dijous, 30 d’agost de 2012

Sant Pere de Torrelló i els territoris catalans lliures

De la mateixa manera, que Arenys de Munt va inaugurar el cicle del referèndum popular sobre la independència (2009-), o el Port de la Selva va inaugurar la declaració de deslligament de la constitució espanyola (2010-), Sant Pere de Torelló encapçalarà ara un cicle de declaracions de "territori català lliure". O això és el que preveu el batlle de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega. L'Ajuntament de Sant Pere de Torelló compta amb 11 regidors, 10 d'Entesa-Acord Municipal i 1 de Convergència i Unió. Es tracta d'una correlació remarcable, fins i tot en el context osonenc.

La qüestió, naturalment, és quines serien les conseqüències d'aquesta declaració a Sant Pere de Torelló, si fos aprovada en el Ple que se celebrà la setmana vinent. Fonamentalment, la voluntat és de "preservar el benestar dels veïns i veïnes de Sant Pere de Torelló, i impedir que l’agreujament de la crisi faci esclatar greus problemes de cohesió social, d'ensorrament de les empreses i de més increments de l’atur i la pobresa de les classes treballadores que ja patim, davant la incapacitat del govern de Madrid per administrar l'economia amb un sentit social". Però aquesta voluntat es tradueix de manera principal en una crida al Parlament del Principat d'assumir unilateralment la sobirania.

En un moment de col·lapse de les estructures de l'estat espanyol, algú podria pensar que hom podria anar més enllà, amb formes de sobirania a pràctica a nivell municipal i comarcal. Però les estructures de l'estat espanyol que menys col·lapsen són les coercitives, la qual cosa dificulta una via descentralitzada i incrementativa cap a la independència nacional.

Queda la qüestió de la capacitat d'un ens autonòmic per liderar aquest procés. Potser per això, la moció de Sant Pere de Torelló no parla d'independència sinó de sobirania, i defineix:

La creació immediata d'una administració de Justícia pròpia de Catalunya "sense ingerències estrangeres"; la creació d'una hisenda pròpia i d'una banca nacional; la declaració com a úniques banderes oficials de les locals, la senyera i, fins el dia de la independència, l'estelada; l'anul·lació de la vigència de totes les lleis, reglaments i sentències judicials que limitin l'ús de la llengua catalana; la declaració del 12 d'octubre, festa nacional d'Espanya, com a dia laborable, i l'obligació per part dels cossos militars i policials espanyols de realitzar "comunicació prèvia per a realitzar llurs funcions dins el territori català".

Aquestes mesures unilaterals s'acompanyarien de l'obertura d'un procés negociador amb el govern espanyol, prèvia comunicació a la "comunitat internacional".

La clau de volta de tota aquesta estratègia seria l'hisenda pròpia i la banca nacional, elements indispensables per forjar el contrapoder que forci a la negociació. Però si la hisenda pròpia suposa topar directament amb el poder estatal, la banca nacional també suposa topar amb el poder de l'alta burgesia barcelonina. I la majoria del Parlament que hauria de dotar de legitimitat democràtica a tot aquest procés es troba lligada a un i a l'altra. Els obstacles, però, s'han d'assenyalar no per moure a la inactivitat sinó precisament per optimitzar l'activitat.