dimarts, 28 de gener de 2014

La dimissió de Ianukòvitx

És difícil dir si la dimissió del primer ministre d'Ucraïna, Mykola Azarov, ha estat directament precipitada per aquest comunicat de Rinat Akhmetov, una de les principals fortunes d'Ucraïna i home fort del System Capital Management (SCM). L'obertura d'un procés electoral és, al capdavall, la via amb la qual la gran oligarquia ucraïnesa cercaria de reconduir les seves tensions internes de partit. La mobilització popular a Kiiv i a les regions més occidentals havia començat a crear ja estructures paral·leles, en les quals s'assimilava part de l'administració local, regional i estatal. En les regions més orientals, les manifestacions pro-Ianukòvitx han arrencat. Alhora, les mesures dictatorials del govern Ianukòvitx i els abusos policials, havien fet crèixer la base social dels opositors, fins i tot en les regions orientals.

Akhmetov ha estat fins ara un dels suports econòmics del president Ianukòvitx. Dels partits opositors, l'Udar és possiblement el que, a través del seu cap visible, Vitali Klitschko, es posiciona millor com a relleu, després d'unes eventuals eleccions. Caldrà saber, però, quins resultats electorals treuen el Partit de la Pàtria (de Iulia Timoixenko, encara empresonada) i Svoboda.

Des de la perspectiva d'Akhmetov, l'acord i la "reconciliació" no oferirien dificultats insuperables. Ni el Partit de les Regions ni els tres partits dretans de l'oposició no han contestat efectivament el rol de l'oligarquia ucraïnesa. L'ideal compartit per l'oligarquia és treure profit de la posició geopolítica d'Ucraïna, combinant un eventual acord d'associació amb la Unió Europea (i, per a alguns, fins i tot l'ingrés futur) amb unes relacions "especials" amb Rússia. Però aquest ideal no és fàcil de compaginar amb les exigències de Moscou i de Brussel·les, que representen alhora interessos financers no necessàriament harmoniosos. Qualsevol acord polític serà, com ha estat el cas durant la darrera dècada, el preludi de nous trencaments. Ara bé, mentre aquests trencaments no amenacin directament l'oligarquia financera ucraïnesa i internacional, tampoc no passaran gaire ànsia. I, fins i tot, si és el cas, tenen camp per fer alguna concessió: les 50 principals fortunes personals d'Ucraïna controlen el 85% del capital i ingressaren, en dades del 2008, una quantitat equivalent als 65% del PIB ucraïnès.