En aquesta arquitectura financera tan meravellosa, no se sap mai qui deu què a qui. Per exemple, els propietaris d'accions preferents de caixes i bancs espanyols, esdevinguts propietaris en els anys 2008-2010, moltes vegades entabanats pels directors de sucursals, deuen els diners de les preferents o els hi són deguts? Salomònicament, Brussel·les ha decidit que els tenedors de les preferents hauran d'assumir una quitança proporcional a la cotització de les dites preferents en el mercat secundari. Ergo, se'ls retornarà un percentatge del valor nominal dipositat. O, si es vol, se'ls permetrà de quedar-se un percentatge del valor nominal dipositat. No sé sap si se'ls demana que se sacrifiquin i renunciïn a una part dels diners dipositats o si, contràriament, cal pensar que se'ls rescata amb una part dels diners dipositats. El dit percentatge podria quedar en un 50%, però també podria ser més o menys, segons els casos.
En canvi, altres deutors han rebut garanties constitucionals de repagament. A més, aquestes garanties constitucionals s'expliquen per la trampa del deute: com més deute es deu, més endeutament cal, més dependència dels deutors i més impossible resulta plantejar una renegociació del deute. I això que els deutors es dediquen a prestar a les arques públiques allò que (legalment o il·legalment) s'estalvien de pagar en impostos. Els qui no es poden estalviar els impostos, en canvi, veuen com la pressió fiscal addicional que reben va directament a les butxaques dels creditors. Per cada 1 € que s'ha estalviat en les "retallades", es paguen 2 € d'interessos pel deute. A Califòrnia, s'ha entrat en suspensions de pagaments: la ciutadania afectada pateix però també pateixen els creditors. Caldrà veure quan de temps resisteixen les administracions europees sense haver d'adoptar mesures similars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada