Canvi d’hora en el darrer diumenge març del 2019

Les autoritats de la Unió Europea ens han dit que fins el 2021 no revisaran l’actual sistema horari europeu. El Regne d’Espanya, que segueix aquest sistema, n’adopta dos fusos horaris. A la part peninsular i a les Illes Balears s’utilitza com a horari d’hivern l’horari central europeu (CET) i s’avança una hora entre el darrer diumenge de març i el darrer diumenge d’octubre (CEST). El CET correspon a GMT+01 i el CEST a GMT+02. Estrictament, la Península hauria de seguir el GMT+00, però això només ho fa Portugal durant els cinc mesos d’hivern. L’avantatge del sistema CET/CEST, és que Espanya i França segueixen el mateix horari que Alemanya i Itàlia, de forma que el gros de la Unió Europea té el mateix horari durant tot l’any.

Demà, 31 de març, quan siguin, hora oficial, les 02:00 CET de la matinada, hom passarà automàticament a les 03:00 CEST. El diumenge 31 de març tindrà, doncs, oficialment, 23 hores. La seqüència serà 01:58, 01:59, 03:00, 03:01. Això es correspon a la seqüència GMT (o UTC) de 00:58, 00:59, 01:00, 01:01. Així doncs si ara tenim un avançament d’un hora respecte del GMT, ara passarem a tindre un de dues hores. Si el migdia GMT ara tenia lloc a les 13:00, a partir d’ara el tindrem a les 14:00. El canvi d’hora, en termes generals, farà que ens llevem més aviat, de manera que no perdem tantes hores diürnes de bon matí. En el parer del comú de la gent, la gràcia és que les tardes d’aquesta setmana duraran una hora més que les de la setmana anterior, factor al que s’afegeix que ara anem cap al solstici d’estiu.

Si fa no fa, els hàbits de la gent s’adapten a l’horari oficial. Això suposa un cert desplaçament respecte de les hores solars, que ara es fa de colp. L’alternativa, teòricament, seria mantindre la mateixa hora oficial tot l’any, fos la UTC, la CET o, fins i tot, la CEST. Però el problema és que potser hauríem d’adaptar l’hora de llevar-nos a l’hora de l’albada, i això no ho faríem llavors, mentre que el canvi d’hora ens ajuda a no apartar-nos-en tant. Una altra consideració es troba en fer que l’activitat diària tingui en el migdia el seu punt central, sense comportament massa matiners ni massa vespertins. Hom parla molt de la reforma horària, però cal una consideració global que alhora sigui coneixedora de les preferències individuals.

Existeix, però, un argument addicional per defensar el sistema actual. I és que des del 1996 seguim el sistema actual de manera comuna a tot l’Espai Econòmic Europeu. Alterar-ho faria més insegura l’adscripció de cada ciutat o territori a un fus horari segons l’època de l’any. Els rellotges es canvien sols perquè segueixen un patró predefinit. Si es tracta de passar a un nou patró definit no hi haurà tant de problema com si tornem a la situació anterior a 1973, amb anades i tornades que varien de país en país i d’any en any.

Les candidatures del 28 d’abril a la circumscripció de Barcelona

Pel 28 d’abril s’han convocat eleccions a les Corts Generals d’Espanya, Congrés dels Diputats i Senat. La circumscripció de Barcelona elegirà 32 diputats per sistema proporcional (entre les llistes que superin el llindar del 3% dels vots vàlids emesos) i 4 senadors per sistema majoritari (els quatre més votats, en el benentès que cada llista pot presentar un màxim de 3 candidatures). Avui les Juntes Electorals Provincials feien públiques les candidatures presentades.

La Junta Electoral de Barcelona certificava les següents candidatures presentades al Congrés dels Diputats:
- 1. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) (PSC). La llista és encapçalada per Meritxell Batet Lamaña, seguida de Francisco Polo Llavata, Mercè Perea Conillas, José Zaragoza Alonso, Lídia Guinart Moreno, etc. Als 32 candidats s’hi afegeixen 10 suplents.
- 2. Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA). La llista és encapçalada per Nacho Pascual Sánchez. Als 32 candidats s’hi afegeixen 2 suplents.
- 3. Esquerra Republicana de Catalunya-Sobiranistes (ERC-Sobiranistes). La llista és encapçalada per Oriol Junqueras i Vies, seguit de Gabriel Rufián Romero, Carolina Telechea Lozano, Joan Josep Nuet Pujals, Maria Carvalho Dantas, etc. Als 32 candidats s’hi afegeixen 10 suplents.
- 4. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C’s). La llista l’encapçala Inés Arrimadas García, seguida de Antonio Roldán Monés, José María Espejo-Saavedra Conesa, Fernando Tomás de Páramo Gómez, Carina Mejías Sánchez, etc. Als 32 candidats s’hi afegeixen 2 suplents.
- 5. Familia i Vida (PFiV). La llista l’encapçala Josep María Clotet Huertas.
- 6. Partido Popular/Partit Popular (PP). La llista l’encapçala Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos, seguida de Juan López Alegre, Irene Pardo Romera, Juan Bautista Milián Querol, Maritxu Hervás Mínguez, etc. Als 32 candidats s’hi afegeixen 10 suplents.
- 7. Per Un Món Més Just (PUM+J). La llista consta de dos únics noms: Marius Lucien Makon Nkoyock i David Laguna Ubach.
- 8. Escons en Blanc-(Escaños en Blanco) (EB). La llista l’encapçala Jordi Pedragosa Sala i consta de 31 noms. Tenen el compromís de deixar buits els escons que aconsegueixin renunciant a tota mena de sou o subvenció.
- 9. Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC). La llista l’encapçala Eric Miguel Rodríguez Rodríguez. Als 32 candidats s’hi afegeix un suplent.
- 10. Front Republicà (Front Republicà). La llista l’encapçala Albano Dante Fachin Pozzi, seguit de Maria Isabel Rodríguez Rivero, Guillem Roure Fuster Usas, Mireia Caldés Viñals, etc. Als 32 candidats s’hi afegeixen 3 suplents.
- 11. Izquierda en Positivo (IEP). La llista l’encapçala Rafa Jiménez Ariza.
- 12. Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). La llista l’encapçala Enric Lloret Barberà. Als 32 candidats s’hi afegeixen 6 suplents.
- 13. Junts per Catalunya-Junts (JxCAT-JUNTS). La llista l’encapçala Jordi Sànchez Picanyol, seguit de Laura Borràs Castanyer, Míriam Nogueras Camero, Ramon Tremosa Balcells, Genís Boadella Esteve, etc. Als 32 candidats s’hi afegeixen 7 suplents.
- 14. En Comú Podem-Guanyem el Canvi (ECP-GUANYEM EL CANVI). La llista l’encapçala Jaume Asens Llodrà, seguit de Aina Vidal Saez, María del Mar García Puig, Gerardo Pisarello Prados, Joan Miquel Mena Arca, etc. Als 32 candidats s’hi afegeixen 5 suplents.
- 15. Convergents (CNV). La llista l’encapçala Sílvia Requena Martínez. Als 32 candidats s’hi afegeixen 3 suplents.
- 16. Recortes Cero-Grupo Verde (RECORTES CERO-GV). La llista l’encapçala Pascuala Gómez Iniesta. Als 32 candidats s’hi afegeixen 8 suplents.
- 17. Vox (VOX). La llista l’encapçala Ignacio Garriga Vaz de Concicao, seguit de Juan Jose Aizcorbe Torra, Serafin Serrano Marin, Maria Dolores Martin San Cristobal, Laura Aliaga Perez, etc. Als 32 candidats s’hi afegeixen 6 suplents.
- 18. Actúa (PACT). La llista l’encapçala Núria González López.

Pel que fa al Senat, la Junta Electoral de Barcelona certifica la presentació de les candidatures següents:
- 1. 1. Manuel Cruz Rodríguez (PSC). Amb Morgana Vargas i Javier Fernández com a suplents.
- 1. 2. Elia Tortolero Orejuela (PSC). Amb Francesc Castellana i Teresa Llorens com a suplents.
- 1. 3. Carles Martí Jufresa (PSC). Amb Andrea Zapata i Daniel Calvo com a suplents.
- 2. 1. Raül Romeva i Rueda (ERC). Amb Mirella Cortès i Olga Torrents com a suplents.
- 2. 2. Ana Surra Spadea (ERC).
- 2. 3. Robert Masih Nahar (ERC).
- 3. 1. Martín Eusebio Barra López (C’s). Amb María Eugenia Angulo i Benito Pérez com a suplents.
- 3. 2. Carmen de Rivera Pla (C’s).
- 3. 3. Nito Fontcuberta Riba.
- 4. 1. Alejandro Cuesta Hidalgo (PACMA).
- 4. 2. Olga Eyre Estrada (PACMA).
- 4. 3. Ivan Guijarro Vila (PACMA).
- 5. 1. Manuel Buenaño García (PP).
- 5. 2. Elisabet Ortega Robles (PP).
- 5. 3. Álvaro Benejam Peretó (PP).
- 6. 1. Esteban Serra Vila (PUM+J).
- 7. 1. Ezequiel Ramon Pinat (EB), amb el compromís de deixar buit l’escó si resulta elegit.
- 8. 1. Ferran Peris Serrano (PCTC).
- 9. 1. Pau Font Martínez (Front Republicà).
- 10. 1. Miguel Candel Sanmartín (IEP).
- 11. 1. Quim Boix Lluch (PCPC).
- 12. 1. Lluís Puig Gordi (JxCAT-JUNTS).
- 12. 2. Meritxell Lluís Vall (JxCAT-JUNTS).
- 12. 3. Ignasi Roda Fàbregas (JxCAT-JUNTS).
- 13. 1. Noelia Bail García (ECP).
- 13. 2. Joan Comorera Estarellas (ECP).
- 13. 3. Vanessa Maxé Navarro (ECP).
- 14. 1. Remedios Gomez Perez (CNV).
- 15. 1. Antonina Rodrigo García (R0-GV).
- 15. 2. Manuel Camuñas Gómez (R0-GV).
- 15. 3. Agustín Tella Barrachina (R0-GV).
- 16. 1. Juan Carlos Segura Just (VOX).
- 16. 2. Raquel Casviner Cañellas (VOX).
- 16. 3. José Antonio Martínez Tortosa (VOX).
Actúa ha fet constar que no té candidats associats al Senat.

En tot cas, ara s’obre un termini que conclourà amb la publicació de les candidatures finalment acceptades.

Pleniluni i equinocci: el còmput per a l'any 2019

Avui 20 de març, a les 21.58 UTC (=22.58 hora oficial centre-europea), serà el moment de l'equinocci vernal (autumnal en l'hemisferi sud). Poques hores després, a les 01.42 UTC, es produirà el pleniluni. Així doncs, si atenem a la definició habitual del Diumenge de Pasqua, com el diumenge següent al primer pleniluni posterior a l'equinocci de març, aquest hauria de caure enguany en el 24 de març. Demà passat, doncs, seria Dijous Sant. Però no és el cas. Dimecres de Cendra fou fa tot just dues setmanes. En efecte, el pleniluni pasqual d'enguany serà el 19 d'abril, a les 12.12 UTC, de manera que Diumenge de Pasqua serà el 21 d'abril.

Aquesta discrepància entre la Pasqua astronòmica i la Pasqua computada s'explica, en part, per una simplificació del calendari gregorià, que assum el 21 de març com la data de l'equinocci, malgrat que el més habitual és que l'equinocci es produeixi el dia abans (20) o l'anterior (19). Una altra raó es troba ja en la discrepància entre la lluna computada i la lluna astronòmica.

Repassem el funcionament del computus.

1. Primer de res hem de calcular el nombre daurat de l'any 2019. És a dir, la posició que ocupa l'any 2019 AD en el cicle metònic de 19 anys. El mòdul de 19 del 2019 és 5. El nombre daurat és aquest mòdul + 1, de manera que el nombre daurat de l'any 2019 és 6.

2. Seguidament hem de calcular la correcció solar que aplica el calendari gregorià al segle actual. L'any 2019 és l'any 419 si comptem des del 1600. Fa part de la centúria 4 i de la quadricentúria 1. Si restem 4 - 1, obtenim 3, que és la correcció solar del 2019, vàlida per a tot el segle XXI.

3. També hem de calcular la correcció lunar. En aquest cas el punt de partida és l'any 1400, de manera que l'any 2019 és l'any 619 i la centúria lunar 6. Aquesta centúria la multipliquem per 8 i això ens dóna 48. El nombre 48 el dividim per 25, i això fa que la correcció lunar encara sigui d'1.

4. Ara fem un primer càlcul del pleniluni pasqual. Hem de sumar 3 - (11·6) + 3 - 1. Obtenim 71. El mòdul de 30 de 71 és 11. Com que aquest 11 no és ni 28 ni 29, ni el nombre daurat és superior a 11, podem acceptar aquesta xifra d'11 com a data del pleniluni pasqual.

5. Ara cal determinar la data del diumenge següent al pleniluni pasqual. Per això hem de calcular el nombre dominical del 2019. Això es fa sumant a l'any 2019, el quatrienni 504, la centúria 20 (en negatiu) i la quadricentúria 5. Això dóna 2508. El mòdul de 7 de 2508 és 2. Ara toca treure el mòdul de 7 de 8-2, que és 6.

6. Com que sabem que el pleniluni pasqual és el dia 11 després del 21 de març, ens toca determinar la primera data de l'any que cau en el mateix dia de la setmana que aquest pleniluni. Per això sumem 31 + 28 + 21 + 11, que ens dóna 91. El mòdul de 7 de 91 és 0. La diferència entre 6 - 0 és 6.

7. El nombre de dies que transcorren entre el 21 de març i el Diumenge de Pasqua queda calculat per al 21 d'abril.

Overton i la manifestació del 10 de febrer

En començar la present legislatura, les Corts Generals disposaven de quatre grans grups polítics:
- Podemos (+ confluències).
- PSOE.
- Cs.
- PP

S'investí un munt d'esforç per fer impossible un pacte PSOE-Podemos. Per això era necessari que Podemos fos contemplat com una força política inacceptable. S'arribà a l'extrem de fer dimitir Pedro Sánchez, el líder del PSOE. Rajoy finalment fou investit president del govern.

D'aquesta manera quedaren configurats tres partits com a principals:
- PSOE.
- Cs.
- PP.

Sánchez tornà a liderar el PSOE. Aprofitant una sentència judicial desfavorable al PP, presentà una moció de censura. Sánchez la guanyà i fou nomenat president del govern.

VOX cristal·litzà com a alternativa en presentar-se com a resposta global de tot el que significava el govern Sánchez en diferents matèries (unitat nacional, llibertat econòmica, ideologia de gènere, etc.). Amb les eleccions andaluses, VOX assolí representació parlamentària. Hom ja podia dir que els partits polítics nacionals eren:
- PSOE.
- Cs.
- PP.
- VOX.

En els darrers dies una nova ofensiva ha deixat descol·locat el PSOE. El PSOE és presentat ara de manera semblant a com es feia un any i mig amb Podemos. Així que en l'horitzó comença a configurar-se un sistema central basat en tres partits:
- Cs.
- PP.
- VOX.

Els tres partits coincidiran en la manifestació de diumenge 10 a Madrid per la unitat d'Espanya i per la convocatòria d'eleccions generals. Altres partits s'hi han sumat, com ara els que formen part de la coalició ADÑ. Cs, PP i VOX han signat un manifest rebutjant aquests partits, però el cas és que aquestes formacions els ajuden a semblar més "centrals". PP és un partit de centre, entre Cs i VOX. VOX és un partit de centre, entre PP i ADÑ. ADÑ és una concentració de centre, entre VOX i Soluciona. Soluciona és un partit de centre, entre ADÑ i Nosotros. El cicle d'Overton no té límit.

L'article 102.2 i Pedro Sánchez

La convocatòria d'una manifestació a la Plaza de Colón de Madrid aquest 10 de febrer contra l'alta traïció de Pedro Sánchez assenyala una escalada amb pocs precedents. Perquè tot plegat es tracta del fet de nomenar un "relator" per a una "taula de partits catalans". El relat de presentar el relator com una mena de dictador supraconstitucional té, és clar, els seus riscos. Perquè si es tracta d'una alta traïció caldria fer entrar en joc l'article 102.2.

Aquest article tindria prioritat fins i tot sobre una moció de censura. L'acusació la podrien plantejar una quarta part dels diputats. Amb 88 diputats hi hauria la iniciativa, però aquesta s'hauria d'aprovar per majoria absoluta. Llavors el cas passaria a la Sala Penal del Tribunal Suprem, i el mateix Congrés podria optar per la moció de censura.

Liberals, llibertaris i libertins

Els liberals defensen, sobretot, la llibertat política. Els llibertaris, sobretot, la llibertat social. Els llibertins, sobretot, la llibertat moral.

Les tres categories s'encreuen entre elles en vuit possibilitats:
- 000: són els contraris a la llibertat política, social i moral.
- 001: són els llibertins contraris a les llibertats política i social. És el llibertinisme típic de l'Antic Règim entre les persones addictes a aquest règim, però també és el cas d'alguns autoritaris dels temps moderns.
- 010: són els llibertaris que recel·len de la llibertat política i moral. Tenen una visió conservadora de la política i de la vida quotidiana, que contrasta amb la creença en la llibertat de mercat i de contractació.
- 100: són els liberals contraris a la llibertat social i moral. És la posició d'alguns sectors jacobins, que defensen el rol de l'Estat en la vida social i moral, bo i admetent la llibertat política (expressió, premsa, sufragi, etc.).
- 011: llibertaris llibertins il·liberals. Defensen la llibertat en l'àmbit moral i social, però són contraris als conceptes de llibertat política, en associar-la a un estat que pot limitar precisament la llibertat personal i d'interacció.
- 101: liberals llibertins, però contraris a la llibertat social. Defensen la llibertat política general i la llibertat individual en l'esfera íntima, però discrepen de la llibertat d'interacció en témer els abusos dels forts sobre els febles.
- 110: liberals llibertaris, però contraris a la llibertat moral. Combinen la defensa de la llibertat política i social amb un conservadorisme personal, que estenen en el judici moral als altres.
- 111: liberals, llibertaris i llibertins simultàniament, que entenen que les tres esferes requereixen del mateix ideal de llibertat.

La reforma de l'article 49 de la Constitució

En el seu redactat actual l'article 49 de la Constitució diu:

"Els poders públics duran a terme una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als quals es prestarà l'atenció especialitzada que requereixen, i els empararan especialment en la construcció dels drets que aquest Títol atorga a tots els ciutadans"

Ara el Govern d'Espanya en proposa la modificació, en el segon avantprojecte de reforma de la Constitució que aprova en les darreres dues setmanes. Però si la reforma que es proposava fa set dies dels articles 71 i 102 era de precisió o delimitació, la que es proposa per a l'article 49 és d'extensió.

Resulta curiós que hom vulgui estendre un article que fa part dels "principis rectors de la política social i econòmica". Aquests principis s'han de complir de manera transversal en tota l'acció de govern, però no són exigibles de la mateixa manera que altres parts del Títol I. D'aquesta forma, un canvi en aquests principis és un autèntic brindis al sol: el que cal fer és aplicar el principi de manera quotidiana i no fer-hi modificacions estètiques que, després, per raons pressupostàries, hom no farà.

Però vejam el text proposat:

1."Les persones amb discapacitat són titulars dels drets i deures previsos en aquest Títol en condicions de llibertat i igualtat real i efectiva, sense que s'hi pugui produir discriminació.

2.Els poders públics realitzaran les polítiques necessàries per a garantir la plena autonomia personal i inclusió social de les persones amb discapacitat. Aquestes polítiques respectaran la seva llibertat d'elecció i preferències, i seran adoptades amb la participació de les organitzacions representatives de persones amb discapacitat. S'atendran particularment les necessitats específiques de les dones i nenes amb discapacitat. 3.Es regularà la protecció reforçada de les persones amb discapacitat per al ple exercici dels seus drets i deures. 4.Les persones amb discapacitat gaudeixen de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets".

El primer punt, de fet, ja queda cobert per l'article 14 (d'igualtat) i per l'article 9.2. La cultura de les identitats, amb la bona intenció de visibilitzar-les totes, no acaba d'entendre que la igualtat ho abasta tot. És clar que cal que la llibertat i igualtat siguin reals i efectives, però això ja ho diu l'article 9.2 d'una manera més general. Tornar-ho a reiterar en aquest punt crea confusió. Hom ha defensat la reforma per substituir "disminuïts físics, sensorials i psíquics" per "persones amb discapacitat", però no té gaire sentit que hom elimini precisament el triple concepte de "físic", "sensorial" i "psíquic".

El segon punt és el nucli central de la proposta d'article en el sentit que pren la forma de principi rector. Substituir els conceptes de previsió, tractament, rehabilitació i integració pels de "plena autonomia personal i inclusió social" té una bona intenció, però suposa un retrocés. Hom oblida que hi ha mecanismes de previsió, de tractament i de rehabilitació per superar aquestes discapacitats, i que les persones afectades, en la mesura que sigui possible, hi haurien de poder accedir en condicions d'igualtat. Això no és incompatible amb la "llibertat d'elecció i preferències". Alguns aspectes del redactat ja són contemplats per la legislació actual de manera que hi aporten poc. Algunes veues crítiques han manifestat desaprovació per la referència a les "organitzacions representatives", però cal dir que l'associacionisme ja és defensat per la nostra constitució com a dret fonamental (article 22). També hi ha veus crítiques amb la referència de gènere: no es pot interpretar com a discriminació encara que és obvi que els articles 14 i 9.2 ja són suficients en aquest sentit. La política de govern, en matèries de gènere o de discapacitat, ha d'orientar-se de manera transversal, i per això no calia cap reforma constitucional i potser ni tan sols legal, sinó executiva.

El punt 3 reitera elements ja presents en l'article 49 actual ("els empararan especialment..."). El punt 4 fa referència a acords internacionals, cosa relativament sobrera si pensem que el capítol III del títol III es dedica als Tractats Internacionals.

El Govern Frankenstein vol una Constitució Frankenstein. Quan algú de l'oposició hi objecti, diran que no té sensibilitat amb les "persones amb discapacitat", i amb aquest xantatge moral potser aconseguiran una reforma que no aportarà gaire res però que introduirà elements de confusió.

Eleccions 2D2018: què han fet els andalusos

Un total de 6.298.862 persones eren cridades a les urnes per elegir els diputats del Parlamento de Andalucía:
- 2.602.546 (41,32%) s'han abstingut.
- 1.009.243 (16,02%) han votat el Partido Socialista Obrero Español de Andalucía (PSOE-A), que ha aconseguit 33 escons.
- 0.749.275 (11,90%) han votat el Partido Popular Andaluz (PPA), que ha aconseguit 26 escons.
- 0.659.631 (10,47%) han votat Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (Cs), que ha aconseguit 21 escons.
- 0.584.040 (09,27%) han votat Adelante Andalucía, que ha aconseguit 17 escons.
- 0.359.978 (06,29%) han votat Vox, que ha aconseguit 12 escons.
- 0.081.133 (01,29%) han vist anul·lat el seu vot.
- 0.069.660 (01,11%) han votat el Partido Animalista Contra el Maltrato Animal (PACMA).
- 0.056.916 (00,90%) han votat en blanc.
- 0.022.017 (00,35%) han votat Andalucía Por Sí (AxSí).
- 0.015.009 (00,24%) han votat Equo Verdes-Iniciativa Andalucía.
- 0.007.155 (00,11%) han votat Recortes Cero-Por un Mundo más Justo-Grupo Verde (RC-M+J-GV).
- 0.006.592 (00,10%) han votat el Partido Comunista del Pueblo Andaluz (PCPA).
- 0.006.339 (00,10%) han votat Unión Progreso y Democracia (UPyD).
- 0.004.988 (00,08%) han votat Nación Andaluza (NA).
- 0.003.990 (00,06%) han votat Independientes Huelva (IxH).
- 0.003.942 (00,06%) han votat Ciudadanos Libres Unidos (CILUS).
- 0.003.205 (00,05%) han votat el Partido Comunista Obrero Español (PCOE).
- 0.002.939 (00,05%) han votat Escaños en Blanco (EB).
- 0.002.449 (00,04%) han votat Falange Española de las JONS (FE-JONS).
- 0.002.019 (00,03%) han votat Alternativa Republicana.
- 0.001.188 (00,02%) han votat Convergencia Andaluza (CAnda).
- 0.001.032 (00,02%) han votat Respeto.
- 0.000.968 (00,02%) han votat Ciudadanos Independientes de Linares Unidos (CILU-Linares).
- 0.000.649 (00,01%) han votat Izquierda Anticapitalista Revolucionaria (IZAR).
- 0.000.496 (00,01%) han votat Soluciona.
- 0.000.453 (00,01%) han votat Conecta Andalucía (ConecAnd).
- 0.000.325 (00,01%) han votat Unidos y Socialista+Por la Democracia (00,01%).
- 0.000.228 han votat el Partido Republicano Independiente Solidario Andaluz (RISA).

En defensa del redactat actual dels articles 71 i 102 de la Constitució

El Govern d'Espanya ha publicat un avantprojecte de reforma constitucional per restringir la prerrogativa d'aforament als membres del Govern (article 102.1) i de les Corts Generals (article 71.3).

L'article 71.3 ens diu: "En les causes contra Diputats i Senadors serà competent la Sala del Penal del Tribunal Suprem". Aquest precepte es relaciona amb el preceptes d'inviolabilitat (article 71.1) i d'immunitat (article 71.2).

L'article 102.1 ens diu: "La responsabilitat criminal del President i dels altres membres del Govern serà exigible, en el seu cas, davant la Sala del Penal del Tribunal Suprem".

Un dels problemes centrals de la reforma constitucional proposada és que es presenta com una reforma limitadora de l'aforament, bo i oblidant que la major part dels "aforaments" es determinen en normes de rang inferior a la Constitució. És curiós que hom no hagi començat per aquestes normes.

La proposta de reforma inclou:
- per a l'article 71.3 es proposa el text: "En les causes contra Diputats i Senadors per delictes comesos en l'exercici de les funcions pròpies del càrrec serà competent la Sala del Penal del Tribunal Suprem"
- per a l'article 102.1 es proposa el text: "La responsabilitat criminal del President i dels altres membres del Govern per delictes comesos en l'exercici de les funcions pròpies del càrrec serà exigible, en el seu cas, davant la Sala del Penal del Tribunal Suprem."

Aquesta reforma inclou una disposició transitòria per mantindre el règim d'aforaments de processos iniciats amb posterioritat a l'entrada en vigor de la reforma. També s'assenyala un termini d'un any per modificar les disposicions legals necessàries per adaptar-hi el règim processal dels aforaments.

Així doncs, per al Govern Sánchez aquesta reforma seria "el primer pas d'un procés més ampli, que revisi els aforaments previstos en múltiples normes dels ordenaments estatal i autonòmic". Degut a la forma del redactat de la reforma, serà necessària l'adaptació, ja que no es poden considerar inconstitucionals de manera sobrevinguda les normes que estableixen aquests aforaments.

Quan tota la reforma s'hagi dut a terme, però, és previsible quins seran els efectes. En la lluita política actual tot es contempla: qualsevol element en la vida privada d'un membre del Govern o de les Corts Generals és explotat pels seus rivals polítics. Així doncs, la reforma facilitarà l'obertura de causes "no-funcionals" contra representants democràtics, amb les corresponents exigències de "dimissió".

D'altra banda, la reforma presenta l'aforament com si fos un "privilegi", quan l'aforament vol protegir al mateix temps que la llibertat, autonomia i independència dels representants públics la independència judicial dels qui, eventualment, els ha de jutjar. Finalment, l'aforament resta als "aforats" una instància judicial, cosa que serveix per accelerar precisament aquests delicats processos judicials.

Veurem quina és la sort d'aquesta reforma constitucional. Si atenem al clima polític del present serà fàcil per a l'oposició convertir aquesta reforma en un cavall de batalla per mostrar la minoria parlamentària del Govern Sánchez. Hom podria votar en contra de la reforma fins i tot afirmant que és "insuficient". D'altra banda, en la tramitació de la Reforma, podrien presentar-se esmenes incòmodes per al Govern Sánchez.

Contraposar feixistes a colpistes: una mala idea

El Grup d'ERC al Congrés dels Diputats expressà per boca del seu portaveu, el cornellanenc Tardà, la decisió de respondre amb el terme "feixista" a tots els que diguin "colpistes" als reponsables de l'octubre del 2017. La gota que va fer vessar el vas fou la proposta de Cs de comprometre's a no concedir indults als "colpistes". Aquesta proposta fou refusada per la majoria del Congrés.

El terme "colpista" o "putschista" s'associa al concepte de "coup d'état" o de "putsch". Tots dos termes designen l'enderrocament sobtat d'un règim o d'un govern a través de mitjans il·legals en el marc del règim "colpit". Certament que s'associa especialment als casos on aquest enderrocament es fa des de les pròpies estructures del règim. Quan la relació entre els colpistes i l'estat és especialment flagrant hom arriba a parlar d'autocolp d'estat. En termes generals, es tracta d'un acte sobtat i declarat. S'entén que és un acte d'una minoria conspiradora, ben planificat des de la clandestinitat i que tria el moment oportú per passar a una fase pública que és necessàriament breu i contundent. El terme "coup d'état" el trobem en el cicle revolucionari francès precisament en aquest sentit, i d'aquesta manera diferenciat d'una revolta o revolució de masses. En el segle XIX aquest concepte el trobem especialment vinculat al blanquisme, terme popularitzat per Marx i Engels, per designar l'estratègia de Louis Auguste Blanqui (1805-1881) de la conspiració secreta d'una minoria decidida que pren el govern i, des d'aquesta posició de poder, inicia la revolució socialista. Però també trobem el concepte de "pronunciamiento", en el que el punt de partida és la declaració d'un cabdill militar que troba com a primer suport les tropes sota el seu comandament. S'ha discutit molt sobre si la Revolució d'Octubre del 1917 a Rússia no fou sinó un "colp d'estat" bolxevic. Però el concepte de "coup d'état" i, especialment, el de "putsch", s'associa després del 1920, amb cercles decididament reaccionaris i elitistes, militars o militaritzats. Així el trobem en el Pronunciamiento de Miguel Primo de Rivera al setembre del 1923, on el propi autor el considera com un "acte suprem d'indisciplina", però precisament necessari per evitar una multitud d'indisciplines. Com que el concepte de "colp d'estat" té mala premsa, tots els colps d'estat s'autodefineixen com a revolucions, aixecaments, revoltes, etc., i procuren embolcallar-se d'un element de masses. En l'actualitat la majoria de "colps d'estat", a més, defineixen com a prioritari el "restabliment de la normalitat institucional" després d'un "període de transició".

El terme "colpista" és un terme carregat, però tècnicament definible. Un grup dotat de poder legítim fa quelcom il·legal per subvertir el règim legítim i establir-hi una nova legitimitat. Això és el colpisme, i és comprensible que hom defineixi com a "colpistes" els implicats en la tardor catalana del 2017. Els "intents de colps d'estat" són sovint els únics "colps d'estat" que es defineixen com a tals: si triomfen se'ls considera revolucions o quelcom semblant.

Quan Tardà contraposa "feixista" a "colpista" crea un determinat marc mental. És a dir, que els contraris al "colp d'estat" són partidaris del "règim feixista" vigent. Rufián ha aclarit que el que es tracta és de fer una reducció a l'absurd: "ni ells són feixistes ni nosaltres som colpistes". Resulta curiós que la Presidenta del Congrés, Ana Pastor, hagi assumit l'equivalència dels dos termes i els hagi esborrat tots dos del Diari de Sessions. Per Javier Maroto, del PP, el terme "colpista" és un terme legítim, mentre que el terme "feixista" ja no seria més que un exabrupte.

El cas és que el feixisme, com a moviment italià de 1919 a 1945, fou una forma de blanquisme o colpisme. L'acció de masses, la marxa sobre Roma, tenia sentit subjugada a la presa del poder des de dalt. I una vegada en el poder els successius "autocolps" consolidaven el feixisme. No tots els colpistes són feixistes, però tots els feixistes són colpistes, fins i tot dins d'un règim feixista.

El problema d'estendre el concepte de "feixisme" més enllà del seu context històric ("Itàlia, 1919-1945"), és que acaba servint com una simple arma llancívola contra l'adversari, ja buidat de tot contingut. Perquè el feixisme banalitzat és alhora elitisme i populisme, exaltació patriòtica i demagògia social, simplicitat argumentativa i ganes de resoldre-ho tot per la força.

Què han fet els neocaledonians en el referèndum del 4 de novembre del 2018

Nova Caledònia és actualment una "col·lectivitat sui generis" dins de la República Francesa. L'estatus actual remunta a la conflictivitat dels anys 1984-1988. Al moviment descolonitzador o independentista, se sumaven les tensions entre la població aborígen ("kanakes") i l'eurodescendent ("caldoches"), entre la Noumea blanca i la resta del territori. Per considerar completada la descolonització les autoritats franceses proposaren un referèndum el 13 de setembre del 1987 ("Voulez-vous que la Nouvelle-Calédonie accède à l'indépendance ou demeure au sein de la République française", amb les opcions d'Indépendance i de République française"). Però aquest referèndum fou boicotat pels independentistes, assolí una participació del 59,1% (amb un 98,3% dels vots emesos favorables a demorar al si de la República Francesa). El 26 de juny del 1988 fou possible la signatura a Matignon d'uns acords entre la delegació independentista de Jean-Marie Tjibaou i la delegació anti-independentista de Jacques Lafleur, de manera que s'obria la porta a un Pacte de 30 anys per a l'exercici de l'autodeterminació. El 6 de novembre del 1988, en un referèndum nacional, obert a 38.025.823 francesos ("Approuvez-vous le projet de loi soumis au peuple français par le président de la République et portant dispositions statutaires et préparatoires à l'autodétermination de la Nouvelle-Calédonie") aquests acords foren aprovats (per 8.986.489 vots a favor i 2.474.548 en contra). Aquest referèndum tornà a manifestar la divisió territorial de la Nova Caledònia, ja que mentre la província Sud el refusava (57,19% dels vots emesos), les províncies del Nord (80,99% dels vots emesos) i de les Illes Lleialtat (85,10% dels vots emesos) l'aprovaven. En el 1998 se signà l'acord de Nouméa, que concretava la celebració de fins a tres referèndums d'autodeterminació, el primer dels quals tindria lloc entre el 2014 i el 2018.

El Congrés de la Nova Caledònia aprovà el 19 de març del 2018 la celebració del primer referèndum per al 4 de novembre del 2018. En aquest referèndum no voten tots els ciutadans francesos residents a la Nova Caledònia. Hi són exclosos un 17%, essencialment francesos d'altres territoris (els dits "zoreilles") que s'han establert amb data posterior al 1994. En total, els inscrits per al referèndum foren 174.154, dels quals un 63% serien kanaks. Cal distingir entre el concepte sociològic de kanak, el que depèn del dret consuetudinari (un 80% del primer) i el referit a l'estatut civil (20%).

En definitiva els inscrits entren en alguna d'aquests categories:
- els inscrits en la consulta del 8 de novembre del 1998 sobre l'acord de Noumea.
- els que tinguin o hagin tingut l'estatut civil consuetudinari de Nova Caledònia.
- els nascuts a Nova Caledònia abans del 31 d'octubre del 1980 i que tinguin el centre d'interès material i moral a la Nova Caledònia, i per tant siguin inscrits en la llista electoral provincial respectiva.
- els nascuts a Nova Caledònia després del 31 d'octubre del 1980, en les mateixes condicions que els anteriors, però amb inscripció d'ofici.
- els nascuts a Nova Caledònia des de l'1 de gener del 1989 que s'hagin inscrit en eleccions congressuals i assembleàries i que tinguin si més no un progenitor inscrit en la consulta del 8 de novembre del 1998.

La pregunta en el referèndum d'ahir fou "Voleu que Nova Caledònia accedeixi a la plena sobirania i esdevingui independent?".

Dels 210.945 electors habituals de Nova Caledònia:
- 78.734 (37,32%) votaren No.
- 60.199 (28,54%) votaren Sí.
- 36.062 inscrits (17,10%) s'abstingueren.
- 35.950 (17,04%) eren exclosos del referèndum.
- 1125 (0,53%) emeteren un vot declarat nul.
- 1000 (0,47%) votaren en blanc.

A la Província Sud, la més poblada, guanyà el No (73,71% dels vots emesos). A la Província Nord guanyà el Sí (75,82% dels vots emesos), com a també a les Illes Lleialtat (82,18% dels vots emesos).

De les 33 comunes, el sí guanyà a Hienghène (94,75% dels vots emesos), Bélep (94,45%), Pouébo (94,25%), Canala (93,42%), Yaté (88,23%), Maré (84,58%), Ouvéa (84,18%), Houaïlou (83,90%), Poum (83,67%), Thio (83,08%), Touho (82,60%), Lifou (79,92%), Ponérihouen (79,64%), Poindimié (79,26%), Kaala-Gomen (75,42%), Kouaoua (73,54%), Sarraméa (72,90%), Ouégoa (69,84%), Voh (68,57%), Île des Pins (67,32%), Koné (64,32%) i Poya-Nord (64,16%). El no guanyà a Poya-Sud (97,95% dels vots emesos), Farino (90,82%), Nouméa (80,51%), Dumbéa (78,24%), Païta (74,10%), Le Mont-Dore (71,80%), La Foa (70,04%), Boulouparis (69,74%), Bourail (69,09%), Koumac (63,53%), Moindou (55,51%) i Pouembot (53,47%).

De les comunes on guanyà el sí, únicament Koumac i Pouembot fan part de la Província del Nord. La resta de comunes on guanyà el sí són les que constitueixen el litoral occidental de la província sud.

Una Superlliga Europea de Futbol

Fa 90 anys, els campionats de futbol a Espanya eren regionals, deixant de banda la competició per KO que constituïa el Campionat d'Espanya (la Copa del Rei). La temporada 1928-1929 suposà la introducció d'un campionat de lliga nacional. En un principi, aquesta Lliga Espanyola, amb dues divisions, havia d'ésser compatible amb els diferents campionats regionals. I així fou al començament. Però els campionats regionals acabarien per caure en popularitat durant la dècada dels 1930 i, ja passada la guerra, tindrien l'última temporada el 1939-1940. En els anys 1950 la UEFA comença a organitzar competicions regulars de clubs. El sistema continental quedarà configurat en tres competicions principals: la Copa d'Europa, la Recopa i la Copa de la UEFA. Posteriorment, ja en els anys 1990, s'articularan en dues, les actuals Lliga de Campions i l'Eurolliga. Però en aquest estadi la competició de regularitat en el futbol europea continua siguent la lliga nacional: la Liga, la Premier, etc.

Aquesta setmana l'Spiegel publicava informacions sobre els contactes per crear una Superlliga Europea.

L'esquema de construir una Lliga Europea de primer nivell, amb una o dues divisions, mentre que les lligues nacionals hi serien supeditades, tal com passa ara amb les lligues regionals respecte de les nacionals, no és una idea nova ni de bon tros. Al capdavall, la transformació de la Copa de Campions d'Europa en una Lliga de Campions amb dues fases, així com la fusió de la Recopa i de la Copa de la UEFA en una mena de "Segona Divisió Europea", ja jugava en aquest sentit. Però aquestes competicions eren considerades encara complementàries a les lligues nacionals, no pas substitutives.

Ja en el 1998 la companyia italiana Media Partners investigà aquesta possibilitat d'una Superlliga. En certa forma la consolidació del format Champions/EuroLeague ho desencoratjà. Els grans clubs europeus participaven ja durant bona part de la temporada en tres o quatre competicions majors (lliga nacional, copa nacional, copa de la lliga nacional, competició europeu) i el calendari ja quedava prou atapeït. Un dels arguments en favor de la Superlliga era garantir als grans clubs una presència continental cada temporada, però això ja quedava garantir amb escreix amb el sistema Champions/EuroLeague.

El juliol del 2009 la idea d'una Superlliga fou represa per Florentino Pérez, el president del Real Madrid C.F. Arsène Wenger, entrenador llavors de l'Arsenal, pronosticava que en deu anys hom adoptaria aquest format sobretot per la pressió dels grans clubs. El fet que la proposta tingués una certa ferum elitista la féu impopular. En el 2012, el jugador Clarence Seedorf es declarava partidari d'una Superlliga, però amb una idea més oberta. I, en el 2013, l'entrenador Gordon Strachan pensava en un futur on el Celtic i els Rangers abandonarien la Lliga Escocesa per incorporar-se a una Lliga Europea de 38 clubs, amb dos nivells (Primera Europea i Segona Europea).

En el 2016, la UEFA mantingué una sèrie de contactes amb els clubs europeus més rellevants. S'explorava una Superlliga tancada integrada pels 16 millors equips. Aquests 16 equips jugarien en dos grups una temporada regular. Els primers quatre classificats de cada grup llavors iniciarien una sèrie d'eliminatòries. La idea no fou del tot ben rebuda, i en el seu lloc es proposà una reforma del sistema Champions/Euroleague favorable als equips de les lligues nacionals més potents.

Les filtracions publicades a Der Spiegel ofereixen més detalls d'aquesta proposta de Superlliga. Es va arribar a considerar la possibilitat d'exonerar els clubs participants no tan sols de competir en les lligues nacionals sinó també d'haver de cedir jugadors a les seleccions nacionals europees.

Aquestes filtracions també parlen de com la Superlliga pren força renovada en les darreres setmanes. Sembla que hi ha una llista ja de 16 clubs disposats a establir aquesta lliga per tal de fer la primera edició en la temporada 2021-2022. Fins a aquella temporada caldria tancar els detalls sobre quins serien els 16-24 clubs que hi prendrien part en la primera temporada, les vies de promoció i de descens (si és que n'hi ha), i les relacions amb la UEFA, les Federacions nacionals i les Lligues nacionals. El més probable és que la cosa quedi en una nova reforma de la Champions League. Però la possibilitat d'una escissió del futbol de clubs amb l'establiment d'una Superlliga del tot aliena a la UEFA no resta exclosa.

Una solució contra el populisme electoral

Diversos processos electorals han fet créixer les alarmes sobre la idoneïtat del sufragi universal, igual, directe, lliure i secret en uns contextos socials i comunicatius diferents dels que van convidar a la introducció d'aquest sistema en els segles XIX i XX. El col·lapse dels partits polítics clàssics, així com de les ideologies tradicionals (conservadorisme, liberalisme, democràcia-cristiana, socialdemocràcia) ha alterat el panorama amb el sorgiment de "nous actors" caracteritzats pel populisme, l'antielitisme, el replegament identitari o l'autoritarisme antiliberal. La dinàmica de les xarxes socials facilita l'extensió d'aquests moviments. Molts votants actuen cada vegada més com a "trolls", cercant les opcions més destrellatades, a través de les quals expressen les seves frustracions personals. Hom parla de "perdedors de la globalització", però sota aquest sintagma apareixen diferents comportaments que poden anar des del nativisme fins al patriarcalisme, però que també inclouen les "polítiques d'identitat" que no deixen d'ésser més que l'altra cara de la moneda de l'"identitarisme".

Aquests "nous actors" poden prendre la forma de dos o tres contendents. Així tenim propostes "d'extrema dreta", "d'extrema esquerra" i "d'extrem centre", i combinacions entre elles, de manera que tot el panorama polític pot quedar cooptat per aquests moviments, que combinen fanatisme i irresponsabilitat.

Fins ara hom confiava en el fet que el sufragi universal té una sèrie de frens: 1) el sistema electoral; 2) el bicameralisme; 3) la independència del poder judicial; 4) l'existència de mecanismes de fiscalització de l'acció de govern, com ara un intèrpret constitucional, un ombudsman, un tribunal de comptes, etc.; 5) l'establiment constitucional de majories reforçades per a certs aspectes considerats crucials; 6) les forces armades i els cossos de seguretat de l'estat; 7) la Corona.

Però tots aquests frens poden ésser superats per un moviment populista. Alguns sistemes electorals, pensats per garantir majories estables, ja han estat aprofitats per partits com Syriza. El bicameralisme no resisteix un moviment populista potent de cicle llarg. Els jutges poden veure's arrossegats per aquestes dinàmiques, si són prou insistents, i el mateix podem dir de les altres institucions.

Una solució contra el populisme electoral seria una reforma del sufragi. Particularment caldria incidir sobre el sufragi passiu, establint nivells d'exigència més elevats, particularment a les noves formacions. L'ús de llistes obertes o desbloquejades pot facilitar candidatures més flexibles. L'establiment d'un carnet per punts tant pel que fa al sufragi passiu com l'actiu ajudaria a retirar elements incívics d'aquests processos. Una ponderació del vot d'acord amb el nivells de renda, de patrimoni, d'estudis o d'altres mèrits trencaria el sufragi igual, però ajudaria a una representació més responsable. Finalment, mecanismes de participació més orgànics, que complementin el simple sufragi ajudarien als elements més actius de la societat civil a modular les decisions dels representants públics.

El conservacionisme racial català: un manifest de maig del 1934

Crec que és interessant llegir íntegrament aquest text:

Per la conservació de la raça catalana

Ara que Catalunya torna a recobrar la seva personalitat política i té davant d'ella noves responsabilitats, s'ha de procurar que tota l'estructuració social i econòmica del nostre poble es basi fermament damunt una població creixent i sana, homogènia quant al sentiment patriòtic i amb una clara visió dels destins de la nostra pàtria. La població catalana travessa, però, un període molt crític semblant, en certa manera, al que es produïa en els països decadents políticament o econòmicament que foren treballats profundament per totes les malvestats de la darrera guerra mundial, però amb arrels més pregones perquè la nostra davallada demogràfica ja ve de lluny i ofereix en alguns llocs de Catalunya caràcters essencialment greus que poden fer pensar en transformació o retrocés de la capacitat genètica. Al costat d'aquesta possible causa de caràcter constitucional hi ha tot el problema de la limitació de les naixences amb greus conseqüències de caràcter fisiològic, moral, econòmic, social i fins potser polític.

Per compensar el desequilibri entre els nous contingents humans que produïm i els que ens calen per a portar endavant les nostres activitats, hem d'acudir forçosament a la immigració forastera difícilment controlable perquè, suposant que fos possible limitar el nombre dels nouvinguts d'acord amb les necessitats de cada moment, ja no ho seria poder efectuar una tria qualitativa. Però, tot i que no poguéssim vigilar o dirigir la barreja de races - en el sentit polític del mot - almenys no hauríem de romandre desprevinguts davant les possibles conseqüències d'aquella. Adhuc en el cas extrem que els catalans, diguem-ne autòctons, haguessin de restar en franca minoria en un futur més o menys pròxim, hauríem de veure quines seran les característiques dels nous catalans descendents d'immigrats o producte de barreja.

Fóra incomprensible que les actuals generacions que es troben en el moment crucial quan pot començar-se a comprovar una transformació essencial de la nostra raça no es decidissin a emprendre un estudi d'aquest experiment de tanta transcendència per a la Catalunya de demà. Biòlegs, higienistes, antropòlegs, historiadors, demògrafs, economistes, sociòlegs i juristes han de col·laborar en aquesta tasca humanitària i patriòtica d'assentar les bases científiques d'una política catalana de la població. Creuen els que signen aquesta crida que és d'urgent consideració anar a l'aplegament de voluntats dins una Societat Catalana d'Eugènica que analitzi les nombroses qüestions i els diferents problemes de tot ordre i urgent resolució que comporta la situació, que breument s'ha exposat, per a la vida catalana i ho faci amb relació amb els estudis que puguin efectuar els altres pobles peninsulars i els altres països. També hauria de coordinar la recerca dels adequats mitjans de defensa de la nostra raça amb les obligacions internacionals que es deriven dels convenis de la Societat de Nacions, que el Govern de la Generalitat ha de fer complir.

Tots els que simpatitzin amb aquesta iniciativa poden dirigir-se a l'Institut d'Investigacions Econòmiques (Laietana, núm. 18, cinquè), per tal que siguin convocats oportunament a la reunió de constitució de la Societat Catalana d'Eugènica.

Jaume Alcober; J. M. Batista i Roca; J. M. Bellido; J. Calicó; Albert del Castillo; Leandre Cervera; Pompeu Fabra; J. M. Girona i Cuyàs; F. Masgoriç i Anglaseli; E. Mira; P. Nubiola; Antoni Peyri; Jaume Pi i Sunyer; H. Puig i Sals; J. de C. Serra-Ràfols; Anfós Trias i Maixencs; J. A. Vandellós; Salvador Vives.

Converses telefòniques i monarquia

La fugida de seus socials d'empreses barcelonines cap a altres terres desencadenada a començament d'octubre del 2017 ha mogut tota mena de discussions. Ja no sols per les empreses que fugien, sinó per les que no ho feien. Una de les que no ho va fer fou SEAT, i fonts de SEAT afirmaren poques setmanes després que els havien arribat a trucar de la Casa Real ("de la Zarzuela"). En saber-se més detalls ara, es veu que les trucades les va fer el mateix monarca. Si pensem que aquesta fuita d'empreses fou la que justificà a Puigdemont en el seu gir cap a la prudència, cap a la dilació de la DUI el 4 d'octubre, cap a la suspensió del 10 d'octubre i cap a la desbandada posterior al 27 d'octubre, hom podria dir que el Rei salvà més Espanya amb aquestes trucades particular que no pas amb el discurs del 3 d'octubre del 2017.

El 20 de juny del 1933, el rei Alfons XIII, en l'exili de Fontainebleau, es trobava amb els quatre principals líders monàrquics, José Calvo Sotelo, Luis Miranda, el Marquès de Torres de Mendoza (Emilio María de Torres y González-Arnau) i el Comte de Riudoms (Juan Nepomuceno Pérez-Seoane y Roca de Togores). Havien de tractar la situació dinàstica després de la decisió del Príncep d'Astúries, de renunciar formalment i explícita als drets de successió de la Corona, per tal de contraure matrimoni amb Edelmira Sampedro. La renúncia del príncep Alfons, traspassava els drets successoris (constitucionals i històrics) a l'infant Jaume. No obstant, l'infant Jaume era sordmut, i es considerà que això era un impediment en el món contemporani, ja que no podria mantindre una conversa telefònica. Fou així com l'endemà l'infant Jaume renuncià també als drets successoris, que recaigueren, doncs, en l'infant Joan. L'infant Joan, esdevingut príncep d'Astúries, rebria de mans del seu pare la successió en el 1941, i la cediria formalment el 1977, al seu fill, Joan Carles, que ja havia esdevingut Rei en virtut de la Llei de Successió del 1947 i del nomenament com a Príncep d'Espanya del 1969. El fill de Joan Carles I, Felip VI, pujaria al tron a través d'una abdicació.

Així doncs, el besavi de l'actual monarca esdevingué l'hereu dels drets successoris (de la dinastia històrica, que diu la Constitución del 1978) essencialment a la desgràcia del seu germà de no poder mantindre converses telefòniques. Deixant de banda les importants trucades que feren el Comte de Barcelona i el seu fill en les atzaroses dècades que els tocà d'exercir les seves monàrquiques funcions, certament podem dir que les converses telefòniques adquiriren plena rellevància en el 2017. Potser avui l'infant Jaume ho podria haver arreglat amb un Whatsapp punyent, però això ja és una altra història.

Unitat i independència

Que un primer aniversari pot rellançar un procés revolucionari que semblava estagnat és quelcom ja conegut arran de la Festa de la Federació, celebrada a París el 14 de juliol del 1790 en commemoració de la Presa de la Bastilla. Potser aquesta expectativa també s'ha generat en el cas de l'Octubre Català. Després de mesos i mesos de neoprocessisme, l'independentisme sembla esquerdar-se entre els dits neoprocessistes i els anomenats hiperventilats. Però el neoprocessisme consisteix en equilibris, en nedar i guardar la roba. Aquests equilibris es veuen enfortits si el neoprocessisme acaba per veure's ell mateix com el "just punt mitjà" entre els "hiperventilats" i els "equidistants".

Seria erroni pensar que el neoprocessisme, per la seva natura vacil·lant, no és perillós. Pot repartir colps, com han testimoniat les darreres hores, als "hiperventilats", i val més que els "equidistants" i els "constitucionalistes" no pensin que gaudeixen d'immunitat. El Conseller Buch, al mateix temps que acusa la CUP gairebé de terrorisme ja indica que, si per ell fos, Jusapol no hauria tingut dret a manifestar-se a Barcelona. Si Buch impulsa una estratègia de repressió desmobilitzadora contra tot el qui es mogui, no se n'escaparà ni un, ni tan sols la fracció mobilitzada del neoprocessisme.

En el discurs d'inici del curs legislatiu, el President Torra ha repetit una estratègia suada: la de recórrer a una referèndum quan no hi ha cap proposta ni de gestió ni d'avenç. Ja ho va fer Artur Mas en la legislatura del 2012, secundat no sols per CiU i ERC, sinó també per ICV. I Carles Puigdemont ho repetí en la qüestió de confiança de setembre del 2016. Ara Torra proposa un tercer referèndum, i ho fa imposant al Govern d'Espanya un ultimàtum que expiraria el novembre per celebrar-lo de manera acordada.

El neoprocessisme redobla les crides a la "unitat". I en nom de la "unitat", també, el Govern Sánchez dirà "no" a Torra i demanarà unitat també a PP i a Cs. Els interpel·lats a la unitat, parlaran de la necessària independència dels partits o dels sectors que representen. I es repetirà aquesta parella de contraris que és la unitat-independència.

El Pla de Govern de la XII legislatura... autonòmica

Avui, el President Joaquim Torra ha fet públic el pla de govern de la present legislatura, la XII des de la restauració autonòmica del 1980.

El Pla segueix l'esquema d'allò presentat fa uns mesos en el ple d'investidura:
- Eix 1. Un país cohesionat amb drets i oportunitats per a tothom, que aplega 5 àmbits, 21 objectius, 283 mesures i 82 indicadors.
- Eix 2. Una economia pròspera, responsable i sostenible (Per un nou model productiu i una fiscalitat justa), que aplega 8 àmbits, 35 objectius, 397 mesures i 119 indicadors.
- Eix 3. Una societat enfortida democràticament, lliure i justa (Per a una governança compartida), que aplega 7 àmbits, 30 objectius, 287 mesures i 102 indicadors.
- Eix 4. Una Catalunya oberta al món, que aplega 2 àmbits, 7 objectius, 55 mesures i 20 indicadors.

Dins de l'eix 2, trobem l'àmbit 2.5, de "polítiques agroalimentàries", que considera com a principal objectiu "assegurar la transferència tecnològica i la competitivitat del sector agroalimentari". Així se cerca assolir un Pacte nacional per la política alimentària de Catalunya. Entre les lleis previstes hi ha la de creació de l'Agència de Control Oficial de la Cadena Alimentària, i la Llei d'ordenació vitivinícola.

Josep Fontana i la historiografia identitària catalana

Avui s'ha produït la defunció de l'historiador Josep Fontana. No cal dir de l'impacte d'aquesta notícia en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. En general, com és lògic en els obituaris, dominen les mostres de respecte, les glosses a la seva figura i el lament de ja no poder disposar de la seva persona. Fontana, nascut a Barcelona el 1931, fou catedràtic d'història contemporània, successivament, de la Universitat de València, de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra. Hom l'ha situat com el punt de connexió entre els historiadors de mitjan segle XX (Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives) i els dels nostres dies. De fet, per al gran públic, les obres més conegudes són les que ja ha escrit en el segle present: "La història dels homes" (2000), "Aturar el temps" (2005), "De en medio del tiempo" (2006), "La construcció de la identitat" (2006), L'ofici d'historiador (2010), "La formació d'una identitat" (2014), "El siglo de la revolución" (2017), "L'ofici d'historiador" (2018), etc. En aquestes hores, Fontana ha estat definit com un "catalanista d'esquerres". Aquest sintagma s'ha tornat gairebé en un oxímoron, en un moment on el panorama mediàtic "respectable" es troba polaritzat entre la "dreta catalanista" i l'"esquerra espanyolista". Així doncs, els missatges de condol de la dreta catalanista el presentaven gairebé com l'historiador nacional, i els de l'esquerra espanyolista recordaven la seva implicació política en el PSUC (1957-1980) i la dels darrers temps, que el van dur a tancar les llistes dels comuns en alguna de les últimes eleccions. Aquesta contradicció entre el compromís d'esquerres i l'identitarisme regional no és pas exclusiva de Fontana, sinó que fins fa quatre dies dominava encara sobre les formes de fer del PSC i d'Iniciativa (ara Comuns). Els esdeveniments dels darrers mesos han vist la impossibilitat d'aquesta contradicció. El Procés ha arribat a on ha arribat gràcies al fet que l'hegemonia dins seu l'ha pres gent procedent de l'antiga Convergència, particularment dels sectors liberals de dretes. D'altra banda, l'oposició al Procés ha tingut un caràcter netament popular i de classe obrera, per bé que s'hagi manifestat políticament més a través de C's que no pas de PSC i Comuns. És en aquest sentit que sorprén l'absència de crítica a alguns elements de la divulgació històrica realitzats per Fontana en les darreres dues dècades. Certament, Fontana no arribava als extremismes de la pseudohistòria catalanista, que és d'altra banda el corrent favorit pels consumidors processistes. Però amb les seves argumentacions de vegades fornia elements de respectabilitat a aquestes tesis. És simptomàtic que l'octubre del 2014, l'Editorial Eumo publiqués "una història de Catalunya" de Fontana que tenia com a títol "La formació d'una identitat". Aquest llibre arribava a les portes de la convocatòria d'un referèndum il·legal auspiciat no tan sols per Convergència sinó també recolzat en Esquerra, la CUP i Iniciativa. Líders destacats que són avui als Comuns hi van cridar a participar, bé fent campanya pel Sí-Sí o pel Sí-No. La tolerància que mostrà llavors el Govern Rajoy seria cabdal pels esdeveniments posteriors. Però en aquests esdeveniments no podem menysprear el rol que juga una determinada visió identitària i essencialista de la "catalanista". Poc importa si la base d'aquesta visió és "racial" o "social", perquè tant en un cas com en l'altre "l'excepcionalisme català" (amb el que ja coquetejava perillosament en el seu moment el cronista Ramon Muntaner) és el que justifica aquesta deriva "rupturista". En el cas de Fontana, el rupturisme era doble, d'una banda nacional però de l'altra també social. En aquesta concepció, Fontana podria afirmar que els orígens de "la primera comunitat humana que es pot identificar amb Catalunya" es troba en el protectorat carolingi derivat de la conquesta franca de Girona (785) i Barcelona (801)!. El mite carolingi no té més objectiu que assenyalar una etapa concreta de la història d'Espanya en la qual la ingerència franca justifica la "particularitat catalana". Fontana arriba a l'extrem d'identificar "l'estat feudal" del segle XII amb un estat nacional (!). En aquest llibre del 2014, Fontana divideix la "història de Catalunya" en onze etapes: 1) el procés formatiu (clara perspectiva presentista i teleològica); 2) l'expansió (confonent les categories de catalanitat i de Corona d'Aragó); 3) la crisi (identificant-la amb la "fi de la dinastia de Barcelona"!); 4) a l'ombra de l'imperi (exagerant el paper de la Guerra dels Segadors i minimitzant la contribució catalana a aquesta primera fase imperial); 5) el redreçament (per tal de justificar-hi els fets de la Guerra de Successió); 6) la repressió i la represa (caricaturitzant el segle XVIII i aquesta segona fase imperial); 7) el fracàs del projecte liberal (alimentant la llegenda negra d'una Espanya inadaptada en el segle XIX); 8) la formació del catalanisme; 9) la conquesta de l'autonomia; 10) la llarga nit del franquisme (repetint la visió maniquea del victimisme) i 11) la transició i recuperació de l'autonomia. Cert és que Fontana en els darrers temps havia donat mostres d'esmenar aquests excessos. També és cert que aquesta historiografia identitària no tindria cap sortida si no hagués estat promoguda des de tot un sistema de comunicació públic de masses. Però cadascú té la seva responsabilitat en els fets d'octubre del 2017.

L'amenaça electoral

La cimera bilateral entre els governs Sánchez i Torra ha posat de manifest més d'un paral·lelisme entre aquests dos governs. Són governs en minoria parlamentària, bo i més quan són governs de perdedors, és a dir formats a partir de la segona llista més votada i no pas de la primera. Un altre paral·lelisme és el fet que, de manera o menys explícita, fan de la capacitat de dissoldre el Parlament respectiu i convocar eleccions una amenaça per a l'oposició respectiva, la de la llista més votada, PP en un cas i C's en l'altre.

L'arquitectura del govern Torra és, però, una mica més complexa. Torra és membre de JxCat, i el seu govern també rep el suport d'ERC. Ara bé, les enquestes assenyalen que ERC seria la primera força en unes virtuals eleccions. Fos com fos, la suma entre ERC i una Crida Nacional seria superior en aquestes noves eleccions i potser fregaria la majoria absoluta.

És així com s'entén que ara Torra repeteixi el cicle anual pressupostari, a l'estil de Carles Puigdemont. Si no li aproven els pressupostos, convocarà eleccions anticipades. Els primers interpel·lats són els de la CUP, i de nou es visibilitzarà el cicle habitual de "no d'entrada" fins a un "sí crític".

Hom pensaria que en aquesta repetició no hi haurà els dramatismes d'exercicis anteriors. Doncs no. Perquè Torra diu que els pressupostos ajudaran a tornar a fer efectiva la República. "Tornar-la a fer efectiva". Durant uns dies? Unes hores? Uns minuts? Uns segons?.

La presa de possessió dels governs de Torra i de Sánchez

Un dels darrers actes del Govern Rajoy i també dels darrers de l'aplicació de l'article 155 ha estat l'autorització de la publicació del Decret 3/2018, pel qual Quim Torra feia una segona configuració de Govern de la Generalitat, ara ja sense cap nom vinculat al Govern Puigdemont.

Pedro Sánchez ha estat investit President del Govern com a conseqüència de l'aprovació de la moció de censura presentada contra Mariano Rajoy. Sánchez ha comptat amb 180 vots favorables a la moció. Ha declarat que farà un govern del PSOE (84 diputats) i que adoptarà els Pressupostos Generals aprovats la setmana passada pel Congrés (ara en discussió en el Senat).

La presa de possessió del govern de Quim Torra tindrà lloc demà. La del govern de Pedro Sánchez segurament s'escaurà dilluns.

Les lògiques de bloqueig no han funcionat. De fet, el Govern Torra assum el marc vigent al mateix temps que defensa el rol de l'Espai Lliure de Brussel·les (dimecres mateix, Torra va visitar Waterloo). En el debat de la moció de censura Sánchez va retreure a Tardà que fes servir l'expressió "presos polítics", per bé que tampoc va enfilar-se gaire.

En definitiva, que Sánchez pot haver dit que Torra és supremacista i això no és obstacle per restablir les relacions Gobierno-Generalitat.

Qui ha quedat tocat és el "centre-dreta liberal" espanyol. El reciclatge de l'expressió de Rubalcaba de "Gobierno Frankenstein" no ha funcionat. Ja no som a la tardor del 2016 ni a la tardor del 2017. Si Rivera insisteix en tractar de leprosos els independentistes catalans, Sánchez pot respondre que tots els diputats compten per igual com a representació de la voluntat popular. Si Rivera diu que "només veu espanyols", Sánchez pot parlar de "l'Espanya plural" i de "territoris que se senten nació". Si molt convé, Sánchez titllarà Rivera de "nacionalista" i dirà que el PSOE representa el veritable "patriotisme". El relativisme discursiu, tan explotat pel "centre-dreta liberal", té aquesta cosa: hom pot girar el mitjó de nou i restaurar-lo en la configuració inicial.

Deia l'ex-vicepresidenta Sáenz de Santamaría que "la festa no ha fet més que començar". I és cert. Però de moment aquesta festa pren la forma d'una pugna ideològica dins del PP i, de manera més àmplia, en l'espai de la dreta, arrossegant C's i VOX. Articular hegemonia discursiva des de l'oposició és fàcil per a determinades veus de la dreta, però no per a totes.