Que mori el missatger

"The nature of bad news infects the teller". Això diu un dels missatgers que apareix a "Antony and Cleopatra". Shakespeare sap combinar els girs còmics en la tragèdia, i la figura del missatger que dubta de si lliurar el missatge sense ornaments o ornamentar-lo perquè no semblin les notícies tan dolentes, és un dels artificis que emprar el genial dramaturg anglès. "La natura de les males notícies infecta qui les relata". El missatger tem ésser castigat pel missatge. Si Cleopatra (o Antoni), en un accés de fúria, condemna a mort o mata allà mateix al missatger, som disposats fins i tot perdonar-ho. Al capdavall, Antoni (o Cleopatra), actua mogut per l'associació entre el missatger i la desgràcia comunicada. En els nostres dies, però, el missatger no mor per un atac de fúria del receptor. Mor (és vilipendiat, empresonat, multat, amenaçat, ostracitzat) per tal d'ofegar el propi missatge. Ja no tant perquè no se sàpiga el missatge, sinó directament perquè tothom quedi esbalaït i ningú no pensi a aixecar la llebre d'un o altre fet vergonyós. Hi ha casos en els quals el missatger (Cafè amb Llet) ha d'anar a la justícia per un delicte de difamació, abans i tot que no arribi el mateix cas denunciat... si és que mai arriba. Bradley Manning, per haver denunciat crims contra la humanitat, haurà de comparèixer a judici abans que no ho facin (si mai ho fan) els responsables dels crims. Quan Cleopatra (o Antoni) baixa el punyal amb el qual ha acabat per occir el missatge, no se n'amaga. "L'he mort, sí, què passa? No he pogut suportar la dolor de la notícia que m'ha donada". Els nostres Antonis (o Cleopatres) moderns són més pudorosos. Així doncs, Cafè amb Llet no és jutjat oficialment per denunciar una trama en la sanitat pública catalana, sinó per un delicte d'injúries o difamacions contra una persona. Bradley Manning ha estat acusat "d'ajudar l'enemic". Fer servir aquesta estratègia és fonamental per tal que s'aconsegueixi d'encobrir allò que havia estat inicialment denunciat. També el Vaticà sap aplicar aquesta estratègia. Paolo Gabriele, en certa forma, és un home afortunat. Trenta anys abans hauria acabat penjat de qualsevol pont, amb gran perill per a la seva ànima. Ara, en canvi, simplement se'l jutjarà per "robatori". Què va robar el majordom del Papa? La premsa parla de la llista d'objectes trobats a cal Gabriele: un xec de 100.000 €, una palleta d'or i un llibre del segle XVI, tot plegat propietat del Vaticà. Però si Gabriele s'hagués embutxacat tot això sense més moviment, res no hauria passat. De fet, el gros del botí eren quatre caixes de documentació vaticana. Paolo Gabriele, amb el suport de Claudio Sciarpelletti, haurien estat a punt (si no ho han fet) de filtrar aquests documents, especialment parts sensibles sobre males pràctiques vaticanes. Des de la Santa Seu, és clar, s'insisteix en la importància del fet central: el robatori del majordom Gabriele. També se'n fa una descripció del majordom segons la qual seria una persona "influenciable", "narcissista", "socialment perillosa"... Evidentment, això darrer és inqüestionable. La perillositat social de la veritat és un fet comprovat. Com diuen els Evangelis, "la veritat sempre és revolucionària". O, com deia Lenin, "la veritat us farà lliures".