L'extrem centre i la carta de Nolan

Fa un parell de dies, González Pons declarava que hi ha dues opcions per salvar la legislatura. O un govern d'extrema esquerra (PSOE-Podemos-UP-etc.) o un govern d'extrem centre (PP-C's-PSOE). Pons qualificava en aquestes mateixes declaracions la Comissió Europea com un exemple de govern d'extrem centre.

Rarament esperaríem el terme "extrem centre" en aquest context. Al capdavall, el PP havia mantingut històricament la idea que la divisòria dreta-esquerra tenia poc sentit en el segle XXI. Darrerament, però, els joves del PP, com per exempre Andrea Levy, reivindiquen el contingut ideològic. Alguns fan bandera del "centre", del "centre-dreta" o del "centre liberal" o del "liberal-conservadorisme". Però també hi ha, doncs, qui reivindica el concepte d'extrem centre.

La polaritat entre dreta i esquerra s'ha recrudit en els darrers temps arreu. La dreta apareix amb una coloració neoconservadora, de "centre-dreta liberal", "business-friendly". L'esquerra apareix amb una coloració socialdemòcrata, de "centre-esquerra social", "people-friendly". L'esquerra pinta la dreta bé amb tons d'autoritarisme conservador o amb tons de darwinisme social. La dreta pinta l'esquerra amb tons d'autoritarisme revolucionari o amb tons d'enginyerisme social.

El centre clàssic combinava valors de la dreta i de l'esquerra. Ho feia, però, amb un cert acomplexament, de partit frontissa, ara fent de crossa de la dreta o de l'esquerra. Pensem, per exemple, en l'FDP i en les dificultats que sempre tingué per vehicular un discurs de "responsabilitat liberal" front el col·lectivisme "socialcristià" i "socialdemòcrata".

L'extrem centre, en canvi, adoptaria una posició més pro-activa. De nou, la idea-força és la de la "llibertat-responsabilitat" individual. Així pot contraposar-se als valors nacionalistes-jerarquistes de la dreta o als valors bonistes-igualitaristes de l'esquerra.

Però el mot d'extrem centre ja implica en cert sentit el rebuig a la pura linialitat esquerra-dreta.

Per exemple, la "tercera posició" gastada per elements ultranacionalistes ("ni capitalisme ni comunisme") és certament contundent, però no la identifiquem amb l'extrem centre. L'extrem centre és una posició de guanyadors, mentre que la "tercera posició" s'associa massa amb inadaptats que planyen la pèrdua de valors col·lectius i que abominen d'una solució que sigui col·lectivista però a costa de destruir tota jerarquia i privilegi.

David Nolan, fa més de 45 anys, discutia el binomi dreta-esquerra (conservadorisme-liberalisme) amb una proposta bidimensional. Així les posicions polítiques s'havien de distingir segons si maximitzaven o minimitzaven a) la llibertat econòmica; b) la llibertat personal. Mentre la llibertat personal afecta directament l'ésser humà, l'econòmica afecta la seva activitat. D'acord amb la idea de Nolan, la llibertat és l'absència de coerció per part d'altres éssers humans, mentre que llibertat econòmica fa referència particularment al dret de lliure contractació.

En la carta de Nolan hi ha quatre extrems. La dreta clàssica i l'esquerra clàssica ocupen la diagonal central, amb la primera maximitzant la llibertat econòmica i la segona maximitzant la llibertat personal. En la diagonal excèntrica trobem, d'una banda, el llibertarianisme "pur" i l'autoritarisme "pur".

L'extrem centre apareix en la carta de Nolan en una posició central. La "tercera posició" s'identifica amb l'autoritarisme pur, populista i totalitari. El liberalisme llibertari apareix en cantó oposat.

L'extrem centre, però, es caracteritza per la seva mobilitat, i una combinació hàbil d'autoritarisme en pro de les seves posicions i de llibertarianisme contra l'aparició d'autoritats

Koinés territorials

Vaig a fer un petit apunt sobre el manifest que recentment ha promulgat el dit "grup koiné". Koiné. Koiné és un mot grec que vol dir "comú". La llengua comuna. El manifest proposa el català com a "llengua comuna" de la futura República de Catalunya i Aran. Mec. Primer mec, què passa amb l'occità (gascó, aranès) d'Aran?

El segon mec té a veure amb la diversitat lingüística. La diversitat lingüística interna del català del Principat (central, nord-occidental). La diversitat de llengües que s'hi parlen en aquest territori. La llengua majoritària dels habitants d'aquest territori és el castellà. El castellà és una llengua que s'ha nativitzat a la regió de Barcelona de manera relativament recent. El català és el dialecte romànic constitutiu de la "Catalunya Vella", però és tant consecutiu com el castellà en les altres zones del "país".

Però hi ha un tercer mec. El definitiu. Parlar de "llengua koiné" per un territori tan petit, que ni tan sols abasta el "domini lingüístic" del català és patètic. A més, el català té un territori, però cap territori lingüístic és exclusivament monolingüe. Fora dels Països Catalans, també hi ha grups lingüístics catalans. De manera similar a dins, hi ha d'altres grups, dels quals el castellà i el francès tenen una presència massiva i normalitzada.

Política? És clar. La política explica l'àmbit lingüístic actual de la llengua catalana i el fet mateix que sigui considerada una llengua diferent i diferenciada en el continu lingüístic romànic. Aplaudir la política del segle XI al XV, i blasmar la política del segle XVI en endavant, és ben poca-solta.

La llengua koiné real del nostre món és l'anglès. Les altres koinés regionals, comarcals, locals o familiars, tenen espais molt més discutibles.

Lenin sobre l'aixecament de Pasqua

Aquests dies commemorem el Centenari de l'Aixecament de Pasqua. Karl Radek i molts altres socialdemòcrates de fora d'Irlanda tractaren l'aixecament com un "putsch" nacionalista. Lenin, el juliol del 1916, els responia:

"El terme 'putsch', en el seu sentit científic, pot emprar-se tan sols quan l'intent d'insurrecció s'ha relevat merament com un cercle de conspiradors o de maníacs estúpids, i no ha aixecat cap simpatia entre les masses. El moviment nacional irlandès, amb una història de segles, que ha passat a través de diversos estadis i combinacions d'interessos de classe, es manifestà, particularment, en un Congrés Nacional Irlandès de masses a Amèrica, que cridà per la independència irlandesa; es manifesta en lluites al carrer realitzades per un sector de la petita burgesia urbana i un sector dels treballadors després d'un període d'agitació de masses, manifestacions, repressió de diaris, etc. Qualsevol qui qualifica una rebel·lió així de 'putsch' o és un reaccionari endurit, o un doctrinari irremediablement incapaç de visualitzar una revolució social com a fenomen viu".

Així doncs, Lenin advertia contra esquematismes en la qualificació de processos revolucionaris:

"Imaginar que és concebible la revolució social sense revoltes de petites nacions a les colònies i a Europa, sense esclats revolucionaris d'un sector de la petita burgesia amb tots els seus prejudicis, sense un moviment de les masses proletàries i semi-proletàries políticament inconscients contra l'opressió dels terratinents, de l'església i de la monarquia, contra l'opressió nacional, etc., imaginar-ho és repudiar la revolució social".

Ara bé, també alertava contra la suficiència del nacionalisme irlandès:

"La dialèctica de la història és tal que petites nacions, impotents com a factor independent en la lluita contra l'imperialisme, juguen un rol com un dels ferments, un dels bacils, que ajuden la força anti-imperialista real, el proletariat socialista, a fer la seva aparició en l'escena. Ha estat mala sort per als irlandesos que s'hagin aixecat prematurament, abans que la revolta europea del proletariat hagués tingut temps de madurar".

Taxonomia de l'extrema dreta a Europa

"Preocupació per l'auge de l'extrema dreta a Europa". És l'espectre que agiten des de la dreta a l'esquerra. L'auge. La premsa d'extrema dreta, en canvi, es plany més aviat per les divisions, per la manca de combativitat i per l'oportunisme de certes propostes electorals per menjar-los l'espai i dur-los a la "respectabilitat". Pot semblar curiós que aquesta preocupació s'hagi disparat després dels atemptats de Brussel·les. Al capdavall, els atemptats a l'aeroport i al metro els ha reivindicat el Daesh. Però és que el Daesh també és extrema dreta.

L'identitarisme és la clau de totes les formes d'extrema dreta, però també són les identitats les que la diferencien:
a) nació: la identitat nacional de l'extrema dreta és sovint simple i directa, i té una especial rellevància en l'extrema dreta europea. De vegades, però, la identitat nacional pot ser múltiple, amb fórmules binacionals (de nació petita i de nació de nacions) de divers signe. La nació, alhora, pot ser defensada en una clau més herderiana (basada en la nació "en si") o en una clau més renaniana (basada en la nació "per si"). Finalment, el nacionalisme pot posar èmfasi en la independència, en la unitat i/o en l'expansió, segons la situació en la que es trobi la nació reivindicada.
b) religió: la identitat religiosa juga evidentment un rol central en l'extrema dreta "gihadista". Però els grups identitaris autòctons poden arrenglerar-se també segons la postura religiosa més o menys militant, i segons si aquesta és de signe "cristià" ("catòlic", "protestant", "ortodox") o "neopagà". No hem d'oblidar tampoc el lema de Ben Klassen segons el qual, per a l'home blanc, "la seva religió és la seva raça". El racisme d'extrema-dreta té certament un to religiós, amb combinació de definicions "naturalístiques" i d'altres de "culturalístiques".
c) ideologia: la polaritat entre "capital" i "treball", afuada per la crisi del 2008, obliga a l'extrema dreta a definir-se. N'hi ha d'individualista, especialment a l'Europa de l'Est, però la més organitzada és de caire col·lectivista. Dins de l'extrema dreta col·lectivista poden dominar més o menys els esquemes de jerarquització social, o bé pot haver-hi una visió igualitarista, això sí restringida habitualment als homes "de bé" i autòctons. D'aquesta manera podem tindre una extrema dreta més conformista amb l'ordre social vigent, i una altra que proposa transformacions de caire populista. Cal incloure en aquest apartat els posicionaments diversos quant al paradigma heteropatriarcal, ja que si bé és defensat reaccionàriament per la majoria de grups, no hem d'oblidar l'existència d'altres [pensem en els hereus de Pim Fortuyn] que adopten la visió dels "drets de la dona" i dels "drets dels gais" com quelcom de caràcter europeu sota l'amenaça de la intolerància primitiva dels "musulmans".
d) geopolítica: aquest eix es manifesta actualment per la tensió existent entre l'OTAN i Rússia. Així podem catalogar els diferents grups segons si són més euratlantistes o més eurasianistes (russòfils). L'eix geopolític entronca, és clar, amb les concepcions identitàries ("nacionals", "religioses" i "racials") i socials ("liberalisme", "populisme").

Cent anys d'horaris d'estiu

Som ja a la darrera setmana de març, la qual cosa vol dir que aquest dissabte abandonarem el fus d'horari de Berlín per seguir el de Moscou.

Això dels horaris d'estiu (Sommerzeit) arrenca fa 100 anys. El 30 d'abril del 1916, els Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) canviaren l'hora oficial de GMT+1 a GMT+2. La mesura fou presentada com una manera d'estalviar combustible (carbó) per a la il·luminació durant els mesos estivals. El canvi d'hora faria començar les activitats més aviat, bo i aprofitant millor les primeres hores de claror.

No era la primera vegada que s'aplicava l'horarir d'estiu, però els exemples anteriors eren de caràcter local. A Orillia (Ontàrio), el batlle William Sword Frost el va practicar durant els estius del 1911 i 1912. Figures com George Hudson, William Willett o Robert Pearce havien defensat aquesta mesura.

L'horari d'estiu aplicat als Imperis Centrals també seria adoptat, en els husos respectius, pels Aliats, en la mateixa línia d'esforç de guerra. No es va aplicar a Rússia l'estiu del 1916, però sí en el 1917. Als Estats Units s'aplicà per primera vegada l'estiu del 1918.

L'estiu del 1919 molts països que l'havien aplicat l'abandonaren. El retingueren, però, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, el Canadà i França. Irlanda el retingué després de la independència. La Gran Recessió del 1929, la Segona Guerra Mundial o la Crisi del Petroli del 1973 esperonaren en onades successives l'adopció general de l'horari d'estiu en els països extratropicals.

Els atacs del Daesh a Istanbul i Brussel·les

Després de l'atac d'Istanbul de fa uns dies, aquest matí el Daesh reivindicava atemptats a l'aeroport i al metro de Brussel·les. De nou, sentim Valls i Hollande parlant d'estat de guerra. Algú pensarà ara que, sí, que es muntarà una aliança mundial amb cara i ulls que, amb la col·laboració dels governs de Damasc i Bagdad i de les autoritats locals de Mesopotàmia, destrueixi l'heresiarcat de Raqqa.

No sembla, però, que sigui el cas. Els mandataris dels estats de la NATO tenen massa compromisos amb els companys de viatge del Daesh. Per tant, tot quedarà en foc d'encenalls. Qualsevol mesura de "seguretat" de caire indiscriminat, en casos com aquests, és poc menys que inútil. Si s'aproven mesures de caire indiscriminat i, alhora, es manté la submissió envers els dictats de Riad, el Daesh en resultarà beneficiat.

La posició del SEP (UK) davant del Brexit

El passat 29 de febrer el Partit de la Igualtat Socialista (SEP) del Regne Unit emetia un comunicat sobre la seva posició favorable a boicotar el referèndum sobre el Brexit que tindrà lloc al Regne Unit el proper 23 de juny.

El boicot respon a un refús a arrenglerar-se en els camps del "Remain" i del "Leave", que són liderats per "thatcheristes que defensen una austeritat més gran, mesures brutals contra els immigrants i la destrucció dels drets dels treballadors".

Aquesta posició sembla més que defensable. El 23 de juny als britànics se'ls consulta sobre l'acord de Cameron amb la UE que permetrà la continuïtat de totes aquestes polítiques. El refús d'aquest acord, suposaria igualment garantir la continuïtat de totes aquestes mateixes polítiques, si bé formalment fora de la UE.

No obstant, hi ha hagut una discussió al voltant de la posició del SEP (UK) davant del referèndum escocès del setembre del 2014. En aquella ocasió, el SEP (UK) defensà votar "No" a la qüestió de si Escòcia havia de ser un país independent.

Certament, els dos referèndums tenen característiques diferents. El Regne Unit és un estat, mentre que la Unió Europea no ho és. Alhora, la qüestió del referèndum escocès era directa, i girava al voltant del concepte d'independència nacional. El "No", doncs, era un no explícit contra la independència escocesa, i no suposava explícitament una defensa del Regne Unit.

Segons el SEP (UK) les dues posicions són coherents, "motivated by our opposition to nationalism and our fundamental aim of maintaining the unity and political independence of the international working class". Així l'oposició al nacionalisme escocès calia entendre's vinculada estretament a la crida a “the overthrow of British imperialism and its state apparatus”, the “creation of a workers’ government committed to socialist policies” and “the formation of the United Socialist States of Europe.”.

Des de certs rodals podríem pensar que la unitat i independència política de la classe treballadora internacional requereix de la consigna d'un Estat Socialista Mundial, bo i més quan veiem que les diferents forces de la pseudo-esquerra cauen en temptacions nacionalistes, ja siguin d'àmbit escocès, britànic o europeu. Vist així, potser la posició de boicot hauria estat la més lògica en tots dos casos.

Ara bé, hom podria respondre que la independència d'Escòcia hauria suposat una divisió més en la classe treballadora. En aquest cas, el "no" seria imperatiu. Ara bé, estenent aquesta lògica caldria ara defensar el "Remain", per tal de no separar la classe treballadora del Regne Unit de la resta de la Unió Europea.

El SEP (UK) és, com diu el seu nom, un partit de UK. I això el condicionà a fer proclames sobre una Gran Bretanya socialista. Quan parla de la creació d'un govern obrer dedicat a polítiques socialistes s'entén que parla d'un govern obrer britànic, que hauria enderrocat l'imperialisme britànic i el seu aparell i que, alhora, se sumaria a la formació dels Estats Units Socialistes d'Europa. Gran Bretanya i Irlanda del Nord seria un estat d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa.

Ara bé, quina diferència hi ha en fer això i en proposar un Estat Socialista d'Escòcia, que fes part d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa? Clàssicament, des del leninisme s'ha respost que l'esforç de construcció nacional d'Escòcia suposaria una pes addicional a l'objectiu dels Estats Units Socialistes d'Europa. Ara bé, Lenin mateix tingué bones relacions amb McLean, i per ells la qüestió de la independència d'Escòcia o de la unitat de Gran Bretanya era discutida obertament sense apriorismes. Hom pot remarcar que l'hegemonia del thatcherisme a Anglaterra és molt més marcada que a Escòcia. Arrabassar Escòcia al thatcherisme ajudaria a derrotar el thatcherisme a Escòcia i a Anglaterra. Hom pot dir, en canvi, que la divisió no convé en aquests termes, ja que el nacionalisme escocès podria segrestar la voluntat popular i mantindre-la en un estat de consentiment més elevat que no pas és ara.

En qualsevol cas, és important, en prendre qualsevol decisió, explicar clarament quins són els motius que han dut a prendre-la. Construir els motius després d'haver-la presa condueix a automatismes que són arriscats. La consigna d'una "Gran Bretanya Socialista" pot ser esgrimida fàcilment per una pseudo-esquerra que faci argumentacions nacional-populistes. La consigna d'uns "Estats Units Socialistes d'Europa" pot ser esgrimida igualment des de populismes que coquetegen amb el supremacisme europeu o, més moderadament, amb l'excepcionalisme europeu o l'eurocentrisme. I aquestes formes són tan nacionalistes com les que esgrimeixen l'SNP i els seus aliats d'esquerres.

El Front B en l'exercici efectiu de l'autodeterminació

Un dels problemes que presenta el full de ruta acordat per JxSí-CUP és el fet que, com diria el Secretariat de l'Agència del Cens Nacional del Poble Català, es fonamenta en el "front polític A", ço és un front situat dins d'organismes del sistema jurídico-polític del Regne d'Espanya. Això dificulta la legitimació d'un procés de desconnexió. Alhora, comporta un repte quant a la territorialitat del procés. Finalment, cal dir, en descàrrec, que aquest "front polític A" compta amb una sèrie de garanties formals.

Fet i fet, la forma amb la qual hom vol tirar endavant el "procés constituent" de la futura/hipotètica "República de Catalunya i Aran", ja contempla el recurs a noves estructures, és a dir a un "front polític B". Però són suficients aquestes estructures?".

El Pacte Nacional per a l'Autodeterminació, del novembre del 2010, preveia tot un seguit d'estructures més sòlides:
- un Consell Català Provisional de l'Autodeterminació, que aplegués "partits sobiranistes i societat civil". Aquest Consell, ara mateix, podria resultar directament del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, massa congelat. La presència de representants del Govern de la Generalitat en el Consell Provisional ajudaria a la coordinació d'ambdós òrgans. La independència jurídica del Consell Català el blindaria contra determinades submissions, de forma que qualsevol acció contra ell se situaria en l'esquema d'una agressió contra la llibertat d'associació.
- una Cambra de Representants del Poble Català. Aquesta Cambra seria elegida pels inscrits al Cens Nacional del Poble Català. Això resoldria algunes qüestions de la territorialitat, per bé que tampoc cal esperar-ne miracles.

A través de la Cambra de Representants hom podria vehicular la redacció, amb assessors, participació ciutadana, etc., del Projecte de Constitució Catalana, que seria referendada finalment pel citat Cens.

El Front Polític B apareix com una assegurança per al Front Polític A. I, inversament, també ho és l'A respecte del B.

Qui va amb qui en el Congrés espanyol

- El PP s'ofereix a fer pacte de govern amb el PSOE i C's, amb Rajoy de president, però sense descartar altres alternatives de presidència. No vol cap acord amb els partits independentistes (DiL, ERC, Bildu) ni amb Podem-Confluències però no descarta acord d'investidura amb els altres (PNV, etc.)
- El PSOE s'ofereix a fer pacte de govern amb Podemos-Confluències i C's, amb Sánchez de president, però també sense descartar altres alternatives de presidència. No vol cap acord de govern ni d'investidura amb el PP, i no descarta acords d'investidura amb les altres forces del Congrés.
- Podemos-Confluències s'ofereix a fer pacte de govern amb el PSOE i IU, amb Sánchez de president i Iglesias de vicepresident. No vol cap acord d'investidura amb el PP, però si s'ofereix a pactes d'investidura amb totes les altres forces.
- Ciutadans s'ofereix a fer pacte de govern amb el PP i/o PSOE, bo i descartant Podemos-Confluències. També descarta qualsevol pacte d'investidura amb les forces independentistes.
- IU-UP és disposada a fer pacte de govern amb PSOE i Podemos, i poc o gens procliu a pactes d'investidura a qualsevol altra alternativa.
- DiL i ERC són força poc proclius a qualsevol pacte d'investidura. També aquesta és la posició de Bildu.
- PNV-EAJ sembla obert a pactes d'investidura sense descartar cap de les opcions abans citades. Les forces restants, si bé no tan obertes com el PNV-EAJ, tampoc no es mostren terriblement recalcitrants.

Dimecres 3, el rei Felip VI tancarà la segona ronda de converses. No se sap encara a qui oferirà l'encàrrec d'investidura de govern. El més probable és que li ho proposi de nou a Mariano Rajoy. Caldrà veure si Rajoy s'anima aquesta vegada. Si no és el cas, seria lògic que es traslladés l'encàrrec a Sánchez. Un allargament del període pre-investidura seria força irregular.

La caiguda del campanar de l'Església de Sant Pere ad Vincula, de Rosselló (Segrià)

La imatge de l'esfondrament del campanar de l'Església de Sant Pere (Rosselló, Segrià) ha causat sensació, encara que fa més de dos segles que l'estructura de l'edifici, deteriorada per la humitat del subsòl ha provocat actuacions recurrents.

L'edifici actual es correspon a un contracte de construcció datat del 2 de febrer del 1756. Substituïa una església anterior, també dedicada a Sant Pere ad vincula, que havia quedat petita i de construcció precària. Les obres s'iniciaren el 25 d'abril del 1757, amb Josep Burria com a mestre d'obres. L'agost del 1757 el succeïa Miquel Batiste. El 1762 l'obra ja era acabada. Oficialment, l'Església era dedicada a Nostra Senyora del Pilar, si bé l'altar major continuava dedicat a Sant Pere, patró de Rosselló.

En el 1786 hom detectà ja problemes d'humitats. En el 1947 es consignà el perill d'esfondrament, amb una esquerda que creuava la volta de l'absis sobre l'altar major, de manera que s'intervingué amb la col·locació d'uns tirants de ferro. Com que aquesta intervenció era insuficient, va procedir a enderrocar-se la teulada de l'altar major, i es construiren uns tirants de formigó armat damunt dels murs laterals (1953). En el 1965, es va desprendre una cornisa del campanar, que produí un forat en la coberta de l'església. Hom hi va respondre amb l'enderrocament de la cúpula superior de la torre, substituïda amb una obra de formigó, es va repassar la teulada i se substituí l'enrajolat de l'interior. En el 1990, es va afegir un cos de formigó al campanar, que el feia més alt, i que substituía la part superior originària, massa precaritzada.

Curiosament l'entrada en Patrimoni.Gencat considerava l'edifici en "bon estat de conservació".

La victòria electoral de Marcelo Rebelo de Sousa a les presidencials portugueses

El desencís envers el pacte tripartit d'esquerres a Portugal s'ha manifestat en les eleccions presidencials d'ahir. El candidat del PSD, Marcelo Rebelo de Sousa s'hi ha imposat amb el 52,5% dels vots vàlids emesos, cosa que fa que sigui ja president electe, sense haver d'esperar a la segona volta. Val a dir, però, que la participació electoral ha estat del 48,84%, i és justament ací on es manifesta el desencís. Una mica més de la meitat dels portuguesos no hi han anat a votar. Les raons, és clar, són complexes. La figura del President de la República és decorativa, però té una certa capacitat d'arbitratge. En qualsevol cas, mai no havia hagut un nivell tan elevat d'abstenció en unes presidencials on no es presentés l'actual president.

És previsible que el primer ministre António Costa dimiteixi i que es precipitin unes noves eleccions legislatives. El PS portuguès no era gaire amic del pacte tripartit i ara té una excusa perfecta a la safata.

Aquest escenari arriba en un moment on es prepara al Regne d'Espanya un pacte governamental similar. Pablo Iglesias, de Podemos, oferia un pacte al PSOE i a IU. Alguns opinadors propers al PSOE s'estimarien més que el tripartit es formés amb PSOE, Podemos i C's, i d'altres no amaguen la preferència per un tripartit format per PP, PSOE i C's.

Sigui com sigui, amb més o menys presència dels "partits d'esquerra", els governs de Lisboa i de Madrid no semblen gaire capaços d'oferir una alternativa real a les polítiques d'austeritat, que podrien recrudir-se d'acord amb el mandat de les institucions comunitàries.

Preguntes i respostes

Els veïns d'Esplugues, en els darrers anys, han pogut participar en tres "referèndums" sobre la independència de "Catalunya". El 20 de juny del 2010 ho van poder fer amb una pregunta única amb resposta binària (Sí, No; Blanc). El 9 de novembre del 2014 ho van poder fer amb una pregunta doble de la qual resultaven tres respostes vàlides (SíSí, SiNo, No; a més del Blanc i del SíBlanc). El 27 de setembre del 2015 ho feren amb unes eleccions autonòmiques en clau plebiscitàries amb candidatures del "Sí" (JxSí, CUP), del "No" (C's, PSC, PP) i de les que no es van volguer pronunciar (CSQEP, UDC, PACMA). Els resultats del 20 de desembre del 2015, eleccions a les Corts espanyoles, reobrien la qüestió de fer un referèndum sobre la qüestió, que ara sigui acordat i tingui ple reconeixement jurídic. És una de les "línies vermelles" que Podemos presenta per arribar a un acord de legislatura amb el PSOE.

Però quina mena de referèndum? Per quina via? I, encara més important, amb quina pregunta i amb quines respostes? El tema, ara mateixa, és manté en l'àmbit de la hipòtesi. Per a alguns la qüestió hauria de ser sobre la independència i resposta binària. Però d'altres contemplen una pregunta única, amb resposta ternària (amb el federalisme com a via media).

És el "federalisme" una cosa intermèdia entre Sí i No? Sembla que és més aviat una de les formes del "No". És la independència l'únic Sí possible? Potser dins del Sí hi caben els partidaris del "confederalisme". Així, més aviat, la pregunta hauria de veure amb el "subjecte polític de sobirania". Els subjectes polítics de sobirania poden establir pactes confederals, que fins i tot poden ser "eterns" i "irrevocables".

La qüestió de fons és si hom vol o no emprendre un procés constituent de bell nou, precedit d'un procés destituent on la legitimitat anterior no pugui ser esgrimida per limitar la legitimitat constituent (bo i que serveixi per garantir la "seguretat jurídica" durant tot el període de transició). Però també hi ha la qüestió de forma de l'àmbit territorial, més difícil de tancar amb un procés participatiu.

L'ideal seria un procés constituent mundial protagonitzat per persones sobiranes.

Els 18 mesos de termini del govern Puigdemont

El procés avança (circula) d'acord amb contradiccions. El 9N2014, ens diuen, fou un èxit. Malgrat l'èxit, però, Artur Mas el considerà tan sols com la primera volta que calia tancar amb una segona volta: unes eleccions plebiscitàries. Si el 9N2014 havia estat el fruit d'un pacte fet entre CiU-ERC-ICV-CUP el desembre del 2013, la cosa ara es prometia més ràpida. Però Mas posà la condició de fer una llista unitària. Els terminis s'allargaren. Hom desaconsellà fer les plebiscitàries abans de les municipals. I així arribàrem al 27S. El 27S, ens diuen, fou un èxit. Malgrat l'èxit, però, ara ens recorden que el plebiscit no es va guanyar del tot. De manera que ara som en una incertesa quant al caràcter de l'actual govern de JxSí i del pacte de legislatura de JxSí-CUP.

És un govern i un pacte independentista? Sí, però no per fer possible la independència en aquesta legislatura. És un govern i un pacte constituent? Sí, però sense afanyar-se. Hi ha una certa sensació de retrocés. Si JxSí-CUP passen ara al dilacionisme, CSQEP, que defensava un procés constituent no-subordinat, ara passa a defensar que la comissió sobre procés constituent sigui d'estudi i no pas una comissió legislativa. I si el PSC defensava un referèndum acordat, ara resulta que no, que no el defensa.

La territorialitat i com encarar-la

Durant molt de temps en l'esquerra independentista orgànica s'hi postulava una visió unitària de la lluita per la independència i el socialisme als Països Catalans. La idea de "ritmes diferents" despertava suspicàcies. Actualment, però, amb diferents nivells, hom veu la necessitat de no girar l'esquena als processos territorialitzats. La rigidesa territorial, no obstant, és ben present en els rengles independentistes principatins derivats del post-autonomisme. Per aquests rengles independentistes, la unitat del territori de l'actual CA de Catalunya és axiomàtica. És normal que sigui així, ja que aquests rengles no contemplen la "territorialitat" com una qüestió a debatre. No obstant, les anàlisis demoscòpiques (més enllà de resultats electorals) mostren com el territori de la CA de Catalunya pot ser segmentat a grans trets en dues unitats: el gros del territori (diguem-ne, Catalània) i les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona-Reus (diguem-ne, Tabàrnia). Sectors ultraespanyolistes han fomentat aquest concepte "tabàrnic" per reivindicar la secessió interna (com a "comunitat autònoma" del "regne d'Espanya"). No obstant, una articulació territorial en aquest sentit podria ser beneficiosa per a la consecució d'un estat supracomarcal català, que vagi més enllà de les limitacions microstatals del Principat d'Andorra. Una "República Catalana" a "Catalània" té suports amples, majoritaris, amb un sistema de partits que ha conduït a la marginalitat al PPPSOEC's. En aquest territori, el català és nítidament llengua comuna, sense necessitats de "Súmates". La polaritat Catalània-Tabàrnia la veiem ara en la mateixa CUP, on el sector tabàrnic es troba potser massa acomplexat pel que diguin o deixin de dir els elements majoritaris de l'esquerra de les comarques respectives. Alhora, avançar en la constitució de blocs revolucionaris en ambdos unitats geopolítiques sembla més fàcil si es fa de manera coordinada que no de manera rígida. Les organitzacions que convenen, és clar, són d'àmbit nacional (de Països Catalans), però les plataformes i campanyes han d'adaptar-se a cada unitat geopolítica.

La importància de saber dir no

L'excessiu pes que hom ha donat al parlament autonòmic en el procés de constitució d'una República de Catalunya i Aran passa factura. Aquestes institucions autonòmiques són sotmeses a les lògiques del bloc constitucional del Regne d'Espanya. Alhora, són terreny adobat dels partits de la crostra autonomista, els qui en forma de CiU o de tripartit han regit (o fet veure que regien) els destins de la CA de Catalunya. Aquests partits i coalicions són acostumats als xantatges i als bescanvis de cromos. Darrerament, en aquest espai parlamentari s'han sentit intimidats per forces emergents, més o menys d'esquerres, i han anat a correcuita per assimilar-les. El desembre del 2013, per exemple, escenificaren un gran acord CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP, ANC, Òmnium, etc., per tal de preparar un referèndum vinculant sobre la independència. Aquest acord suposava una preparació de més de deu mesos. El resultat fou una convocatòria diluïda, ja que algunes forces es rendiren a la sentència desfavorable del Tribunal Constitucional i d'altres procuraren de burlar-la. El resultat d'aquell N9N fou una participació modesta, però una majoria dels qui votaren s'expressaren per a un estat independent. Ara bé, CiU-ERC-CUP ho prengueren com un triomf. Això suposava una contradicció. Si el N9N havia estat un èxit, calia començar a posar fil a l'agulla cap a l'estat independent. Si no ho havia estat, calia plantejar-se les coses. No es va fer ni una cosa ni l'altra. Hom va dir que allò era la primera volta d'unes eleccions plebiscitàries. Per motius d'agenda i per l'exigència d'una "llista única", aquestes eleccions plebiscitàries trigaren gairebé deu mesos. Aquestes dilacions no obeïen a cap més objectiu que aïllar el moviment independentista de la societat i consolidar-hi un lideratge d'ordre. Cal saber dir "no" a aquest lideratge. Com també cal saber dir "no" a l'esquerra monàrquica que vol apuntalar l'estat dinàstic espanyol. No són dos "no" contradictoris, sinó complementaris. No són "no" que aturen res, sinó que permeten ensortir-nos d'un atzucac. I qui ha de dir "no"? La CUP? El dubtós cens de 3500 militants i simpatitzants de la CUP? El gros de votants de JxSí-CUP? Més aviat cal que aquest "no" sigui el més àmpliament compartit, perquè és un "no" que cal pronunciar no en institucions autonòmiques sinó en la construcció d'un poder instituent.

Eleccions espanyoles 20D: què han fet els electors de la província de Barcelona

En les eleccions al Congrés del 20 de desembre del 2015 a la província de Barcelona, tenim 3.974.402 electors, dels quals:
- 1.109.443 s'han abstingut.
- 766.889 han votat En Comú Podem.
- 463.612 han votat el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).
- 412.540 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-CATSÍ).
- 386.143 han votat Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's).
- 377.563 han votat Democràcia i Llibertat (DL, Convergència. Demòcrates. Reagrupament).
- 321.268 han votat Partido Popular (PP).
- 47.743 han votat Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
- 34.270 han votat el Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA).
- 18.126 han votat en blanc.
- 14.996 han fet vot nul.
- 10.588 han votat Recortes Cero-Grupo Verde (RC-GV).
- 5.859 han votat Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 5.363 han votat el Partit Comunista del Poble de Catalunya.

En les eleccions al Senat (amb un 99,94% escrutat) tenim:
- 1.241.389 s'han abstingut.
- 610.126 han votat Óscar Guardingo (En Comú).
- 557.072 han votat Maria Freixanet (En Comú).
- 538.663 han votat Santi Vidal (ERC-CATSÍ).
- 505.781 han votat Joan Comorera (En Comú).
- 443.333 han votat Carles Martí Jufresa (PSC-PSOE).
- 438.447 han votat Mireia Ingla (ERC-CATSÍ).
- 410.455 han votat Erika Torregrossa (PSC-PSOE).
- 397.187 han votat Francesc Xavier Grau Roig (PSC-PSOE).
- 392.933 han votat Miquel Àngel Escobar (DL).
- 371.134 han votat Jordi del Río i González (ERC-CATSÍ).
- 325.204 han votat Sílvia Requena (DL).
- 303.466 han votat Nuria Carreras Povill (PP).
- 290.215 han votat Javier Basso Roviralta (PP).
- 286.907 han votat Francisco Javier Alegre Buxeda (C's).
- 285.823 han votat Daniel Gracia Álvarez (PP).
- 276.119 han votat Glòria Freixa i Vilardell (DL).
- 250.487 han votat Nito Foncuberta (C's).
- 250.280 han votat Nuria Nadal Burgués (C's).
- 101.340 han votat en blanc.
- 78.139 han votat Alba García Roldán (PACMA).
- 70.820 han fet vot nul.
- 48.156 han votat Olga Eyre Estrada (PACMA).
- 46.944 han votat Julio Molinario i Valls (Unió.cat).
- 40.107 han votat Francisco Javier Martí Vallés (PACMA).
- 36.056 han votat Núria Rodríguez i Olivé (Unió.cat).
- 31.433 han votat Josep Lluis Fernandez i Burgui (Unió.cat).
- 22.733 han votat Arelis Coromoto Guaramato Diaz (RC-GV).
- 16.963 han votat Quim Boix (PCPC).
- 10.453 han votat Carlos Javier Silva Campañón (UPyD).
- 10.284 han votat Benito Muros Perfecto (RC-GV).
- 8.882 han votat Manuel Camuñas Gomez (RC-GV).
- 8.765 han votat Glòria Fontcuberta (PCPC).
- 8.394 han votat Buenaventura Ramos Bellés (PCPC).
- 7.184 han votat Miguel Rojo Bernabéu (UPyD).
- 6.669 han votat Ana Mariela Granada Granada (UPyD).

La recuperació de l'Akatsuki: cinc anys de paciència per inserir un satèl·lit artificial a Venus

El 6 de desembre del 2010, va fallar la maniobra que havia d'inserir en l'òrbita de Venus la sonda japonesa あかつき, llençada el març anterior des del cosmòdrom de Tanegashima. L'Agència Espacial Nipona va decidir hivernar la sonda, deixar-la en òrbita heliocèntrica, i esperar cinc anys a un nou acostament de la sonda a Venus. S'hi feren ajustaments el novembre del 2011 i el juliol i setembre d'enguany. Finalment, la recuperació ha estat reixida, i l'Akatsuki entrà en l'òrbita de Venus aquest dilluns 7 de setembre. Una vegada adoptada l'òrbita definitiva, comença dos anys d'experiments científics que ajudaran a entendre millor el clima del nostre planeta germà.

Representació artística de l'Akatsuki, en el seu pas d'una òrbita heliocèntrica a una de citereocèntrica

La missió Akatsuki

Després del desencís de la Nozomi, que no va arribar a inserir-se en l'òrbita de Mart, l'Agència Espacial Japonesa tingué com a primer gran projecte de sonda interplanetària un mòdul orbital venusià. El pressupost de la missió era de 14,6 milers de milions de iens, sense comptar els 9,8 mil milions de iens que costaria el llençament.

El cos principal feia 1,45 x 1,04 x 1,44 m. Comptaria amb dos panells solars de 1,4 m² cadascun, capaços d'oferir, quan la sonda fos en l'òrbita de Venus, uns 700 W de potència. La maniobrabilitat l'oferira un motor de 500 N d'hidrazina-N₂O₄, així com vuit motors de 23 N d'hidrazina i quatre motors de 3 N d'hidrazina. El sistema de comunicacióm constava d'un transponedor de 8 GHz, connectat a una antena plana de 1,6 m i a quatre antenes addicionals. La massa total de la nau en el llençament seria de 517,6 kg, dels quals 196,3 kg corresponien a propel·lents.

L'instrumental científic suposava una massa total de 34 kg, i constava de sis elements:
- la càmera de llum visible (552-777 nm).
- la càmara d'ultraviolat (UVI).
- la càmara d'infraroig d'ona llarga (LIR).
- una càmera de microones de 1000 nm (IR1).
- una càmera de microones de 2000 nm (IR2).
- un experiment de radioones.

El mes d'octubre del 2009, "The Planetary Society" i JAXA iniciaren una campanya de quatre mesos durant la qual hom podia enviar el seu nom i un missatge que fos carregat en l'Akatskuki. Els missatges serien impressos en plaques d'alumini, col·locades a bord de l'astronau. En total, participaren 260.214 persones, missatges incorporats en 90 plaques d'alumini. Tres d'aquestes plaques eren dedicades a Hatsune Miku, un dels "vocaloids" de Crypton Future Media.

Primer intent i maniobres de recuperació

La construcció de l'Akatsuki tingué lloc al Campus de Sagamihara. El 17 de març del 2010, la nau era transportada des de Sagamihara al Centre Espacial de Tanegashima, on arribà el 19 de març. El 4 de maig fou encapsulada en el carenat del cohet H-IIA, on també era encabit l'IKAROS. El 9 de maig el carenat era col·locat damunt del cohet H-IIA.

La data prevista de llançament era el 18 de maig. L'oratge obligà a endarrerir el llençament al dia 20, i efectivament tingué lloc llavors a les 21:58:22UTC.

Pel que fa a IKAROS, el 21 de maig era inserit en òrbita heliocèntrica. Es tractava de la primera nau propulsada principalment per vela solar, i començà el seu programa científic d'estudi del vent solar, de la pols còsmica i de l'explosions de raigs gamma, en l'entorn privilegiat del medi interplanetari.

L'Akatsuki, per la seva banda, entrava també en òrbita heliocèntrica, amb la vista posada amb una aproximació a Venus que tindria lloc el 6 de desembre del 2010.

El dia 6 de desembre, a les 23:49UTC, començà la ignició del motor de maniobra orbital. El motor havia d'estar actiu durant 12 minuts per tal que l'Akatsuki s'inserís en una òrbita venusina. El sistema de maniobra patí una errada, i el 8 de desembre, la JAXA confirmà que la inserció orbital no s'havia produït. El motor, per comptes de 12 minuts, hauria estat en marxa durant 3 minuts, en aturar-se degut a dipòsits salins acumulats damunt de la vàlvula que comunicava el tanc de pressurització d'heli i el tanc de combustible. Els sistemes de seguretat havien aturat el motor, salvant la nau.

La prioritat era aprofitar la finestra següent, encara que aquesta no tindria lloc sinó després de cinc anys. De moment, activaren els mecanismes d'hibernació. El 7 i el 14 de setembre del 2011, hom comprovà l'estat dels motors, identificant-ne quins havien quedat malmesos. L'octubre del 2011, hom alliberà 65 kg de NO_x, que ja no eren aprofitables, amb la qual cosa es reduïa la massa de la nau. Es feren maniobres l'1 de novembre del 2011, i els dies 10 i 21 del mateix mes. Va caldre repensar la missió ja que la nova òrbita d'inserció no podia ser la mateixa. L'octubre del 2013, la nau inicià una lenta aproximació a Venus. Es feren quatre maniobres de correcció entre el 17 de juliol del 2015 i l'11 de setembre.

El 7 de desembre, s'activaren quatre motors durant 20 minuts, i l'Akatsuki entrà en l'òrbita de Venus. El març del 2016 adoptarà l'òrbita definitiva, amb un període 9 dies. L'òrabit actual té un periapsis de 400 km i un apopapsis de 440.000 km.

Els objectius científics

El març del 2016 començarà la part científica de la missió. Caldrà veure llavors fins quin punt han patit els instruments aquests cinc anys d'òrbita heliocèntrica (amb un periheli de 0,6 UA).

El satèl·lit prendrà dades de:
- les tempestes elèctriques (a través de la càmara LAC).
- els núvols alts (a través de la càmara LIR).
- la distribució del SO₂ i altres gasos atmosfèrics (a través de la càmara d'ultraviolat).
- la radiació calorífica del sòl venusià i, en especial, dels volcans (a través de l'IR1).
- la radiació calorífica emesa per les capes baixes de la densa atmosfera venusina (a través de l'IR2).

Eleccions regionals - què han fet els 342.593 inscrits de la Catalunya Nord en la primera volta

Dels 342.593 inscrits en el cens de la primera volta de les eleccions regionals (les primeres de la nova regió de Migjorn-Pirineus-Llenguadoc-Rosselló), tenim:
- 167.154 (48,79%) s'han abstingut.
- 69.688 (20,34%) han votat Louis Aliot, del Front National.
- 31.887 (9,31%) han votat Carole Delga, d'Unitat d'Esquerres.
- 29.084 (8,49%) han votat Dominique Reynié, d'Unitat de Dretes.
- 15.879 (4,63%) han votat Gérard Onesta, dels Verds.
- 5953 han votat Damien Lempereur.
- 5490 han votat Philippe Saurel.
- 4725 han votat en blanc.
- 3583 han votat nul.
- 3345 han votat Sandra Torremocha.
- 2334 han votat Christophe Cavard.
- 1258 han votat Yvan Hirmiris.
- 1115 han votat Gilles Fabre.
- 1098 han votat Jean-Claude Martinez.

La proposta Camps: un càrrec, una elecció

L'ex-president de la Generalitat Valenciana, Paco Camps ha tornat a formular la convicció en un sistema electoral basat en circumscripcions uninominals i equipoblacionals. Alhora, defensa que el càrrec de president de l'executiu sigui d'elecció directa.

La qüestió del sistema electoral, ja ho hem dit més d'una vegada, és irresoluble. No podem satisfer òptimament els criteris de representativitat, equitativitat, proporcionalitat, territorialitat, etc., que facin possible l'expressió d'una voluntat popular no coartada per la tàctica exigida per qualsevol sistema electoral.

Per això hi ha propostes mixtes de sistema electoral.

La proposta Camps la podríem extendre. Cada diputat, cada regidor, podria ser realment elegit per un districte científicament delimitat. Però, alhora, a més del president, hom podria elegir així cada ministre, cada director general, etc. En alguns càrrecs de perfil més tècnic, el procés participatiu podria incloure sufragis directes a la persona acompanyats de sistemes previs i posteriors de validació.

Camps diu que el sistema d'elecció personal limitaria el pes dels "lobbies". L'experiència al Regne Unit i als Estats Units sembla contradir aquesta afirmació. Si bé les estructures de partit no tenen en aquests sistemes el pes que tenen en els sistemes propocionals, la pressió sobre els candidats s'exerceix igualment, però de manera més directa.

Al Regne Unit i als Estats Units les eleccions són a una sola volta, la qual cosa afavoreix el bipartidisme. La inclusió d'un sistema a dues voltes afavoreix, en canvi, una major pluralitat, la necessitat de cercar majories suficients.

Les candidatures presentades a Barcelona per a les eleccions espanyoles del 20D

Entre les candidatures del Congrés trobem:
- 1. Unió Democràtica de Catalunya (Unio.cat).
- 2. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
- 3. Partido Animalista contra el Maltrato Animal (PACMA).
- 4. Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-CATSÍ).
- Partit Popular (PP).
- 6. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's).
- 7. Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC).
- 8. Democràcia i Llibertat. Convergència.Demòcrates.Reagrupament (DL).
- 9. Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 10. Partit Família i Vida (PFyV).
- 11. "En Comú Podem" (En Comú).
- 12. Escons en Blanc (EB).
- 13. Ciudadanos Libres Unidos (CILUS).
- 14. Recortes Cero-Grupo Verde.
- 15. Unidos por la Solidaridad Internacional (Unidos SI).

Pel que fa al senat hi ha:
- Julio Molinario i Valls (Unió).
- Núria Rodríguez i Olivé (Unió).
- Josep Lluis Fernandez i Burgui (Unió).
- Alba García Roldán (PACMA).
- Olga Eyre Estrada (PACMA).
- Francisco Javier Martí Vallés (PACMA).
- Santiago Vidal i Marsal (Independent).
- Mireia Ingla i Mas (ERC-CATSÍ).
- Jordi del Río i González (Independent).
- Nuria Carreras Povill (PP).
- Javier Basso Roviralta (PP).
- Daniel Gracia Álvarez (PP).
- Francisco Javier Alegre Buxeda (C's).
- Nito Fontcuberta Riba (C's).
- Victoria Sugranyes Tello (C's).
- Nuria Nadal Burgués (C's).
- Carles Martí Jufresa (PSC-PSOE).
- Erika Torregrossa Acuña (PSC-PSOE).
- Francesc Xavier Grau Roig (PSC-PSOE).
- Quim Boix Lluch (PCPC).
- Buenaventura Ramos Bellés (PCPC).
- Glòria Fontcuberta González (PCPC).
- Miquel Àngel Escobar i Gutiérrez (DL).
- Sílvia Requena i Martínez (DL).
- Glòria Freixa i Vilardell (DL).
- Calors Javier Silva Campañón (UPyD).
- Ana Mariela Granada Granada (UPyD).
- Miguel Rojo Bernabéu (UPyD).
- Ramón María Dorronsoro Sánchez (PFyV).
- María de los Ángeles Otal Lacambra (PFyV).
- Rafael Fernando Santiago Luque (PFyV).
- Óscar Guardingo Martínez (En Comú).
- Maria Freixanet Mateo (En Comú).
- Joan Comorera Estarellas (En Comú).
- Roger Panadès Llorens (Escons en Blanc).
- Rut Oliveros Recasens (Escons en Blanc).
- Francesc Xavier Sánchez Bellot (Escons en Blanc).
- Ahmed Djilali Samet (CILUS).
- Esperanza García Hortigón (CILUS).
- Arelis Coromoto Guaramato Diaz (Recortes Cero).
- Benito Muros Perfecto (Recortes Cero).
- Manuel Camuñas Gomez (Recortes Cero).