diumenge, 30 de novembre de 2008

Quaranta anys no són res ('Forasters', Ventura Pons, 2008)

Quaranta anys és, diuen les tradicions orientals, l'edat del seny. Segons aquestes mateixes tradicions, quaranta anys és el termini que exhaureix una generació i, per tant, propi per a malediccions duradores. En quaranta anys no tan sols tornem com són ara els nostres pares si no, a més, amb deu anys de mitjana al capdamunt. Això els passa als habitants de la finca que retrata Forasters, el darrer film de Ventura Pons (Els Films de la Rambla), que adapta l'obra teatral homònima de Sergi Belbel. L'obra de Belbel s'ha trobat no fa gaire al mig d'una "polèmica" a Rojals (Baix Segura), sobre el llenguatge desinhibidament "xenòfob", "homòfob", "misògin", etc., que gastava. El film de Ventura Pons potser rebaixa el to (lògic, d'altra banda, en l'adaptació cinematogràfic de qualsevol obra teatral), però no li resta pas duresa. I la duresa, al capdavall, és el resultat del sotrac (un càncer terminal) que castiga dues vegades, amb un interval de quaranta anys, mare i filla (Anna Lizaran/Aida Oset). Al costat tindran, la mare al seu marit (Joan Pera) i la filla al seu germà (Dafnis Balduz/Manel Barceló). La malaltia obliga a bandejar un avi de casa, en el primer cas al sogre de la malalta (Joan Borràs), i en el segon al seu propi pare. Per acabar-ho d'adobar, sorollosos veïns nou-arribats (els "forasters") pertorben la "pau" de la malalta: en el primer cas, una família andalusa, i en el segon cas un grup musical amazic. Però no tot han de ser línies paral·leles o malediccions cícliques. A la decadència final de la darrera generació de la família, Rosa (Georgina Latre) i Marc (Nao Albet), han de succeir les figures catàrtiques de Manuel (Roger Príncep/Santi Pons) i d'Alí (Daniel Dantas).

Etiquetes de comentaris: , ,