dimarts, 1 de novembre de 2011

La salut com a bé privat o potser és que hauran de tornar epidèmies de tifus a Europa

Amnistia Internacional responia ahir amb una lletra adreçada al conseller de Salut de la Generalitat del Nord, Boi Ruiz, a unes suposades declaracions que havia fet el dit conseller a l'agència espanyola de notícies EFE (F de Franco). I diem suposades perquè costa de pair que un membre d'un govern democràtic es despengi amb declaracions à la Sarrazin, que sonen més a paròdia de l'ultraconservadorisme més curt de mires que no pas a unes declaracions serioses.

Tres eren les tesis d'aquestes suposades declaracions:
- "la salut és un bé privat que depèn de cada ciutadà i no de l'Estat"
- "la salut depèn d'un mateix"
- "la salut depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits"

Sembla que sentim la Margaret Thatcher quan deia allò que "la societat no existeix". Epistemològicament, Thatcher, química de formació i professió, hauria d'haver dut la sentència a les darreres conseqüència. "La societat no existeix, únicament els individus" hauria d'haver donat pas a "L'individu humà no existeix, únicament existeixen les cèl·lules" o, encara millor, "Les cèl·lules no existeixen, únicament existeixen les molècules". I, així, fins i tot, hom hauria pogut coincidir amb els filòsofs d'Abdera per dir "Tot és o àtoms o buit".

Les tesis assenyalades vindrien a afirmar que cal retornar a l'època en la qual l'estat burgès (i pre-burgès) no tenia cap política ni cap iniciativa quant a la salut pública. Aquesta època, cal dir-ho, no ha existit mai. Sempre s'han fet polítiques de salut pública, entesa com quelcom més que la salut privada individual de cada ciutadà. Així doncs, es tractaria de passar a una època en la qual la salut (col·lectiva i individual) seria deixada completament a l'albur del mercat. En aquest punt és particularment important recordar que això no té res a veure amb l'austeritat. Recentment, Colin Pritchard i Mark S. Wallace comparaven els efectes de diferents polítiques pressupostàries en la salut sobre la mortalitat. I, entre d'altres coses, sorprenia constatar que el nivell de despesa (en relació al PIB) en la salut pública dels Estats Units era comparable al de les economies europees avançades, però que això hi calia afegir una disparatada despesa en salut privada, i tota plegada (pública i privada) convergia en unes dades preocupants d'ineficiència.

L'ultraindividualisme tanoca de la segona tesi no mereix gaire comentari. És la moralina habitual que ara, els autors de l'extrem centre, promouen com a cosa nova. També la salut d'una persona que ha rebut una pallissa brutal per pispar-li la cartera depèn d'ell mateix? O la salut d'una persona que cau víctima de la infecció d'un virus extremadament virulent depèn d'ell mateix? De qui, de la persona o del virus? Ja no és que la sentència negui els determinants socials de la salut, sinó és que nega la influència directa d'uns individus sobre els altres, o fins i tot la influència del medi exterior.

Per això, la tercera tesi ens parla d'un individu aïllat, pur, sotmès únicament a tres forces:
- el codi genètic de la persona.
- els antecedents familiars.
- els seus hàbits.

Vaja! De les tres forces, tan sols la tercera (i segons com) pot restar sota l'àmbit del lliure albiri. La primera és consubstancial a la persona, i la segona també ho és, especialment si per "antecedents familiars" incloem els antecedents que influeixen en la classe social de la qual formarà part la persona.

Robert Koch (1843-1910) i Rufold Virchow (1821-1902) foren dos grans noms en la història de la patologia. En els determinants de la malaltia, Koch posà èmfasi en els microorganismes, descrigué els mètodes per atribuir una malaltia a un microorganisme concret. Sens dubte, els microorganismes eren agents causals de molts dels brots epidèmics que assolaven l'Europa de l'època, des del tifus fins al còlera. Però, com Virchow posà de manifest, les condicions d'alimentació i d'habitatge eren vitals per decidir si una persona exposada a un agent infecciós acaba per emmalaltir-hi, i si ho fa, quin serà el curs de la malaltia infecciosa.

Algú podrà pensar que això darrer entra en els "hàbits individuals". Sí, és clar. Que en una ciutat alemanya mitjana i mitjanament industrialitzada hi hagués barris d'immigrants recents amuntegats en condicions insalubres és una situació que resulta de la suma d'hàbits individuals. Aquests hàbits influïen en el fet que un brot de tifus esclatés eventualment en aquests barris, i fes autèntics estralls. En els barris més pudents de la ciutat, el tifus acabava per arribar, potser sense fer tants estralls, però occint membres del consell municipal i familiars llurs. Llavors, ni que fos llavors, el dit consell municipal començava a prendre's seriosament els principis de la "medicina social".