Situació de poder dual a la Catalunya del setembre del 2017

El Procés Català ha conduït finalment a una situació de "xoc de trens" o de "xoc de legitimitats", marcada per l'explicitació d'una doble acusació mútua de "colpisme" entre el Regne d'Espanya i la Generalitat de Catalunya.

Cap situació de poder dual no és equilibrada. Hi ha un poder establert i un poder emergent. Un poder amb més capacitat coercitiva i un altre amb menys capacitat.

Però la situació de poder dual crea un mirall discursiu, tant se val si no és pla (no hi ha miralls perfectament plans). El Govern d'Espanya s'aferra a la Constitució, i al Tribunal Constitucional com a intèrpret. La Generalitat de Catalunya s'aferra a dues lleis del Parlament de Catalunya aprovades el 6 i 7 de setembre i que suposen en elles mateixes una interpretació dels textos constituents. Són aquestes dues lleis les que fan parlar al Govern d'Espanya i als seus aliats de "colp d'estat" de la Generalitat o de "sedició". Alhora, és la persecució dels efectes d'aquestes dues lleis allò que fa parlar al Govern de la Generalitat i als seus aliats de "colp d'estat" (o "autocolp").

Hom parla dels equidistants, però cal dir que en qualsevol binarisme blanc-negre, els matisos poden anar fins i tot més enllà que la mera escala de grisos. Així doncs, fenòmens com la passivitat, el suport crític, la doble crítica o els esforços per aconseguir una entesa, no poden ésser menyspreat. Que la lògica del poder dual vulgui reduir-ho tot a un "amb nosaltres o contra nosaltres" no vol dir que això funcioni.

Els relats de valor sobre la situació de poder dual, els discursos sobre la violència, sobre les amenaces o sobre l'anarquia, tenen lloc, no oblidem-ho, en la ressaca de l'atemptat gihadista de Barcelona i Cambrils del passat 17 d'agost. El poder dual ens pot fer oblidar que existeixen altres poders més enllà de la dualitat. Poders que, d'una manera o una altra, poden beneficiar-se de la deslegitimació mútua.

Què fer? Cal sumar-se a un dels dos poders amb l'aspiració de dirigir-lo? Cal sumar-s'hi però tan sols com a força subalterna? Cal mantindre's al marge de "lluites de palau" o de "lluites de carrer"? Cal aguardar una prudent espera per sumar-se al carro dels vencedors? Cal afermar una posició pròpia (una "tercera via", de la mena que sigui) a l'espera de poder liderar la sortida superadora dels dos poders? O cal entrar en el conflicte amb una posició independent i amb la voluntat de destruir totes dues legitimitats?

Vint-i-cinc posicionaments sobre el Referèndum de l'1 d'Octubre

Després d'haver fet la setmana passada un repàs dels posicionaments generals sobre el referèndum de l'1 d'octubre, aprofitarem que ara aquest referèndum ja ha estat convocat per sistematitzar-los en vint-i-cinc possibilitats. Aquestes vint-i-cinc possibilitats resulten de creuar dos eixos:
- el primer eix compta els posicionaments sobre les relacions entre Catalunya i Espanya: independència, confederació, federació, autonomia, integralitat.
- el segon eix compta els posicionaments sobre el mateix referèndum: votar-hi Sí, votar-hi No, votar-hi en Blanc, fer-hi un vot nul o abstindre's-hi.

Tenim doncs vint-i-cinc casos:
- Cas 1. Independentistes pel Sí. És l'opció partidària de la República Catalana independent que resultaria de l'aplicació de la Llei de Transitorietat jurídica.
- Cas 2. Confederalistes pel Sí. És l'opció que entén aquesta República Catalana com un pas necessari per establir després unes relacions confederals amb el Regne d'Espanya.
- Cas 3. Federalistes pel Sí. És una opció pragmàtica que entén que la victòria del Sí l'1-O podria obrir la porta a una reforma constitucional d'Espanya en clau federal.
- Cas 4. Autonomistes pel Sí. És una opció que creu que el Sí en l'1-O podria conduir a un enfortiment de l'Estat de les autonomies
- Cas 5. Integralistes pel Sí. És l'opció dels que pensen que la victòria del Sí provocaria un col·lapse que tan sols es resoldria amb l'establiment d'un estat unitari espanyol.
- Cas 6. Independentistes pel No. És l'opció dels independentistes monàrquics, contraris a una República Catalana.
- Cas 7. Confederalistes pel No. És l'opció dels que consideren que una derrota plebiscitària de l'independentisme enfortirà les tesis confederals.
- Cas 8. Federalistes pel No. És l'opció sostinguda dels qui creuen que cal aturar la independència a les urnes per tal d'obtindre l'energia suficient cap a una reforma federalitzant de la Constitució.
- Cas 9. Autonomistes pel No. És l'opció pragmàtica dels qui creuen que cal evitar de totes totes una victòria del Sí l'1-O.
- Cas 10. Integralistes pel No. És l'opció militant de sectors que, interpel·lats sobre la seva espanyolitat, no contemplen la callada per resposta.
- Cas 11. Independentistes de Vot en Blanc. És l'opció d'independentistes que, malgrat creure en la necessitat d'un referèndum unilateral, no comparteixen l'esquema traçat pels acords de JxSí-CUP.
- Cas 12. Confederalistes de Vot en Blanc. És l'opció dels qui consideren que s'hauria d'haver inclòs una opció confederal en la papereta.
- Cas 13. Federalistes de Vot en Blanc. És l'opció dels sectors federals que voldrien refusar d'aquesta manera el binarisme de la pregunta.
- Cas 14. Autonomistes de Vot en Blanc. És l'opció dels qui consideren incorrecte menysprear l'estatus actual de Catalunya entrant en el joc de la pregunta binària.
- Cas 15. Integralistes de Vot en Blanc. És l'opció d'aquells que consideren que la mera resposta a la qüestió és inacceptable, però que no volen optar per opcions allunyades del vot vàlid.
- Cas 16. Independentistes de Vot Nul. És l'opció dels independentistes que senten la necessitat d'expressar matisos a la pregunta binària.
- Cas 17. Confederalistes de Vot Nul. És l'opció dels confederalistes que volen explicitar la seva proposta en la papereta.
- Cas 18. Federalistes de Vot Nul. És l'opció federal basada en incloure una casella de tercera via i signar-la.
- Cas 19. Autonomistes de Vot Nul. És la resposta no-abstencionista dels autonomistes que rebutgen la validesa del referèndum.
- Cas 20. Integralistes de Vot Nul. És l'opció dels qui volen aprofitar la papereta per consignar la seva creença en una Espanya unitària.
- Cas 21. Independentistes per l'abstenció. És l'opció defensada pels independentistes d'ICV i d'altres sectors que consideren que aquest no és el referèndum que pot dur la independència a Catalunya.
- Cas 22. Confederalistes per l'abstenció. És l'opció dels qui consideren que aquest referèndum no els interpel·la gens.
- Cas 23. Federalistes per l'abstenció. És l'opció dels federalistes que no volen enfortir el binarisme acudint als col·legis electorals.
- Cas 24. Autonomistes per l'abstenció. És l'opció triada per partidaris de no secundar la liquidació de les normes que protegeixen l'Estatut d'Autonomia.
- Cas 25. Integralistes per l'abstenció. És l'opció dels qui consideren que Espanya no pot ser sotmesa a votació.

Posicionaments davant del Referèndum de l'1 d'Octubre

"Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?". Aquesta és la qüestió proposada als "ciutadans de Catalunya" en el referèndum projectat del Primer d'Octubre. Com més a prop som d'aquesta data, ara ja 29 dies de distàncies, més clars són els posicionaments:
- L'abstenció. Cal distingir-hi, com en tota convocatòria, l'abstenció passiva de l'abstenció activa. Però, a més, caldria distingir a més una abstenció militant, que cerca no tan sols una baixa participació en el referèndum sinó que aquest referèndum no es pugui fer a tota o una part del territori de Catalunya. La posició del Govern d'Espanya i dels partits que li donen suport és la d'utilitzar les eines de l'estat de dret per impedir el referèndum o, en el seu defecte, per impedir-ne els efectes. Alguns grups més radicalitzats optaran per mesures físiques d'impediment, però de moment tampoc no s'han explicitat massa. La posició d'una gran part dels Comuns és més aviat d'una abstenció activa no gaire militant, basada sobretot en les mancances de la convocatòria de l'1 d'octubre en termes de garanties democràtiques i, particularment, de vinculació real. Així doncs, aquests sectors defensen un referèndum de debò, i per això s'abstenen i defensen l'abstenció per a l'1 d'octubre. Altres sectors d'abstenció activa són els més clàssics, vinculats a l'anarquisme, i que s'oposen al fetitxisme de les urnes en tota ocasió. Entre els rengles de l'abstenció passiva, a més de les raons habituals, apareixen és clar les pors davant d'un referèndum que compta amb l'oposició explícita de qui té el monopoli de la violència legitimada.
- El vot favorable (Sí). Aquesta és la posició de l'independentisme oficial vinculat a Junts pel Sí i a les plataformes independentistes majoritàries (ANC, Òmnium, etc.). També és la posició de l'actual Govern de la Generalitat, per bé que la posició governamental sembla que se centrarà en fer crides a la participació o, fins i tot, al desenvolupament cívic de la jornada. També fan campanya activa pel Sí l'esquerra independentista i sectors de l'independentisme d'esquerres, en bona mesura sota l'impuls de la CUP. Ara bé, també cal esmentar el posicionament favorable al Sí de sectors que no es consideren independentistes però que veuen en la República Catalana un instrument per somoure l'statu quo vigent.
- El vot contrari (No). No existeix a hores d'ara cap campanya organitzada a favor del No, possiblement per la dificultat que sempre entranya la negativa en un plebiscit. Alguns dels elements que farien una campanya pel No se situen ara a l'abstenció activa, i tan sols farien campanya pel No en cas d'un referèndum acordat. Caldrà veure què decideix Podem Catalunya, però tampoc no sembla que vagin a orientar-se a protagonitzar una campanya pel No. Malgrat tot, la mobilització del No podria produir-se precisament al marge d'entitats polítiques i cíviques si hi ha veritables indicis que el referèndum és de debò, i que l'abstenció no hi serà comptada. El fet que la pregunta final incorporés una referència a la república fa que alguns sectors de l'independentisme monàrquic poguessin optar també pel No.
- El vot en blanc. Tampoc no hi ha cap campanya organitzada, si bé aquesta opció podria atreure a sectors que es volen desmarcar d'una abstenció massa associada al Govern del PP. No obstant, la natura semiclandestina d'aquest referèndum pot desaconsellar participar-hi sense emetre un vot actiu.
- El vot nul podria reflectir descontentament amb la qüestió plebiscitada o amb la forma amb la qual s'ha convocat el referèndum. És el vot més enginyós i per tant també el més personal. És clar que la nul·litat la declara qui recompte, i no qui emet el vot.

La Protoconstitució de la República Catalana

Per fi ha arribat la proposició de Llei de Transitorietat Jurídica que, en cas de victòria de la independència en el referèndum de l'1 d'octubre, funcionaria com una mena de proto- o preconstitució de la proto- o preRepública Catalana. Podeu llegir-la en format ben incòmode a Vilaweb o a Nació Digital

El text es presenta com una proposició de llei del Grup Parlamentari de Junts pel Sí i del Grup Parlamentari de la Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent.

La Llei no substitueix "la Constitució que ha d'elaborar l'Assemblea Constituent i ratificar la ciutadania, un cop proclamada la independència de Catalunya".

Segons aquesta llei, "Catalunya es constitueix en una República de Dret, democràtica i social", de la qual ella mateixa és "la norma suprema de l'ordenament jurídic català".

La Llei regula aspectes com la nacionalitat (art. 7-9) i la continuïtat jurídica (art. 10-21). També inclou un apartat de drets i deures (Títol III) i de sistema institucional (Títol IV). El Títol V es dedica al poder judicial i administració de justícia, amb la mateixa idea de continuïtat. El Títol VI és el de Finances.

El caràcter provisional de la llei es manifesta en el Títol VII dedicat al Procés constituent.

El consort de la reina

La Constitució Espanyola del 1978 dedica tot un article, l'article 58, a la figura que ella anomena "la reina consorte o el consorte de la reina":

"La Reina consorte o el consorte de la Reina no podrán asumir funciones constitucionales, salvo lo dispuesto para la Regencia".

D'aquest article ens pot cridar l'atenció el fet que diferenciï terminològicament "la reina consort" del "consort de la reina". És a dir, que quan hi ha un rei, de la consort en diem reina, però quan hi ha una reina, del consort no en diem rei. La legalització del matrimoni homosexual encara complica més la situació, però no hi entrarem.

Aquest article, d'altra banda, pel que fa al contingut sí té un precedent:

"En el caso de que llegue a reinar una hembra, su marido no tendrá autoridad ninguna respecto del Reino, ni parte alguna en el Gobierno" (article 184 de la Constitució del 1812)

En el mateix sentit, en la Constitució de 1876, es diu:

"Cuando reine una hembra, el Príncipe consorte no tendrá parte ninguna en el Gobierno del Reino" (article 65)

La desigualtat de l'article 58 de la Constitució del 1978, doncs, és inferior a la registrada en les constitucions anteriors. Però en la de 1876 encara s'atorga el títol de "Príncep consort".

Val a dir que el consort de la Reina Isabel II sí va utilitzar el títol de Rei, sovint amb la denominació de "rey consorte". Així doncs, de la parella se'n deia "Sus Majestades los Reyes Doña Isabel y Don Francisco de Asís". Ara bé, el rey consorte Don Francisco no va rebre numeració (no va ser "Rey Francisco I") ni se li atribuïren funcions constitucionals.

Si remuntem als temps preconstitucionals, el consort de la reina Isabel I de Castella, que fou el rei Ferran II d'Aragó, sí fou reconegut per la historiografia posterior com a Ferran V de Castella. Però el cas d'aquest matrimoni té especificitats, ja que el mateix Ferran d'Aragó tenia certs drets personals sobre la corona de Castella. Qui no els tenia fou el marit de la successora de la reina Isabel I de Castella, la reina Joana I. El seu marit, Felip d'Habsburg i Borgonya, fou reconegut com a rei consort, i la historiografia posterior el designà com a Felip I de Castella.

L'ús de no atorgar al consort de la Reina el títol de Rei és quelcom generalitzat a les monarquies actuals del nostre entorn. El consort de la Reina Elisabet II d'Anglaterra rep el títol de "Príncep Felip" i de "Duc d'Edinburg", però no mai el de "rei consort". El consort de la Reina Margarida II de Dinamarca va rebre tan sols el títol de Príncep, per bé amb la dignitat d'Altesa Reial, i tan sols entre el 2005 i el 2016 va disposar del títol de "Príncep Consort".

També el marit de la Reina Victòria d'Anglaterra fou conegut únicament com a Príncep Albert. En temps més reculats, però, el consort de la reina d'Anglaterra rebé més reconeixement. El consort de la reina Maria II fou reconegut ell mateix com a rei Guillem III, i fins i tot podem dir que els dos foren igualment reis titulars, o potser que ell ho fou més que ella, com a campió de la Revolució de 1688. El marit de la reina Maria Tudor va rebre el títol de "Rei d'Anglaterra, de França i d'Irlanda", en el benentès que ho era jure uxoris.

El text de la Constitució de 1978, és clar, no impedeix que el consort de la Reina rebi el títol de Rei i el tractament de "Sa Majestat".

Cues a l'aeroport

Des de l'inici de la campanya estival de turisme, han estat recurrents les notícies a l'Aeroport del Prat sobre les "cues". Al principi fou la qüestió del control de passaports/DNI, que ara s'ha fet generalitzat per a tota mena de vols, inclosos els que es fan dins l'espai Schengen. Ara la qüestió és el control de seguretat, externalitzat per AENA a l'empresa Eulen, i que es veu afectat per la vaga dels treballadors.

És simptomàtic que tots dos problemes tinguin a veure amb la "seguretat" i el "control". A hores d'ara, el major temps d'espera dels passatgers en un aeroport té a veure amb les cues de facturació d'equipatge i d'obtenció de la targeta d'embarcament. Aquests dos serveis, particularment el primer, tenen un caràcter peremptori: fet i fet garantir que les maletes arribin a port és una preocupació rellevant de tot viatge aeri.

El temps d'espera degut als controls de seguretat, ara duplicats amb la revisió de passaports/DNI per fer un registre digital (inútilment duplicat) de tots els passatgers és menys justificable. Mentre la premsa debat sobre si hi ha prou policies en el control de passaports o si els treballadors del control de seguretat fan o no fan vaga, hom oblida la qüestió de fons, que és la utilitat d'aquests controls. Aquests controls s'han endurit com a conseqüència d'atemptats terroristes, molts dels quals no han tingut a veure amb els avions. Es tracta sovint d'enduriments demagògics, de natura estranya, que semblen un càstig col·lectiu a tota la població per accions que han fet persones d'identitats extra-europees. Els departaments implicats, públics o privats, guanyen quota de poder amb aquests enduriments, i com que són part també en la decisió de l'enduriment no hi ha esperança d'una avaluació tècnica neutral sobre la utilitat d'aquests controls i de les mesures que apliquen. La prohibició de dur líquids en la cabina de l'avió n'és un exemple.

Qualsevol qüestionament profund de la causa real de les cues a l'aeroport, la demagògia securitària, és atenallat pel fet que la indústria que el suporta no dubta a utilitzar l'espantall del terrorisme.

De confiscacions i convocatòries electorals

A mesura que s'acosta la convocatòria de referèndum del Primer d'Octubre, més creix també l'astracanada en els rengles anti-referendistes. Si en les dues setmanes passades havia planat sobretot l'espectre de confiscacions patrimonials de responsables del referèndum, enteses gairebé com a procediments automàtics, ara el Delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ja parla de convocar eleccions autonòmiques des del Govern espanyol.

Se suposa que el redactat de l'article 155 ho permet tot.

"Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general."

Malgrat que Mariano Rajoy havia insistit que les "mesures necessàries" seran proporcionals i ajustades a dret, també hem sentit a la Vicepresidenta Sáenz de Santamaría recordar que en un altre context un govern com el de Puigdemont no hauria durat ni tres dies.

En certa mesura, el govern Puigdemont-Junqueras espera que el govern Rajoy caigui precisament en aquest parany: vulnerar la legalitat vigent. Col·lapsada la legalitat vigent, en mans del mateix Gobierno, hauríem arribat doncs a un moment constituent.

Trajectòries (no tan) insòlites (XXVII): Karl-Heinz Kurras i el 2 de juny del 1967

Avui fa cinquanta anys moria assassinat per la policia, en el decurs d’una protesta, Benno Ohnesorg. “Der Tod des Demonstranten” marcaria un punt d’inflexió en el moviment estudiantil de Berlin Occidental, amb conseqüències a tota la República Federal d’Alemanya. El juny del 67, en certa mesura, anunciava allò que s’esdevindria el maig del 68. Com sempre, el fet galvanitzador no assenyala més que un corrent de fons. Sense el corrent de fons, de fet, no s’explicaria que un estudiant com Ohnesorg assistís, a 26 anys, a la seva primera gran manifestació política.

Ohnesorg era una espècie d’estudiant etern, de profunds interessos artístics, musicals i literaris, amb gust per l’aprenentatge de llengües. Nascut a Hannover el 15 d’octubre del 1940 havia arribat a Berlín Oest la tardor del 1963, matriculat a l’Escola Superior Estatal de Belles Arts. El 1964 s’havia matriculat a la Universitat Lliure de Berlín per fer estudis de romanística i germanística. Membre de l’Associació d’Estudiants Evangèlics, tenia fermes conviccions pacifistes i antiimperialistes. Participà en la Trobada de Joves d’Alemanya celebrada a Berlín Est de 16-18 de maig del 1964, sota l’organització de les Freie Deutsche Jugend (l’organització juvenil de la República Democràtica d’Alemanya). La del 2 de juny del 1967 no era la seva primera manifestació, car havia participat en alguna concentració contra la política educativa del govern municipal de Berlín Oest.

El 2 de juny del 1967 s’havia convocat una concentració de protesta davant la Deutsche Oper de Berlín, a Charlottenburg, contra la visita del xa de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlavi. Pahlavi i els seus hostes alemanys havien d’assistir a una representació de la Flauta Màgica de Mozart. Pahlavi encarnava a la perfecció les tiranies servils al neocolonialisme. En particular, hom podia recordar el seu rol en el colp d’estat del 1953 contra el govern de Mohammad Mosaddegh, colp d’estat en el qual l’emperador Pahlavi i el seu partit ultramonàrquic servien clarament els interessos petroliers anglo-americans. Benno Ohnesorg assistí amb la seva dona embarassada, Christa, amb la qual s’havia casat el 27 d’abril. A la casa de Prinzregenstrasse, havien preparat una pancarta amb el text “Autonomie für die Teheraner Universität”

La concentració anti-Pahlavi transcorregué pacíficament fins que els estudiants que hi participaven començaren a ésser assaltats per manifestants pro-Pahlavi. Davant la violència entre els dos grups s’hi interposà violentament la policia oest-berlinesa. Els manifestants anti-Pahlavi es començaren a disperar. Els Ohnesorg, acompanyats d’un amic, Dietz Bering, anaren a parar al pati del número 66 de Krumme Strasse, juntament amb altres manifestants. Fou allà on fou mort d’un tret per un policia de paisà.

Aquest policia era Karl-Heinz Kurras, inspector de la policia (Kriminalobermeister) de Berlín Oest. No tenia cap oportunitat de negar la seva autoria, havent-hi testimonis (policials i civils). En el seu descàrrec afirmà que el tret havia estat accidental o bé disparat com un tret d’advertiment, en sentir-se assetjat per un grup de manifestants armats amb arma blanca. El mes de juliol va afirmar que “si hagués tingut una intenció deliberada d’atacar, com era el meu deure, hauria mort 18 homes com a poc”. Fou acusat al capdavall d’homicidi involuntari. La seva defensa fou sufragada amb una donació de 60.000 marcs del Sindicat de Policia.

Des d’un primer moment, els estudiants s’organitzaren davant d’aquestes maniobres d’encobriment. A mesura que avançava el procés judicial també guanyaven en determinació les mobilitzacions estudiantils. Poc després de l’enterrament d’Ohnesorg a Hanover se celebrà una conferència a la universitat amb el títol “Universitat i democràcia: condicions i organització de la resistència”. Rudi Dutschke (nascut el 1940) i altres dirigents estudiantils eren partidaris d’una acció radical i això els va fer topar amb professors d’esquerres com Jürgen Habermas (nascut el 1929). Habermas va arribar a caracteritzar el posicionament de Dutschke de “feixisme d’esquerres”.

“Feixisme d’esquerres” era un terme inacceptable per als estudiants mobilitzats, perquè justament associaven els problemes de la societat de l’Alemanya Occidental amb la manera com s’havia gestionat l’impacte del nazisme, del veritable feixisme. L’assassinat d’Ohnesorg era un bon exemple per ells, i calia pensar que la protecció que rebia Kurras tenia a veure amb els seus vincles amb l’extrema dreta, reciclada des del 1945, en el sistema policial i judicial.

El judici de Kurras començà l’octubre del 1967. El 21 de novembre el Tribunal Penal de Moabit absolgué Kurras del delicte d’homicidi involuntari, en valorar que Kurras es trobava en el moment de disparar en una situació de risc per a la seva vida.

Aquesta sentència fou revisada pel Tribunal Suprem a petició de la fiscalia i de l’acusació particular del pare d’Ohnesorg. L’octubre del 1968, el Tribunal Suprem anul·là la sentència, amb una forta crítica a l’actuació policial.

Kurras, doncs, havia d’ésser jutjat de nou per un Tribunal Penal de Berlín. El 20 d’octubre del 1970 s’inicià aquesta vista, en la qual es tingueren en compte proves menystingudes en el judici anterior. No obstant, el 22 de desembre era absolt de nou, ja que el jutge concloïa que no es podia provar la culpabilitat penal de l’acusat.

Amb aquesta sentència, Kurras va veure aixecada la seva suspensió i reingressà en el cos després de gairebé quatre anys. En l’interval havia treballat com a guàrdia de seguretat i havia tingut un procés per possessió il·legal d’armes pel qual fou condemnat. Kurras fou destinat al centre de control de ràdio. En principi, en aquesta posició no tenia dret a un arma, però el juliol del 1971 se li facilità una al·legant que se sentia amenaçat per la Fracció de l’Exèrcit Vermell (RAF), un dels grups armats que precisament havia sorgit del moviment estudiantil que ell mateix havia desencadenat el 2 de juny del 1967. Anà de nou a judici el 1977 arran d’atacar un fotògraf que l’havia retratat davant de casa: el judici creuat es resolgué amb dues absolucions. En el 1987, Kurras es retirà de la policia amb el nivell de Kriminaloberkommissar.

Seríem doncs davant d’una trajectòria típica. Nascut a Barten (Prússia Oriental, avui Barciany, República de Polònia), fill d’un policia, l’1 de desembre del 1927. El seu pare, recrutat per la Wehrmacht, va caure durant la guerra. El 1944, mentre acabava el seus estudis de secundària, participà com a voluntari en el Servei de Guerra. Allistat després en l’exèrcit acabà la guerra en Berlín. El març del 1950 ingressà en la policia de Berlín Oest, arribant al grau de Kriminalobermeister el 1959.

El maig del 2009, però, Cornelia Jabs descobrí que Kurras havia estat un informant de l’Stasi i que, en reconeixement dels seus serveis, havia rebut l’alta en el Partit Socialista Unificat (SED), com a membre secret. Kurras, llavors de 82 anys, no tan sols no negà els fets sinó que afirmà a la premsa, amb el seu estil habitual, que no l’avergonyia pas haver estat membre del partit comunista. No cal dir que la premsa conservadora trobà en aquesta revelació una mina. Kurras, a qui el moviment estudiantil d’esquerres, havia presentat com un policia d’extrema dreta, protegit per ex-nazis de la policia i de la judicatura, ara resultava ésser un agent de l’Stasi. El gener del 2012 hom va fer una investigació més exhaustiva. Hom no trobà cap vincle entre l’Stasi i l’assassinat d’Ohnesorg. De fet, l’Stasi trencà relacions amb Kurras arran de l’assassinat d’Ohnesorg el qual, d’altra banda, fou denunciat per la premsa i per les autoritats de la DDR. Aparentment, l’Stasi no volia mantindre relacions amb un policia que era focus d’atenció mediàtica. La investigació del 2012 també mostrà els companys i superiors de Kurras ignoraven el seu lligam amb l’Stasi o el SED i que l’havien encobert senzillament per un esperit de cos. En qualsevol cas, no es presentaren nous càrrecs contra Kurras, que es morí a Berlín el 16 de desembre del 2014.

La biografia de Kurras, doncs, serà de nou examinada amb el 50è aniversari dels fets del 2 de juny del 1967 davant l’Òpera Alemanya de Charlottenburg. No hi mancaran les referències al fet que l’enderrocament del xa de Pèrsia, escaigut el 1979, fos obra dels qui després aixecarien la República Islàmica d’Iran. També hom assenyalarà que els fets del 2 de juny del 1967 van produir una radicalització del moviment estudiantil que duria a les accions armades de la RAF o del Moviment del 2 de Juny. Esmentar que Kurras fos militant secret del SED o agent de l’Stasi en el 1967 mateix no hauria alterat gaire el mateix moviment estudiantil del qual tan sols una part minoritària tenia cap esperança en el caràcter progressiu de la DDR.

Hom examinarà la situació de Kurras, a 18 anys, a Berlín. Hi va quedar en la zona d’ocupació soviètica. Allà començà a estudis professionals de gestió i, fos per conveniència o per convicció, ingressà en el Partit Comunista d’Alemanya (KPD). L’abril del 1946, el KPD i l’SPD es fusionaren, si més no, en la zona soviètica per donar pas al Partit Socialista Unificat (SED). El desembre del 1946, Kurras fou arrestat per la policia secreta soviètica per possessió il·legal d’armes. El gener del 1947 el condemnaren a deu anys d’empresonament, alhora que era expulsat del SED. El febrer del 1950 fou alliberat i el trobem, com hem dit, passant al sector occidental i fent-se policia el mes de març. L’historiador Sven Felix Kellerhoff, que reconstruí en el 2009, aquests moviments d’acord amb els documents soviètics, dubta de si el seu internament no era una tapadora per introduir-lo com a informador en el Camp N. 7 de Sachsenhausen entre el 1946 i el 1949, i de fer-lo entrar en la policia de Berlín Oest en el 1950.

Els arxius de la policia de Berlín Oest indiquen que un company de Kurras va notificar els seus superiors que aquest era simpatitzant del KPD la primavera del 1955. Però el KPD, al capdavall, era un partit legal de la República Federal d’Alemanya (on se li havia impedit d’operar amb el nom de SED): no seria il·legalitzat fins l’agost del 1956. Segons els arxius de la DDR, el 19 d’abril del 1955 un agent de l’Stasi esmenta que Kurras volia passar-se a Berlín Oriental i ingressar en la Volkspolizei. Del 26 d’abril data el compromís d’adhesió de Kurras, que fou nomenat agent del Abteilung IV der Verwaltung Gross-Berlin der Staatssicherheit: amb el sobrenom d’Otto Bohl havia de servir romanent en el seu destí de la Policia de Berlín Oest. A banda de facilitar documents sobre el funcionament intern de la Policia de Berlín Oest, Kurras hauria participat en el seguiment de refugiats de la DDR.
El 15 de desembre del 1962 Kurras sol·licità l’ingrés en el SED, del qual compartia, segons escrivia, l’objectiu de crear “una Alemanya democràtica”. El 1964 rebé l’ingrés al partit. L’assassinat d’Ohnesorg interrompé aquesta tasca d’agent secret. Una setmana després de l’assassinat, l’Stasi revisava la situació de Kurras i es demanava si no podia tractar-se d’un agent provocador infiltrat. Sense proves d’aquest extrem, sí que constataven la seva debilitat per les armes de foc i que, en qualsevol cas, calia cancel·lar temporalment la connexió amb Kurras.

Què han fet els 47.568.588 inscrits en la segona volta de les presidencials franceses?

- Un 43,63% (20.753.798) han votat la candidatura d'Emmanuel Macron.
- Un 25,44% (12.101.416) s'han abstingut.
- Un 22,38% (10.644.118) han votat la candidatura de Marine Le Pen.
- Un 6,35% (3.019.724) han votat en blanc.
- Un 2,21% (1.049.532) han votat nul.

Si fem cas a la lectura segons la qual no votar Macron era fer el joc a Le Pen, el 56,37% dels inscrits serien fachos.

Què han fet els nord-catalans amb dret de vot a la primera volta de les presidencials del 23 d'abril del 2017?

Els inscrits en aquesta ronda electoral eren 347.914, és a dir un 75% de la població del Departament. D'aquests 347.914:
- 80.169 (23% dels inscrits) han votat Marine Le Pen.
- 73.984 (21%) s'han abstingut.
- 56.392 (16%) han votat Jean-Luc Mélenchon.
- 49.245 (14%) han votat Emmanuel Macron.
- 45.865 (13%) han votat François Fillon.
- 13.455 (4%) han votat Benoît Hamon.
- 9.741 (3%) han votat Nicolas Dupont-Aignan.
- 4.634 (1%) han votat Jean Lassalle.
- 4.563 (1%) han votat en blanc.
- 3.053 (1%) han votat Philippe Poutou.
- 2.580 (1%) vots han estat anul·lats.
- 2.303 (1%) han votat François Asselineau.
- 1.477 han votat Nathalie Arthaud.
- 453 han votat Jacques Cheminade.

La Cambra de Representants del Poble Català com a element institucional per desencallar el Procés

Des del Pacte Nacional per a l'Autoderminació, hom contempla la institució d'una "Cambra de Representants del Poble català". Aquesta Cambra, en tant que no regida per la Constitució espanyola, ofereix unes capacitats que no pot oferir el Parlament de Catalunya, en tant que organisme de l'Estat espanyol.

Aquesta Cambra de Representants seria elegida pel Cens Electoral Català, elaborat a partir del Cens Nacional del Poble Català. La Cambra, una vegada elegida, redactaria un Projecte de Constitució, que seria sotmès a referèndum. Seguiria una consulta d'autodeterminació del Poble Català on es demanaria sobre la creació d'un Estat Català sobirà. A diferència del referèndum constituent, la consulta requeriria la presència d'observadors amb mandat de la comunitat internacional. En cas afirmatiu, s'obririen dues possibilitats: la declaració unilateral d'independència i l'assumpció del poder per la Cambra de Representants del Poble Català o l'inici d'un procés de negociació per arribar a una independència pactada.

Tres possibles qüestions per al referèndum de setembre del 2017

Aquestes són les tres qüestions que, segons informa Vilaweb, hauria contemplat el President Puigdemont per al referèndum d'independència del proper mes de setembre:
- ‘Vol que Catalunya sigui un estat independent?’
- ‘Vol que Catalunya sigui una república independent?
- ‘Vol que Catalunya continuï formant part d’Espanya?’.

Les tres qüestions són binàries i, òbviament, Puigdemont pensa que caldria una de les tres. La primera és la que més s'acosta a la del referèndum escocès del 2014, però també és la que engloba les dues qüestions del 9N2014 català. La segona introdueix el concepte "república", que ara mateix sembla l'opció favorita de la CUP-CC. La tercera inverteix el Sí/No i podria servir per atreure els sectors espanyolistes partidaris de fer el referèndum.

Ja hem dit alguna vegada que el "Sí" sempre surt beneficiat en una campanya binària, per la seva connotació positiva. És clar que a hores d'ara, el Sí s'associa a la independència, com mostra el nom mateix de Junts Pel Sí o l'assumpció del "No" per no pocs sectors unionistes.

Però i si combinessim les tres qüestions en la mateixa papereta.

Tindríem llavors vuit opcions de vot explícit, sense comptar les opcions de vot en blanc i de vot nul (per resposta simultània a les dues opcions d'una qüestió).

Aquestes serien les vuit opcions:
- sí-sí-sí: Partidaris d'una República Catalana Independent, però que seguiria formant part d'Espanya, potser a través d'alguna associació de caire confederal.
- sí-sí-no: Partidaris d'una República Catalana Independent, separada ja d'Espanya.
- sí-no-sí: Partidaris d'un Estat Català Independent, que seguiria formant part d'Espanya (p.ex. un Estat Català Independent integrat a la República Federal Espanyola).
- sí-no-no: Partidaris d'un Estat Català Independent, separat d'Espanya.
- no-sí-sí: Partidaris d'una República Catalana Independent, integrada en la Unió de Repúbliques Espanyoles.
- no-no-sí: Partidaris de l'statu quo actual.
- no-sí-no: Partidaris d'una República Catalana Independent separada d'Espanya.
- no-no-no: Aquesta podria ser l'opció de contraris a la independència de Catalunya que volen també sortir d'Espanya.

Les vuit opcions podrien col·lapsar en sis si no fem un aclariment. Una República Catalana no-estatal podria ser una opció assumida per l'anarquisme, sempre que aquesta República incorporés la idea de "comunalitat" per oposició a l'"estatalitat". Un Estat Català no-republicà podria ser efectivament una monarquia (encara que fos una monarquia sense rei, com l'Hongria d'entre-guerres). Llavors les vuit opcions adquireixen sentit. En el cas d'estat o república catalana independent, la pertinença a Espanya podria tindre un caràcter merament geogràfic, i no implicar cap unió política. Però aquests aclariments serien duts a terme una vegada s'aprovés una de les vuit opcions, en el marc del procés constituent que pertoqués.

La condemna de Mas, Ortega i Rigau per "desobediència" i l'opinió de la Comissió de Venècia sobre la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional

Avui s'ha fet pública la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que condemna Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per un delicte de desobediència en relació a la convocatòria del 9N2014. El TSJC els absol, no obstant, del delicte de prevaricació. Artur Mas ha estat condemnat a una pena-multa de 36500 € i a una inhabilitació per a càrrecs públics electius i funcions de govern de dos anys. Joana Ortega ha estat condemnada a una pena-multa de 30.000 € i a una inhabilitació de 21 mesos. Irene Rigau ho ha estat a una pena-multa de 24.000 € i a una inhabilitació de 18 mesos. La sentència es pot recórrer, de manera que Rigau podrà continuar de moment el seu mandat parlamentari. La desproporció de la condemna per una consulta, la del 9N2014, que no tingué cap conseqüència "il·legal", és ben espectacular. La condemna es basa essencialment en un delicte de desobediència a la providència del Tribunal Constitució del 4 de novembre del 2014.

Aquest és tan sols un dels processos oberts a l'independentisme institucional català. El Tribunal Suprem jutja Francesc Homs pels mateixos fets. D'altra banda, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i altres membres de la Mesa del Parlament, es troben encausats per delictes similars de desobediència del TC.

Avui mateix, la Comissió de Venècia del Consell d'Europa ha publicat la seva opinió sobre la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que el PP precisament impulsà per tal que el mateix TC pogués prendre mesures en casos de desobediència a les seves providències i sentències.

Aquesta opinió remarca els següents punts:
- les disposicions del Tribunal Constitucional tenen un caràcter final i vinculant. D'acord amb la supremacia de la norma constitucional, les sentències del Tribunal Constitucional tenen validesa per a tots els òrgans públics i individus. Així, desconsiderar les disposicions del TC és equivalent a desconsiderar la Constitució i el Poder Constituent. Quan un càrrec pública refusa de complir una disposició del TC viola l'imperi de la llei, la separació de poders i la cooperació lleial dels òrgans de l'estat. Són legítimes, doncs, les mesures per fer efectives les disposicions del TC.
- l'esmena de la LOTC atribueix al TC la tasca d'executar les seves pròpies decisions. En cas de refús a executar una decisió del TC, el mateix TC pot prendre una sèrie de mesures, com la imposició de penes coercivites repetitives i la suspensió del càrrec públic que refusa d'executar la decisió.
- el dret comparat mostra que atorgar al TC la responsabilitat d'executar les seves pròpies decisions és excepcional. Normalment, i com es feia a Espanya abans de la reforma, l'execució s'atribueix a altres poders estatals. La Comissió de Venència considera que atribuir la responsabilitat general i directa de l'execució de decisions del TC al mateix TC podria perjudicar la percepció que el TC tan sols actua com a àrbitre neutre, com a jutge de lleis. Per això sol·licita que es reconsideri la reforma de la LOTC.
- l'opinió de la Comissió de Venència no veu malament que el TC tingui la facultat, en cas de veure desobeïda una decisió seva, de sol·licitar al govern nacional que substitueixi l'execució o que sol·liciti als tribunals ordinaris l'inici d'un procés penal. Alhora, també veuen com a correcta que el TC sol·liciti informació o reports sobre l'execució de les seves decisions.
- en canvi, sí que veu problemàtic que el TC pugui imposar multes o suspensions de càrrec en casos de desobediència.
- l'opinió considera que caldria especificar l'abast personal de la suspensió de càrrec prevista per la llei. Veu preocupant que l'article 92 de la nova LOTC no exclogui els càrrecs d'elecció directa. La llei, segons aquesta opinió, hauria de preveure un tractament diferenciat pel que fa a les multes entre autoritats públiques, càrrecs públics i individus.

El tesseracte català: el Procés del 2017 arriba a la cruïlla

Fa més de deu anys, amb motiu de l'estatut, comentàvem les posicions teòriques possibles al voltant del referèndum. Per fer-ho classificàvem els potencials votants amb quatre variables binàries, una de les quals era si s'orientaven a votar Sí o a votar No a l'Estatut. Les tres altres variables eren de posició política: espanyolista/catalanista, autoritari/llibertari i individualista/col·lectivista. La dècada que ha seguit ha anat marcada per l'aprovació de l'Estatut i la impugnació de l'Estatut; pel desencís per la formació del segon tripartit i la consegüent onada de mobilitzacions d'allò que ara s'anomena el nou independentisme, i que cristal·litzà en el cicle dels referèndums populars sobre la independència; la sentència del Tribunal Constitucional accelerà aquest moviment i alhora provocà un terrabastall en el sistema política de partits; l'esclat de la bombolla immobiliària i la gran recessió encengué alhora aquesta reivindicació i d'altres, amb un període d'intensificació del consum de produccions ideològiques.

En aquest magma de mobilitzacions al carrer, de parlaments desobedients, de "grassroots movements" i de "astroturf movements", les entrades d'informació són contínues i volàtils. Sovint passa per nou quelcom que s'ha repetit, i també passa desapercebut com a repetit quelcom que és nou. Dimecres passat, per exemple, produïa un cert moviment un article de Roger Palà amb el títol de "La nova dreta independentista catalana". "Nova dreta independentista" és un sintagma que podria ser destinat a prendre i que, si bé en la ploma de Palà és un penjament, qui sap si els referits en l'article no se'l faran seu. "Nova dreta independentista" (NDI). El nom és provocador en més d'un aspecte. "Dreta independentista" es construeix a partir del sintagma "Esquerra independentista" (EI), aquest sí, utilitzat profusament en els darrers vint anys per a l'espai independentista "clàssic" que no s'havia incorporat a ERC. "Nova dreta independentista" té ganxo si pressuposa que ha superat la "vella esquerra independentista" en visibilitat i en factibilitat. En qualsevol cas, és una formulació que abona la idea dels dos eixos (utilitzada per l'EI), l'eix "social" i l'eix "nacional". Si hi ha dos eixos, l'esquerra independentista haurà de relacionar-se amb la dreta independentista i amb l'esquerra unionista d'alguna manera per fer-los avançar.

Particularment des del 2011, en algunes campanyes de l'EI, especialment en les de la CUP, hom parlava de tres eixos: el nacional, el social i el democràtic. Sobre aquest tercer eix ha gravitat la idea de la "nova política". Una "nova política" menys verticalista, menys unidireccionalista, menys dogmàtica, menys rígida, etc., ha estat reivindicada per sectors no tan sols de l'EI sinó també de la dreta independentista (refundació de CDC en el PDeCat), de la dreta unionista (pensem en C's) i de l'esquerra unionista (que, precisament, és la que més ha utilitzat i contra la qual s'ha utilitzat més el sintagma "nova política".

Així doncs, si prenem la formulació de Palà, la NDI existeix, perquè existeixen també la NEI, la NDU i la NEU. I si existeixen aquestes quatre, també han d'existir en bona lògica les seves correspondències velles. Ja posats, doncs, i atenent a la simple composició, per exemple, de l'Ajuntament d'Esplugues, podríem sentir-nos temptats a fer un quadre d'atribucions:
- NDI (nova dreta independentista): PDeCat.
- NDU (nova dreta unionista): C's.
- NEI (nova esquerra independentista): CUP.
- NEU (nova esquerra unionista): Canviem.
- VDI (vella dreta independentista): ERC.
- VDU (vella dreta unionista): PP.
- VEI (vella esquerra independentista): ICV.
- VEU (vella esquerra unionista): PSC.
Però no farem aquestes atribucions encara que ICV a Esplugues es declari independentista o que ERC a Esplugues es decanti cap a la dreta. Al capdavall això de dreta i esquerra té un punt d'arbitari.
Discutint aquest esquema algú em feia veure que podríem afegir un quart eix als tres eixos que hem contemplat fins ara. I és l'eix "metropolità-comarcal". Les expressions de cadascun dels vuit blocs citats són diferents segons si tenen lloc a l'àrea metropolitana de barcelona o a la resta de la CAC. Però, de manera més general, es pot entendre com una dualitat entre les àrees urbanes més intenses i les àrees semiurbanes i rurales.
Així doncs, quatre eixos binaris, tornem a generar un tesseracte. Repassem els eixos binaris:
- eix nou (N)-vell (V). És una distinció potser més basada en l'attitud que no en res més. La V indica una certa inèrcia però alhora una major robustesa. La N indica certament empenta, però la supèrbia juga males passades.
- eix dreta (D)-esquerra (E). Aquest eix l'hem d'entendre com l'entén Roger Palà. La D, bàsicament, considera que els interessos de la classe dominant/dirigent són els que millor informen l'interès col·lectiu de la societat. L'E, bàsicament, sosté que són els qui pitjor ho fan.
- eix independentista (I)-unionista (U). La I vol dir que hom defensa la independència d'un estat català. La U vol dir que hom defensa la unitat de l'estat espanyol.
- eix comarcal (C)-metropolità (M). Aquest eix semblaria el més automàtic de tots, però va una mica més enllà de la residència i entra en el domini de la identificació i en com es fa front a la dicotomia ciutat-camp.
El tesseracte va determinat per setze vèrtex. Cadascú s'ha de situar en un d'aquests vèrtex. La vida és triar. Cal repassar cadascuna de les dicotomies i apuntar-se a una de les setze possibilitats: NDIC, NDIM, NDUC, NDUM, NEIC, NEIM, NEUC, NEUM, VDIC, VDIM, VDUC, VDUM, VEIC, VEIM, VEUC i VEUM.
Potser algú de vosaltres no es vol posicionar en una de les quatre dicotomies. O potser vol adoptar-hi una posició intermèdia. O potser considera que aquella dicotomia és l'única rellevant. Llavors farà bé de parar atenció a l'aresta que l'uneix. En total el tesseracte té trenta-dues arestes. L'aresta NDI connecta NDIC i NDIM, i així successivament, tenim les arestes NDU, NEI, NEU, VDI, VDU, VEI, VEU, NDC, NDM, NEC, NEM, VDC, VDM, VEC, VEM, NIC, NIM, NUC, NUM, VIC, VIM, VUC, VUM, DIC, DIM, DUC, DUM, EIC, EIM, EUC i EUM.
El tesseracte té un total de 24 cares, cadascuna de les quals pot servir per aquelles persones només interessades en dos eixos. Tenim les cares següents: ND, NE, VD, VE, NI, NU, VI, VU, NC, NM, VC, VM, DC, DM, EC, EM, DI, EI, DU, EU, IC, IM, UC, UM.
El tesseracte, finalment, disposa de 8 cel·les, cadascuna de les quals encercla una característica: N, V, D, E, I, U, C i M.
És clar que algú podrà dir que no vol situar-se dins de cap vèrtex, ni tampoc damunt d'una aresta, d'una cara o d'una cel·la. Per orientar-se en el tesseracte hi ha un sistema de quatre coordenades, cadascuna de les quals pot anar del 0 a l'1. Per mantindre la nomenclatura, el punt (0,0,0,0) es correspon a la nova dreta independentista comarcana i el punt (1,1,1,1) a la vella esquerra unionista metropolitana. Entre el 0 i 1 hi ha un nombre infinit de posicions i cadascú pot graduar-s'ho bé. El centre geomètric és el punt (0,5;0,5;0,5;0,5). Cadascú pot aplicar-se l'escala a ell mateix o pot demanar els altres que li diguin on és. La tetradimensionalitat embolica una mica a nosatres, criatures de Spaceland, però penseu que podríem haver-hi inclòs més eixos, més matisos.

El G-16: qui és qui a la societat civil barcelonina

L'Operació Diàleg del govern Rajoy per remuntar la desafecció es troba entre l'espasa i la paret. L'espasa és la mateixa maquinària que fa que qualsevol diàleg bilateral amb la Generalitat sigui considerat com una "traïció" a la Constitució. La paret és la pròpia Generalitat que sembla haver assumit que el Govern Rajoy no té res a oferir. Com ja va passar a l'inici de la crisi del 2008, tornen ara als diaris informacions sobre el G-16, grup que encarnaria la societat civil catalana més ben disposada al diàleg, i amb la qual caldria comptar per tal que l'Operació Diàleg aconsegueixi alguns fruits comestibles.

El G-16 tindria una composició orgànica, però és clar que també hem de comptar amb el factor humà. El guarisme 16 assenyala el nombre d'entitats implicades.

Vegem-les:
- Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona. Fundada en el 1886, és una corporació de dret públic. Des del 2002 el seu president és en Miquel Valls i Maseda.
- Foment del Treball Nacional. Aquesta associació patronal deriva en darrer terme de la Reial Companyia de Filats de Cotó del Principat de Catalunya (creada en el 1771). El president és en Joaquim Gay de Montellà i el secretari general és en Joan Pujol.
- Cercle d'Economia. Associació cívica fundada el 1958. El president és en Joan Josep Bruguera i el director general és en Jordi Alberich.
- Institut Agrícola de Sant Isidre. Associació d'empresaris agraris fundada el 1851. El seu president és en Baldiri Ros Prat.
- Futbol Club Barcelona. Club esportiu fundat el 1899. Des del 2014 el seu president és en Josep Maria Bartomeu i Floreta.
- Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona. Club fundat en el 1900, pren actualment la forma de societat anònima deportiva. El president és en Chen Yansheng.
- Reial Club de Tenis Barcelona. Club esportiu fundat el 1899. Des del 2008 el seu president és n'Albert Agustí García-Navarro.
- Reial Club de Polo de Barcelona. Societat hípica fundada el 1897. Des de fa un any n'és president en Curro Espinós de Pascual.
- Club Natació Barcelona. Club esportiu fundat el 1907. Des del 2014 n'és president en Bernat Antràs.
- Centre Excursionista de Catalunya. Entitat esportiva i cultural fundada el 1876. El seu president és en Josep Manel Puente i Pubill.
- Ateneu Barcelonès. Associació fundada el 1860. L'actual president és en Jordi Casassas Ymbert, si bé enguany hi haurà unes disputades eleccions
- Cercle del Liceu. Club privat fundat el 1847. L'actual president és n'Ignasi García-Nieto Portabella.
- Reial Cercle Artístic de Barcelona. Institut d'art fundat el 1881. El president és en Josep Fèlix Bentz Oliver.
- Orfeó Català. Associació coral fundada el 1891. Des del 2010 la presidenta és na Mariona Carulla.
- Cercle Equestre. Club fundat el 1856. El seu president és n'Alfons Maristany Cucurella.
- Reial Automòbil Club de Catalunya. Club automobilístic fundat el 1906. Des de l'any passat n'és president en Josep Mateu.

Deu propostes per no repetir l'experiència de Syriza

Amb el títol de "Deu propostes per vèncer la Unió Europea", Eric Toussaint, del Comitè per a l'Abolició del Deute Il·legítim, i altres membres de l'esquerra de l'esquerra de l'europea volen vaccinar-se de les errades comeses per Syriza durant l'any 2015 en les seves relacions amb la UE. El text de Toussaint ha estat modificat i signat per gent de Podemos-IU, del Bloco d'Esquerda, de Die Linke, del NPA i d'Ensemble!, d'Unitat Popular i d'Antarsya, de l'esquerra radical danesa i per activitats de Xipre, Eslovènia, Bòsnia-Hercegovina i Hongria.

Vet ací les deu propostes:
-1. Un govern d'esquerres ha de desobeir la Comissió Europea d'un manera ben transparent i en línia amb els seus compromisos previs.
-2. Crida a una mobilització popular tant a nivell nacional com europeu.
-3. Llençar una auditoria del deute amb participació ciutadana.
-4. Establir controls dels flux de capital.
-5. Socialitzar els sectors financer i energètic.
-6. Crear una moneda complementària i no-convertible i defensa el dret d'abandonar l'eurozona.
-7. Realitzar una reforma fiscal radical.
-8. Desprivatitzar companyies privatitzades amb el preu simbòlic d'un euro.
-9. Dur a terme un pla d'emergència àmplia per a la creació de feines socialment útils i per a la justícia econòmica.
-10. Iniciar un procés constituent genuí. "Això no implica canvis constitucionals dins del marc de les institucions parlamentàries existents. Implica dissoldre el parlament i elegir una assemblea constituent per vot directe".

Les tasques del Pacte Nacional pel Referèndum

La darrera reunió del Pacte Nacional pel Dret de Decidir va comprometre's a transformar les eleccions del 27S2015 en el referèndum que l'estat espanyol "no ens deixava fer". Aquest compromís va fracassar. La tasca principal del Pacte Nacional pel Referèndum és redreçar aquest fracàs.

Seria desitjable que hom reconegués el fracàs del cicle 9N2014-27S2015, però no és quelcom imprescindible. Cal assumir la realitat i la realitat és que el processisme devora i menysprea el seu passat.

Així doncs, demà, 23 de desembre, comença de bell nou el procés amb aquest Pacte Nacional pel Referèndum.

Les parts que s'hi trobaran parteixen de posicions diferenciades. L'acord comú, però, és el desig de celebrar un referèndum vinculant i amb garanties sobre la independència de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Així doncs, el Pacte Nacional pel Referèndum haurà de treballar per fer possible aquestes dues condicions per al referèndum: que sigui vinculant i que tingui garanties democràtiques.

Alguns dels assistents, minoritaris, del Pacte de demà sostindran que l'única manera que el referèndum sigui vinculant és que sigui un referèndum pactat amb l'estat espanyol. Si hom triés aquesta via, però, caldria compromís per dur-la a terme. És a dir, que caldria que el diàleg bilateral Estat-Generalitat tingués permanentment aquesta qüestió en l'agenda.

Una alternativa al referèndum pactat, és un referèndum unilateral vinculant. De fet, hom suposa que aquest és l'escenari que contemplen JxSí-CUP, i que el contemplen amb una data límit situada en el setembre del 2016. La combinació de la transitorietat jurídica amb aquest referèndum unilateral vinculant exigeix, però, capacitat de confrontació amb l'estat espanyol.

Entre la via pactada i la via unilateral hi ha, a més, escenaris intermedis que cal no obviar. Una crisi institucional greu a l'estat espanyol obriria la possibilitat a una via pactada extra-constitucional, potser amb mediació internacional i tot.

Cal sentir també les veus que qüestionen la necessitat o la prioritat del referèndum. El 27S2015, al capdavall, pot interpretar-se com un SÍ a la independència. D'altra banda, la tasca de construcció de sobirania, de construcció nacional, que depassa a més les fronteres autonòmiques, és imprescindible amb o sense referèndum principatí. Finalment, la vida quotidiana imposa agendes a l'esquerra independentista que tan sols poden compatibles amb una convocatòria no-especulativa de referèndum.

Les 28 persones que somouen Europa, segons Politico.eu

Aquesta llista que ha elaborat Politico.eu reflecteix quines són les pors que l'establishment mundial té sobre l'evolució a curt termini del subcontinent europeu. Són 28 noms, un per cadascun dels 28 estats de la Unió Europea:
1- Sadiq Khan (Regne Unit). Presentat com "l'alternativa", Khan és l'únic polític laborista que té un càrrec de primera fila, el de batlle de Londres. Khan, en tant que musulmà en una ciutat de tradició cristiana anglicana, encarnaria el cosmopolitisme de Londres en un moment que Anglaterra viu amarada de nacionalisme.
2- Frauke Petry (Alemanya). Presentada com "la parvenu populista", Petry és la dirigent de l'AfD, partit que co-fundà en el 2013 després d'haver-se anat a norris la companyia química que havia creat amb la seva mare. Petry ha situat l'AfD com a força emergent en adoptar clarament un discurs anti-immigració, i en presentar-se com l'oposat a tot allò que representa Merkel.
3- Michael O'Leary (Irlanda). Presentat com "el volcà de baix cost", en els més de 20 anys que porta com a CEO de Ryanair l'ha convertit en el paradigma de les companyies aèries de baix cost. O'Leary simbolitza una casta plutocràtica que després d'haver demandat polítiques des-regulatòries, tremola ara amb el gir nacional-populista que pren en diferents països, particularment a Gran Bretanya.
4- Jarosław Kaczyński (Polònia). Diputat del partit "Llei i Justícia" (PiS), és considerat l'inspirador de l'actual govern polonès (per això se'l presenta com "el conductor des del seient del darrera"), que vol posar fre a un liberalisme que ha estat sovint acompanyat de corrupció i desmoralització nacional.
5- Ada Colau (Espanya). Presentada com el "vot decisiu", l'alcaldesa de Barcelona encarna una alternativa populista no-racista construïda des dels moviments socials de base, que pot ser decisiva en el moment de decidir el futur de Barcelona, Catalunya i Espanya
6- Daniel Ek (Suècia). Presentat com "el pinxadiscos", Ek és el CEO i co-fundador de Spotify, companyia creada en el 2006 i que ha marcat una via d'accés a arxius digitals musicals respectuosa amb els drets d'autors i intèrprets.
7- Recep Tayyip Erdoğan (Turquia). El president de Turquia ha superat en els darrers mesos un colp militar que, paradoxalment, ha reforçat el poder del seu projecte, islamista i nacionalista, per a Turquia, amb una projecció creixent en tota la regió, per la qual cosa és presentat com el "vell puny de ferro".
8- Federica Mogherini (Itàlia), presentada com l'"alta representant", Mogherini és la vicepresidenta de la Comissió Europea i la titular de les funcions d'Afers Exteriors i de Política de Seguretat. Una de les figures principals del Partit dels Socialistes Europeus, Mogherini malda per conservar la influència diplomàtica de la Comissió.
9- Andreas Georgiou (Grècia). Presentat com el "comptador de faves", Georgiou es va fer càrrec de l'Autoritat Estatal Hel·lènica en el 2010, després d'una carrera de 21 anys al Fons Monetari Internacional. Georgiou renuncià l'estiu del 2015, quan Syriza ja havia assolit el poder. Georgiou fou acusat d'haver malmès l'interès nacional en "inflar" les dades de dèficit, i ara podria enfrontar-se a una condemna de fins a 10 anys de presó. Georgiou simbolitza els comptables de l'austeritat que, un nou cicle expansiu, amenaça d'agranar.
10- George Soros (Hongria). Presentat com el "flagell de l'il·liberalisme", Soros encarna el globalisme liberal com ningú (el seu origen jueu, de Budapest, en una llar esperantista, i enriquit a través de complexes operacions monetàries). Cap iniciativa liberal o progressista no és digna de tal nom si no té un vincle més o menys directe amb Soros.
11- Isabel Dos Santos (Portugal). Presentada com la "inversora estrangera", és la filla nascuda a Bakú de mare russa del president José Eduardo dos Santos. És considerada com la dona més rica d'Àfrica, amb immenses inversions a Angola i a Portugal, i a altres països africans i europeus
12- Sebastian Kurz (Àustria). Presentat com la "cara nova", és des de fa tres anys Ministre d'Afers Exteriors i Integració del govern austríac. Membre de l'ÖVP, encarna els esforços dels populars europeus per no perdre pistonada en l'onada nacional-populista europea, combinant-la amb els valors clàssics liberal-conservadors.
13- Dalia Grybauskaitė (Lituània). Presentada com la "dama de ferro", la presidenta de Lituània és coneguda com la magnòlia d'acer. Per incompareixença d'altres, encarna l'ala de la UE més disposada a parar els peus a Rússia.
14- Jeppe Tranholm-Mikkelsen (Dinamarca). Presentat com el "secretari general de quatre estels", Tranholm-Mikkelsen ocupa la secretaria general del Consell de la Unió Europea, la "Cambra Alta" formada pels governs i ministres dels estats membres. Tranholm-Mikkelsen encarna els esforços per conservar les estructures de la UE.
15- Alice van den Abeele (Bèlgica). Presentada com la curadora del carrer, és una de les fundadores del Museu Iconoclast d'Art del Mil·lenni de Brussel·les (MIMA), que vol donar veu a l'art implicat en la cohesió social i en la identitat moderna.
16- Edouard Perrin (França). Presentat com el "reporter tenaç", fou ell qui destapà l'escàndol conegut com a LuxLeaks, que revelava els tractes de favor del govern luxemburguès per atreure empreses en plena deslleialtat als seus socis comunitaris. Perrin fou imputat per aquesta investigació i conduït davant de la justícia luxemburguesa.
17- Mustafa Akıncı (Xipre). Presentat com el "constructor de ponts", el President de la República Turca de Xipre del Nord és considerat una peça clau per a la reunificació efectiva de Xipre. En el 2017 podria celebrar-se el referèndum d'un acord que, sens dubte, no serà fàcil ni tan sols de tancar.
18- Ynge Slyngstad (Noruega). Presentat com el "capitalista verd", és el CEO de la NBIM, la companyia que gestiona el Fons Governamental de Pensions de part del Banc Central de Noruega. Es tracta del fons públic d'inversió més gran del món, derivat en bona part dels ingressos petroliers. La seva decisió de desinvestir en companyies relacionades amb la mineria de carbó i amb les centrals tèrmiques de carbó, ha estat saludat com un compromís ecologista. Això i les crides a reduir la paga dels grans executius i a augmentar el paper decisori dels accionistes, el converteix en el model del "capitalista bo".
19- Marietje Schaake (Països Baixos). Presentada com la "liberal de pedra picada", l'eurodiputada liberal (ALDE, Democrats 66) encarna els difícils equilibris d'aquesta família ideològica. Si tradicionalment els liberals europeus havien patit l'entrepà de democristians (ara populars o demòcrates de centre) i socialdemòcrates, s'afegeix la dificultat d'ara de bregar amb les tendències autoritàries i proteccionistes emergents.
20- Andrej Babiš (Txèquia). Presentat com el "Trump bohemi", el fundador del holding Agrofert (sectors agroalimentari, químic, construcció, logística, energia, comunicacions) és des del 2014 és ministre de finances de la República Txeca. Com Trump, les seves controvèrsies pels seus lligams oligarques no impedeixen que gaudeixi d'una gran popularitat tant pels seus èxits empresarials com pel curs que han pres les finances txeques en els darrers mesos.
21- Dana Reizniece-Ozola (Letònia). Presentada com la "Gran Mestra", aquesta destacada jugadora d'escacs és des del passat mes ministra de finances de Letònia, després d'haver ocupat la cartera d'economia. La seva formació en administració d'empreses i dret, i l'experiència en el sector tecnològic, com a gestora de projectes de tecnologia espacial, informen la seva tasca com a ministra.
22- Pekka Rantala (Finlàndia). Presentat com "l'artista del rellançament", Rantala té la tasca de revifar la companyia telefònica Nokia que, després del seus anys daurats en els 1990, ha anat en declivi. El rellançament es basarà en una telefonia mòbil pensada per als mercats emergents i per cobrir les necessitats de dispositius de realitat virtual i augmentada.
23- Irina Bokova (Bulgària). Presentada com la "croada preservacionista", la directora general d'UNESCO combina la defensa dels valors de la igualtat i l'educació amb la lluita per la protecció dels béns intel·lectuals, del patrimoni material i immaterial de les cultures humanes.
24- Khaled Omar Harrah (Síria). Presentat com "el primer a respondre", ha estat triat en representació de la "Defensa Civil Siriana", els Cascos Blancs, al servei dels quals fou mort l'agost del 2016 en un atac aeri contra Alep. La caiguda d'Alep, que sembla imminent en aquest mes de desembre, assenyala una de les derrotes més clamoroses del bloc nord-atlàntic en les seves operacions de "canvi de règim".
25- Jelena Milić (Sèrbia). Presentada com "l'audaç atlantista", dirigeix el Centre d'Estudis Euro-Atlàntics de Belgrad i és una de les veus que vol que l'entrada de Sèrbia a la Unió Europea sigui també una entrada en l'OTAN. La correlació de forces en tots els Balcans, però, semblen anar en contra de conceptes "nord-atlantistes" bo i més si es fan "contra Rússia".
26- Daphne Caruana Galizia (Malta). Presentada com la "fúria bloguera", Galizia és coneguda per la seva activitat de denúncia contra els casos de corrupció política de Malta, que l'han confrontat amb la casta política de l'illa.
27- Marian Godina (Romania). Presentat com el "poli honest", Godina va saltar els titulars després d'una actuació rutinària com a policia de trànsit de Braşov (Transilvània). Godina confiscà el carnet de conduir d'un xofer que arran d'una infracció gairebé havia arrollat un vianant. El xofer era el xofer de la directora local de la Creu Roja. La directora local no badà boca en el moment, però protestà davant les autoritats, i Godina fou cridat a files pels seus superiors. Godina protestà de la situació en la seva pàgina de Facebook i una onada de solidaritat, va fer que la fiscalia intervingués en la seva defensa contra aquest abús de poder.
28- Shpend Ahmeti (Kosovo). Presentat com el "constructor nacional", Ahmeti és l'actual batlle de Pristina i una de les figures més conegudes de Vetëvendosje! Ahmeti és un polític de gestos, però una bona part de la societat de Pristina ja vol aquests gestos, sempre que siguin un preludi de superar les mancances en serveis bàsics que parteix la ciutat.

El rol constitucional del partit comunista

Constitució cubana (2002). Article 5. El Partit Comunista de Cuba, martià i marxista-leninista, avantguarda organitzada de la nació cubana, és la força dirigent superior de la societat i de l'Estat, que organitza i orienta els esforços econòmics cap a les altes finalitats de la construcció del socialisme i l'avançament cap a la societat comunista.

Constitució xinesa (2004). Preàmbul. [...] La victòria en la revolució neodemocràtica xinesa i els èxits en la causa socialista han estat assolits pel poble xinès de totes les nacionalitats, sota la direcció del Partit Comunista de Xina i la guia del marxisme-leninisme i del pensament de Mao Zedong, sostenint la veritat, corregint errors i superant nombroses dificultats i dureses. La Xina romandrà en el primer estadi del socialisme durant molt de temps. La tasca bàsica de la nació és concentrar el seu esforç en la modernització socialista en la línia del socialisme d'estil xinès. Sota la direcció del Partit Comunista de Xina i la guia del marxisme-leninisme, pensament de Mao Zedong, teoria de Deng Xiaoping i l'important pensament de tres representa, el poble xinès de totes les nacionalitats continuarà adherit a la dictadura democràtica popular i a la via socialista, perseverà en la reforma i l'obertura al món exterior, millorarà constantment les institucions socialistes, desenvoluparà l'economia socialista de mercat, desenvoluparà la democràcia socialista, millorarà el sistema legal socialista i treballarà dur i en confiança per modernitzar la indústria, l'agricultura, la defensa nacional i la ciència i tecnologia del país i promourà el desenvolupament coordinat de les civilitzacions material, política i espiritual, per convertir Xina en un país socialista que és pròsper, poderós, democràtic i culturalment avançat.

Constitució vietnamita (2013). Article 4. El Partit Comunista de Vietnam - l'avantguarda de la classe treballadora vietnamita, simultàniament avantguarda dels treballadors i de la nació vietnamita, representant fidel dels interessos de la classe obrera, treballadors i de tota la nació, actuant segons la doctrina marxista-leninista i el pensament de Ho Chi Minh, és la força dirigent de l'Estat i de la societat[...].

Constitució laosiana (2003). Preàmbul. [...]D'ençà dels anys 1930, sota la direcció correcta de l'antic Partit Comunista Indoxinès i l'actual Partit Revolucionari del Poble Lao, el poble laosià multiètnic ha dut a terme difícils i àrdues lluites de grans sacrificis fins que reeixirien a esclafar els jous de dominació i opressió dels règims colonials i feudals, alliberar completament el país i establir la República Democràtica Popular de Lao el 2 de desembre del 1975, obrint així una nova era d'independència genuïna per al país i de llibertat per al poble [...].

Constitució coreana (1998). Preàmbul. [...] La RPDC i tot el poble coreà sostindran el gran líder Camarada Kim Il Sung com el president etern de la República, defensaran i duran a terme les seves idees i iniciatives i completaran la revolució iutxe sota la direcció del Partit dels Treballadors de Corea.[...].

L'elecció presidencial segons la Constitució de Vinaròs (1991)

El resultat de les eleccions americanes, on Hillary Clinton obtingué gairebé 2 milions d'avantatge en el vot popular, però va perdre clarament en el vot electoral, ens pot fer reflexionar sobre la forma d'elegir el cap d'Estat.

L'any vinent hi haurà eleccions a l'estat francès, i ja han començat les primàries. François Fillon, per exemple, té a tocar ja la nominació com a candidat dels Republicans, cristiano-demòcrates i altres grups de dreta. Se les haurà de ver, principalment, amb Marine Le Pen, i amb els candidats de l'esquerra i de l'extrema esquerra. Ho farà, com ho ha fet ara amb les primàries, amb un sistema de doble volta.

En el cas de l'estat espanyol, la cosa és més senzilla, amb una monarquia hereditària, que empra com a vehicle lleis orgàniques de les Corts Generals.

En L'Avantprojecte de Constitució Català del 1991, "el President de la República és elegit per sufragi universal dels ciutadans de Catalunya" (article 50.1). Ara bé, cal dir que "la circumscripció electoral és única en tot el territori de Catalunya" (article 50.2). I qui pot ser candidat? L'article 50.3 posa tres condicions, ésser major de 30 anys, ésser nascut a Catalunya, i haver estat presentat com a candidat per cinc Consells Comarcals.

Els Consells Comarcals són òrgans d'elecció indirecta, formats i elegits entre els regidors del municipi de la comarca (article 93). Els regidors, al seu torn, sí són elegits per sufragi universal.

Cal dir que el President de la República, en la Constitució de Vinaròs, no és el President del Govern. El President del Govern és elegit pel Parlament (article 61).

Un repartiment proporcional en vots populars de la presidència dels Estats Units

Donald Trump ha estat reconegut com a president electe dels Estats Units d'Amèrica. Ha obtingut mig milió de vots menys que Clinton, però el fet de tenir una distribució territorial més difosa l'ha fet guanyat la majoria del Col·legi Electoral.

Amb un resultat tan renyit, a França, Clinton i Trump haurien anat a segona volta.

I si el repartiment de vots fos proporcional i el col·legi electoral investís el president, hi hauria o un empat tècnic o bé els representants llibertaris serien decisius.

Però no és el cas.

Imaginem, però, que repartim el mandat presidencial que s'estendrà entre el 20 de gener del 2017 al 20 de gener del 2021 segons la proporció de vots segons el cens de votants elegibles (251.107.000 persones):
- Hillary Clinton, amb un 24,22% dels vots sobre el cens global, seria presidenta durant 354 dies, entre el 20 de gener del 2017 i el 8 de gener del 2018.
- Donald Trump, amb un 24,00% dels vots, seria president durant 351 dies, entre el 20 de gener del 2017 i el 25 de desembre del 2018.
- Gary Johnson, amb un 1,65% dels vots, seria president durant 24 dies, del 25 de desembre del 2018 al 18 de gener del 2019.
- Jill Stein, amb un 0,50% dels vots, seria presidenta durant 7 dies, del 18 al 25 de gener del 2019.
- Evan McMullin, amb un 0,17% dels vots, seria president durant 3 dies, del 25 al 28 de gener del 2019.
- Darrell Castle, amb 0,07% dels vots, seria president durant 1 dia, el 29 de gener del 2019.

D'altres candidats se succeirien durant unes hores el dia 30 de gener. Però després i durant gairebé dos anys, la presidència nord-americana romandria vacant

Relectures: "El desfile de la victoria - Fernando Díaz-Plaja (1976)"

Enguany fa quaranta anys, l'Editorial Argos publicava aquest llibre de Fernando Díaz-Plaja (1918-2012). Es tracta d'una novel·la ambientada en una ucronia o en una història alternativa. La seva línia temporal se separa de la nostra en la Batalla de l'Ebre, la tardor del 1938. Contra tot pronòstic, s'acumulen un seguit de circumstàncies que fan que el 2 d'abril del 1939 la guerra conclogui amb l'evacuació dels darrers reductes en poder dels facciosos. La República venç la guerra. Díaz-Plaja dedica alguns capítols a explicar-nos la història posterior. Espanya queda al marge de la guerra, bo i que envia una divisió de voluntaris a Rússia (la "División Roja") per auxiliar a la gran guerra patriòtica. El final de la Segona Guerra Mundial, com en la nostra línia temporal, suposarà un rearrenglerament, amb una guerra freda entre les potències occidentals i les orientals. En aquest context geopolític, Espanya s'arrenglera amb el bloc occidental. Tot i amb tot, en el sistema de partits polítics, el Partit Comunista d'Espanya conserva un lloc important, encara que en l'oposició. A la seva esquerra hi figuren el POUM i la FAI, la qual participa en els processos electorals. Ja fora de l'arc parlamentari, entre els grups d'extrema esquerra hi ha el Frente Revolucionario Intransigente (FRI). Però el govern gira al voltant del PSOE. Dels partits republicans, Unión Republicana és el més destacat. La dreta parlamentària és representada per la Izquierda Cristiana.

La novel·la s'ambienta en els anys 1960 d'aquesta línia temporal. Díaz-Plaja comet alguna inconsistència. Així ens presenta Carrillo com un jove prometedor, encara que Carrillo passaria llavors de la quarentena. També fa tornar Alejandro Lerroux de l'exili gairebé centenari. Bàsicament això es deu a la necessitat d'allargar les trajectòries vitals dels dirigents de la Segona República. Així Besteiro és el President del Govern malgrat passar dels noranta anys. De manera més realista, el president de la república és Fernando Valera.

Però allò que interessa a Díaz-Plaja és fer un joc de miralls. El protagonista de la novel·la és un fill rebel. En la nostra línia temporal seria un d'aquells fills del bàndol franquista que se suma a l'oposició d'esquerres. En la línia temporal de la novel·la és el fill de 22 anys d'un diputat del PSOE i líder del Sindicat de Tipògrafs.

El joc de miralls val per allò que fa referència al conflicte dreta-esquerra. Però, naturalment, Díaz-Plaja també fa referència a la qüestió de classe. El protagonista procedeix d'una família treballadora i el seu inconformisme el fa acostar-se als ambients de la burgesia desplaçada, d'on procedeix la seva xicota.

Certament, els miralls ja no poden oferir la mateixa imatge quan tenim present aquesta oposició de classe. Però també en el pla polític, la continuació de la Segona República no és homòloga a la dictadura franquista. La democràcia parlamentària fa que hi hagi un pluralisme polític, del qual s'exclou en tot cas un extrem, l'extrem dels monàrquics, dels falangistes i dels sectors que combateren amb Franco. Les famílies del règim franquista no tenien aquest instrument parlamentari d'actuació i el seu funcionament era més sord.

Les dues Espanyes havien tastat ja els canvis de sort en la guerra civil. Són aquestes experiències les que fa servir Díaz-Plaja per projectar-les en aquesta història alternativa.

En la novel·la les dues Espanyes segueixen dos moviments contradictoris. D'una banda hi ha el moviment de reconciliació. De l'altra hi ha la reacció contra aquesta reconciliació per part dels sectors més extrems. Hom podria pensar que l'evolució ulterior al 1976 de la nostra línia temporal es correspondria a una altra reconciliació en la línia temporal de la victòria republicana. És clar que en aquest cas no hauria hagut una restauració monàrquica i les tendències de l'estructures de l'estat serien cap a l'esquerra i no pas cap a la dreta.

Des del 1976, però, hi ha hagut altres canvis. L'evolució del bloc soviètic ha deixat pas a societats que poden assemblar-se al que hauria estat una República triomfadora que s'hagués hagut d'adaptar al triomf global del capitalisme. Si en la novel·la són les dretes les nostàlgiques, en una continuació de la mateixa ho haurien acabat de ser també les esquerres.

Salvar el bipartidisme o la legislatura

Deia ahir Susana Díaz que primer cal pensar en Espanya i després en el PSOE. "Espanya", en aquest context, vol dir el "sistema", però aquest sistema requereix un bipartidisme alternant. Un partit governa (amb coalició, si cal, amb d'altres de petits) i l'altre fa de cap d'oposició. Així el PSOE esdevé necessari com a contrapart del PP. Algú podria dir que el rol del PSOE el podria fer un altre partit. Quin? Ciutadans? Podria ser, però no pas a curt o mitjà termini. Podemos es troba més ben posicionat per fer el sorpasso que no pas C's. Certament, un Podemos en aquesta posició es sirizaria ràpid, i tot tornaria a la normalitat. Històricament, els partits liberals foren substituïts pels socialdemòcrates en moltes contrades sense cap sotrac per al capitalisme. Un nou relleu serviria per renovar la sàvia.

De totes formes, hi ha un dilema que explica la pugna entre Susana Díaz i Pedro Sánchez. La línia de Sánchez, que aboca a una terceres eleccions, resultarà probablement en un PP enfortit, que ja podria formar govern a començament del 2016, alhora que el PSOE potser també creixeria, en detriment de Podemos i C's. El bipartidisme seria salvat. La línia de Díaz, però, implicaria salvar la legislatura encara que fos a costa de desacreditar la capacitat opositora del PSOE. És clar que amb quatre anys de marge, unes poques abstencions aquest mes d'octubre per deixar investir Rajoy no haurien d'afectar les eleccions del 2020. L'objectiu, doncs, és similar. El que canvien són les formes d'arribar-hi.

Tres visions per al curs 2016-2017

L'Onze de Setembre assenyala l'inici del curs polític. Per al curs 2016-2017 hem seleccionat tres posicionaments al voltant de les consignes bàsiques del moment.

Corrent Roig, en una "declaració davant de l'onze de setembre", presenta les consignes següents: "Fora les urpes del Tribunal Constitucional!", "Referèndum unilateral i vinculant!" i "Pla d'Emergècia Econòmic i Social". En aquesta declaració es considera urgent fixar la data del referèndum unilateral, que entenen com a punt de partida per a un procés constituent. La declaració ataca els arguments que diuen que el referèndum unilateral divideix la classe treballadora, i demana a la classe treballadora que repudiï la "unitat forçada". El rebuig a la unitat forçada és necessari, segons Corrent Roig, per a la construcció d'una "lliure confederació de repúbliques lliures". Pel que fa al Pla d'Emergència Econòmic i Social, aquest hauria de derogar la reforma laboral, posar fi a la precarietat extrema i al tancament d'empreses, apujar el SMI, aturar els desnonaments, revertir les retallades i privatitzacions i suspendre el pagament del deute "mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin cobertes". Corrent Roig critica la CUP per no haver aprofitat la qüestió de confiança de les properes setmanes per arrencar concessions significatives. Corrent Roig, això sí, destaca que farà costat a Puigdemont sense vacil·lacions "en cada confrontació real amb l'Estat en defensa de la sobirania catalana". Pel que fa als pressupostos que prepara el conseller Junqueras s'hi manifesta en contra en veure'ls com a "presoners de la UE i la troika". La declaració conclou amb una crida a "recuperar la lluita massiva al carrer".

Lluita Internacionalista, d'altra banda, presenta les següents consignes: "Fora les mans del TC i el govern central del Parlament i de Carme Forcadell!", "Contra les retallades i per la recuperació de drets" i "DUI o RUI: 'Sr Puigdemont, posi data i tregui les urnes!'". Pel que fa a la qüestió de confiança, LI posa com a única condició "que el Govern posi data dins del 2017 a la proclamació de la República Catalana (DUI) o a la convocatòria d'un Referèndum Unilateral d'Independència (RUI)". La posició de la LI és el que "els resultats del 27S legitimen la proclamació de la República Catalana", però admet el valor de la RUI "per ampliar la base de la ruptura amb l'estat". La LI separa qüestió de confiança i pressupostos, ja que defineix el mandat de la CUP-CC així: "cap a la República sense més retallades". Així doncs, expressen el seu vot negatiu als "pressupostos que segueixin per la via de les retallades", ja que "només des d'una política social i el compromís de les classes populars hi haurà independència". Malgrat tot, LI es mostrava favorable a "les ampliacions pressupostàries que facin falta per resoldre les necessitats socials com per fer possible la RUI/DUI".

Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional contrasta, d'una banda, "autonomisme", "processisme" i ""el canvi"" amb "independència" i "canviar-ho tot", amb la consigna "Als Països Catalans desobeïm per la independència". El manifest denuncia tant els qui "fa dècades que parlen amb l'esquerra i ens governen amb la dreta" com els que "per davant fan discursos patriòtics i per darrera pactes amb l'estat". Així fan una crida a la "desobediència a l'estat" i a la "impugnació de tot el que han significat quaranta anys d'autonomisme, corrupció i gestió al servei dels poderosos".

La no-inscripció del Partit Demòcrata Català

La finalitat del registre de partits polítics de l'estat espanyol és, teòricament, de caire informativa. Resulta, doncs, curiós la mena de judicis que s'expressa en la denegació de reconeixement del Partit Demòcrata Català (PDCat). Els arguments basats en el nom o en les sigles eren perfectament aplicables a Demòcrates de Catalunya, inscrita fa uns mesos. La discrecionalitat en aquests arguments per denegar un registre és del tot escandalosa. Però no pas menys preocupant és el fet que hom entri a valorar els objectius polítics del PDCat. Que les intencions o objectius polítics puguin ser jutjades pel Registre és possible en bona mesura per la Llei de Partits que, en el 2002, s'aprovà amb els vots, també, de CiU. Això és una lliçó sobre qualsevol normativa que limiti els drets d'expressió o d'associació: tard o d'hora s'aplicarà contra qualsevol projecte que tingui una intencionalitat emancipadora. El rigidisme en la interpretació constitucional que segreguen els òrgans de l'estat espanyol no és, però, cap indici de fortalesa, sinó de duresa i, per tant, de fragilitat.

Resoldre l'obstrucció de la investidura

En el darrer any hem vist com la clàusula dels dos mesos per formar govern entrava plenament en la política del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats d'Espanya. En el primer cas, com a amenaça, conjurada amb la candidatura in extremis de Carles Puigdemont. En el segon cas, com a realitat, amb la dissolució automàtica de les Corts Espanyoles que conduí a les "segones eleccions" del 26J. Ara, encara, torna a presentar-se al Congrés i la perspectiva d'unes "terceres eleccions" el 25D sembla prendre forma.

Els ponents de la Constitució espanyola ja van establir mecanismes per minimitzar la durada dels governs "en funcions". Destaca particularment el fet que la moció de censura per part del Congrés només pot tindre caràcter constructiu. Dit d'una altra manera, la moció de censura és alhora l'acte d'investidura del candidat que presenten els diputats censuradors. Cap moció de censura no ha prosperat en el Congrés. Tampoc no ha fallat mai una qüestió de confiança. Però tant una fallida de la qüestió de confiança, com la dimissió o defunció del President del Govern o, més habitualment, la dissolució de les Cambres, comporta el pas a un "govern en funcions" sense que hi hagi un recanvi autonàtic. En tots tres casos cal iniciar un període d'investidura del President del Govern per part del Congrés.

Una manera de resoldre aquestes situacions seria amb l'elecció directa del President del Govern. Això podria formular-se amb una "tercera urna" en les eleccions generals, o en la inclusió del nom del candidat a la Presidència del Govern en les paperetes del Congrés dels Diputats. Així es faria realitat allò del "cap de la llista més votada", que tant agrada al Partit Popular.

Però aquesta manera, afebleix la relació entre Govern i Congrés. Per no afeblir-la, hom podria mantindre el mecanisme actual d'investidura amb una modificació. Per exemple, la investidura podria recaure en el candidat que hagués rebut més vots de part dels diputats, de la mateixa manera que hom elegeix al President del Congrés. Els candidats podrien haver estat proposats de la mateixa manera que ara hom presenta únicament un. Però en haver pluralitat, els vots negatius contra un candidat han de ser per fina força afirmatius envers algun, i encara que hi hagués molts vots en blanc, algun candidat hauria de guanyar els altres. A la pràctica, aquest sistema atorgaria la presidència al "cap de la llista més votada", però sempre podrien haver coalicions que el desplacessin, cosa que no passaria amb un sistema d'elecció directa.

Sense aquests mecanismes, veiem com es pot caure en una situació d'obstrucció. PP i Podemos, a més dels grups minoritaris, van propiciar amb un "no" les eleccions del 26J, bo i que el "no" no fos en cap cas un "no" solidari. Ara anem camí de veure un "no" potser més solidari, però que no serà creïble si la majoria que vota contra Rajoy no és capaç de votar un candidat i evitar les eleccions automàtiques del 25D.

Classes d'unitat

La tendència política partidària al Principat gira cada vegada més en la contraposició entre l'espai d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el de "En Comú Podem" (ECP). No són tan sols els resultats electorals, sinó l'arrenglerament mediàtic al voltant de les serps d'aquests estiu, particularment l'ús del Born. Són diverses les veus que han expressat un cert malestar per aquesta polaritat i que fan una crida a "més Badalona i menys Barcelona" per citar dues experiències municipals.

"Totes les lluites, tots els colors", semblen dir aquestes veus. I pateixen per una contraposició a les "llibertats nacionals" i les "llibertats socials" que traspuaria aquesta confrontació. Però de colors i d'eixos n'hi ha més de dos, i molts debats giren justament al voltant d'aquesta qüestió: les interseccions i sinèrgies entre les "lluites".

L'esquerra independentista orgànica sol partir d'una visió una mica esquemàtica d'aquestes "lluites" i "colors". En particular, perquè se li fa difícil col·laborar amb sectors que no tenen el mateix programa d'emancipació.

En un esforç de simplificació, des d'altres rodals, s'insisteix en la prioritat estratègica de tal o tal lluita. La resposta davant d'aquestes prioritats sol ser la desfiguració dels qui les plantegen. Hi ha una certa visió compartimentalitzada de les lluites que fa que insistir en una es vegi com un abandonament de l'altra.

En termes de més de fons, hi ha la qüestió de classe. És a dir, com es relaciona la classe amb la nació, la classe amb el gènere, etc. La unitat de classe es presenta, en determinats esquemes, com situada en perill pels factors ofuscadors de la nació, el gènere, etc. Però el vaccí proposat contra aquesta ofuscació pot empitjorar força el programa. Les pintades de l'estil "Nación o Clase", fetes a Catalunya, s'interpreten com un rebuig classista (de la classe treballadora) a la reivindicació nacional catalana. Quant al gènere, hom insisteix en els perills del feminisme burgès, etc. Aquesta crida a la unitat, feta d'aquesta manera, acaba per enfortir l'identitarisme invisible, que és justament el més allunyat de l'emancipació.

Què ha fet l'electorat de la circumscripció de Barcelona, el 26J?

Bàsicament han fet el següent:
- 1.323.321 persones s'han abstingut.
- 0.690.477 han votat En Comú Podem.
- 0.443.419 han votat Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE.
- 0.435.952 han votat Esquerra Republicana de Catalunya-CATSÍ.
- 0.356.361 han votat Partit Popular
- 0.322.678 han votat Convergència Democràtica de Catalunya.
- 0.303.415 han votat Ciutadans.
- 0.047.478 han votat PACMA.
- 0.021.086 han votat en blanc.
- 0.015.934 han fet vot nul.
- 0.008.304 han votat Recortes Cero-Grupo Verde.
- 0.003.264 han votat Partit Comunista del Poble de Catalunya.

L'antifrau com a frau

L'escàndol dels contactes del Director de l'Oficina Antifrau amb el Ministre d'Interior per tal de moure escàndols contra CDC, ERC i altres formacions associades al procés independentista posa ara en qüestió la credibilitat de tota una sèrie de persecucions contra la "sociovergència sanitària". En la llei del pèndol, ara podria hom passar-se de frenada en les exoneracions. El descrèdit del "vigilant" (qui vigila el vigilant?) no fa més que refermar la idea d'una lluita nua pels recursos públics, on les denúncies de corrupció són eines per fer encara més corrupció.

Fa unes setmanes qui queia eren Manos Limpias i Ausbanc, unes altres entitats "vigilantes" ara perseguides per extorsió i delictes diversos. Les crides a la netedat, a la integritat, a la decència, gairebé sempre amaguen hipocresia, desvergonyiment i la més putrefacta brutícia.

Condemna de l'equidistància

Quan el savi protesta, el ximple mira com protesta. La protesta de la protesta apareix com una attitud irreverent, en tant que la protesta és vista com a legítima per part de massa professors universitaris contestataris. És més fàcil épater amb la protesta contra la protesta que amb la protesta. Cal dir que la protesta apareix sovint com a ratificació. Desallotjament -> Protesta -> Ratificació del desallotjament. Els protestataris de la protesta protesten davant de les formes de la protesta. Les formes són massa violentes, diuen. Sempre són massa violentes, i si ho són massa poques són tan violentes. Algú intenta anar més enllà i qualificar de violenta la violència contra el dret a la propietat. Els equidistants condemnen tota forma de violència, la d'uns i la d'altres. Aquesta semblava, fins fa no gaire, la més còmoda de les posicions. La posició dels "ni..." - "ni...". Però no són bons temps per a l'equidistant. El front d'ordre carrega amb més força contra els equidistants que contra els subversius (que són el mirall de l'ordre, al capdavall, ni que sigui d'un altre ordre).

El discurs de la llibertat, útil per justificar tota mena de violències, deixa pas al discurs de l'autoritat, del monopoli de la violència, de la seguretat jurídica, etc. Hom renuncia ja al dret natural, massa feble per ser creïble. L'equidistant, aferrat als seus principis morals, haurà de pendre partit si no vol pendre mal. Fet això, el principi moral es relativitza i l'haurà d'utilitzar segons dictin els interessos de partit.

El 26J a la circumscripció de Barcelona

Avui ja podem llegir al BOE les candidatures presentades per a les eleccions a les Corts espanyoles del proper 26 de juny.

Pel que fa a Barcelona, les llistes presentades per al Congrés dels Diputats són:
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), encapçalada per Meritxell Batet.
- Esquerra Republicana/Catalunya Sí (ERC-CATSI), encapçalada per Gabriel Rufián.
- Partit Popular (PP), encapçalada per Jorge Fernández Díaz.
- Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA), encapçalada per Ana Bayle.
- Familia y Vida (PFyV), encapçalada per Josep Maria Clotet.
- Ciutadans, Partido de la Ciudadanía (C's), encapçalada per Juan Carlos Girauta.
- Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), encapçalada per Francesc Homs.
- Recortes Cero-Grupo Verde, encapçalada per Esteban Cabal.
- En Comú Podem-Guanyem el Canvi (ECP), encapçalada per Xavier Domènech.
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC), encapçalada per Ferran Nieto.
- Escons en Blanc (EB).
- Unidos por el Futuro, encapçalada per Enric Martínez Herrera.
- VOX, encapçalada per Jorge Buxade.

Per al Senat, a Barcelona s'hi presenten:
- Carles Martí (PSC-PSOE)
- Erika Torregrossa (PSC-PSOE)
- Francesc Xavier Grau (PSC-PSOE)
- Santiago Vidal (Independent).
- Mireia Ingla (ERC-CATSI).
- Josefina Mascaró (ERC-CATSÍ).
- Núria Carreras (PP).
- Daniel Gracia (PP).
- Josep Tutusaus (PP).
- Alba García Roldán (PACMA).
- Olga Eyre (PACMA).
- Xavier Martí (PACMA).
- Ramón María Dorronsoro (PFyV).
- Francisco Javier Alegre (C's).
- Nuria Nadal (C's).
- Nito Fontcuberta (C's).
- Miquel Calçada (Independent).
- Joaquim Clavaguera (CDC).
- Clara Tarrida (CDC).
- Manuel Camuñas (Recortes Cero).
- Rosa Estefanía Pérez (Recortes Cero).
- Antonio Joaquín García Navarro (Recortes Cero).
- Óscar Guardingo (ECP).
- Maria Freixanet (ECP).
- Joan Comorera (ECP).
- Buenaventura Ramos (PCPC).
- Maila Surisca (EB).
- Eliseo Alba (EB).
- Alex Muñoz (EB).
- Vanessa González Fornas (Unidos por el Futuro).

El somriure d'Homs

La frase de Francesc Homs contra la campanya "Sense Por" és significativa. Recordem com el juny del 2015, Unió es despenjà del Procés, no pas renegant de la independència sinó del rupturisme. Ja seria més tard que faria l'evolució completa. Homs pot repetir el fet en nom de l'independentisme del somriure

L'extrem centre i la carta de Nolan

Fa un parell de dies, González Pons declarava que hi ha dues opcions per salvar la legislatura. O un govern d'extrema esquerra (PSOE-Podemos-UP-etc.) o un govern d'extrem centre (PP-C's-PSOE). Pons qualificava en aquestes mateixes declaracions la Comissió Europea com un exemple de govern d'extrem centre.

Rarament esperaríem el terme "extrem centre" en aquest context. Al capdavall, el PP havia mantingut històricament la idea que la divisòria dreta-esquerra tenia poc sentit en el segle XXI. Darrerament, però, els joves del PP, com per exempre Andrea Levy, reivindiquen el contingut ideològic. Alguns fan bandera del "centre", del "centre-dreta" o del "centre liberal" o del "liberal-conservadorisme". Però també hi ha, doncs, qui reivindica el concepte d'extrem centre.

La polaritat entre dreta i esquerra s'ha recrudit en els darrers temps arreu. La dreta apareix amb una coloració neoconservadora, de "centre-dreta liberal", "business-friendly". L'esquerra apareix amb una coloració socialdemòcrata, de "centre-esquerra social", "people-friendly". L'esquerra pinta la dreta bé amb tons d'autoritarisme conservador o amb tons de darwinisme social. La dreta pinta l'esquerra amb tons d'autoritarisme revolucionari o amb tons d'enginyerisme social.

El centre clàssic combinava valors de la dreta i de l'esquerra. Ho feia, però, amb un cert acomplexament, de partit frontissa, ara fent de crossa de la dreta o de l'esquerra. Pensem, per exemple, en l'FDP i en les dificultats que sempre tingué per vehicular un discurs de "responsabilitat liberal" front el col·lectivisme "socialcristià" i "socialdemòcrata".

L'extrem centre, en canvi, adoptaria una posició més pro-activa. De nou, la idea-força és la de la "llibertat-responsabilitat" individual. Així pot contraposar-se als valors nacionalistes-jerarquistes de la dreta o als valors bonistes-igualitaristes de l'esquerra.

Però el mot d'extrem centre ja implica en cert sentit el rebuig a la pura linialitat esquerra-dreta.

Per exemple, la "tercera posició" gastada per elements ultranacionalistes ("ni capitalisme ni comunisme") és certament contundent, però no la identifiquem amb l'extrem centre. L'extrem centre és una posició de guanyadors, mentre que la "tercera posició" s'associa massa amb inadaptats que planyen la pèrdua de valors col·lectius i que abominen d'una solució que sigui col·lectivista però a costa de destruir tota jerarquia i privilegi.

David Nolan, fa més de 45 anys, discutia el binomi dreta-esquerra (conservadorisme-liberalisme) amb una proposta bidimensional. Així les posicions polítiques s'havien de distingir segons si maximitzaven o minimitzaven a) la llibertat econòmica; b) la llibertat personal. Mentre la llibertat personal afecta directament l'ésser humà, l'econòmica afecta la seva activitat. D'acord amb la idea de Nolan, la llibertat és l'absència de coerció per part d'altres éssers humans, mentre que llibertat econòmica fa referència particularment al dret de lliure contractació.

En la carta de Nolan hi ha quatre extrems. La dreta clàssica i l'esquerra clàssica ocupen la diagonal central, amb la primera maximitzant la llibertat econòmica i la segona maximitzant la llibertat personal. En la diagonal excèntrica trobem, d'una banda, el llibertarianisme "pur" i l'autoritarisme "pur".

L'extrem centre apareix en la carta de Nolan en una posició central. La "tercera posició" s'identifica amb l'autoritarisme pur, populista i totalitari. El liberalisme llibertari apareix en cantó oposat.

L'extrem centre, però, es caracteritza per la seva mobilitat, i una combinació hàbil d'autoritarisme en pro de les seves posicions i de llibertarianisme contra l'aparició d'autoritats

Koinés territorials

Vaig a fer un petit apunt sobre el manifest que recentment ha promulgat el dit "grup koiné". Koiné. Koiné és un mot grec que vol dir "comú". La llengua comuna. El manifest proposa el català com a "llengua comuna" de la futura República de Catalunya i Aran. Mec. Primer mec, què passa amb l'occità (gascó, aranès) d'Aran?

El segon mec té a veure amb la diversitat lingüística. La diversitat lingüística interna del català del Principat (central, nord-occidental). La diversitat de llengües que s'hi parlen en aquest territori. La llengua majoritària dels habitants d'aquest territori és el castellà. El castellà és una llengua que s'ha nativitzat a la regió de Barcelona de manera relativament recent. El català és el dialecte romànic constitutiu de la "Catalunya Vella", però és tant consecutiu com el castellà en les altres zones del "país".

Però hi ha un tercer mec. El definitiu. Parlar de "llengua koiné" per un territori tan petit, que ni tan sols abasta el "domini lingüístic" del català és patètic. A més, el català té un territori, però cap territori lingüístic és exclusivament monolingüe. Fora dels Països Catalans, també hi ha grups lingüístics catalans. De manera similar a dins, hi ha d'altres grups, dels quals el castellà i el francès tenen una presència massiva i normalitzada.

Política? És clar. La política explica l'àmbit lingüístic actual de la llengua catalana i el fet mateix que sigui considerada una llengua diferent i diferenciada en el continu lingüístic romànic. Aplaudir la política del segle XI al XV, i blasmar la política del segle XVI en endavant, és ben poca-solta.

La llengua koiné real del nostre món és l'anglès. Les altres koinés regionals, comarcals, locals o familiars, tenen espais molt més discutibles.