dimarts, 3 de desembre del 2013

La Unió Europea i les protestes contra Ianukovitx

És simptomàtic com, en els darrers mesos, ha desaparegut la referència a la "Unió Europea" en la futura qüestió del futur referèndum sobre la independència catalana. El setembre del 2009, hom va combregar a Arenys amb aquesta qüestió: «Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?». En els darrers quatre anys molt ha plogut sobre el prestigi de la Unió Europea arreu. Les institucions europees han estat del tot incapaces de projectar una imatge diferenciada a la dels grans governs europeus, particularment de l'alemany, i no són més que una de les potes de la troica formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Qualsevol indici "federalista" ha desaparegut. És ben cert que des de l'esquerra consegüent sempre s'ha dit que qualsevol "unió europea" en clau capitalista o és un projecte utòpic o un projecte reaccionari. La part utòpica és la que representen les institucions polítiques de la UE, i la part reaccionària és la que actua senzillament de corretja de transmissió dels interessos del gran capital financer internacional. La sensació d'abandonament respecte de la UE és viscuda per sectors ben diversos del moviment d'alliberament nacional català, particularment pels qui hi havien dipositat esperances històriques. Encara persisteix, però, la sensació que la UE, l'OTAN i altres institucions "supraestatals" són una garantia contra una possible agressió militar oberta per part de l'estat espanyol, per bé que cada dos per tres dirigents de la UE demostren com de poc justificable pot arribar a ésser aquesta sensació.

El cas és que la "Unió Europea" ja no apareix en les qüestions proposades des dels més diversos rodals per al referèndum. I això quan fa només uns mesos, les anàlisis demoscòpiques mostraven com el suport majoritari a la constitució de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en estat independent tornava minoritari en la perspectiva d'un estat independent que no fos membre de la UE. Alguns juristes han defensat calladament, la caiguda de la referència a la UE en el referèndum per evitar que aquest quedi invalidat després de guanyar-lo si un estat català hagués d'estar-se fora de la UE (i per tant, no fos possible assolir "l'Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"). Hi ha un cert consens que correspondrà al futur estat català decidir si sol·licita o no l'adhesió a la UE i a l'OTAN i que, juntament amb aquestes organitzacions, caldrà negociar la situació provisional derivada de la independència.

Algú podria pensar que aquest procés demostra com l'euroentusiasme de molts catalans era degut, precisament, a la impotència de no tindre un "estat propi". Assolida l'homologació amb els "països normals" d'Europa, l'euroescepticisme camparia amb "normalitat".

Cal anar, però, amb cura amb les anàlisis basades en el binarisme euroentusiasme/euroescepticisme. A l'altra punta del subcontinent, a Ucraïna, hom assisteix ara a colossals manifestacions contra el president Viktor Ianukovitx. Els mitjans de comunicació ucraïnesos, russos i europeus en general, ho han avaluat com un esclat "pro-UE" contra el govern ucraïnès per haver abandonat l'acord d'associació d'Ucraïna amb la UE. Aquesta visió té, naturalment, part de raó. Ucraïna es troba clivellada per diverses polaritats geopolítiques est-oest: els usos lingüístics (entre la normalització de l'ucraïnès a l'oest i la normalització del rus a l'est i a Crimea), les adscripcions polítiques (Timoixenko vs. Ianukòvitx) i les fidelitats religioses (catolicisme romà - catolicisme uniata - Patriarcat de Kiev - ortodòxia autocèfala - ortodòxia autònoma). Aquestes polaritats tenen una traducció supranacional, amb un bàndol vist com a "pro-occidental" i un altre com a "pro-rus".

El principal motor de les protestes a Ucraïna, però, traspua la complexitat del moviment. Es tracta del Grup d'Acció de Resistència Nacional, integrat bàsicament per UDAR (Aliança Democràtica Ucraïnesa per a la Reforma), el Partit de la Pàtria (de Timoixenko) i l'Associació 'Svoboda'. Mentre UDAR i el Partit de la Pàtria tenen vincles amb la CDU, Svoboda forma part de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals (entre els quals hi ha els partidaris francesos de Bruno Gollnisch, el Jobbik hongarès i el British National Party).

D'altra banda, la posició de Ianukovitx també té la seva complexitat. La composició social dels seus partidaris explícits no és gaire diferent de la dels seus opositors. El conflicte, però, té una base real, ja que diferents interessos econòmics de les classes dirigents tiren més cap a Occident o cap a Orient. En el decurs dels darrers anys, la balança sembla haver girat més cap a Moscou, davant de les perspectives gens falagueres d'una major integració econòmica amb l'Europa Occidental. Potser alguns sectors voldrien una solució de compromís, que mantingués l'Acord d'Associació amb la UE i els acords duaners amb Rússia. Però Moscou i Brussel·les tenen pressions pròpies per la realitat interna de Rússia i de la UE, i difícilment podran arribar a una entesa.

El malestar social a Ucraïna, mentrestant, es vehicularà en les manifestacions en contra (i a favor) del govern de Ianukovitx, davant l'absència d'una alternativa diferent a les proposades pels dos sectors de l'oligarquia ucraïnesa.