Assalt federal a la Ciutat d'Oaxaca

El mes de juny del 2006 començà la mobilització dels mestres d'Oaxaca. La reivindicació política de fer fora el governador de l'estat, Ulises Ruiz Ortiz. Les concentracions al Zócalo de la ciutat van esperonar la formació de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (APPO), d'abast estatal (juliol del 2006).

Aquest cap de setmana, l'assalt de la Policia Preventiva Federal i de l'Exèrcit mexicà fa arribar la situació a un punt de crisi.

La Comuna d'Oaxaca ha fet crides a la resistència pacífica contra les tropes invasores. També fa una crida nacional a la resistència contra la presa de possessió de Felipe Calderón de la presidència federal (1 de desembre).

Lligams:

- Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO).
- Oaxaca Libre.
- Radio Plantón.
- Radio Universidad.

De l'estaca als murs (Mury, Jacek Kaczmarski)

Ell era jove i visionari, ells eren una multitud.
Ell els ajudà amb una cançó, que cantava fins al capvespre
Ells encenien milers d’espelmes, el fum d’elevava damunt dels caps
Ell cantava que aviat tombaria el mur
Ells cantaven amb ell:

Empenyeu ben fort perquè caigui!
Deslligueu les cadenes, trenqueu el fuet!
I el mur caurà, caurà, caurà!
I sepultarà el vell món!

Aviat aprengueren la cançó de memòria i la melodia.
Enduts pels vells mots, frissaven cors i caps
Mentre cantaven, marcaven el ritme, com trets
I la cadena era feixuga, no arribava mai l’albada
I ell cantava i tocava

Empenyeu ben fort perquè caigui!

I ells veien el seu nombre, sentien la força i l’hora
I amb la song que l’albada s’apropava, marxaven pels carrers
Sentien els monuments i cridaven – Ells és amb nosaltres, ells és contra nosaltres!
Qui és sol és el nostre pitjor enemic!
I el cantant també era sol.

Empenyeu ben fort perquè caigui!

Ell mirava la multitud que marxava ferma,
En silenci sentia el tron de les passes,
I el mur creixia, creixia, creixia
La cadena se’ls movia als peus

---
On natchniony i młody był, ich nie policzyłby nikt
On im dodawał pieśnią sił, śpiewał że blisko już świt.
Świec tysiące palili mu, znad głów podnosił się dym,
Śpiewał, że czas by runął mur...
Oni śpiewali wraz z nim:

Wyrwij murom zęby krat!
Zerwij kajdany, połam bat!
A mury runą, runą, runą
I pogrzebią stary świat!

Wkrótce na pamięć znali pieśń i sama melodia bez słów
Niosła ze sobą starą treść, dreszcze na wskroś serc i głów.
Śpiewali więc, klaskali w rytm, jak wystrzał poklask ich brzmiał,
I ciążył łańcuch, zwlekał świt...
On wciąż śpiewał i grał:

Wyrwij murom zęby krat!
Zerwij kajdany, połam bat!
A mury runą, runą, runą
I pogrzebią stary świat!

Aż zobaczyli ilu ich, poczuli siłę i czas,
I z pieśnią, że już blisko świt szli ulicami miast;
Zwalali pomniki i rwali bruk - Ten z nami! Ten przeciw nam!
Kto sam ten nasz najgorszy wróg!
A śpiewak także był sam.

Patrzył na równy tłumów marsz,
Milczał wsłuchany w kroków huk,
A mury rosły, rosły, rosły
Łańcuch kołysał się u nóg...

Patrzy na równy tłumów marsz,
Milczy wsłuchany w kroków huk,
A mury rosną, rosną, rosną
Łańcuch kołysze się u nóg...

Jacek Kaczmarski
1978

---


---

Aquestes tampoc no són les teves eleccions

No. Ho poden semblar, però. Amb tanta xerrameca sobre el procés estatutari, algú pot haver confós els termes (constitució-estatut, independència-dependència, recatalanització-descatalanització).

Els ciutadans espanyols amb residència oficial a la "província de Barcelona" són cridats a escollir 85 diputats dels 135 que integraran el "Parlament de Catalunya". "Ciutadans espanyols", "província", "llistes tancades", "absència de mandat imperatiu", són els keywords d'aquestes eleccions. Per tant, tampoc no són les teves.

Però per passar l'estona farem un repàs de les 18 candidatures presentades a la "província de Barcelona". 18 x 85 fan 1530. Dels 1530, 85 seran diputats per quatre anys si és que no troben de mentres una feina millor.

- Convergència i Unió (CiU). Coalició post-pujolista. Artur Mas aspira al càrrec de lloctinent d'en Zapatero.
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)-Ciutadans Pel Canvi (PSC-CPC). Partit socialista (en el sentit craxià del terme). José Montilla apareix en els cartells amb estil "socialisme real".
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Sense comentaris.
- Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Coalició transformadora, en el sentit d'aspirar a transformar els moviments socials dolentons en una esquerra seriosa, responsable i tripartit-addicta.
- Partit Popular (PP). També conegut com PaPus. Poli dolent que fa bo Zapatero davant sensibilitats "progres".
- Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal (PACMA). Llista animalista.
- Escons Insubmissos-Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei). Llista crítica amb l'actual sistema "democràtic representatiu".
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Ex-prosoviètics. Programa democràtic-popular.
- Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C'S). Llista ridiculista.
- Partit Obrer Socialista Internacional (POSI). Trotskistes. Programa democràtic-popular.
- Carmel/Partido Azul (PAZUL). Plataforma de descontents amb els gestors polítics.
- Partit Família i Vida (PFiV). Llista pro-vida i pro-família, amb discurs típic de les "culture wars" de l'altra banda de l'Atlàntic.
- Els Verds-Ecologistes i Verds de Catalunya (EV-ECV). Única llista íntegrament ecologista.
- Plataforma Adelante Cataluña (AES-DN). Coalició espanyolista de dretes.
- Partit Republicà Català (PRC). Llista independentista de centre.
- Movimiento Social Republicano (MSR). Llista espanyolista de caire populista.
- Catalunya Decideix (Decideix.Cat). Plataforma defensora de la introducció de les noves tecnologies en el sistema democràtic.
- Partit Humanista de Catalunya (PHC). Llista del moviment fundat per Mario Rodríguez Cobos.

El govern Zapatero-Rubalcaba: per l'especulació, criminalització

El govern Zapatero-Rubalcaba és "progressista". Això vol dir que té l'obligació de semblar "progressista". Si la dona del Cèsar no tan sols havia d'ésser honesta sinó semblar-ho, en el govern Zapatero-Rubalcaba cal semblar-ho sense ésser-ho.

Totes les enquestes evidencien que el problema de l'habitatge (dels diners que cal pagar en forma d'hipoteca o de lloguer, contribucions a banda) figura en la part més alta de les preocupacions dels "súbits" de Zapatero-Rubalcaba. Què cal fer, es demanen Zapatero-Rubalcaba. Eliminar el problema, es responen tot seguit.

Eliminar el problema, per Zapatero-Rubalcaba, vol dir elimina el qui assenyala el problema. Davant del savi que assenyala la lluna, Zapatero-Rubalcaba no tan sols miren el dit, sinó que li tallen... amb tarannà, és clar.

La volada que ha pres el moviment pro-habitatge digne, amb mobilitzacions espontànies, els ha preocupat. De nou, no és que comparteixin les preocupacions dels precaris. No, l'interès d'aquest govern no rau en les persones que es deixen més de mig sou en pagar un sostre, sinó en les persones que es fan d'or permetent d'altres a eludir l'estatus de homeless. I Zapatero-Rubalcaba assagen una estratègia: presentar els "mobilitzants" com les "hordes asiàtiques" que presumiblement han d'atemorir la "majoria silenciosa". I el cas és que la majoria silenciosa ja és prou atemorida, amb l'espasa de Damocles sempre penjant de veure's condemnada a l'exclusió social.

La comèdia de Zapatero-Rubalcaba d'ajornar una Cimera Europea de l'Habitatge pot fer gràcia. També segurament alguns "mobilitzants" se sentiran ara "realitzats". Però voler substituir el problema de l'habitatge pel problema dels "violents-okupes-que-no-paguen-hipoteques-mentre-vosaltres-sí-que-en-pagueu" únicament mostra la niciesa absoluta d'aquest govern.

- Contradiccions en els motius per a suspendre la reunió de ministres d'Habitatge (Vilaweb.cat)

Desobediència civil contra la censura del règim de Zapatero

El règim de Zapatero es caracteritza per un sòlid fanatisme disfressat de "tarannà". El cert és que un jutge espanyol ha prohibit l'emissió per TV d'un spot de la Plataforma per les Seleccions Esportives Catalanes amb motiu del Catalunya-Euzkadi de futbol que es juga avui a Barcelona. El motiu adduit és que l'anunci en qüestió pot promoure la discriminació. El zapaterisme inverteix els termes. Per ells la discriminació no és que Catalunya no pugui tenir representació pròpia en les competicions esportives internacionals. No. Per ells la discriminació és que hi hagi alguns que defensen coses que dissenteixen dels dogmes nacionals i socials del zapaterisme.

Els deu punts del caràcter català, segons Pasqual Maragall

El President Maragall va improvisar un manuscrit que avui reprodueix en una nota de caràcter encomiàstic El Períodico de Catalunya. No sabem si el nét del Poeta Maragall era inspirat per una sobtada al·lenada de "Pensament Català", o si és l'enèssima maragal·lada. Però que hi ha de més "pensamentista" que les maragal·lades. En tot cas, els mots s'adrecen al cornellanenc Pepe Montilla (*Iznájar, 1952), però bé valdrien també pel barceloní Artur Mas (*Barcelona, 1956). Caldrà demanar-se si aquest tarannà, aquest caràcter, explica més la dissort que no la sort del nostre poble.

Vegem, però, els deu punts maragal·lians sobre el caràcter català:

1. "No parles per parlar". Encara que ja se sap que "ase callat, per savi és reputat".
2. "No dius paraules sobreres". Justament la qualitat contrària que Vicent Ferrer atribuïa als castellans de l'estil dels "Fernando Fernandez de los Fernandales".
3. "No parles a la babalà". Si el primer punt fa referència a la virtut de no parlar quan cal callar, el segon a dir les coses sense prolixitat, aquest tercer identifica parlar amb enraonar.
4. "Ets rigorós". En el pensament i en el discurs.
5. "Ets sèrio". Tòpic d'origen foraster (d'ací el barbarisme), però que Maragall capgira tot donant-li un sentit positiu (ferm) per comptes de negatiu (poc empàtic).
6. "Ets autèntic". En el sentit de no trair el propi caràcter tot cercant l'aprovació vulgar.
7. "No amagues l'ou". Evitar el recurs a les cortines de fum per emboirar el problema central.
8. "No fas pactes estranys". I, amb tot, això no contradiu el pactisme (reconeixement de la diversitat d'interessos d'una col·lectivitat) que caracteritza, segons Jaume Vicens Vives, el constitucionalisme català.
9. "No busques la foto". La discreció com a ítem catalanesc.
10. "Busques resultats". El pensament català entès com a eminentment pràctic, i amb la pràctica entesa com a criteri de veritat.

Un tast de política axial

You are a Social Liberal (78% permissive) and an... Economic Liberal (20% permissive) You are best described as a: Socialist Link: The Politics Test on Ok Cupid Also: The OkCupid Dating Persona Test

L'emperador Manuel II i el destí de la Nova Constantinopla

Allò més preocupant de la reacció a les declaracions del Papa Ratzinger no es troba en el camp islàmic, sinó en el camp, diguem-ne, cristià. Els dirigents europeus semblen haver acceptat un destí sinistre, perquè si no es així no s'explica els miraments que tenen envers l'opinió pública islàmica. No calen gaires comentaris, però és un fet que per gran part de la classe dirigent europea, l'islamisme és la religió de referència. Un islamisme que, sigui dit de passada, ja no té el seu centre en la nació àrab (la qual rep les agressions directes de l'imperialisme nord-americà), sinó en el subcontinent indi, en la Banya d'Àfrica o en Indonèsia.

Manuel II

En temps de l'emperador, l'Imperi Romà havia quedat reduït a una mínima expressió, tal com mostra el mapa. Manuel Paleòleg havia nascut el 27 de juny del 1350. Ja als quinze anys, menà la primera missió diplomàtica en representació del seu pare Joan V: es tractava d'aconseguir suports en l'Occident llatí i germànic per fer front a l'expansionisme turc. El 1369 fou governador de Tessalònica, i a l'any següent realitzà un segon viatge als Països Llatins. La pugna entre l'emperador Joan i el seu fill primogènit, Andrònic, afeblí l'Imperi Romà encara més. En el decurs d'aquestes pugnes, Manuel s'alià alternativament amb venecians i otomans, els quals aspiraven a convertir l'Imperi Romà en un protectorat. El 1391 esdevingué emperador. La política de Manuel II suposà la recuperació de territoris peloponesis que havien estat en mans de principats llatins. Però alhora els lligams amb l'Imperi Otomà s'estretaven, amb intervencionismes mutus.

La controvèrsia

En una controvèrsia amb un savi persa, Manuel afirmà "mostreu-me quines coses noves va aportar Muhammad i trobareu únicament coses roïnes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l'espasa la fe que havia predicat".

El Papa Ratzinger repeteix l'afirmació

La frase de Manuel reflecteix la visió cristiana tradicional sobre l'islamisme. Muhammad recull del cristianisme la fe en un únic Déu i converteix als àrabs. Però ho fa amb una perspectiva sectària ("secta mafomètica"), que trenca l'aspiració ecumènica del cristianisme. D'ací el càstic infernal que Dante imagina per Muhammad i Alí.

És ben lògica aquesta visió, si atenem al fet que tota religió considera les altres com a "antecessores imperfectes", "successores desviades" o "alternatives absurdes". El cristianisme considera el judaïsme com un antecessor imperfecte, l'islamisme com un successor desviat (antitrinitari, etc.) i les religions orientals com un fet merament exòtic. És per això que mentre que l'islamisme considera Jesús (Isa) com un profeta major, el cristianisme no compta Muhammad entre els seus sants. I per això Moisès és venerat per cristians i musulmans, mentre que els jueus consideren Jesús i Muhammad uns falsos messies.

Ratzinger matisava l'expressió tot dient que era feta "in erstaunlich schroffer, uns überraschend schroffer Form". La reacció "musulmana" no es va fer esperar, i pren de nou una forma doble: cortina de fum vers els autèntics problemes que pateixen les masses àrabs, turques, indo-àries i iranianes, i xantatge vers les classes dirigents europees. Aquestes classes dirigents europees, no cal dir-ho, accepten interessadament el xantatge, ja que la "por a l'odi dels musulmans" s'utilitza per mantindre segrestats els pobles d'Europa.

El doble joc dels dirigents europeus, recorda al doble joc de Manuel II. Manuel, certament, va promoure les idees de Croada en la cristiandat llatina, però tampoc no va dubtar d'aliar-se amb els otomans per afeblir les posicions de vencians i d'altres pobles romànics a la Mar Egea.

La Nova Constantinopla

El fatalisme de bona part dels comentaristes europeus, atacats d'un autoodi que els impedeix de veure els conflictes actuals en el seu marc històric, fa que la Unió Europea prengui tics més propis de l'Imperi Romà de la primera meitat del segle XV. Uns miren cap a Occident (cap als Estats Units) cercant una fraternitat que d'altres dinamiten (de la mateixa forma que la jerarquia eclesiàstica grega dinamità el procés d'unió amb Roma). La diferència, però, és evident. L'Imperi Otomà dels nostres dies no és més que un fantasma alimentat per la dependència petroliera, amb uns dirigents que fa temps que van renunciar a la sobirania. L'únic dubte, en tot cas, és si el fantasma cobrirà les expectatives dels 'neocons' que l'agiten, o se'ls hi girarà en contra.

- El text de la polèmica.

Quan la perpetuïtat té data de caducitat

L'Alcover-Moll ens diu que perpetu és allò "que no cessa mai". Mai és molt de temps, i se'ns puntualitza després "que dura per sempre o per temps indefinit". La definició és agafada directament del Fabra: "que no cessa mai, que dura sempre o per un temps il·limitat". Observeu bé que allà on el mestre barceloní fa servir "il·limitat", el realisme illenc s'estima més "indefinit". "Il·limitat" és allò que no té "límit" (per exemple, un interval temporal amb inici però sense fi). "Indefinit" és allò que no es pot "definir" o "limitar", però aquesta impossibilitat bé pot deure's no a una característica objectiva sinó subjectiva.

El subjectivisme de la perpetuïtat (ens sembla perpetu allò que no s'esvairà en un termini predictible) explica que el 6 d'abril del 1964 Francisco Franco fos nomenat no tan sols "alcalde honorario" de Girona sinó "alcalde honorario y perpetuo" de Girona. O de Gerona, més ben dit, o encara millora "la Gerona de los Sitios".

L'abril del 1964 fou el mes central de les celebracions dels "Veinticinco Años de Paz", en commemoració dels vint-i-cinc anys de la "pax franquista". Una pau que havia comportat l'afusellament de Carles Rahola, alcalde de Girona, el 15 de març del 1939.

El repartiment a tort i a dret de dignitats al qui era "Caudillo de España por la G. de Dios" va fer que el nomenament d'alcalde honorari i perpetu de Girona caigués en l'oblit. No havien de passar ni 12 anys perquè el fet biològic comportés que el franquisme sociològic es travestís d'un democratisme de tota la vida.

Franco continuava, però, com a alcalde de Girona (honorari i perpetu), de la mateixa forma que Kim Il Sung és encara president de la RDP de Corea. Però tothom ho havia oblidat fins que fa uns pocs anys, ja en l'era Pagans, Jordi Gibert va posar de manifest l'honor concedit a Franco el 1964 i el fet que mai se li hagués retirat.

Avui, finalment, Franco ha deixat de ser alcalde honorari i perpetu de Girona. Després de quaranta-dos anys la perpetuïtat ha caducat.

'Arbeit macht frei' i qui no té feina el gat pentina

'Il lavoro rende liberi' diu un demagògic full volant de la Diputació Provincial de Chieti. La frase fou elegida pel mateix president, Tommaso Coletti. Coletti és membre de la Margherita, partit integrat en el Pol de les "esquerres". Hom hauria pogut esperar que les esquerres sense cometes assaltessin el fullet de la diputació provincial per on calia fer-ho. Deixant de banda els marges socials, els treballadors de Chieti i de qualsevol altra contrada de l'Europa Occident quan no treballen és perquè els fan fer la funció social d'exèrcit de reserva del treball. Els casos individuals d'amant del 'dolce fer niente' potser abunden en els àmbits socials més divins amb els quals Coletti pugui tindre més familiaritats. Però dir que 'qui no treballa és perquè no vol' és justament el mateix que dir que 'el català, qui més qui menys, té una fabriqueta'. La importància de combatre tota una sèrie de demagògies que no cerquen més que enfrontar estrats de la classe treballadora difícilment serà exagerada.

Però, és clar, l'esquerra sense cometes, la que representa per exemple Maurizio Acerb, de Refundazione Comunista, no ha exagerat res de tot això. Simplement s'ha fixat que 'Il lavoro rende liberi' és la traducció tradicional (tradutore traditore) del lema que encapçalava un dels camps de concentració d'Auschwitz. 'Arbeit macht frei', en paraules del nacional-socialisme equivalia en bona mesura als elogis de la laboriositat que podem trobar en boca de qualsevol propagandista de l'economia burgesa, com ara, i sense anar més lluny, Coletti. Però Acerb s'estima més denunciar Coletti per cometre el pecat de citar el dimoni-NSDAP. I Acerb diu "no es pot jugar amb sis milions de morts". Les altres reaccions s'omplen la boca de frases altisonants similars, tan pròpies d'un antifeixisme exclusivament retrospectiu i catequètic.

El 'treball productiu fa lliure' en el sentit que 'allibera' la humanitat de 'necessitats'. La primera part del capítol cinquè de El capital (un dels fragments menys marxistes d'aquest llibre) s'hi referia al treball en aquest sentit. Ara bé, la segona part d'aquest capítol, en analitzar el procés laboral tal com té lloc no en la imaginació dels antropòlegs sinó en l'economia viva dels pobles contemporanis, ja trobava els aspectes més esclavitzadors del treball. Però aquests aspectes, és clar, durien el debat polític per uns viaranys molt incòmodes ja no tan sols pels Coletti sinó potser especialment pels Acerb.

Per si necessiten omplir més fullets a costat de l'erari públic, els recomanem la consigna: 'El teu treball em fa ric'.

Immigració i imperialisme, segons James Petras

James Petras publicava fa uns dies a Dissident Voice, International Immigration and Imperial-Centered Accumulation, una anàlisi sobre les migracions internacionals o, més concretament, les migracions des dels països de la perifèria als grans centres imperialistes de Nord-amèrica, Europa i Austràlia. L'anàlisi, feta des d'un punt de mira marxista, se centrava en els Estats Units d'Amèrica i a la immigració mexicana i mesoamericana i potser no és del tot traslladable a la situació d'Europa i d'Austràlia, i no gens a la del Japó. Petras defugia la visió més habitual, que gira al voltant de les decisions individuals del migrant i dels factors que l'empenyen/el dissuadeixen de migrar o el dissuadeixen/l'empenyen a tornar al país d'origen. Segons Petras, la migració internacional és alhora conseqüència i motor d'un model d'acumulació capitalista centrada en les potències imperialistes.

Pro-immigració i anti-immigració

Petras caracteritza sis sectors d'oposició a la migració internacional dins les societats 'receptores':
- obrers autòctons en competència directa amb els immigrants per llocs de treball o que temen la pressió negativa en els salaris que aquests puguin exercir.
- petita burgesia que tem la pressió fiscal que pugui resultar de les necessitats creades per la presència de treballadors immigrants.
- pares i mares d'alumnes de classes mitjanes i populars que temen que la presència d'alts percentatges d'alumnat immigrant en les aules puguin fer reduir els nivells educatius generals de l'escola pública.
- veïns de barris amb un alt percentatge de població immigrada que temen un augment de la criminalitat espontània i organitzada.
- integrants de comunitats ètniques autòctones més o menys homogènies que veuen com a amenaça el trencament d'aquesta homogeneïtat nacional.
- oportunistes i polítics que volen treure profit dels cinc sectors anteriors amb un programa populista. Volgudament o inconscientment desvien l'atenció vers els immigrants i amaguen l'impacte de les polítiques neoliberals i de retallada de la despesa social. Posen l'accent en el conflicte horitzontal o interètnic, i refusen o minusvaloren el conflicte vertical o de classe.

Pel que fa als sectors pro-immigració, Petras assenyala els capitalistes dels sectors econòmics que generen més plus-vàlua relativa (agrari, hosteleria i construcció).

Set hipòtesis

Petras conclou el seu article amb "set hipòtesis sobre immigració internacional i construcció imperialista".

- El principal factor generador de la migració internacional no és la 'mundialització', sinó l'imperialisme.

- L'emigració és una vàlvula d'escapament pels règims neo-colonials i una nova font d'intercanvi internacional per economies fallides.

- Hi una correlació entre l'explotació imperialista d'un país (de la fugida de capitals en forma de beneficis i de pagaments del deute exterior) i la taxa d'emigració.

- Les intervencions imperialistes (estats, organismes econòmics internacionals, etc) en les polítiques econòmiques de la perifèria creen contínuament una massa d'emigrants potencials.

- La migració internacional és una conseqüència de les polítiques de l'estat imperialista 'receptor', que estableix els temps, els orígens geogràfics i la grandària de la immigració.

- Les polítiques immigratòries són el resultat de dues tendències contradictòries. La classe capitalista necessita mà d'obra immigrant per reduir els costos laborals, disciplinar la mà d'obra autòctona, compensar la reducció en les taxes autòctones de natalitat i garantir el pagament de pensions per una població cada vegada més envellida. Però això també implica mantindre l'estratificació entre treballadors autòctons i immigrants, ja que integrats els darrers deixarien de complir la seva funció peculiar.

- Les despeses de l'emigració per l'economia 'donadora' superen de llarg els beneficis extrets de les remeses dels emigrants.

Dues consignes de James Petras

- Pels joves treballadors dels països de la perifèria quedar-s'hi i lluitar per canviar les condicions vigents, per enderrocar els règims parasitaris i crear una economia diversificada amb una ocupació ben remunerada.

- Per la classe treballadors dels països imperialistes, el futur no consisteix en atacar els immigrants per les reduccions salarials, els augments d'impostos o l'amenaça de pèrdues de llocs de treball, sinó en integrar els immigrants en els moviments obrers contra els capitalistes i l'estat que imposen impostos regressius, retallen programes socials i llencen els immigrants contra els treballadors autòctons.

«Més enllà del riu»: Setmana Mundial de l’Aigua-2006

Gestió de l'aigua: Stockholm, l'illa de fusta, s'alça en la confluència del llac Mälaren i la Mar Oriental (la Mar Bàltica). Aquest contacte entre aigües, inspira Stockholm International Water Institute que cda any organitza per la tercera setmana d'agost la Setmana Mundial de l'Aigua, que enguany es convoca amb el lema "Més enllà del riu – Compartir beneficis i responsabilitats".

Més enllà del riu

La sessió d'enguany de la Setmana de l'Aigua d'Estocolm és la quarta (i penúltima) del cicle titulat "Drainage Basin Security: Prospects for Trade offs and Benefit Sharing in a Globalised World". El triple objectiu és aprofundir en el coneixement de les relacions aigua-societat-medi-economia, d'afavorir els contactes interdisciplinars i de revisar els mecanismes d'actuació en la gestió de l'aigua.

Asit K. Biswas, premi Estocolm de l'Aigua 2006



Tot i que avui diumenge dia 20, ja hi ha hagut diverses sessions sobre conflictes ambientals, gestió transfronterera de l'aigua i sistemes d'higienització, la jornada inaugural serà dilluns dia 21. Serà llavors quan farà el seu discurs Asit K. Biswas, que el passat mes de març va rebre el Premi Estocolm de l'Aigua.
Asit K. Biswas va nèixer a Balasore (Orissa) i es va formar a l'Indian Institute of Technology de Kharagpur (Bengala). Després de graduar-se se n'anà a treballar com a enginyer civil a Anglaterra, per després dedicar-se a la recerca i la docència a la Loughborough University of Technology i a la University of Strathclyde de Glasgow. El 1967 es traslladà a Canadà, d'on rebria la ciutadania anys després. Vinculat al Departament d'Energia, Mines i Recursos i al nou-nat Ministeri d'Ambient, el 1974 Biswas s'incorporà al Programa Ambiental de Nacions Unides (UNEP) amb seu a Nairobi. Des del 1985 és editor del International Journal of Water Resources Development.
Després de molts anys com a assessor d'organitzacions internacionals i de governs estatals, especialitzat en regions amb greus dèficits hídrics (com l'Àsia sud-occidental), Biswas participà en la fundació del Third World Center for Water Management, amb seu a Ciutat de Mèxic, on viu des de fa anys.

Sydney Water Corporation, premi Estocolm de l'Aigua a la Indústria 2006

Amb una població de més de quatre milions d'habitants, Sydney és abastida d'aigua per la Sydney Water Corporation, que també abasteix les comunitats veïnes d'Illawarra i de les Blue Mountains. Pel període 1991-2011, la Sydney Water Corporation s'havia compromès a reduir en un 35% el consum d'aigua per càpita.
Destinat a la fracció del 30% del consum d'aigua lligat a la indústria, a l'empresa i al sector públic, s'impulsà el Programa 'Cada Gota Compta' per Empreses. Des del 2001, 310 organitzacions hi han participat, i adoptat les diferents mesures destinades a reduir el consum d'aigua i la generació d'aigües residuals. El programa afirma que gràcies a aquestes mesures (sobretot dedicades a unes bones instal·lacions en els llocs de treball) s'estalvien cada dia 20 milions de litres.



La Fundació Björn Carlson per la Mar Bàltica rep el Premi Suec "Mar Bàltica" d'Aigua

El divendres 25 Björn Carlson rebrà el Premi Suec "Mar Bàltica" d'Aigua per haver creat amb 500 milions de corones sueques la "Fundació Björn Carlson per la Mar Bàltica". La Fundació es dedicarà a finançar projectes i iniciatives interdisciplinàries de millora de la qualitat de l'aigua de la Mar Bàltica.
Carlson va fer diners amb la Carlson Investment Management, que es va vendre el 1999 per encara molts més diners. Aficionat a la navegació i al submarinisme, Carlson és testimoni de primera filera dels problemes ambientals que sacsegen el litoral bàltic: augment de la turbidesa, desaparició d'espècies de peixos, agreujament de les explosions algals estivals, etc. Una cosa va lligada a l'altra: els nitrats i fosfats de les aigües residuals permeten cianobacteris i algues verdes de proliferar, especialment amb les llargues hores diürnes dels mesos estivals, i això redueix la llum que arriba als fons litorals i n'afecta la fauna.

La gestió transfronterera dels recursos hídrics

El primer eix de la Setmana d'Estocolm es titula "Eines per compartir beneficis de programes transfronterers". Aquest taller analitzarà preferentment els aspectes polítics i econòmics de la qüestió, com posar d'acord diferents administracions estatals. No debades, el Banc Mundial és un dels organitzadors d'aquest taller.
Entre les experiències que s'examinaran hi ha: el cas d'Ucraïna i Rússia, el de la Conca del Nil, el dels països sud-africans (com la Conca de l'Okavango), el de Mesopotàmia, les Conques del Rin i del Danubi, els rius padans Olona-Bozzente-Lura i Palestina-Israel.
Especial interès té la sessió de Volker Boege, que ens recorda que les fronteres estatals passen per damunt de pobles que han viscut sempre en contacte o, fins i tot, que comparteixen uns mateixos trets nacionals. Per això, qualsevol projecte transfronterer hauria de fixar-se en les institucions i pràctiques tradicionals de la gestió de l'aigua.

Aigua i comerç

El segon eix es titula "Aigua i comerç: ajustar la disponibilitat internacional de l'aigua i les necessitats locals". El punt de partida és el de la "pobresa de l'aigua", adreçat a aquelles economies nacionals deficitàries d'aigua. Dèficits econòmics i hídrics van lligats, i moltes nacions amb economies fortes i diverses (amb més trets "centrals" que "perifèrics") són "riques en aigua" malgrat es trobin enclavades en climes àrids i semiàrids. Contràriament, nacions situades en conques riques poden patir de "pobresa d'aigua" degut a mancances en infrastructures. Però una visió estrictament infrastructurista, basada en grans obres hídriques, pot fer fallida sinó s'acompanya d'una diversificació de l'economia. Els casos d'Índia, Marroc i Colòmbia seran examinats amb detall.
Un concepte important per entendre com una determinada orientació sectorial de l'economia (vers un tipus d'agricultura, vers un tipus d'indústria turística, etc.) influeix en les necessitats hídriques és de l'aigua virtual és a dir la quantitat d'aigua necessària per fabricar un producte. Segons l'Organització Mundial del Comerç, les importacions de productes rics en aigua virtual a la regions amb dèficits hídrics és la solució que el comerç mundial li dóna per superar aquests dèficits.

Instruments econòmics

Aquest és el títol del tercer eix de la Setmana d'Estocolm. Proposats com a substitutiu de les mesures administratives, els incentius econòmics haurien de dissenyar-se d'acord amb els serveis que ofereixen els ecosistemes i que són "utilitzats" per activitats econòmiques privades. José Albiac, del Departament d'Economia Agrícola del Govern d'Aragó farà una valoració dels beneficis i despeses d'una gestió sostenible de l'aigua, però el problema és com es reparteixen aquests beneficis i despeses. Katar Singh parlarà de com la imposició d'un preu racional de l'aigua pot millorar l'eficiència de l'ús agrícola a Gujarat. Casos similars (preu de l'aigua, taxes per bombeig, etc.) s'explicaran d'Oregon, Maharashtra i Mèxic.

Gestió centralitzada vs. gestió descentralitzada

El quart eix de la cimera rep el títol de "Beneficis i responsabilitats de les estratègies descentralitzada i centralitzada en la gestió de l'aigua i de les aigües residuals". La integració del sistemes d'abastiment, potabilització i de gestió de les aigües residuals és un requisit, però això comporta riscos de burocratització, de mesures de dalt-a-baix, amb nul·la participació popular. D'altra banda un model linial de gestió de l'aigua (captar-la, potabilitzar-la i abocar-la amb o sense depuració) impedeix el reaprofitament d'aigües residuals.
En aquest taller s'examinaran els casos de Karachi i de Kolkata, exemples de la gestió d'aigües residuals urbanes (que, en el cas de la ciutat bengalí, han de fer front també a la col·lecció de precipitacions). Pel que fa a àrees rurals i semiurbanes, s'hi presentaran exemples de Xina, Moçambic (Dondo), Xina, Sud-àfrica i Uganda.

La presa de decisions

El cinquè eix es dedica a "Sistemes de suport en la presa de decisions i gestió integrada dels recursos hídrics". Entre els casos que s'exposaran hi ha:
- Kazakstan: on es vol fer de l'anàlisi sistemàtica de les conques fluvials la base de la gestió dels recursos hídrics.
- Sri Lanka: on la gestió integrada ha de tractar els interessos enfrontats de sectors agrícoles i pesquers.
- Etiòpia, on s'han aplicat programes pilots de gestió sostenibles de l'aigua en dues conques fluvials.
- Quebec, on s'han introduït procediments participatius en la gestió de l'aigua.
- la Mersey Basin Campaign, que des de fa 20 anys pren iniciatives en la regeneració d'aquesta conca anglesa, molt castigada per l'era industrial.

Les implicacions dels canvis en els hàbits alimentaris

Amb una perspectiva més sociològica, el sisè eix de la Setmana de l'Aigua es dedica a "Canvis alimentaris i implicacions en l'aigua, la terra i els estils de vida". Abans s'ha esmentat el concepte d'aigua virtual: aliments com la carn o productes làctics requereixen per unitat de pes fins a deu vegades més aigua que els productes vegetals. Els requeriments hídrics augmenten en la ramaderia a mesura que les formes tradicionals deixen pas a instal·lacions industrials (basades en pinsos). També la piscicultura demana uns requeriments hídrics (en aquest cas, qualitatius) més elevats que les pesqueries. Els casos d'Etiòpia i de l'Àfrica Occidental seran examinats a la llum dels canvis econòmics que es produeixen com a conseqüència de la concentració en el sector agro-ramader i en l'èxode cap a les ciutats.

L'impacte ambiental

El setè eix parla de "Compartir els beneficis dels serveis dels ecosistemes i els costos de la degradació dels ecosistemes". S'exposaran casos de tot el món sobre com "fer pagar" pels serveis dels ecosistemes i com repartir equitativament els costos de la degradació. Entre l'enduriment legislatiu i el deixar-fer-deixar-passar, hom parla d'estratègies de mercat que tinguin presents els serveis i els costos ambientals.

Els llacs com a motors de desenvolupament regional

El vuitè fil de la Setmana de l'Aigua es dedica a "Grans llacs com a motors de desenvolupament regional". Entre els casos que s'estudiaran hi ha el Đerdap (Danubi), els llacs de Lombardia, el Winnipeg, el llac Vozhe (a Rússia, reduït per l'activitat humana del darrer segle), el Tonle Sap (Cambodja), els llacs de Koidakanal (Índia) i, sobretot, els Grans Llacs del centre d'Àfrica.

Els embassaments

El novè eix es titula "Embassament segur de l'aigua i regulació en inundacions i sequeres". Davant la perspectiva d'un augment de la variabilitat meteorològica en molts climes del món, les estratègies d'embassament hauran de complementar-se amb mesures addicionals d'adaptació de la població. Es repassaran els casos de diferents conques: de Turquia (sotmeses a una forta estacionalitat), d'Etiòpia, del Nil (inclosos els dics anti-inundació construïts recentment a Khartum), de l'Indus, del Krishna (Índia), de Romania (on els requeriments agrícoles són cada vegada més difícils d'acomplir amb el sistema actual d'embassaments), del Nyando (Kènia), etc.

Les emergències

El desè eix es dedica a "Esdeveniments extrems i serveis sostenibles d'aigua i d'higienització". L'altra cara dels grans desastres naturals, que gairebé mai apareix en els mitjans de comunicació, és el difícil retorn a la normalitat i, en particular, la restauració dels abastiments d'aigua. Moltes vegades els plans d'emergències cobreixen únicament les necessitats puntuals d'aigua potable i deixen durant mesos o anys en la precarietat les zones afectades. Les experiències recents de Sri Lanka i del Golf de Mèxic seran examinades, així com els programes anti-inundacions dissenyats a Ucraïna (Conca del Tisza).

Lligams:

- World Water Week in Stockholm.

- For Challenging the Global Status Quo on Water, Indian-Born Canadian in Mexico Wins 2006 Stockholm Water Prize.

Altres posts:

- S'obre la Setmana Mundial de l'Aigua d'Estocolm (2004).

La "majoria silenciosa" dels afartats: el moviment pro-piscina de Pedro J.

Les protestes contra la piscina de Pedro J. a primera línia del litoral són, certament, minoritàries. En una societat totes les posicions actives són minoritàries per definició. Per això és curiós que des de les trinxeres dels "pro-piscina-privada-de-Pedro-J" es repeteixin els arguments ja clàssics de la "majoria silenciosa".

Segons Nixon, una minoria de nord-americans es manifestaven contra la intervenció nord-americana a la guerra del Vietnam. Ergo, una majoria silenciosa de nord-americans era partidària de la intervenció nord-americana a la guerra del Vietnam. Els clàssics deien "qui tacet placet", "qui calla atorga".

L'argument de Nixon és capgirable. Les manifestacions en pro de la intervenció nord-americana en la guerra del Vietnam eren més que minoritàries. De fet, sovint es convocaven únicament com a contra-manifestacions. D'això es col·legiria que el nombre de partidaris de mantindre la intervenció al Vietnam era encara més minoritari que la "minoria cridanera".

A l'hora de la veritat hom sap si una persona és o no és partidària d'intervindre al Vietnam si s'analitza què fa quan ell o un seu fill es troben amb la perspectiva de ser cridats a files. Aquesta prova del cotó situaria a més d'un polític enlairat en la mateixa balança que la Jane Fonda.

Tornem a casa nostra. El moviment "pro-piscina-privada-Pedro-J" (d'ara endavant, PPPPJ) diu que "Ja N'Hi Ha Prou" (bé, de fet, diu "Basta Ya"). Una consigna reciclada, que mostra que per l'espanyolisme ranci és tan intolerable mobilitzar-se contra l'expoli privat del domini públic com recòrrer a "altres formes de lluita". I en tot cas, si la consigna és honesta, els "contra-manifestants" tan sols desitgen que els "manifestants" deixin de fer-ho. Potser sí. Potser és això el que volen: que la majoria silenciosa es transformi en la unanimitat silenciosa.

La mentalitat dhimmi-goyim o la decadència d'un pensament

Els comentaris periodístics sobre els intents terroristes d'un grup de paquistanesos als quals l'administració Thatcher va atorgar la ciutadania britànica delaten la mentalitat 'dhimmi' de bona part de la premsa europea. Parlen ara del ressentiment que porta a "bons ciutadans britànics de religió musulmana" a convertir-se en "terroristes". Ens demanem perquè Tony Blair no comença a omplir les presons de britànics no-musulmans que, amb la seva sola presència molesten als joves simitarristes. Hi ha una premsa europea que tracta els temes religiosos amb una visió repugnantment islamocèntrica. I l'islamocentrisme converteix en 'dhimmis' a tots aquells que no són musulmans.

Hi ha una altra premsa europea (encara que se superposa en part amb l'anterior), que ens explica la història del segle XX amb una perspectiva patològicament judeo-cèntrica i que arriba a la nàusea en analitzar l'etapa contemporània. Israel té dret a perseguir Hezbol·la dintre de les fronteres del Líban, segons aquesta premsa. Però Déu no volgués que el MI5 fes alguna operació en el sòl inviolable de la República Islàmica de Pakistan. Aquesta premsa, amb una mentalitat de 'goyim', és tan patètica com la premsa marginal que encara parla de conspiracions judeo-masònico-comunistes-feministes-dretscivilistes. Els jueus tenen tot el dret del món a construir la seva identitat i a referir-se als altres amb el nom col·lectiu de "goyim". Però és massa veure que alguns accepten l'etiqueta i es volen fer perdonar el fet de ser "goyim".

La majoria de la població europea és "dhimmi" i és "goyim" a la vegada. El pitjor és que els nostres dirigents, els nostres periodistes, ens volen convèncer que hem de pensar contínuament com a "dhimmi" i com a "goyim", i demanar perdó contínuament pels pecats de l'Imperi Britànic i de l'Imperi Romà.

El pensament imperialista del segle XIX, patològicament eurocèntric, degenera avui en el seu fill bastard: el pensament euro-excèntric de qui nega la seva identitat i la seva història.

A, i si se senten tan malalment per ser dhimmis o per ser goyims, sempre tenen la porta oberta a la conversió!

El mur de Padoa: l'esquerra i la dreta burgeses bescanvien papers?

Les autoritats municipals de Padoa han construït un mur d'acer de 84 metres de llarg i 3 metres d'alt que tanca tot el sector Serenissima, on viuen 1.500 persones, en la seva majoria immigrants magrebins, de l'Àfrica sud-sahariana, de l'Àsia sud-occidental i de l'Extrem Orient. El batlle de Padoa, el socialista Flavio Zanonato, ho justifica com una mesura contra el tràfic de drogues.
La resposta oficial de la dreta no s'ha fet esperar: Giancarlo Galan, també padovà, i actual governador del Veneto, l'ha considerat un nou mur de Berlin.
Potser Galan suggereix un lligam entre Zadonato i Walter Ulbricht. Ulbricht construí el mur de Berlin "contra el feixisme", i Zadonato "contra la droga". Per Galan el centro-sinistra ha fracassat en aplicar aquesta mena de polítiques.
La dreta parla de "mur de Berlin" i l'esquerra de "mur de Palestina". Uns i altres viuen ben lluny del "Padua Bronx", sense haver-ne de patir les molèsties, ni preocupar-se per les bandes armades de magribins o nigerians.

- Notícia.

Una cosa que no entenc de les mesures de seguretat del 10-A

Aquest 10 d'agost els serveis de seguretat britànics han aturat un complot jihadista que pretenia fer volar una desena d'avions en mig de l'Atlàntic Nord. A banda dels morts que haurien fet, els jihadistes pretenien simbolitzar el seu objectiu de trencar les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units. Potser per "socialitzar el conflicte" les autoritats britàniques han imposat unes mesures draconianes en els aeroports i en tots els vols que havien de sortir i entrar de Gran Bretanya. El temps dirà si les mesures eren adients a l'amenaça.
Els investigadors que han seguit el complot saben perfectament que els implicats, per moltes connexions que tinguin amb Al-Qaeda són "ciutadans britànics", amb orígens familiars situats a "Pakistan".
És intrigant, doncs, veure imatges de l'Aeroport de Girona on importunen a viatgeres (dones, catalanes, de cabells rossos), i els hi fan portar l'equipatge de mà en bosses transparents, pel simple fet que volaran cap a Londres.
Que potser els jerarques religiosos del segle XXI, senyors Blair i Zapatero, suggereixen que tots som terroristes? Potser suggereixen que les mesures de seguretat han de ser patides per tothom i no únicament per uns quants centenars de joves "anglo-paquistanesos", de provada militància jihadista, i que viatgen del "Pakistan" a Anglaterra, i d'Anglaterra a "Pakistan" amb passaports ultralegalitzats? Que potser Tony Blair considera que no pot aplicar a aquests trabucaires "anglo-paquistanesos" les mateixes mesures que va aplicar als "hooligans" durant el mundial de futbol a Alemanya?
No ho sabem. El cas és quan un govern aplica demagògicament i indiscriminadament mesures "antiterroristes", que avantposen la sensibilitat dels "community leaders" a la seguretat de la població amenaçada, quelcom no funciona bé.

Els criteris de discriminació laboral segons Vladimír Špidla

El Comissari d'Ocupació, Vladimír Špidla, regeix amb la divisa "Igualtat, Mobilitat, Dignitat". L'eix de la igualtat passa per un accés equitatiu als llocs de treball disponibles, i un tracte igual en el desenvolupament i finalització de la feina. Punt crucial és la lluita contra la discriminació en la contractació. Aquesta discriminació és una de les fonts principals de l'estratificació de la classe treballadora europea. Certament es fa difícil quina part de la discriminació es deu a una discriminació directa, i quina part es deu a una valoració equitativa del treballador sense tindre presents la manca d'igualtat d'oportunitats entre tots els ciutadans. La primera porció és la discriminació individual o empresarial basada en prejudicis, però la segona és una discriminació social que l'empresariat tan sols podria resoldre amb una "discriminació positiva".

L'eurodiputada escocesa Catherine Stihler va requerir l'opinió de Špidla davant del fet que una oferta de feina d'una empresa irlandesa precisava smokers need not apply. Ho sigui, que els fumadors no calia que s'hi presentessin, que no els agafarien... pel fet de ser fumadors.

Per Stihler això és discriminació en la contractació. Stihler ha dedicat bona part de la seva carrera política a lluitar contra el tabaquisme. Els moralistes de la correcció política tabàquica consideren, però, que l'única forma de posar fi al tabaquisme és posant fi als fumadors.

Qui és fumador? Qui fuma tabac, òbviament. Alguns fumadors podrien considerar-se no-fumadors, demanar la feina, abstindre's de fumar en el lloc de feina, i encara tindrien temps de consumir un parell de paquets diaris en el temps de lleure. Segurament l'empresa no tindria amb aquesta mena de fumadors gaires problemes. Una ment contractadora més retorçada potser exigiria no-fumadors en els seus llocs de treball per tal d'evitar baixes relacionades amb els problemes de salut lligats al tabaquisme.

Des del punt de vista de Stihler els fumadors són víctimes del tabaquisme. I com a col·lectiu exposat a riscos sanitaris addicionals, discriminar-los seria anàleg a discriminar persones discapacitades per llocs de feina que poden cobrir. Objectivament, a més, el tabaquisme no impedeix la realització de gairebé cap feina (encara que en el lloc de feina sigui prohibit fumar).

Špidla és ara de vacances, de forma que la persona encarregada de respondre Stihler fou Katharina von Schnurbein. Schnurbein respongué que l'empresa irlandesa no cometia cap discriminació laboral, ja que la normativa europea prohibeix únicament la discriminació per "origen racial i ètnic, discapacitat, edat, orientació sexual, religió o creences".

La interpretació de la Comissió Europea és discutible. El tabaquisme es pot considerar una discapacitat i, segons com, una creença.

Òbviament, de la lectura de la Comissió Europea es llegeix que el principi fonamental és el dret a la lliure contractació. I que aquest dret de l'empresari tan sols és mitigat per raons "racials", "ètniques", "d'integració de discapacitats", "d'integració de joves i de gent de mitjana edat", "d'igualtat de gènere i de lluita contra l'homofòbia", "de llibertat religiosa i de llibertat de pensament". El treballador, si s'agafés els manuals de la Comissió Europea, podria exigir la primacia del dret a uns mecanismes de contractació transparents, guiats pel mèrit i, potser modulats per mesures d'acció afirmativa en favor de col·lectius tradicionalment discriminats. L'intel·lectual li podria respondre, a l'Adam Smith, que qualsevol empresa que no tingués primordialment en compte el principi del mèrit tindria un desavantatge envers d'altres per triomfar en la lluita per la competència. Sí, potser sí, sempre que hi hagi competència i que el lloc ofertat tingui quelcom a veure-hi.

- Notícia.

La crucifixió de la senyora Ciccone

La gira de Madonna ha incorporat una crucifixió que recorda molt el Corpus Hypercubicus de Dalí



Si fossim com Jordi Salat (*Espluga Calba, 1949), ja hauríem trobat alguna connexió entre la Càbala, Madonna-Ester, la Crucifixió de Crist, Dalí, i la geometria tetradimensional.

És delicat això dels símbols religiosos. Pels qui creuen és tan greu no recòrrer a ells per simbolitzar el món, com recòrrer-hi.

Vittorio Messori ha dit en referència a l'actuació de Madonna a Roma: "La senyora Ciccone no es burla de la mitja lluna islàmica o de l'estrella de David, perquè el cristianisme és més tolerant, no posa mà a la simitarra i no llança fàtues, no fa por a ningú".

Messori es planya i mira amb enveja islamisme i judaïsme. La tolerància, deixa entreveure, s'hauria girat en contra del cristianisme. Una tolerància que hauria sorgit dels principis universalistes del Vaticà Segon.

Messori és prudent. Fa referència a la simitarra i a les fàtues, i no en fa cap a signes d'identitat judaics. Té por que l'acusin d'antisemitisme, perquè aquesta acusació li llençaria en contra la "nova dreta" italiana, amb rampells anti-vaticanistes.

D'altra banda, la temptació d'entrar en un comunitarisme religiós, ("l'actuació de Madonna ofèn als cristians d'Itàlia", per exemple), suposaria reconèixer la descristianització efectiva de Roma.

Les declaracions de Messori, però, han escandalitzat a una certa "correcció política" que tem que es facin comparacions odioses entre els privilegis atorgats a la religió islàmica i al judaïsme a Europa, blindats per lleis contra la islamofòbia i l'antisemitisme. La irresponsabilitat d'una demagògia "anti-xenòfoba" fa que el greuge comparatiu observat per Messori pugui ser una eina de futures (i presents) confrontacions etno-religioses. I si la temptació fos atorgar als integristes cristians els mateixos privilegis ideològics que han rebut els integristes musulmans i jueus, no és difícil de preveure un segrestament de la identitat cristiana en mans de vés a saber qui (p.ex. el Christian Council of Britain). Potser per això, el Vaticà guarda silenci davant la senyora Ciccone.

"No fa por a ningú", diu Messori. Però els arsenals dels països cristians, utilitzats com a simitarres, posarien fi en qüestió de segons a la mitja lluna islàmica i a l'estrella de David plegades. Que el Cel els conservi la tolerància.

Judeomania de tipus I i de tipus II: dues malalties aparentment contraposades

Josep Maria Fonalleras feia un lúcid article en El Periódico del passat divendres sobre el conflicte entre Israel i Hezbol·là. Lúcid ni que fos únicament per la primera frase: "En aquesta guerra que encara no té nom s'hi percep la necessitat d'estar a favor o en contra d'un dels combatents". En dir aquesta frase ja m'imagino la fila d'uns (Maleït Fonalleras, no condemna les massacres d'Israel, porc sionista!) i la d'altres (Maleït Fonalleras, considera Hezbol·là combatents, porc antisemita!). Fonalleras ja sabia el risc que corria davant d'aquests darrers ("Si es defensa el dret dels palestins a tenir el seu espai, un ha de ser molt estricte en les seves paraules perquè no el percebin com a antisemita"). No és qüestió aquí pensar sobre la posició que israelians i libanesos, àrabs i jueus, tenen davant de l'actual conflicte (o guerra, si voleu). És ben normal que aquests pobles no siguin indiferents. Tampoc no volem reflexionar sobre la magnificació de tots els fets que tenen lloc a Llevant. És ben normal que, davant de la importància estratègica de la regió, la indiferència sigui un luxe que no es puguin permetre els dirigents europeus i nord-americans. Allò que no és normal és la projecció que se'n fa de tot allò on hi tingui a veure Israel. O Palestina, per bé que Palestina en aquest sentit no és més que una definició negativa d'Israel. Aquesta projecció determina que bona part dels esdeveniments mundials s'analitzin des d'una perspectiva judeo-cèntrica. Res a objectar al judeo-centrisme dels jueus, però sí al judeo-centrisme dels gentils (una altra definició judeo-cèntrica). I per judeo-centrisme no entenem únicament la israelofília cega, sinó també la judeofòbia cega. Els primers consideren que Israel és per damunt de totes les coses, i els segons consideren que hi ha una conspiració mundial per fer que Israel sigui per damunt de totes les coses. Els uns converteixen els israelians en uns herois que protegeixen la civilització judeo-cristiana (!). Els altres els converteixen en uns supervillans i, per això, mateix en unes criatures superhumanes (!).

Les bases del judeo-centrisme

Les bases del judeo-centrisme no s'han de cercar en la identificació que es produeix en la nació hebrea entre nacionalitat o religió, o la capacitat de restar fidel a la comunitat jueva i alhora implicar-se en el país d'acollida (sigui la Pèrsia de Cir, la Catalunya de Jaume I o els Estats Units dels nostres dies). Aquestes coses no són pas patrimoni del poble jueu.
Les bases del judeo-centrisme radiquen en el tractament específic que l'Imperi Romà, primer, i la Cristiandat romano-germànica després, han anat dispensant al poble jueu. La marginació impel·lia a les comunitats jueves a cercar la solidaritat interna per sobreviure. I la supervivència únicament es podia assolir des dels marges de la societat feudal, des de determinades artesanies, des de determinades professions liberals i des d'uns papers financers. Si les comunitats jueves, com a conseqüència d'això, s'empobrien, rebien l'odi destinat a tot marginat. I si reeixien, llavors eren odiades per triomfar damunt la majoria.
Amb l'adveniment de la societat burgesa, les bases materials per l'excepcionalisme jueu desapareixen progressivament. Els nostàlgics de l'antic règim cercaran en una renovació de la judeofòbia una eina d'atac contra la "modernitat". Aquest atac reaccionari farà que els elements més lúcids de les comunitats jueves premin en un sentit inequívoc: llibertats burgeses i continuació de la revolució en els àmbits moral i social. Els nostàlgics hi responen amb un sil·logisme pervers (i certament judeo-cèntric): com que alguns dels pensadors radicals, socialistes, freudians, etc., són jueus, el pensament radical, socialista, freudià, etc., és inequívocament jueu.
Aquesta explicació, és clar, és purament esquemàtica. El pitjor és que és una explicació poc atractiva. No hi apareixen conspiracions ni sectes ocultes al llarg de segles sencers. I, malgrat tot, les conspiracions i les sectes hi són: en la ment i en la propaganda dels reaccionaris, en el "Protocol dels Savis de Sió" que es treu de la màniga l'Okhrana (policia política tsarista). Tant se val si els reaccionaris creuen o no creuen en aquestes conspiracions. Quan una falsedat es repeteix mil vegades, acaba siguent veritat. D'altra banda, la idea d'una conspiració és, per definició, infalsejable. Si hom prova de refutar-la, el conspiracionista té prou a dir: "mite'l, un altre conxavat que ens vol fer passar bou per bèstia grossa".

Judeo-mania de tipus I

De tant recòrrer a la conspiració jueva, hom acaba per creure que els jueus són una espècie de superhomes capaços, tot i el seu escàs nombre i pretesa inferioritat semítica, de destruir la civilització cristiana. En la versió cultural, l'esforç de combatre la influència jueva porta el reaccionari, paradoxalment, a desfer-se del cristianisme (una branca pre-talmúdica del judaïsme, com el definiria un judeo-cèntric). O bé, a suposar que els jueus actuals no tenen res a veure amb els jueus del temps de Crist o de l'Antic Testament, i que són uns suplantadors fills de Caïm i de la serp o uns rèptils alienígenes (David Icke). En la versió racial, els jueus són presentats com l'única influència corruptora de la sang pura de les poblacions nòrdiques.
Aquestes versions tenen ja ben pocs partidaris. El règim sud-africà de l'apartheid, que en matèria racial hi devia entendre, reconeixia els jueus com a blancs. El judeòmans de tipus I, doncs, consideren els jueus: a) uns blancs que han avantposat la religió i la creença que són al poble escollit a la solidaritat racial; b) un poble producte del mestissatge que s'aglutina al voltant d'un projecte de dominació mundial.
Certament hi ha formes de judeo-mania de tipus I més mitigades. Uns consideren que no hi ha res a objectar al poble jueu, i que el problema és el sionisme. Ara bé, aquest sionisme s'entén de dues formes. Hi hauria un sionisme de "construcció" (construcció de l'estat d'Israel a expenses del poble palestí i del contribuent nord-americà) i un sionisme de "destrucció" (que, a través, del liberalisme, atacaria els valors bioètics i familiars del cristianisme). Fins i tot hi ha defensors de l'Estat d'Israel que no vacil·len a utilitzar arguments judeòfobs contra els "liberals" judeo-americans. D'altres reprenen el fil argument dels Protocols, i consideren que el sionisme de "destrucció" és l'expressió "exterior" del sionisme de "construcció".

La judeo-mania de tipus I comporta una sèrie de complicacions en la percepció. N'hi ha prou amb un exemple. El judeòman de tipus I no s'empassa l'argument "esquerranós" segons el qual Israel ha esdevingut, especialment a partir dels anys 1970, un estat titella que fa funcions de vicari a l'imperialisme euro-americà. La seva hipòtesi considera els governs occidentals en ple i, especialment, el govern nord-americà, mers agents del sionisme: uns governs sionistes d'ocupació (ZOG). Tot, des de les emissions de CO2 fins a la immigració, s'interpreta com a punts tàctics del programa del sionisme de "destrucció".

Judeo-mania de tipus II


No són pocs els qui, de joves, patien la judeo-mania de tipus I i ara han desenvolupat la forma políticament correcta. La judeo-mania de tipus II manifesta un judeo-centrisme encara més exacerbat. Perquè si en la judeo-mania de tipus I el poble jueu era un "forat negre", en la de tipus II esdevé un "forat blanc".
Hi ha molta gent que, en el darrer mig segle, ha vist en Israel un model de regeneració nacional. Però que, per exemple, un català aspiri a crear un estat nacionalment català sota la inspiració d'Israel, no és pas judeo-centrisme. En aquest cas, el català utilitza Israel com a mitjà per un objectiu catalano-cèntric.
El judeòman de tipus II admira Israel, però no gosaria aplicar el sionisme per a la seva pròpia nació. Així, el judeòman de tipus II defensa el caràcter jueu d'Israel, però no dubta ni un moment a sotmetre el destins de la seva nació als imperatius del cosmopolitisme. El judeòman de tipus I té una explicació per això: la Casa d'Israel ha creat el cosmopolitisme contra els altres, no per aplicar-se'l a ella mateixa i, en tot cas, el judeòman de tipus II és un simple agent sionista que fa temps renegà de la pròpia nació.
L'explicació de l'aparent contradicció del judeòman de tipus II no cal buscar-la en xarxes d'espionatge o en les nòmines de les oligarquies periodístiques mundials. El judeòman de tipus II, per regla general, utilitza Israel per poder acusar d'antisemitisme als seus contrincants polítics. En el seu programa de "contra-reforma laboral", allò que importa són les ofensives que realitzi ell contra la seva classe treballadora. Si el govern israelià és massa tou en les mesures "cosmopolititzadores" és, pensa el judeòman de tipus II, el seu problema.
Hi ha judeòmans de tipus II, és clar, que no són gens hipòcrites, que s'ho creuen. Fan equilibris amb el seu tradicionalisme o, si s'escau, amb el seu liberalisme. Els tradicionalistes ens parlen de la tradició judeo-cristiana i fins i tot impulsen iniciatives (com el messianisme israelià) per convertir a la Fe de Crist a la Tribu de Judà. Els liberalistes ens convencen que allò que podem percebre com a tradicionalisme jueu a Israel és el resultat d'una expansió momentània, produïda gràcies a la llibertat recobrada després de segles i segles de persecucions.

El judeo-centrisme d'uns i d'altres, el de tipus I i el de tipus II, fa que "antisemites" i "filosemites" es defineixen justament per això, per la seva actitud davant d'Israel. Uns es proclamen orgullosament "gentils" i consideren el "supremacisme jueu" el perill més enorme de tots els temps (és clar, perquè consideren que l'atur, les drogues, la inseguretat ciutadana, tot al capdavall, respon a un pla jueu). Els altres, assumida la condició de Goyim, aspiren únicament a ser proclamats "justos entre els gentils". En qüestió d'un segle la superioritat ària del reaccionarisme europeu s'ha convertit en un zombisme patètic. Patètic, sí, però encomanadís!!!

Cançó lògica

Poden dormir per les nits, alguns comentaristes polítics i "líders" d'opinió? Suposo que sí. Potser algú fa com la cançó de Supertramp

Quan era jove
semblava que la vida era tan meravellosa
Un
miracle, o que n’era de bonica, màgica
I tots els ocells als
arbres
Bé, cantaven tan feliçment
O
joiosament, o joganerament, fitant-me

Però llavors m’enviaren
lluny
a ensenyar-me com ésser assenyat,
lògic, o,
responsable, pràctic
I em mostraren un món
on podia ésser tan dependent,
o, clínic, o
intel·lectual, cínic

Hi ha temps quan tot
el món dorm
que les qüestions van molt endins
per
un home tan simple
Si us plau, per favor, digueu-me
què he après
Sé que sona absurd
però,
si us plau digueu-me qui sóc

Ara mirem què díeu
O, us diuen radical,
fanàtic, criminal
O, perquè no vens amb nosaltres
ens agradaria veure que ets
acceptable,
respectable, o, presentable, comestible

A la nit
quan tot el món dorm
les qüestions van tan
endins
per un home tan simple
A la nit quan tot
el món dorm
que les qüestions van molt endins
per
un home tan simple
Si us plau, per favor, digueu-me
què he après
Sé que sona absurd
però,
si us plau digueu-me qui sóc, qui sóc, qui sóc, qui sóc