Paul Krugman recordava fa uns dies el concepte de ‘creixement empobridor’ que gasta Jagdish Bhagwati des de fa 50 anys per definir una estratègia de creixement de molts estats del Tercer Món que basada en una reducció del preu dels productes d’exportació (per fer-los més atractius en el mercat mundial) conduïa a una reducció global dels ingressos estatals malgrat un augment en la producció. Fet i fet, això entronca amb un fenomen més general: les innovacions tecnològiques que redueixen el temps de treball d’un producte fan que aquest producte sigui més barat de produir i més comercialitzable, amb el risc que l’augment de la producció que en resulta no sigui assumible pel mercat. Per Krugman aquests són exemples d’una expansió econòmica “damnificadora”.
Segons Krugman, hi hauria ara mateix dos processos “damnificadors”:
- la paradoxa de la gasiveria (thrift). En una economia on les taxes d’interès augmenten, una decisió individual assenyada és esforçar-s’hi per estalviar. Val a dir, però, que la tendència a l’estalvi pot tenir com a motor el simple fet que no hi ha alternativa d’inversió (o de consum) prou atractives, o que la inseguretat en el futur immediat creix d’una manera on no resulta prudent cap despesa més enllà de pura “supervivència”. Sigui com sigui, en unes condicions que conviden a l’estalvi individual (o al desig d’estalvi), aquest estalvi condueix a una reducció dels ingressos individuals (si més no, de la majoria d’individus) per la contracció que hi ha en el consum (consum de mercaderies i de serveis) i en la contractació de personal (consum de força de treball).
- la paradoxa del desendeutament (deleverage). En una situació com la present, amb un fort endeutament d’empreses i llars, la tendència individual és a cercar formes de desendeutar-se. Cercar-les no vol dir trobar-les, però en tot cas l’esforç per, si més no, minimitzar els nombres vermells en el full de balanços condueix a una reducció del preu mitjà dels efectius de tothom (o, si més no, de gairebé tothom).
- la paradoxa de la deflació (deflation). En una situació on costa d’aconseguir contractes, la tendència individual de “reventar” preus per atreure clients (o per atreure un patró) condueix a un moviment deflacionari. I aquesta deflació fa augmentar l’endeutament real i desencoratja les entitats financeres de prestar i les empreses d’invertir.
Les tres paradoxes, en tot cas, mostren com una decisió individual assenyada pot tenir una conseqüència desastrosa. Cada individu, però, pensa que serà el millor a estalviar, el millor a desendeutar-se i el millor a rebaixar el preu al punt imprescindible (i ni un cèntim més). I cada individu confia que els altres no ho faran també i que, amb desastre final o no, encara sortirà (relativament) ben parat.
Davant de les tres paradoxes, Krugman, com un renovat Cató, conclou amb la necessitat d’un estímul (fins i tot a risc d’augmentar encara més el deute públic) per impedir que la deflació s’instal·li en l’economia. Altrament, cada individu farà bé de ser gasiu i deflacionari i d'implorar als altres que no ho siguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada