El cañasgate i els reflexos de Ciutadans (C's)

Val a dir, en favor de C's, que han sabut reaccionar a les notícies sobre la investigació sobre indicis de delicte fiscal per part de l'empresa del diputat al Parlament del Parc de la Ciutadella, Jordi Cañas. Cañas, amb motiu de l'encausament d'Oriol Pujol, va dir explícitament que els "polítics" encausats havien d'anar-se'n provisionalment fins a obtindre la resolució judicial corresponent. El cas és que Pujol s'hi va enretirar. Cañas que, de moment no és encausat, començava ahir mateix la maniobra d'enretirament. Amb 9 diputats, C's ja l'ha rellevat provisionalment com a portaveu. Segons on arribin les investigacions, Cañas passarà del frigorífic al congelador.

Simpatitzants de C's s'afanyen ara a recordar que el "cañasgate" no té res a veure amb un cas de corrupció. Els casos investigats tenen a veure amb la vida privada de Jordi Cañas. També demanen prudència fins al pronunciament judicial. Així doncs, han estat prou prudents com per evitar les teories conspiratòries o per fer una apologia anarcocapitalista de l'evasió fiscal.

És interessant, però, l'argument de la "vida privada". Ahir mateix, a La Vanguardia, Josep Miró i Ardèvol criticava els qui no fan sang del president Hollande, enxampat en una infidelitat amorosa. Miró comparava la infidelitat amorosa amb la infidelitat econòmica (fent referència als delictes econòmics), i blasmava els qui s'escandalitzen per la segona i passen de llarg de la primera. Miró sembla ignorar la vella dita feligresa de "Nostre Senyor, dels pecats del piu, se'n riu, i els de la figa, ni se'ls mira". O, potser la coneix amb escreix, i per això ens diu que és més greu la primera (que ataca al cor) que no pas la segona (que ataca a la butxaca).

Sense moure'ns de l'Evangeli hauríem de recordar allò de "De Déu lo que és de Déu, i del Cèsar lo que és del Cèsar". Els fets econòmics, demostratius de capacitat econòmica, comporten unes obligacions fiscals i, no complir-les, és una forma de furtar a l'erari públic. Una altra és la de ficar-hi la mà, directament, o la d'abusar de posicions públiques preeminents. Per això la diferència entre el Cañas privat i el Pujol públic no és tan categòrica. Pressumptament.