És l'esdeveniment astronòmic més interessant des de fa un temps. Un cometa relativament discret com és Holmes ha augmentat enormement la seva magnitud aparent en qüestió d'hores. A banda, ha passat d'ésser un punt a adquirir un aspecte nebulós. Aquest aspecte nebulós es deu a la cabellera o coma.
Per veure'l cal mirar, al vespre, en direcció al NE i, més cap al zenit a mesura que passin les hores. L'estel de referència és Capel·la (l'estel més lluminós d'aquesta zona del cel). A sota de Capel·la hi ha un estel més feble, Menkalinan. Doncs bé, just prenent la línia entre Menkalinan i Capel·la i allargant-la tres vegades hom cau en la constel·lació de Perseu. I allà, en mig d'estels de segona i tercera magnitud, hi ha el cometa Holmes, que es distingeix ja a ull nu per no ésser un punt sinó una taca. El veureu formant un triangle amb Mirfak i Delta Persei. Amb uns prismàtics hom ja pot veure la textura del cometa, la qual canvia un xic de dia en dia. També canvia de posició, però en tot cas, sempre s'està a la constel·lació de Perseu.
No és gaire espectacular, és cert. Però d'això en té la culpa l'augment de la contaminació lumínica que, en major o menor grau, afecta per tot arreu. Els grans cometes de la dècada dels 1990, el Hyakutake o el Hale-Bopp, avui dia, no els veuríem amb la nitidesa de llavors.
El cometa 17P/Holmes fou descobert el 1892, a la constel·lació de l'Andromeda, quan patí un esclat lluminós similar al dels nostres dies, que el va dur a una magnitud prou alta com per ésser visible pel telescopi d'Edwin Holmes (1842-1919). Fou el 17è cometa del que es va poder calcular el període (uns 7 anys). I fou observat de nou el 1899 i el 1906. Però el 1913 ja ningú no el va veure, i va caldre esperar a la tecnologia més moderna per poder-lo observar el 1964 i en els apropaments posteriors. Val a dir que aquests apropaments no duen el cometa gaire a prop del Sol. La seva òrbita sempre queda entre les òrbites de Mart i Júpiter.
L'actual esclat va començar la nit del 23 al 24 d'octubre. En qüestió d'hores va passar d'una magnitud 17 (exclusiva de telescopis professionals de grans instal·lacions) a una magnitud de 2,8 (visible a ull nu, si la meteorologia acompanya i la contaminació lumínica no és massa exagerada). Roman Naves, de Barcelona, fou el primer en detectar l'esclat, quan el cometa ja havia arribat a una magnitud de 7,3. El 25 d'octubre ja era el tercer "estel" més brillant de Perseu. Des del 26 d'octubre ja era clara la seva fesomia cometària. El 29 d'octubre hom podia observar de forma més matisada aquesta cabellera, de moment sense cua.
I, aquesta nit, 30 d'octubre? I després? L'evolució del cometa és difícilment previsible. La cua del cometa, en quedar en una orientació transversal, no serà visible en tota la seva extensió. Uns altres consideren que la cabellera anirà en creixement fins a convertir-se en una bola difusa de la grandària aparent d'una lluna plena (i una grandària absoluta de més d'1 milió de quilòmetres). En les properes nits la lluna (cada vegada més minvant) farà menys nosa a les observacions. Però en qüestió de dies o de setmanes, la magnitud del cometa decaurà i ja tan sols se'l podrà seguir amb prismàtics o telescopis. Esperem que l'oportunitat que ens brinda Holmes sigui aprofitada pels cometògrafs per entendre les dinàmiques d'erupció i aprofundir en els diferents tipus cometaris que poblen el nostre sistema solar.
Per més informació: 17P/Holmes a la Wikipedia, a la cometografia de Kronk, a Imatge Astronòmica del Dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada