Relectures: "El desfile de la victoria - Fernando Díaz-Plaja (1976)"

Enguany fa quaranta anys, l'Editorial Argos publicava aquest llibre de Fernando Díaz-Plaja (1918-2012). Es tracta d'una novel·la ambientada en una ucronia o en una història alternativa. La seva línia temporal se separa de la nostra en la Batalla de l'Ebre, la tardor del 1938. Contra tot pronòstic, s'acumulen un seguit de circumstàncies que fan que el 2 d'abril del 1939 la guerra conclogui amb l'evacuació dels darrers reductes en poder dels facciosos. La República venç la guerra. Díaz-Plaja dedica alguns capítols a explicar-nos la història posterior. Espanya queda al marge de la guerra, bo i que envia una divisió de voluntaris a Rússia (la "División Roja") per auxiliar a la gran guerra patriòtica. El final de la Segona Guerra Mundial, com en la nostra línia temporal, suposarà un rearrenglerament, amb una guerra freda entre les potències occidentals i les orientals. En aquest context geopolític, Espanya s'arrenglera amb el bloc occidental. Tot i amb tot, en el sistema de partits polítics, el Partit Comunista d'Espanya conserva un lloc important, encara que en l'oposició. A la seva esquerra hi figuren el POUM i la FAI, la qual participa en els processos electorals. Ja fora de l'arc parlamentari, entre els grups d'extrema esquerra hi ha el Frente Revolucionario Intransigente (FRI). Però el govern gira al voltant del PSOE. Dels partits republicans, Unión Republicana és el més destacat. La dreta parlamentària és representada per la Izquierda Cristiana.

La novel·la s'ambienta en els anys 1960 d'aquesta línia temporal. Díaz-Plaja comet alguna inconsistència. Així ens presenta Carrillo com un jove prometedor, encara que Carrillo passaria llavors de la quarentena. També fa tornar Alejandro Lerroux de l'exili gairebé centenari. Bàsicament això es deu a la necessitat d'allargar les trajectòries vitals dels dirigents de la Segona República. Així Besteiro és el President del Govern malgrat passar dels noranta anys. De manera més realista, el president de la república és Fernando Valera.

Però allò que interessa a Díaz-Plaja és fer un joc de miralls. El protagonista de la novel·la és un fill rebel. En la nostra línia temporal seria un d'aquells fills del bàndol franquista que se suma a l'oposició d'esquerres. En la línia temporal de la novel·la és el fill de 22 anys d'un diputat del PSOE i líder del Sindicat de Tipògrafs.

El joc de miralls val per allò que fa referència al conflicte dreta-esquerra. Però, naturalment, Díaz-Plaja també fa referència a la qüestió de classe. El protagonista procedeix d'una família treballadora i el seu inconformisme el fa acostar-se als ambients de la burgesia desplaçada, d'on procedeix la seva xicota.

Certament, els miralls ja no poden oferir la mateixa imatge quan tenim present aquesta oposició de classe. Però també en el pla polític, la continuació de la Segona República no és homòloga a la dictadura franquista. La democràcia parlamentària fa que hi hagi un pluralisme polític, del qual s'exclou en tot cas un extrem, l'extrem dels monàrquics, dels falangistes i dels sectors que combateren amb Franco. Les famílies del règim franquista no tenien aquest instrument parlamentari d'actuació i el seu funcionament era més sord.

Les dues Espanyes havien tastat ja els canvis de sort en la guerra civil. Són aquestes experiències les que fa servir Díaz-Plaja per projectar-les en aquesta història alternativa.

En la novel·la les dues Espanyes segueixen dos moviments contradictoris. D'una banda hi ha el moviment de reconciliació. De l'altra hi ha la reacció contra aquesta reconciliació per part dels sectors més extrems. Hom podria pensar que l'evolució ulterior al 1976 de la nostra línia temporal es correspondria a una altra reconciliació en la línia temporal de la victòria republicana. És clar que en aquest cas no hauria hagut una restauració monàrquica i les tendències de l'estructures de l'estat serien cap a l'esquerra i no pas cap a la dreta.

Des del 1976, però, hi ha hagut altres canvis. L'evolució del bloc soviètic ha deixat pas a societats que poden assemblar-se al que hauria estat una República triomfadora que s'hagués hagut d'adaptar al triomf global del capitalisme. Si en la novel·la són les dretes les nostàlgiques, en una continuació de la mateixa ho haurien acabat de ser també les esquerres.

Salvar el bipartidisme o la legislatura

Deia ahir Susana Díaz que primer cal pensar en Espanya i després en el PSOE. "Espanya", en aquest context, vol dir el "sistema", però aquest sistema requereix un bipartidisme alternant. Un partit governa (amb coalició, si cal, amb d'altres de petits) i l'altre fa de cap d'oposició. Així el PSOE esdevé necessari com a contrapart del PP. Algú podria dir que el rol del PSOE el podria fer un altre partit. Quin? Ciutadans? Podria ser, però no pas a curt o mitjà termini. Podemos es troba més ben posicionat per fer el sorpasso que no pas C's. Certament, un Podemos en aquesta posició es sirizaria ràpid, i tot tornaria a la normalitat. Històricament, els partits liberals foren substituïts pels socialdemòcrates en moltes contrades sense cap sotrac per al capitalisme. Un nou relleu serviria per renovar la sàvia.

De totes formes, hi ha un dilema que explica la pugna entre Susana Díaz i Pedro Sánchez. La línia de Sánchez, que aboca a una terceres eleccions, resultarà probablement en un PP enfortit, que ja podria formar govern a començament del 2016, alhora que el PSOE potser també creixeria, en detriment de Podemos i C's. El bipartidisme seria salvat. La línia de Díaz, però, implicaria salvar la legislatura encara que fos a costa de desacreditar la capacitat opositora del PSOE. És clar que amb quatre anys de marge, unes poques abstencions aquest mes d'octubre per deixar investir Rajoy no haurien d'afectar les eleccions del 2020. L'objectiu, doncs, és similar. El que canvien són les formes d'arribar-hi.

Tres visions per al curs 2016-2017

L'Onze de Setembre assenyala l'inici del curs polític. Per al curs 2016-2017 hem seleccionat tres posicionaments al voltant de les consignes bàsiques del moment.

Corrent Roig, en una "declaració davant de l'onze de setembre", presenta les consignes següents: "Fora les urpes del Tribunal Constitucional!", "Referèndum unilateral i vinculant!" i "Pla d'Emergècia Econòmic i Social". En aquesta declaració es considera urgent fixar la data del referèndum unilateral, que entenen com a punt de partida per a un procés constituent. La declaració ataca els arguments que diuen que el referèndum unilateral divideix la classe treballadora, i demana a la classe treballadora que repudiï la "unitat forçada". El rebuig a la unitat forçada és necessari, segons Corrent Roig, per a la construcció d'una "lliure confederació de repúbliques lliures". Pel que fa al Pla d'Emergència Econòmic i Social, aquest hauria de derogar la reforma laboral, posar fi a la precarietat extrema i al tancament d'empreses, apujar el SMI, aturar els desnonaments, revertir les retallades i privatitzacions i suspendre el pagament del deute "mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin cobertes". Corrent Roig critica la CUP per no haver aprofitat la qüestió de confiança de les properes setmanes per arrencar concessions significatives. Corrent Roig, això sí, destaca que farà costat a Puigdemont sense vacil·lacions "en cada confrontació real amb l'Estat en defensa de la sobirania catalana". Pel que fa als pressupostos que prepara el conseller Junqueras s'hi manifesta en contra en veure'ls com a "presoners de la UE i la troika". La declaració conclou amb una crida a "recuperar la lluita massiva al carrer".

Lluita Internacionalista, d'altra banda, presenta les següents consignes: "Fora les mans del TC i el govern central del Parlament i de Carme Forcadell!", "Contra les retallades i per la recuperació de drets" i "DUI o RUI: 'Sr Puigdemont, posi data i tregui les urnes!'". Pel que fa a la qüestió de confiança, LI posa com a única condició "que el Govern posi data dins del 2017 a la proclamació de la República Catalana (DUI) o a la convocatòria d'un Referèndum Unilateral d'Independència (RUI)". La posició de la LI és el que "els resultats del 27S legitimen la proclamació de la República Catalana", però admet el valor de la RUI "per ampliar la base de la ruptura amb l'estat". La LI separa qüestió de confiança i pressupostos, ja que defineix el mandat de la CUP-CC així: "cap a la República sense més retallades". Així doncs, expressen el seu vot negatiu als "pressupostos que segueixin per la via de les retallades", ja que "només des d'una política social i el compromís de les classes populars hi haurà independència". Malgrat tot, LI es mostrava favorable a "les ampliacions pressupostàries que facin falta per resoldre les necessitats socials com per fer possible la RUI/DUI".

Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional contrasta, d'una banda, "autonomisme", "processisme" i ""el canvi"" amb "independència" i "canviar-ho tot", amb la consigna "Als Països Catalans desobeïm per la independència". El manifest denuncia tant els qui "fa dècades que parlen amb l'esquerra i ens governen amb la dreta" com els que "per davant fan discursos patriòtics i per darrera pactes amb l'estat". Així fan una crida a la "desobediència a l'estat" i a la "impugnació de tot el que han significat quaranta anys d'autonomisme, corrupció i gestió al servei dels poderosos".

La no-inscripció del Partit Demòcrata Català

La finalitat del registre de partits polítics de l'estat espanyol és, teòricament, de caire informativa. Resulta, doncs, curiós la mena de judicis que s'expressa en la denegació de reconeixement del Partit Demòcrata Català (PDCat). Els arguments basats en el nom o en les sigles eren perfectament aplicables a Demòcrates de Catalunya, inscrita fa uns mesos. La discrecionalitat en aquests arguments per denegar un registre és del tot escandalosa. Però no pas menys preocupant és el fet que hom entri a valorar els objectius polítics del PDCat. Que les intencions o objectius polítics puguin ser jutjades pel Registre és possible en bona mesura per la Llei de Partits que, en el 2002, s'aprovà amb els vots, també, de CiU. Això és una lliçó sobre qualsevol normativa que limiti els drets d'expressió o d'associació: tard o d'hora s'aplicarà contra qualsevol projecte que tingui una intencionalitat emancipadora. El rigidisme en la interpretació constitucional que segreguen els òrgans de l'estat espanyol no és, però, cap indici de fortalesa, sinó de duresa i, per tant, de fragilitat.

Resoldre l'obstrucció de la investidura

En el darrer any hem vist com la clàusula dels dos mesos per formar govern entrava plenament en la política del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats d'Espanya. En el primer cas, com a amenaça, conjurada amb la candidatura in extremis de Carles Puigdemont. En el segon cas, com a realitat, amb la dissolució automàtica de les Corts Espanyoles que conduí a les "segones eleccions" del 26J. Ara, encara, torna a presentar-se al Congrés i la perspectiva d'unes "terceres eleccions" el 25D sembla prendre forma.

Els ponents de la Constitució espanyola ja van establir mecanismes per minimitzar la durada dels governs "en funcions". Destaca particularment el fet que la moció de censura per part del Congrés només pot tindre caràcter constructiu. Dit d'una altra manera, la moció de censura és alhora l'acte d'investidura del candidat que presenten els diputats censuradors. Cap moció de censura no ha prosperat en el Congrés. Tampoc no ha fallat mai una qüestió de confiança. Però tant una fallida de la qüestió de confiança, com la dimissió o defunció del President del Govern o, més habitualment, la dissolució de les Cambres, comporta el pas a un "govern en funcions" sense que hi hagi un recanvi autonàtic. En tots tres casos cal iniciar un període d'investidura del President del Govern per part del Congrés.

Una manera de resoldre aquestes situacions seria amb l'elecció directa del President del Govern. Això podria formular-se amb una "tercera urna" en les eleccions generals, o en la inclusió del nom del candidat a la Presidència del Govern en les paperetes del Congrés dels Diputats. Així es faria realitat allò del "cap de la llista més votada", que tant agrada al Partit Popular.

Però aquesta manera, afebleix la relació entre Govern i Congrés. Per no afeblir-la, hom podria mantindre el mecanisme actual d'investidura amb una modificació. Per exemple, la investidura podria recaure en el candidat que hagués rebut més vots de part dels diputats, de la mateixa manera que hom elegeix al President del Congrés. Els candidats podrien haver estat proposats de la mateixa manera que ara hom presenta únicament un. Però en haver pluralitat, els vots negatius contra un candidat han de ser per fina força afirmatius envers algun, i encara que hi hagués molts vots en blanc, algun candidat hauria de guanyar els altres. A la pràctica, aquest sistema atorgaria la presidència al "cap de la llista més votada", però sempre podrien haver coalicions que el desplacessin, cosa que no passaria amb un sistema d'elecció directa.

Sense aquests mecanismes, veiem com es pot caure en una situació d'obstrucció. PP i Podemos, a més dels grups minoritaris, van propiciar amb un "no" les eleccions del 26J, bo i que el "no" no fos en cap cas un "no" solidari. Ara anem camí de veure un "no" potser més solidari, però que no serà creïble si la majoria que vota contra Rajoy no és capaç de votar un candidat i evitar les eleccions automàtiques del 25D.

Classes d'unitat

La tendència política partidària al Principat gira cada vegada més en la contraposició entre l'espai d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el de "En Comú Podem" (ECP). No són tan sols els resultats electorals, sinó l'arrenglerament mediàtic al voltant de les serps d'aquests estiu, particularment l'ús del Born. Són diverses les veus que han expressat un cert malestar per aquesta polaritat i que fan una crida a "més Badalona i menys Barcelona" per citar dues experiències municipals.

"Totes les lluites, tots els colors", semblen dir aquestes veus. I pateixen per una contraposició a les "llibertats nacionals" i les "llibertats socials" que traspuaria aquesta confrontació. Però de colors i d'eixos n'hi ha més de dos, i molts debats giren justament al voltant d'aquesta qüestió: les interseccions i sinèrgies entre les "lluites".

L'esquerra independentista orgànica sol partir d'una visió una mica esquemàtica d'aquestes "lluites" i "colors". En particular, perquè se li fa difícil col·laborar amb sectors que no tenen el mateix programa d'emancipació.

En un esforç de simplificació, des d'altres rodals, s'insisteix en la prioritat estratègica de tal o tal lluita. La resposta davant d'aquestes prioritats sol ser la desfiguració dels qui les plantegen. Hi ha una certa visió compartimentalitzada de les lluites que fa que insistir en una es vegi com un abandonament de l'altra.

En termes de més de fons, hi ha la qüestió de classe. És a dir, com es relaciona la classe amb la nació, la classe amb el gènere, etc. La unitat de classe es presenta, en determinats esquemes, com situada en perill pels factors ofuscadors de la nació, el gènere, etc. Però el vaccí proposat contra aquesta ofuscació pot empitjorar força el programa. Les pintades de l'estil "Nación o Clase", fetes a Catalunya, s'interpreten com un rebuig classista (de la classe treballadora) a la reivindicació nacional catalana. Quant al gènere, hom insisteix en els perills del feminisme burgès, etc. Aquesta crida a la unitat, feta d'aquesta manera, acaba per enfortir l'identitarisme invisible, que és justament el més allunyat de l'emancipació.

Què ha fet l'electorat de la circumscripció de Barcelona, el 26J?

Bàsicament han fet el següent:
- 1.323.321 persones s'han abstingut.
- 0.690.477 han votat En Comú Podem.
- 0.443.419 han votat Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE.
- 0.435.952 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-CATSÍ.
- 0.356.361 han votat Partit Popular
- 0.322.678 han votat Convergència Democràtica de Catalunya.
- 0.303.415 han votat Ciutadans.
- 0.047.478 han votat PACMA.
- 0.021.086 han votat en blanc.
- 0.015.934 han fet vot nul.
- 0.008.304 han votat Recortes Cero-Grupo Verde.
- 0.003.264 han votat Partit Comunista del Poble de Catalunya.

L'antifrau com a frau

L'escàndol dels contactes del Director de l'Oficina Antifrau amb el Ministre d'Interior per tal de moure escàndols contra CDC, ERC i altres formacions associades al procés independentista posa ara en qüestió la credibilitat de tota una sèrie de persecucions contra la "sociovergència sanitària". En la llei del pèndol, ara podria hom passar-se de frenada en les exoneracions. El descrèdit del "vigilant" (qui vigila el vigilant?) no fa més que refermar la idea d'una lluita nua pels recursos públics, on les denúncies de corrupció són eines per fer encara més corrupció.

Fa unes setmanes qui queia eren Manos Limpias i Ausbanc, unes altres entitats "vigilantes" ara perseguides per extorsió i delictes diversos. Les crides a la netedat, a la integritat, a la decència, gairebé sempre amaguen hipocresia, desvergonyiment i la més putrefacta brutícia.

Condemna de l'equidistància

Quan el savi protesta, el ximple mira com protesta. La protesta de la protesta apareix com una attitud irreverent, en tant que la protesta és vista com a legítima per part de massa professors universitaris contestataris. És més fàcil épater amb la protesta contra la protesta que amb la protesta. Cal dir que la protesta apareix sovint com a ratificació. Desallotjament -> Protesta -> Ratificació del desallotjament. Els protestataris de la protesta protesten davant de les formes de la protesta. Les formes són massa violentes, diuen. Sempre són massa violentes, i si ho són massa poques són tan violentes. Algú intenta anar més enllà i qualificar de violenta la violència contra el dret a la propietat. Els equidistants condemnen tota forma de violència, la d'uns i la d'altres. Aquesta semblava, fins fa no gaire, la més còmoda de les posicions. La posició dels "ni..." - "ni...". Però no són bons temps per a l'equidistant. El front d'ordre carrega amb més força contra els equidistants que contra els subversius (que són el mirall de l'ordre, al capdavall, ni que sigui d'un altre ordre).

El discurs de la llibertat, útil per justificar tota mena de violències, deixa pas al discurs de l'autoritat, del monopoli de la violència, de la seguretat jurídica, etc. Hom renuncia ja al dret natural, massa feble per ser creïble. L'equidistant, aferrat als seus principis morals, haurà de pendre partit si no vol pendre mal. Fet això, el principi moral es relativitza i l'haurà d'utilitzar segons dictin els interessos de partit.

El 26J a la circumscripció de Barcelona

Avui ja podem llegir al BOE les candidatures presentades per a les eleccions a les Corts espanyoles del proper 26 de juny.

Pel que fa a Barcelona, les llistes presentades per al Congrés dels Diputats són:
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), encapçalada per Meritxell Batet.
- Esquerra Republicana/Catalunya Sí (ERC-CATSI), encapçalada per Gabriel Rufián.
- Partit Popular (PP), encapçalada per Jorge Fernández Díaz.
- Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA), encapçalada per Ana Bayle.
- Familia y Vida (PFyV), encapçalada per Josep Maria Clotet.
- Ciutadans, Partido de la Ciudadanía (C's), encapçalada per Juan Carlos Girauta.
- Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), encapçalada per Francesc Homs.
- Recortes Cero-Grupo Verde, encapçalada per Esteban Cabal.
- En Comú Podem-Guanyem el Canvi (ECP), encapçalada per Xavier Domènech.
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC), encapçalada per Ferran Nieto.
- Escons en Blanc (EB).
- Unidos por el Futuro, encapçalada per Enric Martínez Herrera.
- VOX, encapçalada per Jorge Buxade.

Per al Senat, a Barcelona s'hi presenten:
- Carles Martí (PSC-PSOE)
- Erika Torregrossa (PSC-PSOE)
- Francesc Xavier Grau (PSC-PSOE)
- Santiago Vidal (Independent).
- Mireia Ingla (ERC-CATSI).
- Josefina Mascaró (ERC-CATSÍ).
- Núria Carreras (PP).
- Daniel Gracia (PP).
- Josep Tutusaus (PP).
- Alba García Roldán (PACMA).
- Olga Eyre (PACMA).
- Xavier Martí (PACMA).
- Ramón María Dorronsoro (PFyV).
- Francisco Javier Alegre (C's).
- Nuria Nadal (C's).
- Nito Fontcuberta (C's).
- Miquel Calçada (Independent).
- Joaquim Clavaguera (CDC).
- Clara Tarrida (CDC).
- Manuel Camuñas (Recortes Cero).
- Rosa Estefanía Pérez (Recortes Cero).
- Antonio Joaquín García Navarro (Recortes Cero).
- Óscar Guardingo (ECP).
- Maria Freixanet (ECP).
- Joan Comorera (ECP).
- Buenaventura Ramos (PCPC).
- Maila Surisca (EB).
- Eliseo Alba (EB).
- Alex Muñoz (EB).
- Vanessa González Fornas (Unidos por el Futuro).

El somriure d'Homs

La frase de Francesc Homs contra la campanya "Sense Por" és significativa. Recordem com el juny del 2015, Unió es despenjà del Procés, no pas renegant de la independència sinó del rupturisme. Ja seria més tard que faria l'evolució completa. Homs pot repetir el fet en nom de l'independentisme del somriure

L'extrem centre i la carta de Nolan

Fa un parell de dies, González Pons declarava que hi ha dues opcions per salvar la legislatura. O un govern d'extrema esquerra (PSOE-Podemos-UP-etc.) o un govern d'extrem centre (PP-C's-PSOE). Pons qualificava en aquestes mateixes declaracions la Comissió Europea com un exemple de govern d'extrem centre.

Rarament esperaríem el terme "extrem centre" en aquest context. Al capdavall, el PP havia mantingut històricament la idea que la divisòria dreta-esquerra tenia poc sentit en el segle XXI. Darrerament, però, els joves del PP, com per exempre Andrea Levy, reivindiquen el contingut ideològic. Alguns fan bandera del "centre", del "centre-dreta" o del "centre liberal" o del "liberal-conservadorisme". Però també hi ha, doncs, qui reivindica el concepte d'extrem centre.

La polaritat entre dreta i esquerra s'ha recrudit en els darrers temps arreu. La dreta apareix amb una coloració neoconservadora, de "centre-dreta liberal", "business-friendly". L'esquerra apareix amb una coloració socialdemòcrata, de "centre-esquerra social", "people-friendly". L'esquerra pinta la dreta bé amb tons d'autoritarisme conservador o amb tons de darwinisme social. La dreta pinta l'esquerra amb tons d'autoritarisme revolucionari o amb tons d'enginyerisme social.

El centre clàssic combinava valors de la dreta i de l'esquerra. Ho feia, però, amb un cert acomplexament, de partit frontissa, ara fent de crossa de la dreta o de l'esquerra. Pensem, per exemple, en l'FDP i en les dificultats que sempre tingué per vehicular un discurs de "responsabilitat liberal" front el col·lectivisme "socialcristià" i "socialdemòcrata".

L'extrem centre, en canvi, adoptaria una posició més pro-activa. De nou, la idea-força és la de la "llibertat-responsabilitat" individual. Així pot contraposar-se als valors nacionalistes-jerarquistes de la dreta o als valors bonistes-igualitaristes de l'esquerra.

Però el mot d'extrem centre ja implica en cert sentit el rebuig a la pura linialitat esquerra-dreta.

Per exemple, la "tercera posició" gastada per elements ultranacionalistes ("ni capitalisme ni comunisme") és certament contundent, però no la identifiquem amb l'extrem centre. L'extrem centre és una posició de guanyadors, mentre que la "tercera posició" s'associa massa amb inadaptats que planyen la pèrdua de valors col·lectius i que abominen d'una solució que sigui col·lectivista però a costa de destruir tota jerarquia i privilegi.

David Nolan, fa més de 45 anys, discutia el binomi dreta-esquerra (conservadorisme-liberalisme) amb una proposta bidimensional. Així les posicions polítiques s'havien de distingir segons si maximitzaven o minimitzaven a) la llibertat econòmica; b) la llibertat personal. Mentre la llibertat personal afecta directament l'ésser humà, l'econòmica afecta la seva activitat. D'acord amb la idea de Nolan, la llibertat és l'absència de coerció per part d'altres éssers humans, mentre que llibertat econòmica fa referència particularment al dret de lliure contractació.

En la carta de Nolan hi ha quatre extrems. La dreta clàssica i l'esquerra clàssica ocupen la diagonal central, amb la primera maximitzant la llibertat econòmica i la segona maximitzant la llibertat personal. En la diagonal excèntrica trobem, d'una banda, el llibertarianisme "pur" i l'autoritarisme "pur".

L'extrem centre apareix en la carta de Nolan en una posició central. La "tercera posició" s'identifica amb l'autoritarisme pur, populista i totalitari. El liberalisme llibertari apareix en cantó oposat.

L'extrem centre, però, es caracteritza per la seva mobilitat, i una combinació hàbil d'autoritarisme en pro de les seves posicions i de llibertarianisme contra l'aparició d'autoritats

Koinés territorials

Vaig a fer un petit apunt sobre el manifest que recentment ha promulgat el dit "grup koiné". Koiné. Koiné és un mot grec que vol dir "comú". La llengua comuna. El manifest proposa el català com a "llengua comuna" de la futura República de Catalunya i Aran. Mec. Primer mec, què passa amb l'occità (gascó, aranès) d'Aran?

El segon mec té a veure amb la diversitat lingüística. La diversitat lingüística interna del català del Principat (central, nord-occidental). La diversitat de llengües que s'hi parlen en aquest territori. La llengua majoritària dels habitants d'aquest territori és el castellà. El castellà és una llengua que s'ha nativitzat a la regió de Barcelona de manera relativament recent. El català és el dialecte romànic constitutiu de la "Catalunya Vella", però és tant consecutiu com el castellà en les altres zones del "país".

Però hi ha un tercer mec. El definitiu. Parlar de "llengua koiné" per un territori tan petit, que ni tan sols abasta el "domini lingüístic" del català és patètic. A més, el català té un territori, però cap territori lingüístic és exclusivament monolingüe. Fora dels Països Catalans, també hi ha grups lingüístics catalans. De manera similar a dins, hi ha d'altres grups, dels quals el castellà i el francès tenen una presència massiva i normalitzada.

Política? És clar. La política explica l'àmbit lingüístic actual de la llengua catalana i el fet mateix que sigui considerada una llengua diferent i diferenciada en el continu lingüístic romànic. Aplaudir la política del segle XI al XV, i blasmar la política del segle XVI en endavant, és ben poca-solta.

La llengua koiné real del nostre món és l'anglès. Les altres koinés regionals, comarcals, locals o familiars, tenen espais molt més discutibles.

Lenin sobre l'aixecament de Pasqua

Aquests dies commemorem el Centenari de l'Aixecament de Pasqua. Karl Radek i molts altres socialdemòcrates de fora d'Irlanda tractaren l'aixecament com un "putsch" nacionalista. Lenin, el juliol del 1916, els responia:

"El terme 'putsch', en el seu sentit científic, pot emprar-se tan sols quan l'intent d'insurrecció s'ha relevat merament com un cercle de conspiradors o de maníacs estúpids, i no ha aixecat cap simpatia entre les masses. El moviment nacional irlandès, amb una història de segles, que ha passat a través de diversos estadis i combinacions d'interessos de classe, es manifestà, particularment, en un Congrés Nacional Irlandès de masses a Amèrica, que cridà per la independència irlandesa; es manifesta en lluites al carrer realitzades per un sector de la petita burgesia urbana i un sector dels treballadors després d'un període d'agitació de masses, manifestacions, repressió de diaris, etc. Qualsevol qui qualifica una rebel·lió així de 'putsch' o és un reaccionari endurit, o un doctrinari irremediablement incapaç de visualitzar una revolució social com a fenomen viu".

Així doncs, Lenin advertia contra esquematismes en la qualificació de processos revolucionaris:

"Imaginar que és concebible la revolució social sense revoltes de petites nacions a les colònies i a Europa, sense esclats revolucionaris d'un sector de la petita burgesia amb tots els seus prejudicis, sense un moviment de les masses proletàries i semi-proletàries políticament inconscients contra l'opressió dels terratinents, de l'església i de la monarquia, contra l'opressió nacional, etc., imaginar-ho és repudiar la revolució social".

Ara bé, també alertava contra la suficiència del nacionalisme irlandès:

"La dialèctica de la història és tal que petites nacions, impotents com a factor independent en la lluita contra l'imperialisme, juguen un rol com un dels ferments, un dels bacils, que ajuden la força anti-imperialista real, el proletariat socialista, a fer la seva aparició en l'escena. Ha estat mala sort per als irlandesos que s'hagin aixecat prematurament, abans que la revolta europea del proletariat hagués tingut temps de madurar".

Taxonomia de l'extrema dreta a Europa

"Preocupació per l'auge de l'extrema dreta a Europa". És l'espectre que agiten des de la dreta a l'esquerra. L'auge. La premsa d'extrema dreta, en canvi, es plany més aviat per les divisions, per la manca de combativitat i per l'oportunisme de certes propostes electorals per menjar-los l'espai i dur-los a la "respectabilitat". Pot semblar curiós que aquesta preocupació s'hagi disparat després dels atemptats de Brussel·les. Al capdavall, els atemptats a l'aeroport i al metro els ha reivindicat el Daesh. Però és que el Daesh també és extrema dreta.

L'identitarisme és la clau de totes les formes d'extrema dreta, però també són les identitats les que la diferencien:
a) nació: la identitat nacional de l'extrema dreta és sovint simple i directa, i té una especial rellevància en l'extrema dreta europea. De vegades, però, la identitat nacional pot ser múltiple, amb fórmules binacionals (de nació petita i de nació de nacions) de divers signe. La nació, alhora, pot ser defensada en una clau més herderiana (basada en la nació "en si") o en una clau més renaniana (basada en la nació "per si"). Finalment, el nacionalisme pot posar èmfasi en la independència, en la unitat i/o en l'expansió, segons la situació en la que es trobi la nació reivindicada.
b) religió: la identitat religiosa juga evidentment un rol central en l'extrema dreta "gihadista". Però els grups identitaris autòctons poden arrenglerar-se també segons la postura religiosa més o menys militant, i segons si aquesta és de signe "cristià" ("catòlic", "protestant", "ortodox") o "neopagà". No hem d'oblidar tampoc el lema de Ben Klassen segons el qual, per a l'home blanc, "la seva religió és la seva raça". El racisme d'extrema-dreta té certament un to religiós, amb combinació de definicions "naturalístiques" i d'altres de "culturalístiques".
c) ideologia: la polaritat entre "capital" i "treball", afuada per la crisi del 2008, obliga a l'extrema dreta a definir-se. N'hi ha d'individualista, especialment a l'Europa de l'Est, però la més organitzada és de caire col·lectivista. Dins de l'extrema dreta col·lectivista poden dominar més o menys els esquemes de jerarquització social, o bé pot haver-hi una visió igualitarista, això sí restringida habitualment als homes "de bé" i autòctons. D'aquesta manera podem tindre una extrema dreta més conformista amb l'ordre social vigent, i una altra que proposa transformacions de caire populista. Cal incloure en aquest apartat els posicionaments diversos quant al paradigma heteropatriarcal, ja que si bé és defensat reaccionàriament per la majoria de grups, no hem d'oblidar l'existència d'altres [pensem en els hereus de Pim Fortuyn] que adopten la visió dels "drets de la dona" i dels "drets dels gais" com quelcom de caràcter europeu sota l'amenaça de la intolerància primitiva dels "musulmans".
d) geopolítica: aquest eix es manifesta actualment per la tensió existent entre l'OTAN i Rússia. Així podem catalogar els diferents grups segons si són més euratlantistes o més eurasianistes (russòfils). L'eix geopolític entronca, és clar, amb les concepcions identitàries ("nacionals", "religioses" i "racials") i socials ("liberalisme", "populisme").

Cent anys d'horaris d'estiu

Som ja a la darrera setmana de març, la qual cosa vol dir que aquest dissabte abandonarem el fus d'horari de Berlín per seguir el de Moscou.

Això dels horaris d'estiu (Sommerzeit) arrenca fa 100 anys. El 30 d'abril del 1916, els Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) canviaren l'hora oficial de GMT+1 a GMT+2. La mesura fou presentada com una manera d'estalviar combustible (carbó) per a la il·luminació durant els mesos estivals. El canvi d'hora faria començar les activitats més aviat, bo i aprofitant millor les primeres hores de claror.

No era la primera vegada que s'aplicava l'horarir d'estiu, però els exemples anteriors eren de caràcter local. A Orillia (Ontàrio), el batlle William Sword Frost el va practicar durant els estius del 1911 i 1912. Figures com George Hudson, William Willett o Robert Pearce havien defensat aquesta mesura.

L'horari d'estiu aplicat als Imperis Centrals també seria adoptat, en els husos respectius, pels Aliats, en la mateixa línia d'esforç de guerra. No es va aplicar a Rússia l'estiu del 1916, però sí en el 1917. Als Estats Units s'aplicà per primera vegada l'estiu del 1918.

L'estiu del 1919 molts països que l'havien aplicat l'abandonaren. El retingueren, però, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, el Canadà i França. Irlanda el retingué després de la independència. La Gran Recessió del 1929, la Segona Guerra Mundial o la Crisi del Petroli del 1973 esperonaren en onades successives l'adopció general de l'horari d'estiu en els països extratropicals.

Els atacs del Daesh a Istanbul i Brussel·les

Després de l'atac d'Istanbul de fa uns dies, aquest matí el Daesh reivindicava atemptats a l'aeroport i al metro de Brussel·les. De nou, sentim Valls i Hollande parlant d'estat de guerra. Algú pensarà ara que, sí, que es muntarà una aliança mundial amb cara i ulls que, amb la col·laboració dels governs de Damasc i Bagdad i de les autoritats locals de Mesopotàmia, destrueixi l'heresiarcat de Raqqa.

No sembla, però, que sigui el cas. Els mandataris dels estats de la NATO tenen massa compromisos amb els companys de viatge del Daesh. Per tant, tot quedarà en foc d'encenalls. Qualsevol mesura de "seguretat" de caire indiscriminat, en casos com aquests, és poc menys que inútil. Si s'aproven mesures de caire indiscriminat i, alhora, es manté la submissió envers els dictats de Riad, el Daesh en resultarà beneficiat.

La posició del SEP (UK) davant del Brexit

El passat 29 de febrer el Partit de la Igualtat Socialista (SEP) del Regne Unit emetia un comunicat sobre la seva posició favorable a boicotar el referèndum sobre el Brexit que tindrà lloc al Regne Unit el proper 23 de juny.

El boicot respon a un refús a arrenglerar-se en els camps del "Remain" i del "Leave", que són liderats per "thatcheristes que defensen una austeritat més gran, mesures brutals contra els immigrants i la destrucció dels drets dels treballadors".

Aquesta posició sembla més que defensable. El 23 de juny als britànics se'ls consulta sobre l'acord de Cameron amb la UE que permetrà la continuïtat de totes aquestes polítiques. El refús d'aquest acord, suposaria igualment garantir la continuïtat de totes aquestes mateixes polítiques, si bé formalment fora de la UE.

No obstant, hi ha hagut una discussió al voltant de la posició del SEP (UK) davant del referèndum escocès del setembre del 2014. En aquella ocasió, el SEP (UK) defensà votar "No" a la qüestió de si Escòcia havia de ser un país independent.

Certament, els dos referèndums tenen característiques diferents. El Regne Unit és un estat, mentre que la Unió Europea no ho és. Alhora, la qüestió del referèndum escocès era directa, i girava al voltant del concepte d'independència nacional. El "No", doncs, era un no explícit contra la independència escocesa, i no suposava explícitament una defensa del Regne Unit.

Segons el SEP (UK) les dues posicions són coherents, "motivated by our opposition to nationalism and our fundamental aim of maintaining the unity and political independence of the international working class". Així l'oposició al nacionalisme escocès calia entendre's vinculada estretament a la crida a “the overthrow of British imperialism and its state apparatus”, the “creation of a workers’ government committed to socialist policies” and “the formation of the United Socialist States of Europe.”.

Des de certs rodals podríem pensar que la unitat i independència política de la classe treballadora internacional requereix de la consigna d'un Estat Socialista Mundial, bo i més quan veiem que les diferents forces de la pseudo-esquerra cauen en temptacions nacionalistes, ja siguin d'àmbit escocès, britànic o europeu. Vist així, potser la posició de boicot hauria estat la més lògica en tots dos casos.

Ara bé, hom podria respondre que la independència d'Escòcia hauria suposat una divisió més en la classe treballadora. En aquest cas, el "no" seria imperatiu. Ara bé, estenent aquesta lògica caldria ara defensar el "Remain", per tal de no separar la classe treballadora del Regne Unit de la resta de la Unió Europea.

El SEP (UK) és, com diu el seu nom, un partit de UK. I això el condicionà a fer proclames sobre una Gran Bretanya socialista. Quan parla de la creació d'un govern obrer dedicat a polítiques socialistes s'entén que parla d'un govern obrer britànic, que hauria enderrocat l'imperialisme britànic i el seu aparell i que, alhora, se sumaria a la formació dels Estats Units Socialistes d'Europa. Gran Bretanya i Irlanda del Nord seria un estat d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa.

Ara bé, quina diferència hi ha en fer això i en proposar un Estat Socialista d'Escòcia, que fes part d'aquests Estats Units Socialistes d'Europa? Clàssicament, des del leninisme s'ha respost que l'esforç de construcció nacional d'Escòcia suposaria una pes addicional a l'objectiu dels Estats Units Socialistes d'Europa. Ara bé, Lenin mateix tingué bones relacions amb McLean, i per ells la qüestió de la independència d'Escòcia o de la unitat de Gran Bretanya era discutida obertament sense apriorismes. Hom pot remarcar que l'hegemonia del thatcherisme a Anglaterra és molt més marcada que a Escòcia. Arrabassar Escòcia al thatcherisme ajudaria a derrotar el thatcherisme a Escòcia i a Anglaterra. Hom pot dir, en canvi, que la divisió no convé en aquests termes, ja que el nacionalisme escocès podria segrestar la voluntat popular i mantindre-la en un estat de consentiment més elevat que no pas és ara.

En qualsevol cas, és important, en prendre qualsevol decisió, explicar clarament quins són els motius que han dut a prendre-la. Construir els motius després d'haver-la presa condueix a automatismes que són arriscats. La consigna d'una "Gran Bretanya Socialista" pot ser esgrimida fàcilment per una pseudo-esquerra que faci argumentacions nacional-populistes. La consigna d'uns "Estats Units Socialistes d'Europa" pot ser esgrimida igualment des de populismes que coquetegen amb el supremacisme europeu o, més moderadament, amb l'excepcionalisme europeu o l'eurocentrisme. I aquestes formes són tan nacionalistes com les que esgrimeixen l'SNP i els seus aliats d'esquerres.

El Front B en l'exercici efectiu de l'autodeterminació

Un dels problemes que presenta el full de ruta acordat per JxSí-CUP és el fet que, com diria el Secretariat de l'Agència del Cens Nacional del Poble Català, es fonamenta en el "front polític A", ço és un front situat dins d'organismes del sistema jurídico-polític del Regne d'Espanya. Això dificulta la legitimació d'un procés de desconnexió. Alhora, comporta un repte quant a la territorialitat del procés. Finalment, cal dir, en descàrrec, que aquest "front polític A" compta amb una sèrie de garanties formals.

Fet i fet, la forma amb la qual hom vol tirar endavant el "procés constituent" de la futura/hipotètica "República de Catalunya i Aran", ja contempla el recurs a noves estructures, és a dir a un "front polític B". Però són suficients aquestes estructures?".

El Pacte Nacional per a l'Autodeterminació, del novembre del 2010, preveia tot un seguit d'estructures més sòlides:
- un Consell Català Provisional de l'Autodeterminació, que aplegués "partits sobiranistes i societat civil". Aquest Consell, ara mateix, podria resultar directament del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, massa congelat. La presència de representants del Govern de la Generalitat en el Consell Provisional ajudaria a la coordinació d'ambdós òrgans. La independència jurídica del Consell Català el blindaria contra determinades submissions, de forma que qualsevol acció contra ell se situaria en l'esquema d'una agressió contra la llibertat d'associació.
- una Cambra de Representants del Poble Català. Aquesta Cambra seria elegida pels inscrits al Cens Nacional del Poble Català. Això resoldria algunes qüestions de la territorialitat, per bé que tampoc cal esperar-ne miracles.

A través de la Cambra de Representants hom podria vehicular la redacció, amb assessors, participació ciutadana, etc., del Projecte de Constitució Catalana, que seria referendada finalment pel citat Cens.

El Front Polític B apareix com una assegurança per al Front Polític A. I, inversament, també ho és l'A respecte del B.

Qui va amb qui en el Congrés espanyol

- El PP s'ofereix a fer pacte de govern amb el PSOE i C's, amb Rajoy de president, però sense descartar altres alternatives de presidència. No vol cap acord amb els partits independentistes (DiL, ERC, Bildu) ni amb Podem-Confluències però no descarta acord d'investidura amb els altres (PNV, etc.)
- El PSOE s'ofereix a fer pacte de govern amb Podemos-Confluències i C's, amb Sánchez de president, però també sense descartar altres alternatives de presidència. No vol cap acord de govern ni d'investidura amb el PP, i no descarta acords d'investidura amb les altres forces del Congrés.
- Podemos-Confluències s'ofereix a fer pacte de govern amb el PSOE i IU, amb Sánchez de president i Iglesias de vicepresident. No vol cap acord d'investidura amb el PP, però si s'ofereix a pactes d'investidura amb totes les altres forces.
- Ciutadans s'ofereix a fer pacte de govern amb el PP i/o PSOE, bo i descartant Podemos-Confluències. També descarta qualsevol pacte d'investidura amb les forces independentistes.
- IU-UP és disposada a fer pacte de govern amb PSOE i Podemos, i poc o gens procliu a pactes d'investidura a qualsevol altra alternativa.
- DiL i ERC són força poc proclius a qualsevol pacte d'investidura. També aquesta és la posició de Bildu.
- PNV-EAJ sembla obert a pactes d'investidura sense descartar cap de les opcions abans citades. Les forces restants, si bé no tan obertes com el PNV-EAJ, tampoc no es mostren terriblement recalcitrants.

Dimecres 3, el rei Felip VI tancarà la segona ronda de converses. No se sap encara a qui oferirà l'encàrrec d'investidura de govern. El més probable és que li ho proposi de nou a Mariano Rajoy. Caldrà veure si Rajoy s'anima aquesta vegada. Si no és el cas, seria lògic que es traslladés l'encàrrec a Sánchez. Un allargament del període pre-investidura seria força irregular.