Ara fa trenta anys que Ventura Pons (*Barcelona, 1945) fa films cinematogràfics. I, des del 1996, el seu ritme s'ha mantingut ininterrompudament amb una freqüència anual. Sí això és possible és en gran mesura gràcies a Els Films de la Rambla, productora creada el 1985 pel realitzador, i que ens anuncia que té la intenció de produir treballs d'altres creadors.
Si l'any passat tocava l'adaptació d'una novel·la de Ferran Torrent, de ritme trepidant, ara toca, amb Barcelona [un mapa], que porta al cinema l'obra teatral Barcelona, mapa d'ombres, de Lluïsa Cunillé (*Badalona, 1961), estrenada el 2004 a la Sala Becket de Barcelona. Cunillé crea, en paraules de Pons, "un món poderós, una història plena de cavitats, unes personatges tremendament construïts".
El món poderós en qüestió és un pis de lloguer de l'Eixample de Barcelona. La Rosa (Núria Espert, *l'Hospitalet, 1935) hi ha nascut i crescut al pis, filla d'un industrial arruïnat i que ara ha de viure de la pensió del marit, en Ramon, (Josep Maria Pou, *Mollet del Vallès, 1944), treballador jubilat del Liceu. Amb la filla morta de fa molts anys, la seva única família és el germà petit d'ella, en Santi, metge especialitzat en trastorns neuroalimentaris (Jordi Bosch, *Mataró, 1956). Santi ja fa temps que no viu al pis, i per tirar endavant la Rosa i en Ramon tenen llogades tres habitacions, a la Lola, professora particular de francès (Rosa Maria Sardà, *Barcelona, 1941), en David, porter del C. E. Júpiter i guàrdia de seguretat (Pablo Derqui) i la Violeta, cuinera d'un bar de menús (María Botto, *Buenos Aires, 1974). Més empès per la dona que per ell mateix, el matrimoni demana a cadascun dels rellogats que se'n vagin, perquè en Ramon, amb un càncer terminal, vol morir-se a casa amb una certa intimitat. Menys important que les suposades inconvencionalitats laborals, familiars o sexuals dels personatges, per Ventura Pons es tracta del retrat "d'un món terminal d'una societat que s'acaba, que menteix i es descomposa". La malaltia, la vellesa, la soledat, el desamor, la precarietat o l'avorriment són, ho volguem o no, etapes gairebé inevitables quan no estats permanents.
L'acció, per dir-ho així, té lloc en un d'aquells pisos de sostres alts i que de tan grans es fan ombrívols i buits. Excel·lent en l'ambientació és el treball de la Bel·lo Torras, que l'any vinent complirà els trenta anys de carrera professional. Hi acompanya la fotografia de Mario Montero. Pere Abadal signa el muntatge, que combina les diferents escenes de la peça original de Cunillé, amb flaixos del passat i de la vida de carrer dels personatges. Carles Cases (*Sallent, 1958) torna una altra vegada a donar una classe magistral de com musicar un film
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada