Mentre els canvis de govern a Grècia i a Itàlia il·luminen amb claredat allò que deia Marx dels "comitès executius de la burgesia", a l'estat espanyol hi ha convocades unes eleccions sense gaires arguments. Els uns ens diuen que els hem de votar perquè, per a Catalunya, no és el mateix Rajoy que Rubalcaba. Com arguïa profundament un simpatitzant d'aquests un, és un error equiparar Rajoy i Rubalcaba, perquè són "dues persones". Dues persones, i no una de sola, encara que això potser requeriria més d'un Concili de Calcedònia per acabar-ho d'aclarir. Uns altres ens parlen de la "força de Catalunya". Pobra Catalunya, tant rebregar-li el nom, i nyerros i cadells tan sols són d'acord en negar-li allò que més li convé: la unitat i la independència.
També veiem com uns altres demanen el vot diem que el més important és l'ocupació (el empleo, vaja). I és que a hores d'ara els treballadors en atur ja comencen a veure literalment el dimoni per tot arreu, perquè únicament una maledicció bíblica (estructural) pot explicar la situació d'atzucac en la que han entrat vides que fa 2 o 3 anys semblaven ben encaminades.
Finalment, hi ha qui equiparar no participar en aquests comicis amb callar. Callar? No serà callar, més aviat, participar en aquest tripijoc? Cada vot a les urnes servirà per dir que la "democràcia" té el suport d'un 60%, d'un 70% o d'un 80% de la població, i que un 60%, un 70% o un 80% dels ciutadans "calla i atorga" a l'imperialisme financer globalitzat.
D'altra banda, a Jesús, quan li presentaren el denari amb el cap de Tiberi Cèsar, va dir allò de "al Cèsar lo que és el Cèsar [el denari] i a Déu lo que és de Déu"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada