diumenge, 14 de gener de 2007

L'ensenyament a les escoles, la religió a les esglésies

Amb aquest lema, pintat en un mur davant de l'antiga Farga de l'Hospitalet de Llobregat, la secció local d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) reivindicava fa uns anys la laïcitat de l'escola pública. El mural encara hi és i tenia com a figura central l'escola que apareixia en el cartell que Josep Obiols va fer per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana el 1919.



En el 1919 les iniciatives en favor de l'ús de la llengua catalana en l'ensenyament primari havien de navegar entre partidaris i detractors d'un ensenyament no-religiós. En els nostres dies, EUiA i, en general, una esquerra més unitària que alternativa, també ha de navegar. Per mantindre el rumb, hom acaba per perdre la visió de què cal reivindicar i què no cal reivindicar, ni que sigui pel fet que hi ha uns altres, amb més mitjans, que ja ho reivindicaran.

Des del punt de mira de la classe treballadora, les reivindicacions en l'ensenyament haurien d'anar adreçades especialment a la formació continuada. En l'ensenyament primari i secundari, a banda d'adquirir nocions i habilitats fonamentals que ajudin l'alumnat a triar més tard de forma més conscient les seves preferències en l'esenyament "post-obligatori", és vital el desenvolupament de l'esperit crític. Aquest enfocament ha sigut criticat davant dels qui temen un sobredimensionament dels aspectes tecnològics i científics per damunt dels humanístics. En tot cas, el component humanístic hauria d'introduir-se de forma crítica, tot evitant la forma clàssica de fer-ho: memorístic i doctrinarístic.

La qüestió de la religió a les aules ocupa, doncs, un lloc en principi secundari. Però com que els debats socials, per norma general, han de basar-se en consignes simples, farem bé d'entendre la posició dels que sí volen fer entrar les religions a les aules de l'ensenyament obligatori. Són, en general, els que també defensen l'immobilisme més absolut en tots els altres aspectes de l'ensenyament. Pels fills dels treballadors i de les classes populars en general, aquest ensenyament té un contingut poc més que inútil, i serveix formalment únicament per classificar-los en una jerarquia de bons alumnes, mals alumnes.

Contra aquest immobilisme s'han estavellat els moviments de renovació pedagògica dels darrers dos segles, burgesos i proletaris, individualistes i col·lectivistes, els adreçats a a l'anivellament i els enfocats a l'orientació de l'alumne per a la seva etapa adulta. A casa nostra en qüestions d'ensenyament són els estats espanyol i francès (segons la comarca) i l'església romana (a totes elles) la que ha anat tallant el bacallà. Amb aquests actors, l'ensenyament únicament pot ser religiós, dogmàtic. El que varien, en tot cas, són els dogmes: uns l'ortodòxia catòlica, els altres el republicanisme, etc.

Sota el franquisme, el caràcter religiós de l'ensenyament no es manifestava únicament en l'assignatura de religió o d'història sagrada. També era present en una "formación del espíritu nacional" que arribava fins a la universitat. Amb el post-franquisme les coses canviaren: la formación del espíritu nacional fou arraconada i sobrevisqué tan sols un xic en xerrades formatives durant el servei militar obligatori i en una assignatura perduda sobre la Constitució en un dels cursos de batxillerat. L'assignatura de religió es mantingué, però perdé el caràcter obligatori, per bé que en general únicament els fills d'adherents a d'altres religions no-catòliques el·ludien l'assignatura. Com que feia lleig que aquests "protestants i testimonis" es lliuressin d'una hora de classe, hom introduí l'assignatura alternativa d'ètica. Que el jovent hagués de triar entre l'ètica i la religió i que els jerarques catòlics acceptessin aquesta tria és tot un poema (volia dir que els catòlics eren poc ètics?).

No sé com ha quedat la cosa sota el Zapaterat. En aquests tres anys s'hi ha parlat de religió a les escoles com mai. S'hi ha dit que l'assignatura de religió hauria de ser una assignatura sobre història de religions o sobre pensament religiós: en tot cas, l'exposició del contingut seria memorística i doctrinària i amb l'objectiu d'inculcar l'alumnat que la suprastructura religiosa no depén de l'estructura social sinó a l'inrevés. També s'ha dit que la cultura religiosa és necessària per interpretar l'història de l'art: però és tan greu que l'alumnat confongui Sant Sebastià amb Acteó? En l'actualitat, a més, els no-catòlics no són una minoria religiosa insignificant: la reentrada de la religió a les aules hauria de suposar no tan sols la reentrada del catolicisme sinó també d'una infinitud de confessions cristianes, de l'islamisme, de l'hinduïsme, del sikhisme, etc.

Mentre discutim això, mentre ens preocupem de la influència que les religions tradicionals poden exercir sobre l'alumnat (separant-lo, enfrontant-lo, fent-lo rebutjar el contingut de les altres assignatures que no s'adigui amb la Bíblia o l'Alcorà), en Zapatero reintrodueix l'assignatura de "Formación del espíritu nacional". Ara es diu "Educación por la ciudadanía". Si ja en l'assignatura d'"Ètica" hi havia un contingut dogmàtic considerable, és cert que quedava contrarestat per la promoció que es feia de debats sobre qüestions espinoses (avortament, divorci, homosexualitat, etc.). En l'assignatura "Educación por la ciudadanía" sembla clar que hi haurà un corpus de pensament políticament correcte esfereïdor pel seu nivell de concreció. La veritable assignatura de religió serà aquesta.