Qui és qui a la cançó d'en Tegmark

En Salvador té raó quan diu que és massa generositat dir que la cançó d'en Tegmark "explica el rerafons de la teoria". Més aviat fa un repàs per l'anecdotari històric que va portar a la teoria especial de la relativitat, i una de les conseqüències de la teoria general: l'expansió de l'univers.

- Ole Römer (Aarhus, 25.9.1644-Copenhague, 19.9.1710). El 1676, a 32 anys, mentre estudiava els moviments dels satèl·lits de Júpiter amb l'objectiu de fer-los servir com a cronòmetre precís en la navegació transoceànica, va demostrar que la velocitat de llum era finita.
- Albert Michaelson (Strelno, 19.12.1852-Pasadena, 9.5.1931). Recercador incansable de l'èter luminífer, el seu experiment amb Morley del 1887 és el resultat negatiu més important de la història de la ciència..
- Edward Morley (Newark, 29.1.1838-24.2.1923). Col·laborà amb Michelson per elaborar un dels instruments científics més precisos mai construït abans, amb uns resultats tan poc concloents com fecunds.
- Albert Einstein (Ulm, 14.3.1879-Princeton, 18.4.1955). Les teories de la relativitat, de l'efecte fotoelèctric, del moviment brownià, la teoria unificada de camp, la constant cosmològica, la paradoxa de la no-localitat dels fenòmens quàntics..
- Hendrik Lorentz (Arnhem, 18.7.1853-Haarlem, 4.2.1928). Per tal d'explicar els resultats de l'experiment de Michelson-Morley, Lorentz introduí els concepte de "dilatació temporal" i "contracció longitudinal", que després farien cap a la teoria de la relativitat especial d'Einstein.
- Stephen Hawking (Oxford, 8.1.1942). Els forats negres són objectes tan massius i amb un radi tan breu que ni la llum té una velocitat prou elevada com per sortir-se'n. Però Hawking va mostrar el 1974 que, en el marc de la física quàntica, fins i tot els forats negres han d'emetre radiació.
- Edwin Hubble (Marshfield, MO, 20.11.1889-San Marino, CA, 28.9.1953). Hubble va mostrar que nebuloses com l'Andromeda són galàxies tan o més enormes que la Via Làctia i, en calcular els moviments relatius entre galàxies va evidenciar una tendència general d'allunyament de les unes i les altres: l'expansió de l'univers.
- Arno Penzias (München, 26.4.1933). Penzias i Wilson van topar amb la radiació còsmica de fons gairebé per atzar. Esperit preparat en matèria de receptors de microones, no va fer el que haurien fet uns altres: esmorteir el soroll amb filtres.
- Robert Woodrow Wilson (Houston, 10.1.1936). Abans de caure que era la radiació còsmica de fons, la responsable del soroll Wilson i Penzias van fer netejar de coloms i de colomina l'antena de Bell Labs.
- John C. Mather (Roanoke, 7.8.1946). Cap científic del Satèl·lit Explorador de la Radiació Còsmica de Fons (COBE), va elaborar el programa d'estudi de les característiques fonamentals d'aquesta radiació.
- George Smoot (Yukon, FL, 20.2.1945). I qui millor que ell per mostrar l'homogeneïtat de la radiació còsmica de fons i el caràcter essencialment pla (smooth) del nostre univers.
- Alan Guth (New Brunswick, NJ, 27.2.1947). Ell ens explicà, el 1974, que si el nostre univers és pla tot ho devem a la inflació còsmica, sobtada expansió de l'univers juvenil. Literalment, doncs, no podem veure tot el que hi ha: car la llum de regions de la nostra bombolla expansiva encara no ha tingut temps per arribar als nostres ulls.

La llista és ben convencionaleta i no va gaire més enllà.

De totes formes, Max Tegmark és un bon comunicador. Una demostració la tenim a aquest article sobre els diversos conceptes de "multivers", que ja vam comentar en el seu moment.

En Salvador també comenta que en el seu pas per la facultat els professors no eren pas tan de la broma. No pot ser pas qüestió d'edat, si hem de jutjar per la fotografia d'un físic de la vella generació com en Roy Glauber: