No són poques les veus que, des de les esquerres, mostren una incomoditat manifesta davant les dades demoscòpiques sobre els resultats de les futur(ibl)es conteses electorals a la nostra comarca: europees (primavera del 2014), municipals (primavera del 2015), espanyoles (tardor del 2015) i catalanes (tardor del 2016). Les dades mostren com qualsevol creixement de forces polítiques d'esquerres convencionals és limitat, fora del cas d'ERC que, precisament, si creix, és per allunyar-se d'aquest espai. L'ensulsiada del PSC-PSOE, a més de força relativa a la nostra comarca, no té indicis de produir una contrapartida exclusiva de benefici a ICV-EUiA: una de les raons és la migració de vot des del PSC-PSOE a C's. És natural que simpatitzants i militants d'aquestes formacions d'esquerres se'n facin creus, i lògic, fins a cert punt, que atribueixin el creixement (projectat) de C's o d'UPyD a una reacció identitària a l'identitarisme català que, segons ells, representaria l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i organitzacions afins (Súmate, etc.).
Potser fa de mal emprar el concepte "identitari" per a aquesta "polarització". Associem el mot "identitari" a sectors nativistes, ultradretans, etnicistes, quan, per contra, la polarització identitària que es viu al Baix Llobregat (i a la Comunitat Autònoma de Catalunya, en general) es basa en "identitats obertes". L'ANC i Súmate fan mans i mànigues per expressar la noció d'un independentisme català (del Principat) que no tan sols és plenament compatible amb la diversitat lingüística sinó també amb pertinences nacionals diverses, compartides o no. A l'altra banda del ring, C's empra formalment leit motivs propis del binacionalisme, insistint en la compatibilitat d'ésser catalans i espanyols (i europeus).
Però és obvi que les dues bandes del ring defensen (id)entitats polítiques diferents: un estat espanyol o un estat català. La tercera via estricta desitjaria un estat neutre, potser estructurat federalment o confederalment no se sap com. Però amb la polaritat abans descrita, aquesta tercera via és rebutjada pels dos pols.
Seria, però, massa senzill atribuir tot el creixement electoral de C's al Baix Llobregat a una reacció a la possibilitat de la independència catalana. N'hi ha més coses. No cal menystindre aquesta via de creixement. De fet, C's i UPyD s'alimenten de victimismes populars: de sectors de les classes populars que senten la pèrdua (real o imaginària) d'un privilegi (dret internalitzat, fins i tot mai explicitat). La por de perdre privilegis lingüístics és un motor de l'unionisme i, en aquest sentit, l'ANC aboca molts esforços a desfer aquesta por, fins a un punt que arriba a ser inquietant per als catalan(òfon)s. La por, però, hi és. I no és l'única. Toni Cantó, diputat d'UPyD, fa periòdicament declaracions que donen cobertura als sectors que es consideren víctimes del feminisme, de l'animalisme, de l'ecologisme, etc.
Però en les zones més densament castellanoparlants del Baix Llobregat, l'atractiu envers C's, UPyD o PxC resideix en el fet de fer-se veure com a "partits nous", que superen la putrefacció encarnada pels "partits vells" (bàsicament, PSC-PSOE i PP).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada