegat polític han estat revelades per la crisi.
Els autors del report, se suposa, es refereixen al fet que les actuals constitucions d'Itàlia, Portugal, Grècia i Espanya seguiren, respectivament, dictadures en el 1943/45, 1974, 1975 i 1977/79. Totes es feren en un context de força relativa del moviment obrer i popular. Però la "derrota del feixisme" fou dramàticament diferent en els quatre casos. Les reformes constitucionals i legals a tots quatre estats han liquidat tot allò que podia fer flaire a socialisme en les constitucions. Pensem, en les adaptacions constitucionals fetes per Portugal amb motiu del Tractat de Maastricht o, més recentment, la consagració constitucional del dret preeminent dels creditors a les finances públiques. Prendre, doncs, el report de JP Morgan i, amb ell, fer ara una campanya en defensa de les constitucions de l'Europa mediterrània seria tot un acte de cinisme. No dubtem que l'esquerra burgesa i els seus acòlits pseudosocialistes recorreran a aquest cinisme.
Poca cosa, doncs, hi ha a defensar en aquestes quatre constitucions. No obstant si és rellevant les quatre línies de reforma constitucional que es proposen:
a) Enfortiment del poder executiu
b) Reducció de l'autonomia regional i local
c) Reducció del dret laboral
d) Eradicació dels mecanismes de participació social
e) Destrucció del dret de manifestació.
El punt a) de fet ja s'ha aplicat en més d'un sentit. El rol del "decret-llei" ha crescut en els darrers anys, particularment en matèria de política econòmica. Alhora, a Grècia i a Itàlia s'han constituït governs tecnocràtics elaborats al marge de processos electorals o parlamentaris. Per comptes de recórrer als procediments jurídics normals hi ha una tendència clara a l'excepcionalitat, potser buscant l'aprovació justament de JP Morgan i d'altres poders fàctics.
El punt b) té una lectura enverinada en el cas dels Països Catalans. De fet, dels quatre estats esmentats, el que disposa d'una més àmplia autonomia "regional" és l'estat espanyol, i justament per tal d'intentar una solució absorptiva a les reivindicacions nacionals dels pobles català i basc. L'autonomia regional a l'estat portuguès es limita als casos evidents d'Açores i de Madeira. En el cas italià, existeix una doble categoria entre les regions amb minories lingüístiques extraitalianes del nord i les regions insulars del sud, d'una banda, i les altres regions, de l'altra. En el cas grec, no hi ha cap mena d'autonomia. En tot cas, l'existència d'autonomies regionals i locals pot deixar lloc a contrapoders potencialment perillosos des del punt de mira de JP Morgan. Cal diferenciar, però, entre el concepte d'autonomia regional i local, i la reivindicació catalana. Si ara hom volgués substituir la lluita per la independència per una lluita per l'autonomia contra la recentralització (com vol fer el PSOE), cometríem un acte traïdorenc equivalent a defensar el "model social" actual per comptes d'emprendre posicions nítidament socialistes (és a dir, anticapitalistes).
El punt c) semblaria referir-se exclusivament a les referències sobre dret laboral en les constitucions. Però va més enllà d'una erosió del dret de vaga o del dret de negociació col·lectiva, per estendre's a tots els àmbits de les relacions laborals. En l'horitzó apareix l'ideal de reduir la relació laboral a una mera relació mercantil, tota vegada que la relació mercantil perdria també els elements garantistes cap a la part més feble. Òbviament, a banda de les agressions legals al dret laboral, hi ha l'agressió pràctica quotidiana que suposen les al·legalitats i il·legalitats del mercat laboral gris i negre.
Quant al punt d), cal dir que els redactors del report fan referència als succedanis buits actualment existents. Sindicats, associacions empresarials i altres elements de la "societat civil" fan sovint de crossa de suport a decisions prèviament decidides pel govern de torn. La suposada independència i defensa d'interessos socials concrets per part de totes aquestes organitzacions és una quimera. Malgrat tot, fins i tot aquests entramats són incòmodes per perpetrar nous atacs als interessos d'una majoria de la població, tant de la classe treballadora com també de capes intermèdies (incloent-hi la petita i mitjana empresa no-financera). Val a dir, que ara mateix el punt d) es plasma en la destrucció de la negociació laboral col·lectiva (convenis laborals).
El punt e) vol dotar els estats de mecanismes repressius més efectius en cas de situacions insurreccionals i, especialment, per previndre-les.
És obvi que cal extreure lliçons d'aquest report. El punt e) mostra com el camí de la mera agitació-propaganda de l'estil "no pagarem la vostra crisi" és insuficient. Les estratègies defensives s'esgoten a mesura que cada vegada les classes populars tenen menys a perdre i menys raó per defensar el "model vigent". El recurs a vies exclusivament institucionals és condemnat directament al fracàs d'acord amb el que dicten els punts a), b) i c). JP Morgan demana uns estats "més" autoritaris, i contra ells tan sols el poder obrer i popular pot exercir una contra-autoritat eficaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada