diumenge, 13 de novembre del 2011

Quan cal dir que NO: la rellevància de la crítica sistèmica

Richard Wolff, durant la Diada de Sant Martí, va publicar un escrit al voltant de la moviment "Ocupem Wall Street" (OWS). Els "ocupem", els moviments d'indignats i de iaio/quissoflautes, les assemblees de pobles i barris, les acampades, les plataformes pels drets socials i per l'habitatge, etc., que creixen en onada que acompanya el deteriorament constant de les condicions de vida de les classes populars, tenen com a originalitat, segons Wolff, el fet de representar una crítica sistèmica. És una crítica contra un sistema en el qual l'interès d'un 1% plana per damunt de les vides d'un 99%. Wolff els contrasta amb els moviments típics de les esquerres de les dues darreres dècades: uns "moviments socials" centrats en problemàtiques concretes (no a la guerra, llibertats civils, drets civils, pobresa, negociació col·lectiva) o en sectors concrets de la població (discriminats per raons d'etnicitat, gènere, orientació sexual, origen, etc.).

Potser és per això que, des de la intel·lectualitat d'esquerres hi ha hagut i hi ha una demanda de "concretar" les reivindicacions. Aquesta demanda de concreció, plasmada burdament de vegades en la idea de fer "una llista de reivindicacions" o d'altres en la idea de prioritzar unes lluites per damunt d'unes altres, és un xic sospitosa. El caràcter ample del moviment, que aspira a cobrir tots els aspectes de la vida, fins i tot aquells que ara són enretirats de l'espai públic, el fa difícil de sotmetre's a les capacitats i interessos de les burocràcies d'esquerres.

Per a Wolff, la qüestió organitzativa té el doble perill de caure en:
1) col·lectius purament horitzontals, mancats de coordinació i d'enfocament. Això pot conduir a una multiplicació massiva d'instàncies i de plataformes, amb el consegüent malbaratament d'energia i d'esforços, i l'extensió d'una sensació de desorientació i desmoralització.
2) una concentració de poder que pot dissipar i desarticular la iniciativa i l'entusiasme generals.

Wolff considera que als Estats Units la situació pot ser millor que a Europa. Als Estats Units la "vella esquerra" (que, en el seu temps, fou la "nova esquerra") es troba francament en crisi. En canvi, a Europa, segons Wolff, els "indignats" cauen ràpidament en desunió i tensió amb les organitzacions existents de l'esquerra. I, a l'inrevés, caldria afegir. Per Wolff, el que caldria és evitar un conflicte que "afebleix i divideix l'esquerra, precisament quan el que caldria més és el contrari". Però quina unió és la que convé? Tan sols a través des de les accions conjuntes des de la base hom pot impedir la cooptació de les energies per part de les velles burocràcies, i també alhora impedir que els aspirants "alternatius" a substituir les velles burocràcies (per fer-ne unes de noves, no tingueu pas dubte) puguin sortir-se amb els seus interessos particulars.