dilluns, 3 de novembre del 2008

Un vot de rebel·lia: McCain/Palin

D'aquí a unes hores començaran els recomptes de les eleccions presidencials nord-americanes. És difícil preveure si el recompte serà smooth com el del 2004, o més enrevesat com el del 2000. Els tripijocs per deixar fora del cens a elements de l'obamisme sociològic és a l'ordre del dia de l'estratègia dels republicans.

Bàsicament, hi ha dos escenaris:
- ràpida (nit de dimarts, matinada en l'hora catalana) declaració d'Obama com a candidat victoriós.
- indecisió durant hores, dies o, fins i tot setmanes.

A hores d'ara gairebé tothom dóna per segura la victòria d'Obama. La candidatura de McCain/Palin és, sobretot, una candidatura de resistència. Fou el convenciment que tocava victòria demòcrata la que facilità la victòria de McCain mentre els seus rivals treien el peu de l'accelerador de les respectives campanyes. Però en les darreres setmanes, les enquestes apunten a una reducció de l'avantatge en vot popular d'Obama. Sarah Palin ha pronosticat que justament aquesta tendència farà que "arribin a la victòria en el moment just". Potser si per comptes d'unes hores, quedessin unes setmanes, no aniria del tot desencaminada.

Els darrers "endorsements" d'Obama han estat més patits que rebuts. La base popular forta d'Obama (en part heretada de Clinton) pot haver-se sentit una mica decebuda. Però per decebuda que se senti per les polítiques d'Obama aquesta base popular és fidelíssima al vot demòcrata. Tan fidel com ho era el "Solid South" en temps de les "Jim Crow laws". En canvi, per a la base popular de McCain, els "endorsements" patits per Obama el confirmen com el candidat dels "anti-patriotes". La base conservadora (religiosa o no) ho té ben fàcil per presentar Obama com el candidat de la "plutocràcia liberal", de la porno-indústria, de l'elitisme contra-cultural i de les burocràcies minority-oriented. Aquesta base ha anat superant la recansa que li produïa McCain (en part pel fenomen Palin) i no hi ha cap indici que assenyali una deserció electoral.

Entre les dues bases, hi ha els indecisos. Indecisos a nivell individual i indecisos a nivell d'estat (swing states) decidiran aparentment les eleccions. A diferència de l'escaigut en el 2000 i en el 2004, hi ha indicis d'una major permeabilitat territorial de les dues campanyes (particularment d'Obama en red states com Nevada). Però la impermeabilitat social continua. La polarització "cultural" dels Estats Units no ha davallat ni un gram, i l'arrenglerament és avui més sòlid que mai (i en aquest sentit, pel que fa a les minories més actives, eines com blogs, confidencials, e-pundits, Facebooks, Second Lifes i companyia, afua la tendència ja ben patent als llarg dels anys 1990). La polarització també implica que els sectors "extrems" siguin satel·litzades per les dues ribes mainstream del "liberalisme" i del "conservadurisme". Tot esdevé carn de "culture war": des de l'estudi genètic de les poblacions salvatges de l'ors bru fins als partits de hockey de dissabte i diumenge al matí.

Però la polarització no és simètrica. Cada bàndol té un punt més fort que l'altre. I en el punt de victimisme, els conservadors guanyen. Això fa que el vot conservador sigui un vot victimista. Una victòria hipotètica de McCain tindria moltes lectures. Una rebel·lió implícita de la majoria blanca? Una rebel·lió de les "middle classes" contra els sectors populars que menen una vida més precària? Una rebel·lió de "red-necks" culturals contra les elits secularitzades del món acadèmic i científic? Una rebel·lió de les "small towns" i dels suburbis residencials contra les metròpolis i els seus centres (bé dilapidats i/o víctimes d'una gentrification de "Bourbon Democrats")? Una rebel·lió de la "law-abiding people" contra els "petty criminals"? Una rebel·lió de la gent que hipòcritament ha d'acceptar i auto-imposar-se les normes morals i sexuals i els qui ni les accepten, ni se les imposen ni les imposen a d'altres? Una rebel·lió de la "church-going people" contra els "secular humanists"?