divendres, 31 d’agost de 2012

La independència del tinent coronel Alamán

El tinent coronel Alamán ha dit que la independència de Catalunya es farà per damunt del seu cadàver. Sí, literalment, la "independència de Catalunya". Ho fa en nom de la unitat d'Espanya. Sí, aquella mateixa unitat que fa tres segles i mig que va oblidar Portugal. Però el més interessant és el mot "independència". Els unionistes comme il faut no haurien de parlar mai de la independència dels "territoris" que volen "unir". Quan els pro-savoiards parlaven amb l'aristocràcia siciliana no-massa-borbònica els asseguraven precisament que Sicília seria independent en una Itàlia unida. Dir que no s'accepta la "independència de Catalunya", vol dir directament que hom defensa la "dependència". I dir que Catalunya ha d'ésser dependent d'Espanya, és dir que hi ha dos subjectes diferents i diferenciats, amb una relació desigual. L'unionista espanyol ortodox utilitza la paraula "independència" exclusivament per referir-se a la independència d'Espanya i, particularment, a la guerra del francès. En canvi, en referir-se als manifestants potencials del proper 11 de setembre, l'unionista ortodox s'hi referiria com a "separatistes", en tant que volen "separar" allò que ara (i, des de fa 1.500 anys, segons el visigòtic Alamany) és "unit".

Abans que hi hagués un separatisme català modern, ja els unionistes espanyols parlaven de l'amenaça "separatista". Aquesta afirmació possiblement és exagerada, però no va mancada de veritat si ens fixem en el tombant dels segles XIX i XX. En les dècades següents, el mot "separatista" és emprat per tots dos bàndols, com a insult i com a denominació d'orgull. Habitualment s'ha assenyalat el 1940, data de la fundació del Front Nacional de Catalunya, com el punt d'inflexió en el qual els separatistes deixen de dir-se separatistes per passar a dir-se independentistes. En certa manera, el mot "separatisme" queda justificat per a les independències que es fan de territoris annexats (p.ex. la independència de Txecoslovàquia respecte del moribund Imperi Austro-hongarès), però resulta molt difícil acusar de "separatistes" als que lluitaven, en els anys 1950, per independitzar el Congo... per bé que la propaganda de l'època reiterés que "Bèlgica i el Congo són una única nació".

Els visigots, com a unionistes, deixen una mica a desitjar. Durant dècades oscil·len entre Tolosa i Toledo, van trigar força en conquerir el Regne Sueu i en fotre fora els bizantins, i encara després no van mancar les rebel·lions territorials i les querelles religioses. Però els visigots també foren independentistes en més d'un sentit. Tallaren les relacions de protectorat amb Roma, frenaren les conquestes de Justinià i, sense gaire reeiximent, resistiren l'invasor sarraí. Ja conquerida tota la península, alguns aristòcrates gots van servar una certa independència. No tan sols el Pelai entre els asturs, sinó també Tudmir, en el sud-est peninsular. Eren independències modestes, certament, però prou rellevants com per negar la unió que després conduiria al Califat de Còrdova, el qual també s'escindiria en taifes. I és que quinze segles donen molt de joc, i encara n'han de donar...

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Algunos deberian informarse un poquito antes de pedir corradas.
Como va a dar explicaciones el ministro de Defensa de las declaraciones de un jubilado que fue militar (debe tener 75 años).
Y varios politicos piden que lo destituyan. ¿De que? De llevar a sus nietos al parque o de jugar a las cartas en el bar.
Con la que esta callendo, algunos no tienen otra cosa que hacer que comentar las chorradas de este jubilado.

5:50 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home