Entre el foc argumentari que creuen partidaris i detractors de la independència de Catalunya (Països Catalans), els arguments de caire econòmic i social tenen una rellevància segurament superior als de caire cultural i identitari. Però, en general, els "independentistes" presenten uns arguments de caire esperançador, mentre que els "unionistes", des d'una posició més conservadora, han d'adoptar l'estratègia de la por.
Davant l'eventualitat de la conversió de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en una República Catalana Independent (RCI), l'espanyolisme presenta el procés com un procés d'aïllament, que comportaria l'exclusió de la dita RCI de la Unió Europea, de les Nacions Unides i del Sistema Solar. D'altra banda, hom fa mans i mànigues per "demostrar" que una "Catalunya aïllada" les ballaria magres. Aquests arguments fan forat, però també troben seriosos obstacles. Per començar, hom ja la balla prou magre, no tan sols als Països Catalans sinó també, i potser encara més, en les altres nacions peninsulars. A més, independència no és sinònim d'autarquia, i resulta difícil creure en una política mundial específicament coordinada per a aïllar la RCI.
Des de l'espanyolisme s'assenyala sovint la insuficiència econòmica de la Generalitat de Catalunya com a obstacle per a la independència. Al capdavall, se suposa que la República Catalana Independent serà la continuació de la Generalitat, de la mateixa manera que el 17 d'abril del 1931 la República Catalana Provisional (proclamada 3 dies abans) donà pas a la Generalitat Provisional. Però seria un error imperdonable identificar purament els comptes de la Generalitat amb l'estatus econòmic de la Comunitat Autònoma de Catalunya i, encara menys, amb la de la totalitat del país. És absolutament cert que la Generalitat depèn econòmicament de l'Estat Espanyol, i que són els recursos que aquest li traspassa les que en mantenen el funcionament. Gens paradoxalment, els Països Catalans sota sobirania espanyola, malgrat la situació d'insuficiència/fallida de les seves institucions autonòmiques, són contribuïdors nets en les seves relacions econòmiques amb l'Estat Espanyol (entès com a institució).
És en el marc d'aquesta paradoxa que cal entendre les declaracions fetes per Oriol Junqueras, portaveu d'ERC al Parlament del Principat i batlle de Sant Vicenç dels Horts, en les que assegurava que, si l'Estat Espanyol emprengués mesures econòmiques contra la Generalitat en cas de convocar-se una consulta sobre la independència, podria haver-hi una resposta popular en forma d'"aturar l'economia catalana".
Felip Puig, conseller d'Empresa i Ocupació, s'afanyà a intervindre en la paradoxa per dir que "l'economia catalana no s'hi pot aturar ni dues hores".
La frase de Puig és bonica. Però, què són dues hores? És un 1/12 part d'una jornada d'activitat econòmica de 24 hores i 1/4380 part d'una anyada d'activitat econòmica. És clar que dues hores d'aturada poden tindre més o menys impacte segons en quin moment de l'any o del dia es convoquen. Fins i tot suposant una aturada del 100% durant 2 hores, els efectes, per bé que notables, no podrien ser catastròfics. Altrament, aquesta aturada seria equivalent a una desocupació momentània dels factors productius, tant de força de treball com de mitjans de producció (materials i eines de treball, materials auxiliars, etc.). Puig sembla oblidar quina és la situació actual de l'economia catalana, marcada per una forta desocupació laboral (que es dispara si hom té present la modesta taxa d'activitat entre les persones de 16 a 65 anys) i per uns paisatges desolats en forma de polígons industrials, locals comercials, etc., esquitxats de rètols de "Es lloga", "Es ven", "Es traspassa", etc. Cada dia, doncs, l'economia catalana resta aturada unes 5 hores, i cada any durant uns 70 o 80 dies.
Evidentment, una mobilització de totes les forces productives disponibles, en el context actual, únicament conduiria a agreujar encara més la crisi de sobreproducció, la incapacitat de trobar sortides comercials i posaria encara en més destret els balanços comercials i financers dels més diversos projectes empresarials. Si masses populars creixents passen misèria i més misèria no és per un problema de manca de producció sinó d'excés de producció que fan que més i més mans restin aturades, amb la consegüent contracció dels ingressos públics i de la despesa pública no-financera.
Però més enllà d'això, la frase de Junqueras ha corregut força. Junqueras parlava d'"aturar l'economia catalana". Segurament, tenia més en ment un massiu tancament de caixes (una desobediència fiscal massiva) o, més dreturament, un locaut massiu per part de la burgesia nacional. Però en els nostres rodals, "aturar l'economia catalana" és quelcom a l'abast només de les classes treballadores, especialment del proletariat industrial, però també dels sectors populars que forneixen béns i serveis a escala més petita. Una vaga patriòtica, és clar, té un component "interclassista", i caldria esperar-hi la "col·laboració" entre els diferents estrats, direcció, quadres i nuclis operatius, de l'estructura econòmica.
Per anar-hi, en tot cas, caldria uns objectius clars i uns indicadors clars i compartits de l'assoliment d'aquests objectius. Cal fixar, també, l'abast de la vaga general, pensant-hi sobretot en com fer mal a la direcció política de l'Estat Espanyol i no tant en fer demostracions inútils de capacitat de sacrifici.
És comprensible que comentaristes com Pilar Rahola s'hi hagin escandalitzat per les declaracions de Junqueras. Una mobilització ni que tan sols fos parcial ens il·lustraria a tots plegats sobre quines són les autèntiques (emergents) relacions de poder en la nostra societat. Visibilitzaria que les elits són elits en tant que elits extractives i que se'ls pot acabar el mòmio sense destruir la capacitat de la societat per cobrir les seves necessitats i desitjos reals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada