dissabte, 5 de novembre de 2011

No els agraden pas els referèndums

Fa 100 o 150 anys, les úniques repúbliques relativament dignes d'aquest nom es comptaven amb els dits de la mà, dos d'ells assignats a la Confederació Helvètica i a la Unió Nord-americana. En tots dos casos, repúbliques federals, governades a multinivell (òrgans locals, òrgans estatals o cantonals, òrgans federals o nacionals). Una i altra s'havien forjat en la lluita contra l'autoritarisme monàrquic, dels Habsburg (i dels Borbó i dels Bonaparte) l'una, del King George III l'altra. En tots dos casos hi havia una transformació ràpida i implacable des d'una economia agrària a una economia industrial amb un paper predominant de les finances, que duria els Estats Units d'Amèrica a suplantar el Regne Unit de la Gran Bretanya com a potència mundial.

Potser d'aquella època ha quedat en la cultura democràtica nord-americana i suïssa la rellevància dels referèndums populars per triar una mà de coses. La iniciativa ciutadana en la convocatòria d'aquests referèndums també és notable, cosa que contrasta amb la concepció dels referèndums que tenia, per exemple, Napoleó III o, més a prop en el temps, Francisco Franco. Els referèndums que es convoquen des del poder tenen gairebé sempre garantit l'èxit: el SÍ. De vegades, apareix un NO, però no sé si sap fins quin punt no era un NO desitjat pel propi govern que feia campanya per al SÍ.

Malgrat les manipulacions que tenen els referèndums, suposen un exemple de "democràcia directa". A diferència de les eleccions de representants, on es voten persones, partits o coalicions, en els referèndums hom ha de respondre una qüestió. Fins a cert punt, els representants polítics, els partits i les coalicions poden orientar el vot dels seus seguidors, o àdhuc condicionar-lo. Però, amb tot, cal respondre personalment una pregunta. Que, després, la cosa sigui vinculant o no, ja són figues d'un altre paner.

El cas és que la premsa democràtica europea ha reaccionat de molt males maneres a la proposta d'un referèndum a Grècia sobre l'operació de "rescat" als creditors del deute grec. Els arguments esgrimits s'assemblen perfectament als esgrimits contra la concessió del sufragi universal (inclòs, especialment, el sufragi universal femení) o als esgrimits per retallar atribucions als parlaments d'elecció més o menys popular en pro d'òrgans com la Reserva Federal o el Banc Central Europeu. Poques vegades des dels editorials del poder i, el que és encara més significatiu, des de les trones del poder formal, s'havien sentit arguments pre-autoritaris tan descarnats. La retòrica democratiquera que havia fonamentat el "nou ordre mundial" post-1989 s'està desfent tan bon punt pensen que no poden guanyar ni totes les eleccions ni tots els referèndums.