dissabte, 3 d’agost de 2013

Les paraules de Taro Aso sobre 'reforma' constitucional: quelcom més que una anècdota

Taro Aso (麻生 太郎) ha fet portades en els darrers dies a la premsa japonesa i internacional per unes declaracions "desafortundades", de les quals ell mateix s'hauria retractat.

Aquestes declaracions (i el corresponent retractament) arriben en mig de debats sobre una reforma de la constitució japonesa. L'actual constitució japonesa fou promulgada el 3 de maig del 1947. En la propaganda oficial se l'ha definida com la 平和憲法, la "Constitució de la Pau", en contraposició a l'anterior Constitució del 1889. De fet, la reforma/ruptura constitucional tingué lloc no sense asprors, amb un redactat directament impulsat pels nord-americans Milo Rowell i Courtney Whitney. Si la Constitució del 1889 havia pres com a models el constitucionalisme prussià/alemany i el britànic, la del 1947 incorporava un enfocament més nítidament liberal. Val a dir, que la Constitució del 1947 entrà en vigor a través d'un procés que respectà les disposicions de reforma constitucional previstes a la Constitució del 1889. De llei a llei, malgrat les dues bombes atòmiques, l'ocupació nord-americana i les mobilitzacions del partit comunista i de les altres organitzacions obreres i populars.

En dues ocasions, el Partit Liberal Democràtic, al qual pertany Aso, ha redactat esborranys de reforma de la Constitució del 1947. En l'esborrany del 2012 apareixen, entre d'altres punts:
- hom suprimeix la referència als "individus" de l'article 13 per una referència a les "persones", per reflectir una oposició a un "individualisme excessiu".
- hom suprimeix l'article 97, en el que s'indica que la Constitució és llei suprema en tant que garanteix els drets humans bàsics a les persones. Aparentment, hom vol eliminar aquest condicionament
- hom afegeix un nou paràgraf a l'article 21 sobre la llibertat de reunió, associació i expressió, justament per permetre l'estat la prohibició de manifestacions "que cerquin interferir l'interès i l'ordre públics".
- hom afegeix un nou paràgraf a l'article 29 sobre el "dret a la propietat" per incloure els drets a la propietat intel·lectual.
- hom reforma l'article 28 per tal de negar el dret als funcionaris públics de sindicar-se.
- hom canvia l'article 36 que prohibeix "absolutament" la tortura i els càstigs cruels per eliminar precisament la paraula "absolutament".
- hom afegeix "nous drets humans", com la protecció de la privadesa, la responsabilitat comptable de l'Estat, la protecció ambiental i els drets de les víctimes de crims.
- hom amplia les "obligacions de les persones". Ara, els únics deures registrats són els de treballar, pagar impostos i garantir l'educació dels menors. S'amplien al 1) respecte a la bandera i l'himne nacionals; 2) l'ajut als altres membres de la família; 3) el deure d'obeir les ordres de l'estat en cas d'emergència; 4) el deure de defensar la Constitució.
- s'afegeix la discapacitat a la llista de condicions per les quals es prohibeix la discriminació (la Constitució cita actualment la raça, la creença, el sexe, l'estatus social i l'origen familiar.
- s'amplia les funcions de la Força de Defensa Nacional al manteniment de l'ordre públic interior i a la protecció de drets individuals.
- s'elimina l'article que prohibeix a l'Estat d'atorgar autoritat política a organitzacions religioses o de realitzar actes religiosos.
- s'obre la possibilitat a una llei de remoció dels jutges del Tribunal Suprem.
- se "simplifica" la reforma constitucional eliminant el tràmit de referèndum i exigint únicament la majoria simple de totes dues Cambres.

Aquest esborrany fou congelat ja que el govern de Shinzo Abe adoptà altres prioritats. Però el vicepresident Aso va manifestar a mitjan d'aquesta setmana la perla següent:

"A Alemanya, els nazis reformaren la Constitució, de la de Weimar a una de nazi, i la majoria d'alemanys no se n'adonaren. El PLD hauria d'estudiar l'estil nazi."

De fet, tècnicament els nazis no feren cap reforma constitucional. La Constitució de Weimar fou vigent des d'un punt de mira legal fins el 5 de juny del 1945, quan els aliats feren la Declaració de Berlín.

Aso es referia doncs a l'Ermächtigungsgesetz, és a dir, literalment, la "llei d'empoderament", encara que oficialment es denominà "Gesetz zur Behebung der Not von Volk und Reich" (Llei per a la superació de la misèria del poble i de l'imperi). Aquesta llei fou aprovada el 23 de març del 1933 pel Reichstag i el Reichsrat, i sancionada hores després pel president Paul von Hindenburg.

Aquesta llei fou una autèntica reforma constitucional. De fet, en el proemi de la llei s'afirmava que el Reichstag i el Reichsrat establien que s'havia acomplert en la tramitació d'aquesta llei els requeriments propis d'una alteració constitucional (verfassungsänderner Gesetzbung). La Llei atribuïa al Govern del Reich la capacitat de promulgar lleis (article 1) sense passar pel Parlament. Aquestes lleis, a més, podien "desviar-se" de la Constitució, sempre que respectessin les institucions del Reichstag i del Reichsrat i no pertorbessin els drets del President (article 2). També s'eliminava la necessitat del consentiment del Reichstag per concloure tractats amb estats estrangers (article 4).

La "reforma nazi" possibilitava el "govern per decret", si bé cal dir que la Constitució de Weimar ja facilitava prou aquella via. D'altra banda, a partir de maig del 1933, els nazis tenien un control tan ferri del govern com del Reichstag i del Reichsrat, de manera que, si haguessin volgut, podrien haver prescindit d'aquesta llei.

En les condicions actuals del Japó, qualsevol reforma constitucional és un risc per a qui la proposi. Fins i tot amb la majoria de les dues Cambres a la mà, sotmetre la proposta a referèndum és fer possible un vot massiu de protesta manifestat en un "NO" a qualsevol reforma. Les propostes del PLD combinen una capa de conservadorisme social, religiós i nacionalista al programa habitual de "reformes" que impulsa la burgesia financera mundial. La Constitució de la Pau ha de deixar pas a una Constitució de la Guerra. El govern Abe havia entès que era més efectiu reformar la constitució de facto que no de jure. Les paraules d'Aso, en aquest sentit, han estat molt "inconvenients".