L'esquerra estatalista, en concebre l'estat com un "instrument" neutre davant del conflicte de classes, no pot imaginar-se ni remotament la remoció de l'estat, ni per l'abolició que reclama l'anarquisme ni per la superació que imagina el socialisme proletari. De fet, l'esquerra estatalista ni tan sols s'imagina la possibilitat d'una transformació parcial de l'estat. Així l'esquerra estatalista espanyola té dificultats per concebre una transformació republicana de l'estat espanyol o una transformació de la Unió Europea en un estat federal europeu. Sí concep, per la força dels fets, la possibilitat de la constitució d'un estat català en el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, possibilitat que refusa tot seguit per la raó esmentada.
Únicament el pànic que genera la possibilitat d'una independència catalana, explica que l'esquerra estatalista representada pel PSOE tregui pels carrer el Sant Cristo Gros del "federalisme".
Però fins i tot en les promeses "federals", el PSOE és extremadament gasiu. Se'ns parla d'un "federalisme asimètric", bo i oblidant que la pròpia arquitectura constitucional del 1978 és "asimètrica" en el sentit que el nivell competencial de cada Comunitat Autònoma és fixat pel seu estatut (amb les limitacions que imposa la Constitució). Més enllà de l'ús del mot "federal", el continuïsme de les propostes reformistes del PSOE és desencoratjador.
L'ex-president espanyol Zapatero, fa pocs dies, declarava que la "llengua catalana també és la nostra llengua". La frase, com la de qualsevol expressió nacionalista, és digna de psicoanàlisi. Primer, qui és aquest nosaltres ("la nostra llengua")? A primera vista podria referir-se al PSOE o, potser, de manera més estesa a la "nació espanyola". Zapatero voldria corregir, doncs, amb aquesta frase la tendència de la dita "nació espanyola" a considerar com a "nostra llengua" (llengua comuna) la llengua castellana. Tanmateix, el text constitucional del 1978 cobria aquest expedient. La terminologia constitucional parlava de "llengües espanyoles", bo i explicitant únicament la "llengua castellana", que era declarada "llengua oficial", reservant als Estatuts la fixació de "llengua oficial" per a les respectives altres "llengües espanyoles", afegint encara una clàusula, de sortida filològica, per a les "modalitats lingüístiques".
La frase de Zapatero és absolutament inconcreta. Què ofereix de debò? Potser pensar en declarar la "llengua catalana" en llengua oficial amb les mateixes atribucions que la "llengua castellana"? Pensa Zapatero, per exemple, en una República Federal Espanyola que, a la manera suïssa, declari oficials, per exemple, les llengües "gallega/portuguesa", "astur/lleonesa", "castellana/andalusa", "aragonesa", "catalana/valenciana", "basca", "amàziga" i "àrab" com a llengües oficials de l'Estat, bo i reconeixent els àmbits territorials respectius de cadascuna d'aquestes llengües? És obvi que es tracta d'una qüestió retòrica. El fet que la llengua catalana encara no sigui llengua oficial de la Unió Europea es deu exclusivament a la (mala) voluntat del govern Zapatero.
De totes formes, em fa l'efecte que fins i tot la resposta fos afirmativa, hauria fet tard. Els arguments en pro d'una República Catalana Independent són de caire territorial i no tan de caire lingüístic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada