Economia política: La Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha anunciat la concessió del Premi Sveriges Riksbank en Ciències Econòmiques a Daron Acemoglu, Simon Johnson i James A. Robinson per «estudis de com es formen les institucions i de com afecten la prosperitat». Els tres es repartiren la dotació del premi, 11 milions de corones sueques, a parts iguals.
A ‘Why Nations Fail’ (2012), Daron Acemoglu i James Robinson proven d’explicar les raons de fallida nacional a través dels orígens del poder, de la prosperitat i de a pobresa.
Daron Acemoglu
Kamer Daron Acemoğlu (*Istanbul, 3.9.1967) nasqué al si d’una família armènia turcòfona d’Istanbul formada per Kevork Acemoglu (1938-1998), advocat mercantil i professor de la Universitat d’Istanbul, i Irma Acemoglu (morta el 1991), directora de l’escola elemental Aramyan Uncuyan. Fou a la Aramyan Uncuyan, escola armènia de Kadıköy, on rebé l’educació primària. L’educació secundària la va fer al Galatasaray Lisesi, completant-la el 1986. Es graduà en economia a la University of York el 1989. Interessat en política i economia passà a la London School of Economics (LSE), on va fer un màster en econometria i econòmica matemàtica (1990). Es doctorà el 1992 a la LSE amb la tesi ‘Essays in Microfoundations of Macroeconomics: Contracts and Economic Performance’, supervisada per Kevin W. S. Roberts. Des del 1993 és professor d’economia del Massachusetts Institute of Technology (MIT). És el marit d’Asuman Ozdağlar, professora d’enginyeria elèctrica i informàtica del MIT, amb la que ha col·laborat en diverses publicacions. Són pares de dos fills, Arda i Aras.
Simon Johnson
Simon Johnson (*Sheffield, 16.1.1963) es graduà a la University of Oxford. Va fer un màster a la University of Manchester. Es doctorà el 1989 en economia amb la tesi Inflation, intermediation, and economic activity. Entre el març del 2007 i l’agost del 2008 fou economista en cap del Fons Monetari Internacional. El novembre del 2020 fou voluntari de l’Agency Review Team que havia de col·laborar en la transició de l’Administració Trump a l’Administració Biden en el Departament del Tresor i en la Reserva Federal. És professor d’emprenedoria de la MIT Sloan School of Management.
James A. Robinson
James Alan Robinson (*1960) es graduà en economia a la LSE. Va fer un màster a la University of Warwick. Es doctorà el 1993 a la Yale University. Després fou professor a la UC Berkeley i a la University of Melbourne. Entre el 2004 i el 2015 fou professor de govern a la Harvard University. Des del 2015 és professor de la University of Chicago i director de The Pearson Institute for the Study and Resolution of Global Conflicts, centre adscrit a aquella universitat.
Formació i funcionament d'institucions econòmiques
Trobem entre les societats humanes grans disparitats en termes de prosperitat. Parlem, doncs, de països rics i de països pobres. El 20% de països més rics tenen una renda 30 vegades superior a la del 20% dels països més pobres. Encara que els països més pobres experimenten un creixement de la riquesa, la disparitat amb els països més rics persisteix. Un element d’aquesta disparitat són les diferències existents entre institucions. Acemoglu, Johnson i Robinson han estudiat la introducció d’institucions polítiques i econòmiques europees en països colonitzats. Això els ha permès definir les relacions entre institucions i prosperitat. Han aprofundit alhora en la teoria de la persistència de diferències econòmiques i dels canvis institucionals. El seu llibre més conegut és ‘Why Nations Fail’ (2012). Un estat de dret deficient i institucions fonamentades en la sobreexplotació de la població ni generen creixement econòmic ni fomenten el desenvolupament humà. Malgrat que la correlació entre institucions i prosperitat és clara, no ho és pas tant la connexió entre els dos factors. Entre un país ric i un país pobre, a banda de les diferències institucionals, n’hi ha de moltes altres. Un país pròsper ho té més fàcil per a emprendre millores institucionals.
De tots els països del món només onze escaparen completament al colonialisme europeu dels segles XIX i XX: Afganistan, Bhutan, Iran, Japó, Libèria, Mongòlia, Nepal, Xina, Corea, Aràbia Saudita, Tailàndia i Turquia. I d’aquests no pocs caigueren en situacions de semicolonialisme. L’imperialisme canvià profundament les institucions de les societats colonitzades. Ara bé, el colonialisme europeu funcionà en onades diferents i amb finalitats diferents. Les colònies d’explotació, en general, cercaven l’explotació de la població indígena i l’extracció de recursos en benefici de la metròpoli. Les colònies de poblament implicaven l’assentament de colons europeus, al voltant dels qual s’erigien sistemes polítics i econòmics que, si arribaven a integrar la població indígena, era per a sotmetre-la als interessos dels colons europeus.
Acemoglu, Johnson i Robinson observaren que les colònies pobres on s’havien introduït institucions inclusives evolucionaren després de la colonització a països amb una població generalment pròspera. Tot al contrari passà en les colònies riques amb unes institucions colonials enfocades a l’explotació de recursos: la descolonització evidencià l’empobriment resultant. Així s’explica la paradoxa de com països rics colonitzats han esdevingut pobres, i països pobres colonitzats han esdevingut rics.
Acemoglu, Johnson i Robinson trobaren que els països colonitzats on els colons tenien una major mortalitat tendeixen a figurar actualment en la llista de països de menys renda per càpita. Aquest és el perfil de les anomenades ‘colònies d’explotació’, considerades gens saludables, per a introduir-hi massivament colons europees. En conseqüència la institució colonial d’aquests països prenia una forma diferent a la de les colònies de poblament. Eren institucions extractives.
Països marcats per unes institucions extractives i un baix creixement econòmic podrien beneficiar-se de la introducció d’institucions inclusives. Ara bé, els beneficis de les institucions inclusives només s’aconsegueixen a llarg termini si bé redunden en la generalitat de la població i condueixen a una reducció de la pobresa. En canvi, els beneficis de les institucions extractes es fan notar ja a curt termini a favor dels poderosos. Així les elits mantenen un sistema polític que els garanteix romandre en control del país, per molt que puguin fer promeses de futures reformes econòmiques. Extractivisme i exclusió provoquen que no hi hagi cap millora.
La persistència de la situació de pobresa mina la credibilitat de les elits poderoses. Això obre la possibilitat de situacions on aquestes elits perceben l’amenaça de revolució. Aquesta amenaça confronta els poderosos a un dilema: romandre en el poder i intentar aplacar el malestar amb la promesa de reformes econòmiques, o bé iniciar una transferència del poder i una transició democràtica.
Acemoglu, Johnson i Robinson han estudiat el cas particular de la ciutat de Nogales. La meitat sud pertany a l’estat mexicà de Sonora. La meitat nord pertany a l’estat americà d’Arizona. Aquesta frontera quedà establerta arran del Tractat de Mesilla, que entrà en vigor el 8 de juny del 1854. Una tanca separa les dues meitats de Nogales.
Nogales, Arizona, és una localitat relativament acomodada, amb una considerable esperança de vida i una alta proporció de persones amb estudis secundaris o superiors. La població de Nogales, Arizona, compta amb força seguretat quant als drets de propietat i confien en poder rebre els beneficis pertinents dels seus investiments. Cada quatre anys voten un consell local de sis membres, del quals surt un alcalde, que pren la decisió de nomenar el gestor municipal. Hi ha alternativa d’opcions polítiques.
Nogales, Sonora, té un nivell de vida clarament inferior a Nogales, Arizona, per bé que superior a la mitjana mexicana. El crim organitzat fa que els negocis a Nogales, Sonora, suposa un major risc per a l’obertura i manteniment d’empreses. La corrupció política confia en la manca efectiva d’alternatives electorals.
El contrast entre les dues ciutats ressalta més si pensem que comparteixen coordenades geogràfiques i factors climàtics. Els habitants tenen, en general, el mateix origen i comparteixen cultura en termes gastronòmics o artístics (música, etc.).
La diferència decisiva rau en institucions. A Nogales, Arizona, viuen en el sistema econòmic dels Estats Units d’Amèrica, caracteritzat per majors oportunitats d’elecció d’educació i de professió. També viuen en el sistema polític dels EUA, amb amplis drets polítics, i l’alternança que suposa la competència entre republicans i demòcrates.
A Nogales, Sonora, les condicions econòmiques són unes altres, i el sistema polític no és conduent a la influència popular sobre la legislació.
Hom pot resumir la situació assenyalant les institucions inclusives de Nogales, Arizona i les extractives de Nogales, Sonora. Acemoglu, Johnson i Robinson han tractat especialment aquesta dicotomia en el context de la colonització europea. Institucionalment hi havia dos tipus de colònies:
- colònies que tenien com a objectiu l’explotació de la població indígena i l’extracció de recursos naturals en benefici dels colonitzadors.
- colònies que tenien com a objectiu l’assentament de colons europeus. En aquestes colònies de poblament ho bastia sistemes polítics i econòmics inclusiu pensant en el benefici a llarg termini dels colons europeus.
Un factor per decidir si una colònia era o no propícia al poblament europeu era la densitat demogràfica de la població indígena. Com més densa fos la població indígena, més resistència oferiria a colons europeus. Alhora, aquesta població indígena densa fornia potencialment una mà d’obra més barata que la de colons europeus. Així països densament poblats tendien a rebre un menor nombre de colons europeus. Els pocs colons d’aquests països establien institucions extractives enfocades al benefici d’una petita elit local. Habitualment ni hi havia eleccions i amb prou feines es reconeixien drets polítics als pocs colons europeus.
Les colònies de poblament, per norma general, tendien a ser zones amb una població indígena molt menys densa. La capacitat de resistència de la població autòctona era inferior, i també ho era el seu potencial per oferir mà d’obra. Ací les institucions econòmiques eren inclusives, dissenyades per incentivar el treball i l’investiment dels colons europeus. Aquests reivindicaven drets polítics i una participació en els beneficis colonials.
Si pensem en Nueva España la situació era més pròpia de la d’una colònia extractiva en el marc de l’Imperi Espanyol. En canvi, les colònies britàniques de Massachusetts a Geòrgia foren encaminades aviat a la situació de colònia de poblament. No es tracta d’una peculiaritat de cada imperi. En l’Imperi Britànic, com en els imperis colonials francesos, portuguès i espanyol, trobem a la vegada colònies d’assentament i colònies d’explotació, així com situacions intermèdies.
Les primeres onades de colonització europea remunten a fa mig mil·lenni. Les parts del món més pròsperes eren també les més densament poblades: allà els pioners europeus trobaven més convenient l’establiment d’institucions extractives, que els permetessin d’explotar la població indígena o la d’esclaus introduïts, i també d’extraure recursos naturals.
En el cas de l’Amèrica del Nord de principi del segle XVI és notori que la urbanització era molt superior en zona de l’Imperi Asteca que no pas a les àrees de població dispersa de més al nord. Però és en aquestes àrees de població dispersa on, especialment a partir del segle XVII, comença l’assentament d’europeus, que ràpidament esdevenen el grup demogràfic majoritari. En aquestes zones els colons europeus introduïen i mantenien institucions inclusives (per bé que excloents per a la població indígena), que promovien la prosperitat a llarg termini dels colons.
En canvi, les institucions de caire més extractiu de les zones amb un major percentatge de població indígena no conduïen gens a la prosperitat. Ans al contrari, en benefici d’una petita elit, conduïen a l’empobriment de regions anteriorment riques.
En el món anterior a la colonització europea, els patrons de prosperitat tendien a reproduir-se a llarg termini. Així les regions més urbanes i més riques romanien així malgrat els canvis de dinasties i de civilitzacions. Fet i fet, durant segles les zones més urbanitzades i més riques foren Mesopotàmia, la Vall del Nil, la Plana Indo-Gangètica, la Plana Nord de la Xina, la Costa Andina i la Costa Mesoamericana del Golf.
Si important és la colonització europea per entendre les diferències econòmiques actuals, no ho és pas menys la revolució industrial. A final del segle XVIII, la producció industrial d’Índia era encara superior a la dels recentment independitzats Estats Units d’Amèrica. Acemoglu, Johnson i Robinson també han assenyalat el rol de les diferències institucionals en el destí de la industrialització dels darrers dos-cents anys. Per ells les innovacions tècniques requerien, per tal d’arrelar, unes institucions inclusives.
Ara bé, la industrialització del segle XIX també comportà una nova empenta a la colonització europea. Les institucions colonials més inclusives es trobaven als països amb una major proporció de colons europeus, i fou allà on hi havia més probabilitat d’establir sistemes econòmiques que promoguessin el creixement econòmic a llarg termini.
Acemoglu, Johnson i Robinson també han remarcat el rol de la mortalitat dels colons europeus com a factor clau en la diferenciació entre ‘colònies de poblament’ i ‘colònies d’explotació’. La literatura europea de l’època ja assenyala els perills vinculats a les regions intertropicals en termes de malalties mortals. Això fa contrastar les regions temperades d’Amèrica amb les tropicals, i el mateix s’esdevé a Àfrica. L’Imperi Britànic trobà més fàcil de convertir en colònies de poblament Nova Zelanda i Austràlia que no pas l’Índia. Acemoglu, Johnson i Robinson expliquen que les zones amb malalties més perilloses per als europeus en el segle XIX són les que actualment pateixen sistemes econòmics més disfuncionals, major pobresa, major corrupció i estat de dret més feble. La relació és que en les zones més inhòspites per a un assentament europeu massiu rebien per part dels colons europeus unes institucions més orientades a l’extractivisme.
En el 1748 Montesquieu publicava a De l’esprit des lois el comentari que les societats de zones de clima temperat són econòmicament més productives que les dels tròpics. Per a Montesquieu això era degut a una influència del clima. Acemoglu, Johnson i Robinson insisteixen que la connexió entre els dos factors es fa a través de les institucions. Els europeus, com a població temperada, preferien el poblament d’àrees temperades d’Amèrica del Nord, o de les àrees temperades de l’hemisferi sud. Fou aquí on el colonialisme europeu no pogué introduir les institucions més extractives que sí va poder introduir en les zones intertropicals.
Acemoglu, Johnson i Robinson han treballat sobre els conflictes polítics al voltant de les institucions. Aquests conflictes defineixen les relacions entre les elits dominants i la població general. Com més evident és el caràcter extractiu d’una institució, menys creïbles són les promeses de reforma econòmica que fan les elits a les masses. Un sistema polític que permeti l’alternança de poder pot fer que la població arrabassi al poder a les elits que no compleixen aquestes promeses. Justament per això les elits extractives malden per no fer concessions: no creuen possible una entesa en la que siguin compensades.
Les societats amb institucions extractives generen també la palanca per ésser enderrocades. Malgrat l’enriquiment de les elits, les masses empobrides compten amb l’avantatge numèric. La mobilització popular pot esdevindre una força revolucionària. Acemoglu, Johnson i Robinson han remarcat com els moviments democratitzadors amb mobilitzacions pacífiques poden ser més inclusius i assolir una major força. Llavors les elits han de fer-hi front. L’opció de fer promeses de reforma pot topar amb la manca de credibilitat.
En el canvi institucional Acemoglu, Johnson i Robinson distingeixen tres components:
- 1) conflicte sobre la distribució de recursos i del poder de decisió, amb una polaritat entre les elits i les masses.
- 2) la capacitat de les masses d’exercir poder a través de la mobilització i d’amenaçar l’elit dominant.
- 3) el problema de compromís, que obliga l’elit a cedir el poder decisori a les masses.
Acemoglu, Johnson i Robinson han aplicat el model al procés de democratització de l’Europa Occidental a final del segle XIX i principi del segle XX. Posen com a exemple l’extensió del sufragi a Gran Bretanya, feta a etapes successives precedides per vagues generals i protestes àmplies. A Suècia l’extensió del sufragi de desembre del 1918 es va fer sota mobilitzacions que recordaven la revolució russa de l’any anterior. Certament, però, en molts països les elits poden aconseguir mantindre el monopoli del poder, però això acaba per constituir un obstacle al creixement econòmic: les pròpies elits poden veure’s obligades a blocar la introducció de noves tecnologies.
Lligams:
- Pressmeddelande: Ekonomipriset 2024.
- Economic Origins of Dictatorship and Democracy. Daron Acemoglu, James A. Robinson. Cambridge University Press (2005).
- Income and Democracy. Daron Acemoglu, Simon Johnson, James A. Robinson, Pierre Yared. American Economic Review 98: 808-842 (2008).
- Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty. Daron Acemoglu, James A. Robinson. Crown Business (2012).
- The Narrow Corridor: How Nations Struggle for Liberty. Daron Acemoglu, James A. Robinson. Penguin Press (2019).
- Non-Modernization: Power–Culture Trajectories and the Dynamics of Political Institutions. Daron Acemoglu, James Robinson. Annual Review of Political Science 25: 323-339 (2022).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada