dimarts, 18 de novembre de 2008

La Barcelona de l'aiguafang, del Marinetti i dels esclaus japonesos

Amb el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (RBA, Barcelona, març de 2006), Joan lluís Lluís presentava una guia de la literatura utòpica feta des del nostre país. Literatura utòpica en el sentit que l'acció se situa en un lloc imaginari o, per dir millor, en una history line diferent a la de l'autor i del lector. En línies generals, la literatura utòpica (eutòpica, de vegades, però distòpica les més) cerca una finalitat de denúncia/paròdia social. Hi ha coses que no es poden dir en un marc realista sense traspuar un moralisme intens: en el marc irrealista (o alterrealista les coses es poden fer més dissimulades. Altrament el missatge de l'Andrea Víctrix de Villalonga o de l'Últim evangeli de Bofill se'ns faria difícil de pair.

En tot cas, Joan-Lluís Lluís a Aiguafang (La Magrana, Barcelona, setembre de 2008) ens ofereix una novel·la utòpica atípica. L'entorn se'ns descriu amb la naturalitat que el veurien les persones pujades en ell. Som a Barcelona, ben entrat en el segle XXI. De fa anys la ciutat és víctima d'una corrosiva pluja d'aiguafang que ha obligat les "autoritats" a tapar amb lones negres els monuments històrics. Tres personatges solitaris creuen trajectòries. El primer és un repartidor d'Ikea de professió, assassí en sèrie de vocació (l'assassí del martell). El segon és un esclau japonès: un de tants refugiats de l'ensorrament de l'economia i de la societat japoneses i que ha acabat en mans d'un matrimoni de la plaça de Sant Just que, a més de fer-lo treballar en les tasques domèstiques el prostitueixen els caps de setmana. La tercera és una jove sense casa, que es refugia en el terrats de les finques mig abandonades, malalta de Marinetti, una síndrome onírica de curs progressiu.

La Barcelona de l'Aiguafang no és gaire diferent de la nostra. El seu cataflà és tan sols una mica més relaxat que el barceloní dels nostres dies. Barcelona segueix com una ciutat multicultural, feta de capes d'immigrants, on cada capa menysprea les més recents i observa amb reticència les més antigues. Per això són tan menyspreats els japonesos, els darrers en arribar. L'obsessió per la seguretat ha fet que la policia hagi estat complementada amb fortes dotacions de dogmen. No obstant, fins i tot en aquesta societat, ningú no deixaria de considerar els tres protagonistes com a elements marginals, d'una marginalitat invisible i gairebé normalitzada.


La Barcelona de l'Aiguafang no és ben bé un lloc imaginari. És una projecció de futur, que per moltes persones ja és present