El frustrat atemptat del 19-G: la nostra responsabilitat

Cal fer ús d'una cautela esmolada en analitzar els fets al voltant de l'hipotèticament frustrat atac del 19 de gener al metro de Barcelona. Cal tindre present que els imputats no han admès els fets i que les informacions policials filtrades a la premsa s'han de manegar amb prou senderi com per no caure en l'histerisme. Fos com fos, i si assumim que l'atac era en curs de preparació (amb independència de qui fossin els autors d'aquests preparatius) fóra amagar el cap sota l'ala passar-hi de puntetes.

De primer, és important assenyalar que l'objectiu era el metro de Barcelona un dissabte. És el moment de la setmana on hi ha una proporció més gran de turistes, tant de turistes interns barcelonins (de nacionalitats diverses) com de turistes exteriors (d'altres parts de dins i fora de Catalunya). La densitat d'ocupació del metro, en general, és inferior als dies d'entre setmana, però déu n'hi do com van de plens els vagons en les estacions centrals (al voltant de l'eix Diagonal-Liceu, Universitat-Urquinaona). L'objectiu hauria estat provocar la mort de desenes o centenars de persones. La premsa mundial se n'hauria fet ressò com d'un atemptat en "una ciutat turística del sud d'Europa", i haurien desfilat les llistes de víctimes de cada nacionalitat.

De segon, cal pensar en el mòbil dels autors. Barcelona no representa cap estat en concret, no és ni Nova York, ni Madrid ni Londres. Però en la mentalitat dels autors Barcelona representa moltes altres coses: una ciutat europea (de majoria blanca i no-islàmica), una ciutat turística, una ciutat de moral 'relaxada', etc. Els autors, enverinats d'un nihilisme de base religiosa (qualificat diversament de fonamentalista, islamista, jihadista, kajirista, salafista), trobarien justificat l'atemptat (al capdavall, si hi moria algun just també aniria al cel en companyia dels sis atacants) per la 'corrupció moral' i el 'racisme xenòfob' dels europeus. I, si els apòlegs 'cristians' del terrorisme islàmic justificaren, per exemple, l'11-M, com un atemptat contra el govern d'Aznar per haver participat en la invasió d'Irac, què podran aduir ara? Catalunya, i Barcelona en particular, va reaccionar davant l'11-M votant massivament al PSOE, el qual havia promès (i ha complert) la retirada d'Irac. I tot així preparaven, gairebé quatre anys després, un càstig contra elles? O es tractaria d'una 'justificable' revenja per la conquesta de la ciutat el 4 d'abril del 801 per part de les tropes franques? O una forma de 'commemorar' el 800 aniversari de Jaume I? O una forma de protesta contra "l'apartheid" escolar que la Generalitat de Catalunya vol institucionalitzar? Els apòlegs 'cristians' i 'no-cristians' del terrorisme islàmic sempre li trobaran excuses i justificacions: es deixarien matar per fer-se perdonar el seu color de pell o l'amplada del seu nas.

Però és del tot inútil centrar la discussió en com de "dolents" són els terroristes islàmics. Els terroristes islàmics, al capdavall, són un producte d'un fracàs col·lectiu. Si no s'avança cap a una revolució social d'abast mundial, les forces de la reacció i la barbàrie s'imposen per tot arreu. L'enfrontament entre "civilitzacions" engendra odis (justificats per raons religioses i/o racials), però el pitjor de tot és que genera falses solidaritats (i ara molts catalans criden a l'OTAN i a les forces d'ocupació, espanyoles o franceses, perquè ens "protegeixin"). Amb odi o sense odi, el que és clar és que el poble català no pot quedar-se de braços creuats davant l'amenaça del terrorisme islàmic d'arrel indostànica: cal lluitar-hi, i lluitar-hi sense deixar-se intimidar per les extorsions ideològiques dels que de seguida claven com si fos la llufa el 28-D l'etiqueta de racista, islamòfob o xenòfob, termes completament buits en boca de l'obscurantisme islàmic.

Però, sí, la culpa també és nostra, però no en el sentit que propugnen els apòlegs del terrorisme islàmic (meres caricatures d'oposició, ofegades en l'auto-odi). És nostra, per què:

- tolerem i fomentem una visió del món justificadora de les religions. En els països amb un mínim de llibertat els indicadors religiosos o bé assenyalen un augment de la població no-religiosa (països nòrdics) o un esmicolament de les institucions religioses en una plèade de sectes (Estats Units). Però, tot i així, els nostres dirigents han atorgat una representativitat social desproporcionada a les organitzacions religioses. I, particularment, han mostrat una llagoteria indigna envers les organitzacions religioses musulmanes i els seus dirigents. La idea d'un excepcionalisme musulmà (presentar l'Islam com una religió especial o suprema) és promoguda irresponsablement des d'altes instàncies polítiques i acadèmiques de Catalunya.

- s'ha oblidat i menystingut la veritable solidaritat internacional. Així, per exemple, s'ha substituït aquesta solidaritat internacional per una actitud passiva o fins i tot apologètica dels corrents migratoris transcontinentals, passant per alt que aquests corrents reforcen l'empobriment i la dependència dels països de l'emigració. Els dirigents de l'islamisme polític aprofiten aquest empobriment i dependència per reforçar el poder de les elits econòmiques als països "musulmans" (apareixen, així, sempre, com els més grans sabotejadors de vagues). Recordem, a més, un obvietat: els preparatius del 19-G no haurien estat possibles sense el creixement exponencial previ del nombre de musulmans a Barcelona.

- permetem que les nacions europees (i la catalana, en particular) siguin representades per unes elits que, alhora que mantenen l'opressió a casa, malden sempre per augmentar l'explotació dels països de la perifèria. El suport, implícit i explícit, que reben dirigents com Bush o Blair fa que, des de fora de la societats europees, hom vegi "Occident" com un bloc compacte (de manera recíproca a la visió compacta d'"Islam").

Superar això no és fàcil. Alhora, hem de ser conscients que malgrat la importància puntual que una acció com la frustrada el 19-G pugui tindre en la vida d'una ciutat (una importància que en el cas de centenars o milers de persones hauria marcat vides senceres), l'arbre no ens pot impedir de veure el bosc. Però els tres problemes esmentats abans (promoció de l'irracionalisme, oblit de la solidaritat amb d'altres pobles, submissió a les pròpies elits nacionals) ens martellegen igualment en els atemptats quotidians del 20-G, del 21-G, etc. Perquè el terrorisme islàmic d'arrel "paquistanesa" (Pakistan, creació del British Empire, no ho oblidem) és un problema real, però no pas menys reals (per bé que menys focalitzats) que les tragèdies personals i col·lectives que produeixen l'explotació econòmica, els abusos governamentals, l'opressió nacional, el neo-fonamentalisme catòlic, entre molts d'altres.