diumenge, 2 de novembre de 2008

La demonització d'Esteban González Pons

Esteban González Pons ha estat en les darreres hores víctima de la seva pròpia medicina, amb un linxament mediàtic insòlit en el qual els mitjans de comunicació "progressistes" i "conservadors" de les Espanyes coincideixen fraternalment. I tot perquè González Pons ha criticat alguns comentaris de Sofia Oldenburg (àlies reina d'Espanya) fets a través d'un llibre de Pilar Urbano. González Pons trobava que una reina no pot fer unes declaracions que poden fer enrabiar "mig país". Concretament, Pons es referia a unes declaracions de la citada princesa greco-danesa sobre el fet dels "matrimonis gais" (que ella troba bé, però que no troba bé que utilitzin el mot "matrimoni").

González Pons, que coqueteja entre la dreta irracional i la civilitzada, va caure en l'ull de l'huracà del PP-PP. Fou desautoritzat. Fins al punt que González Pons va haver d'aclarir que allò que havia ho havia dit "a títol personal".

El paperam, en tot cas, l'han fet portant-veus del PSOE, més monàrquics que la reialesa, que han blasmat contra González Pons. Que tingui cura Pons, no sigui que l'enviïn a l'Audiència Nacional on farà companyia als redactors d'El Jueves i als patriotes gironins. Un tal Hernando del PSOE n'ha fet befa, tot dient que cada vegada que obri la boca haurà de dir si "parla en nom d'Esteban, de González, de Pons, de Rajoy o del PP".

Mentrestant, al PSOE-PSC, Joan Ferran ha fet unes àcides declaracions sobre les declaracions de la monarca. Ningú no l'ha desautoritzat, perquè en els vents que corren convé que el PSC-PSOE guanyi una imatge radicalota. Per conveniència i per moda.

Potser hi ha qui pensarà que no n'hi ha per tant, i què és això de defensar l'ex-conseller Pons. Però si n'hi ha. Perquè cal identificar els mecanismes mentals d'un espanyolisme insadollable que no dubta en mossegar els seus propis adeptes quan aquests s'aparten un milímetre de la línia ortodoxa. Roma no paga traïdors. I Madrid, tampoc.