dimecres, 1 de gener de 2014

Cinc vies per a dues qüestió i un únic referèndum

Al voltant del "procés" (és a dir, la transició des de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya a una hipotètica República Catalana del Principat) s'han estructurat expressions com la "tercera via". Però realment hi ha un tercera via? I si hi ha una tercera via, com cal explicitar les altres dues vies? I s'esgota tot en aquest esquema? El caràcter del procés, que és essencialment binari, es mou en dicotomies com "Independència/Dependència", "Separació/Unió", "Catalunya/Espanya". Tot i així, podem identificar no tan sols un tercera, sinó una quarta i una cinquena. Vegem-les.

Primera via (Sí/Sí):. Assignem la primera via a la "via independentista". En primer lloc perquè, demoscòpicament, és la majoritària i també perquè és clarament hegemònic a la major part de les 41 comarques que integren l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. En segon lloc perquè aquesta és la via que obre el debat. No obstant, també hi haurà qui s'estimarà més considerar-la com "la hipòtesi alternativa" (H1) i reservarà el lloc preeminent a "la hipòtesi nul·la" (H0) que nosaltres tractarem com a "segona via". El creixement experimentat per aquesta primera via, alhora, ha fet que sigui una via ben diversa, solcada per oposicions de l'estil "vell independentisme/nou independentisme", però també de "independentisme incondicional/independentisme condicional". El mínim comú denominador d'aquesta via és la constitució, a Catalunya-Principat, d'un estat independent, de vegades esquematitzat en la consigna "primer independència, i després ja veurem". Deixant de banda l'independentisme més purament apolític (en el sentit de Daniel Cardona), és patent que diverses tendències polítiques, socials i nacionals marquen uns "mínims irrenunciables". No és estrany, doncs, que en la primera via apareguin també crides a la "regeneració" i a un "país més just". Menys compartides són les consignes més específiques sobre la "República Catalana del 99%" o les d'"Independència per Canviar-Ho Tot". La qüestió de l'estatus de la "llengua catalana" en el futur estat també ha estat matèria de debat (oficialitat, co-oficialitat, no-oficialitat) com també el contingut identitari en termes més generals (amb una creixent difusió de la idea d'un estat que respecti la pluralitat de sentiments i adscripcions nacionalitàries). Un altre debat, esperonat particularment per l'esquerra independentista, és l'articulació de la futura "República Catalana Independent" en el marc general dels "Països Catalans". Finalment, no hem d'oblidar que en aquesta primera via també apareixen veus defensores, des d'un "Estat Català Independent" d'articulacions diverses amb el nostre entorn "ibèric/espanyol", "europeu/mediterrani" i mundial.

Segona via (No): La segona via és la que també podem considerar com la "hipòtesi zero", defensora de l'estatus vigent. De moment, el corrent majoritari d'aquesta via ha ofert ben pocs arguments, i s'ha centrat en la defensa de la "legalitat vigent". Tant és així, que ni tan sols no ha aparegut encara cap força rellevant que defensi el vot negatiu a la primera qüestió del referèndum del Nou de Novembre. Davant del referèndum, la posició majoritària és hostil no tan sols a participar-hi sinó a permetre que s'hi faci. Seria, però, injust estendre aquesta imatge antidemocràtica a tota la "segona via". Per exemple, hi ha sectors que refusen l'acusació de conservadorisme i proposen, alternativament, mesures de canvi de règim, en forma d'una Tercera República Espanyola. D'altres, insisteixen en una defensa de la "unitat d'Espanya" fonamentada en arguments racionals, particularment de caràcter historicista i identitari, però també complementats amb anàlisis econòmiques, polítiques i socials, sobre la inviabilitat o inconveniència d'un "estat català independent".

Tercera via (Sí/No): La tercera via es presenta com el "camí del mig" entre els dos extrems que representen les dues vies anteriorment citades. Val a dir, que un gruix rellevant d'aquesta "tercera via" no és més que una expressió vergonyant de la segona. El descrèdit de l'espanyolisme fa que figures objectivament unionistes tendeixen a la formulació de "tercera via". Gràcies a la intercessió de sectors de CiU i d'ICV, la "doble pregunta" permet l'emissió d'un vot de "Sí/No" (favorable a un "estat català" però no a la independència del dit estat). Els partidaris del "Sí/No" consideren que una victòria d'aquesta opció i la consegüent proclamació d'un "estat català" seria la porta d'entrada a la transformació d'Espanya en un ens federal/confederal. En certa manera, recullen la tradició del Sis d'Octubre, en la qual Companys esperava que l'Estat Català seria el primer baluard d'una renovada República Federal Espanyola. No obstant, cal recordar que en la "tercera via" també hi caben uns altres federalistes... els federalistes europeus.

Quarta via (No/Sí): En realitat, si la tercera via és el camí del mig entre la primera i segona, és possible una perspectiva que consideri que primera, segona i tercera via no són més que segments d'una mateixa "direcció". Els sectors que se senten interpel·lats pel "procés" i pel "referèndum", però no en el caire de les "respostes acceptables", han assajat una "quarta via". D'una banda, hi ha els sectors independentistes que han pres la tradició antiestatista del moviment llibertari. De l'altra, hi ha sectors llibertaris o autonomistes que han copsat la via que obre una alienació massiva respecte de l'estat vigent tal com la que es produeix des de fa uns anys a la Comunitat Autònoma de Catalunya. El "No/Sí" fou la resposta gairebé automàtica a la formulació estatista de la doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que sigui independent?". De moment, sembla que aquesta resposta "No/Sí" serà nul·la. D'altres elements de la quarta via han recordat que un "No/Sí" implicaria votar a favor d'un "estat independent" i no pas d'una "independència de Catalunya" no explícitament estatista. Com la tercera via, des d'amples sectors de la primera via es veu aquesta quarta via com un intent matusser que, conscientment o inconscientment, afavoreix la segona via. En la quarta via també cal comptar-hi sectors que consideren que el referèndum del nou de novembre és insuficient, ja que consideren que el "dret de decidir" és el dret de decidir-ho tot, no només les fronteres estatals.

Cinquena via: Cal afegir encara una cinquena via. Si la quarta via és apartar-se de l'eix primera-tercera-segona via, la cinquena via no s'aparta únicament de les "respostes vàlides" sinó de la mateixa "pregunta" o del mateix supòsit. En general, la cinquena via considera irrellevant tot el "procés sobiranista" i que, amb independència, de si guanya cap de les dues respostes o la intermèdia, tot continuarà igual. La cinquena via, sens dubte, inclou estudiadíssimes anàlisis sobre la "superació" de les "identitats nacionals" o de la "necessitat" de trencar amb el sistema d'estats-nacions. Ara bé, des de la primera via s'arrufa el nas davant de l'oportunitat d'aquestes anàlisis, i de com s'esgrimeixen de vegades únicament contra la perspectiva d'un estat català (i no, més generalment, contra els més de 200 estats existents a tot el món). De totes formes, més enllà de les anàlisis, la cinquena via també inclou posicions menys madurades i més espontànies, i que poden acabar per nodrir en bona mesura l'abstenció el proper nou de novembre.