diumenge, 25 d’agost de 2013

És rellevant (o no) la transició de Comunitat Autònoma a República per als interessos populars?

Aquesta qüestió es presenta de manera més o menys explícita. Les mobilitzacions a l'entorn del "procés d'independència", campanyes com "Independència per canviar-ho tot" o l'assumpció d'un horitzó independentista per part dels sectors afins al "Procés Constituent", generen resistències en un sector de les esquerres. Alhora, les reticències i l'escepticisme d'aquest sector provoquen recels per part dels sectors populars que ja han assumit la independència com un objectiu indispensable.

Cal no fer trampa. És perfectament legítima la posició dels qui, defensant el dret d'autodeterminació i el seu exercici concret (un referèndum sobre la independència en el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya), no postulen cap opció concreta. Una organització d'esquerres o qualsevol persona podria legítimament dir que no té una posició formada i que s'espera a veure'n el resultat. Si surt que "sí", s'adaptarà a la República Catalana que hi ha sortit, de la mateixa manera que ara s'adapta al Regne d'Espanya. I si surt que "no", continuarà adaptada al Regne d'Espanya sense més conseqüència.

Ara bé, és purament lògic que, si s'obrís aquest procés d'autodeterminació, hi hauria posicionaments més explícits, tant pel "sí" com pel "no", o pel "vot en blanc" o el "vot nul" o l'abstenció activa/passiva.

Seria d'esperar que la decisió concreta sobre un posicionament depengués també de l'anàlisi concreta de la situació.

Els "interessos populars" apareixen en la qüestió del títol com unes aspiracions concretes, per bé que en elles calgui tindre present no tan sols les "necessitats urgents" de la majoria de la població d'un territori concret, sinó també les "necessitats objectives" de lliurar-se dels diferents components opressius que atenallen l'emancipació global. Alhora, la persistència de les tenalles genera alienacions que fan que els "interessos populars urgents" siguin més o menys emmascarats per la ideologia dominant.

Davant de la qüestió hi ha tres respostes possibles:
- la "Republica Catalana" és rellevant per als interessos populars, en tant que generaria benestar immediat i faria avançar la causa de l'emancipació global (independència dels Països Catalans, societat sense classes, superació del patriarcat).
- la "Repúblicana Catalana" és irrellevant per als interessos populars.
- la "República Catalana" és rellevant per als interessos populars, en tant que perjudicaria el benestar de les classes populars i ens allunyaria de l'emancipació global.

No cal dir que, ara mateix, l'opció 1 sembla majoritària si ens atenyem a les dades demoscòpiques i als posicionaments diversos de subjectes actius en el marc de la "unitat popular". Majoritària, per bé que no unànime. Les actituds de força subjectes indiquen que l'opció 2 és ben estesa, potser no tant en les formulacions explícites i, més aviat, en les attituds. Per exemple, són habituals les declaracions que consideren que la "República Catalana", així, sense més, no seria més que "un canvi de banderes" i, per això mateix (sense dir-ho), "irrellevant".

L'opció 3 no és tan present. Amb no gaire fortuna és suggerida, evidentment, per partits amb una considerable representació parlamentària, com és el PP, PSC i Ciutadans. En el cas d'ICV-EUiA, si bé l'attitud majoritària s'inclina per l'opció 2, l'opció 3 és presentada de manera més brillant.

Però ja havíem dit que per triar alguna de les tres opcions de resposta, calia haver fet una anàlisi concreta, basada en la realitat.

Caldria tindre presents tot un seguit de circumstàncies. Una anàlisi només pot ésser el fruit d'uns debats entre activistes que participen en la realitat transformadora quotidiana, ni que sigui en les tasques de pura agitació. Però podem pensar en alguns punts per a aquest debat:
- Comparació de les correlacions polítiques-parlamentàries en l'actual Regne d'Espanya i en la hipotètica República Catalana. Pot semblar una consideració grollera, però implícitament les persones que participen especialment en l'anomenada "lluita institucional" valoren aquest punt com a molt rellevant. A tall d'exemple, podem dir que al Regne d'Espanya, en els darrers 33 anys, hi ha hagut 22 anys de governs d'esquerra (del PSOE, cal dir-ho, d'esquerra burgesa, per ser generosos) i 11 anys de governs de dreta (UCD i PP). En la Comunitat Autònoma de Catalunya, en els darrers 33 anys, hi ha hagut 7 anys de governs d'esquerra (el tripartit PSC-ERC-ICV) i 26 anys de governs de dreta (CiU). La rellevància d'aquest punt genera en ella mateixa debat, però qui considera, a diferència de Castoriadis, que sí hi ha distinció entre unes polítiques i unes altres i que, alhora, són comparables CiU i PP, l'haurà de tindre present. De fet, el té present, també en un altre aspecte. El "Regne d'Espanya", sense el territori del Principat, generarà més fàcilment majories per al PP. És obvi que, qui considera sanament, que és irrellevant quin dels dos partits al servei del gran capital transnacional gestioni el poder merament institucional, passarà de llarg aquestes valoracions.
- Comparació de les estructures econòmiques/social de l'actual Regne d'Espanya i de la hipotètica República Catalana. En altres temps es feien servir indicadors com el PIB per sectors. Però si el Regne d'Espanya, globalment té uns percentatges de 3,3% (primari), 24,2% (secundari) i 72,6% (terciari), en el cas de la CA de Catalunya tenim un 1,0% (primari), 29,4% (secundari) i 69,6% (terciari). En altres períodes històrics, la distància era més elevada. Teòricament, un major desenvolupament capitalista implicava un territori en el qual els contrastos de classe eren més vius i, si més no sempre en teoria, aquests contrastos facilitaven l'emergència de forces progressives i revolucionàries. Ara bé, aquest desenvolupament alimenta crucialment "noves classes mitjanes" i una "aristocràcia obrera" que, en termes generals, ha afavorit partits polítics i moviments que, si bé aconseguiren grans conquestes en el moment d'expansió estabilitzada que seguí a la Segona Guerra Mundial, han estat força inefectius per estroncar les ofensives "neoliberals" de les darreres tres o quatre dècades. En aquest punt, però, hom remarca el dinamisme econòmic potencial de la "República Catalana" i el contrasta amb allò que clàssicament se'n deia l'oligarquia semifeudal castellano-andalusa. Les dinàmiques de les darreres dècades han modernitzat però aquella oligarquia alhora que la gran burgesia catalana s'hi ha assimilat en més d'un concepte.
- Comparació en termes de "valors" socio-culturals, etc. Molt vinculat al segon punt, s'assenyala també el fet que la "República Catalana" té una població de mitjana "més tolerant" que la població de mitjana que té l'actual "Regne d'Espanya". Per il·lustrar si això és cert o no, caldria fer mà, entre d'altres coses, a dades demoscòpiques.

Podríem estendre'ns més. Però també hem de valorar una altra dimensió. Les comparacions abans esmentades són vàlides si mirem en quin "àmbit polític" ens sentirem més "còmodes" treballant-hi/vivint-hi, si en la "República Catalana" o en el "Regne d'Espanya". També són vàlides per pensar si la Constitució de la República Catalana i els seus òrgans seran més o menys progressius/socials que els existents. Però és legítim que les organitzacions i moviments que avui actuen en el marc de l'estat espanyol facin una anàlisi addicional. En aquest cas, la comparació serà entre "l'actual Regne d'Espanya" i el futur agregat format pel "futur Regne d'Espanya" i la "futura República Catalana". Les comparacions del punt 2 i punt 3, que podien resultar favorables des d'una perspectiva centrada en el territori de l'actual CA de Catalunya serien desfavorables des d'una perspectiva centra en el territori de l'actual Regne d'Espanya. És clar que aquesta perspectiva no hauria d'influir gaire en les organitzacions/moviments que tenen els Països Catalans com a marc geogràfic. I potser encara menys als que tenen com a àmbit el subcontinent europeu o el món sencer.

Finalment, a banda de la comparació estàtica entre l'abans i el després, des de l'esquerra independentista hom ha emfasitzat el "procés", és a dir les energies socials que s'hi mobilitzen. Antics lluitadors dels anys 1970 ara hi veuen un paral·lel d'oportunitats. I també el risc d'un tancament en fals que condueixi a un període d'estabilització (amb tot l'embrutiment i barbàrie que se'n pugui derivar de la dita estabilització).

1 Comments:

Blogger Celdoni Desvalls said...

Però és que el debat que plantges és posterior al debat més crucial sobre què carai ens deparen els poders fàctics catalans, o sigui els que sempre havien col·laborat amb l'ocupant. Tot això està molt bé si és que realment la república (ja no el referèndum o la declaració, sinó la Repúblics Catalana aquesta futura)imaginària catalana deixés o pogués deixar d'ésser imaginària. Però qui que tingui dos dits de front pensa a aquestes alçades que tindrem res que s'assembli a la independència després d'un referèndum o d'una declaració! Ni amb el SÍ al 99% ni a amb cap declaració unànime, res m'indica que CiU o ERC (o sigui ANC, SI, etc.), els interessi res que vagi més enllà d'un federalisme fiscal... Espanya ja els garantirà la poltrona als qui ens hagin de conduir per aquesta "Via", que la van alimentant des de fa ja 3 anys ben bé, amb l'inici dels referèndums extrainstitucionals. I si no, fixem-nos que des d'aleshores tota organització que ha nant sorgint (de la nit al dia), és com més va més institucionalitzada, més orquestrada per poders "ocults", més controlada, més titelles. I que ningú digui res de la CUP, perquè aquests no saben a quin mar naveguen, que s´n més espanyolistes, depèn com se'ls miri, que els d'EuiA-ICV.

11:17 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home