dimecres, 19 de novembre de 2008

La cúpula de la mar salada

Diuen que en el domini de l'estètica, l'ètica hi ha d'entrar de puntetes. Una mica amb la mateixa prevenció que hom diu que en l'àmbit de l'ètica, la racionalitat ha de guardar un silenci respectuós. Potser sí que això sembla raonable si veiem els abusos que en nom de l'ètica s'han fet en l'estètica (la censura moral de l'art). En valorar l'obra d'art, és clar, sempre hi ha consideracions de contingut, d'allò que expressa. També n'hi ha consideracions tècniques, de l'esforç material i mental que ha suposat el treball artístic. Però, en definitiva, l'experiència estètica va més enllà. I això diuen uns quants dels qui han vist i gairebé tocat la "cúpula de l'aigua", la "mar d'estalactites" que Miquel Barceló ha fet en la Sala XX, la "Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions" del Palau de les Nacions de Ginebra.

Diuen que, quan el savi assenyala a la Lluna, el ximple li mira el dit. Mirem, doncs, el dit que assenyala el sostre de la cova de Barceló. O dits. Els dits "progres" lloen l'obra, celebren el geni de Barceló i l'esperit de l'Aliança de Civilitzacions. Els dits "conservis" blasmen l'art degenerat, el balafiament de recursos públics i les Nacions Unides com a "govern mundial". La veritat és que tot es congria per aquesta mena de judicis maniqueus: les Nacions Unides i l'Aliança de Civilitzacions ja formen part de l'imaginari de les guerres culturals entre progres i conservis. A més, hi ha la qüestió dels diners. Quan ha costat l'obra de Barcelona? Quan ha cobrat l'artista? Quan ha pagat Espanya per la inauguració de la sala?. Preguntes similars a aquelles altres que han deixat tants i tants lloros sense xocolata.

És clar que no tot és la lluita entre "progres" i "conservis". Al capdavall, el govern Zapatero ha utilitzat la renovació de la Sala XX com una eina de propaganda personal i nacional. Personal perquè Zapatero es creu l'inventor de l'Aliança de Civilitzacions (mer reflex genuflex del paradigma huntingtonià del "Clash of Civilizations"). I nacional, perquè el govern volia sentir el secretari general de les Nacions Unides agrair Espanya per la seva solidaritat amb la causa de la pau. En aquest sentit, Barceló servia de peó a l'Espanya de Zapatero, i la universalitat de l'obra artística es converteix en un exercici de patrioterisme embafador. Damunt l'esquena del nostre poble, negat i perseguit, l'Espanya de Zapatero fa una campanya d'imatge mundial sensacional.

D'altra banda, tota la mala fel que treu el Partit Popular i el seu entorn mediàtic, se centra en la figura de Barceló. Poc els hi falta per fer una retrospectiva de Barceló per a la pròxima exposició d'entartete Kunst. La mala bava no fóra tanta si Barceló fos un d'ells. Perquè quan Zapatero diu que Barceló és "un genio, un genio español", és perquè ni ells s'ho creuen, que ho han de dir amb tant d'èmfasi.

Una cosa, però, trobo a faltar en l'obra de Barceló. Hi ha estalactites, sí, però no estalagmites. N'hi hauria d'haver. Així quan els botxins aspirants al Premi Noble de la Pau entrin per reunir-se no ho tindran tan fàcil per asseure's en còmodes butaques. O, millor encara, fora butaques i que s'asseguin en les estalagmites.