divendres, 25 de novembre de 2011

La implantació d'una taxa turística

És curiós que la mateixa premsa que condemnava en els termes més durs l'ecotaxa del primer govern balear de progrés, celebri ara la proposta del darrer govern principatí de la tisora. Ja sabem que el Tea Party dels nostres rodals no és gaire consegüent. Tenim un exemple en les sucoses subvencions de la Barcelona Graduate School (la 'Fundació Mas Collell', per entendre'ns). O tenim un altre exemple, en com es gestionarà el patrimoni alienat de la Generalitat a través d'empreses (unes altres fundacions, com la de D.M. o la de M.R.J.). Alguns, de les pedres, sí que en saben fer pans...

diumenge, 20 de novembre de 2011

Què hem fet en aquestes eleccions?

Amb l'escrutini al 82%, podem oferir unes xifres aproximades d'allò que han fet els espluguins amb dret de vot:
- Un 70% ha anat a votar.
- Un 69% ha votat de forma vàlida.
- Un 68% ha votat a una candidatura.
- Un 30% s'ha abstingut.
- Un 23% ha votat al PSC-PSOE.
- Un 17% ha votat al PP.
- Un 14% ha votat CiU.
- Un 7% ha votat ICV-EUiA.
- Un 3% ha votat ERC-Rcat i bla, bla, bla.
- Un 2% ha votat bé en blanc o bé a "Escons en Blanc".
- Un 1% ha votat PxC.
- Un 1% ha votat en blanc.
- Un 1% ha votat Escons en blanc.
- Un 1% ha votat nul.
- Un 1% ha votat UPyD
- Un 0,5% ha votat PACMA (el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal).
- Un 0,5% ha votat Pirates.cat.
- Un 0,3% ha votat Anticapitalistes.
- Un 0,1% ha votat UCE (la Unificación Comunista de España).

Amb el 88% del vot escrutat a la part dels Països Catalans on se "celebraven" aquestes eleccions, podem fer la mateixa distribució i dir que:
- Un 70% ha anat a votar.
- Un 69% ha votat de manera vàlida.
- Un 68% ha votat una candidatura.
- Un 30% s'ha abstingut.
- Un 25% ha votat el PP.
- Un 19% ha votat PSOE.
- Un 10% ha votat CiU.
- Un 5% ha votat candidatures d'Esquerra Unida (en coalició o en solitari).
- Un 3% ha votat ICV-EUiA.
- Un 3% ha votat ERC.
- Un 2% ha votat UPyD.
- Un 2% ha votat les candidatures d'Esquerra Unida del País Valencià i de les Illes Balears.
- Un 2% ha votat bé en blanc bé a Escons en Blanc.
- Un 1% ha votat Compromís.
- Un 1% ha votat en blanc.
- Un 1% ha votat nul.
- Un 0,6% ha votat PxC.
- Un 0,6% ha votat Escons en Blanc.
- Un 0,4% ha votat PACMA.
- Un 0,3% ha votat la coalició encapçalada pel PSM (Partit Socialista de Mallorca).
- Un 0,2% ha votat les candidatures del Partit Pirata.
- Un 0,1% ha votat Anticapitalistes.
- Un 0,1% ha votat España 2000.
- Un 0,1% ha votat les candidatures del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya.
- Un 0,1% ha votat Unificación Comunista de España.
- Un 0,03% ha votat el Partit Humanista.
- Un 0,03% ha votat les candidatures dels "Republicanos" o del Partit Republicà d'Esquerra.
- Un 0,02% ha votat el Centre Democràtic Liberal.
- Un 0,01% ha votat la candidatura "Per un Món + Just".
- Un 0,01% ha votat el Partit Família i Vida.
- Un percentatge infinitessimal ha optat per votar el Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI).

Tres quartes parts de la població dels Països Catalans no han votat al Partit Popular. En canvi, tan sols un 56% de la població del conjunt de l'estat espanyol pot dir el mateix.

El 43% del cens electoral ha aconseguit, doncs, el 53% dels diputats al Congrés i el 64% dels escons en disputa per al Senat.

En un altre ordre de coses, 1 de cada 5 persones que tenien dret de vot a Euskal Herria han votat Amaiur.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Per molts anys, Llibertat.cat

En poques hores, ja podreu veure a llibertat.cat el nou disseny d'aquest portal, un dels més destacats de l'esquerra independentista dels Països Catalans. El nou disseny, amb canvi d'editora, s'implanta quan fa cinc anys que arrencava aquest projecte, hereu del llibertat.com dels anys del tombant de segle. Però si llibertat.com era més una xarxa social (com es diu ara), llibertat.cat és més aviat un portal informatiu. Avui, al Casal Independentista Jaume Compte es commemoraven precisament els cinc anys d'existència d'aquest mitjà de comunicació. L'acte ha començat amb un debat sobre la situació dels mitjans de comunicació als Països Catalans. Entre els ponents hi ha hagut la Laia Altarriba, en Roger Palà o en Vicent Partal. Hom ha parlat de les experiències de l'Accent, del Setmanari la Directa, de Vilaweb, o de meta-mitjans com Contrastant, Enfocant o Mèdia.cat. A banda de la qüestió nacional (particularment, de la qüestió de la unitat nacional dels Països Catalans), també hom ha reflexionat al voltant de les transformacions dels mitjans de comunicació.

En l'acte s'han lliurat els guardons Llibertat.cat. Agustí Barrera, Toni Cucarella, Jordi Navarro, Jordi Borràs o Harmonies de Lluita han rebut premis per les seves contribucions respectives al projecte de Llibertat.cat, en els apartats respectius de memòria històrica, articles d'opinió, blog, fotografia i imatge, o informació cultural.

Després d'un sopar, curosament preparat pels militants de l'MDT més implicats en llibertat.cat, ha estat el torn de Marcel Casellas, que ha fet girar la seva actuació al voltant de la història de la melodia i de la lletra de la Cançó dels Segadors.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Quan cal dir que NO: la rellevància de la crítica sistèmica

Richard Wolff, durant la Diada de Sant Martí, va publicar un escrit al voltant de la moviment "Ocupem Wall Street" (OWS). Els "ocupem", els moviments d'indignats i de iaio/quissoflautes, les assemblees de pobles i barris, les acampades, les plataformes pels drets socials i per l'habitatge, etc., que creixen en onada que acompanya el deteriorament constant de les condicions de vida de les classes populars, tenen com a originalitat, segons Wolff, el fet de representar una crítica sistèmica. És una crítica contra un sistema en el qual l'interès d'un 1% plana per damunt de les vides d'un 99%. Wolff els contrasta amb els moviments típics de les esquerres de les dues darreres dècades: uns "moviments socials" centrats en problemàtiques concretes (no a la guerra, llibertats civils, drets civils, pobresa, negociació col·lectiva) o en sectors concrets de la població (discriminats per raons d'etnicitat, gènere, orientació sexual, origen, etc.).

Potser és per això que, des de la intel·lectualitat d'esquerres hi ha hagut i hi ha una demanda de "concretar" les reivindicacions. Aquesta demanda de concreció, plasmada burdament de vegades en la idea de fer "una llista de reivindicacions" o d'altres en la idea de prioritzar unes lluites per damunt d'unes altres, és un xic sospitosa. El caràcter ample del moviment, que aspira a cobrir tots els aspectes de la vida, fins i tot aquells que ara són enretirats de l'espai públic, el fa difícil de sotmetre's a les capacitats i interessos de les burocràcies d'esquerres.

Per a Wolff, la qüestió organitzativa té el doble perill de caure en:
1) col·lectius purament horitzontals, mancats de coordinació i d'enfocament. Això pot conduir a una multiplicació massiva d'instàncies i de plataformes, amb el consegüent malbaratament d'energia i d'esforços, i l'extensió d'una sensació de desorientació i desmoralització.
2) una concentració de poder que pot dissipar i desarticular la iniciativa i l'entusiasme generals.

Wolff considera que als Estats Units la situació pot ser millor que a Europa. Als Estats Units la "vella esquerra" (que, en el seu temps, fou la "nova esquerra") es troba francament en crisi. En canvi, a Europa, segons Wolff, els "indignats" cauen ràpidament en desunió i tensió amb les organitzacions existents de l'esquerra. I, a l'inrevés, caldria afegir. Per Wolff, el que caldria és evitar un conflicte que "afebleix i divideix l'esquerra, precisament quan el que caldria més és el contrari". Però quina unió és la que convé? Tan sols a través des de les accions conjuntes des de la base hom pot impedir la cooptació de les energies per part de les velles burocràcies, i també alhora impedir que els aspirants "alternatius" a substituir les velles burocràcies (per fer-ne unes de noves, no tingueu pas dubte) puguin sortir-se amb els seus interessos particulars.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Quan Mallorca era el seu jardí: el cas Urdangarín

Mai des dels escàndols que vinculaven els tripijocs de Colón de Carvajal amb els del sucesor a título de rey, no s'havia vist la Família Reial espanyola tan esquitxada com ara amb el "cas Aizoon". Aizoon era l'empresa de marquèting esportiu que servia de tapadora a Iñaki Urdangarín (gendríssim reial) i al seu entorn immediat. Una altra tapadora era l'Institut Nóos, dedicat també als esdeveniments esportius, i que fou constituïda en el 2003 pels denominats "ducs de Palma". A mitjan de la dècada dels 2000, durant el govern Matas que s'intercala entre els dos governs balears de progrés, l'Institut Nóos va signar un conveni amb el Govern Balear per organitzar un congrés esportiu. La justificació de la subvenció ulterior es va fer com se solen fer les justificacions de les subvencions, amb aquella alegria. Les quantitats, però, són força notables. La justificació no ha resistit la més mínima revisió, malgrat els esforços fets a posteriori pel propi Institut Nóos. El cas és obert, naturalment, i hi ha allò de la pressumpció d'innocència, i bla, bla, bla. Però escàndols com aquest, o com els que han esquitxat els governs autonòmics de Balears i del País Valencià, o la pròpia diputació de Barcelona (amb el cas de les 'motxilles') cauen molt malament en una població que només rep des de les altes instàncies carretades de moralina infecta.

divendres, 11 de novembre de 2011

Caiguda de les demandes de vot per correu a les eleccions del 20 de novembre

Mentre els canvis de govern a Grècia i a Itàlia il·luminen amb claredat allò que deia Marx dels "comitès executius de la burgesia", a l'estat espanyol hi ha convocades unes eleccions sense gaires arguments. Els uns ens diuen que els hem de votar perquè, per a Catalunya, no és el mateix Rajoy que Rubalcaba. Com arguïa profundament un simpatitzant d'aquests un, és un error equiparar Rajoy i Rubalcaba, perquè són "dues persones". Dues persones, i no una de sola, encara que això potser requeriria més d'un Concili de Calcedònia per acabar-ho d'aclarir. Uns altres ens parlen de la "força de Catalunya". Pobra Catalunya, tant rebregar-li el nom, i nyerros i cadells tan sols són d'acord en negar-li allò que més li convé: la unitat i la independència.

També veiem com uns altres demanen el vot diem que el més important és l'ocupació (el empleo, vaja). I és que a hores d'ara els treballadors en atur ja comencen a veure literalment el dimoni per tot arreu, perquè únicament una maledicció bíblica (estructural) pot explicar la situació d'atzucac en la que han entrat vides que fa 2 o 3 anys semblaven ben encaminades.

Finalment, hi ha qui equiparar no participar en aquests comicis amb callar. Callar? No serà callar, més aviat, participar en aquest tripijoc? Cada vot a les urnes servirà per dir que la "democràcia" té el suport d'un 60%, d'un 70% o d'un 80% de la població, i que un 60%, un 70% o un 80% dels ciutadans "calla i atorga" a l'imperialisme financer globalitzat.

D'altra banda, a Jesús, quan li presentaren el denari amb el cap de Tiberi Cèsar, va dir allò de "al Cèsar lo que és el Cèsar [el denari] i a Déu lo que és de Déu"...

diumenge, 6 de novembre de 2011

Quinze (i més) opcions per al 20 de novembre

28-O: Hoy no me puedo levantar”. Aquesta pintada històrica, del 1982, al carrer Marcel·lí Esquius, cantonada amb el carrer Molí, en la zona més canvidaletenca del barri de Pubilla Cases, va durar uns quants anys. La cançó de Mecano es convertia en una crida a no aixecar-se aquell diumenge d’octubre que donà pas al període històric del “felipismo”. La pintada no fou gaire efectiva, que diguem. En les eleccions espanyoles del 1982, l’abstenció es reduí a 5.377.666 efectius, en contrast amb els 8.577.298 abstencionistes del 1979. És cert, però, que la xifra del 1982 suposava un valor no tant migrat com les del 1977, amb menys de 5 milions d’abstencionistes. Des de llavors l’abstenció sempre ha superat els 7 milions d’efectius. Els resultats més dolents després del 1982 per a l’abstenció es registren en les disputades eleccions del 1993 (7.311.695 abstencionistes) i 1996 (7.359.775). Per contra, l’any 2000 l’abstenció superà la barrera dels 10 milions. Què passarà en aquestes eleccions? En el 2004, malgrat la forta crida a la participació arran dels fets de l’11-M, l’abstenció retingué 8.416.395 persones en les seves files. En el 2008, ja sense aquesta pressió, la xifra s’enfilà a 9.172.737. Saber si en el 2011, la xifra puja per damunt dels 10 milions o no, serà un bon símptoma del grau d’adhesió que el sistema encara té en el conjunt de l’estat espanyol.

Més interessant, però, seria veure la cosa des de la perspectiva de les terres catalanes i de les comarques amb major vitalitat nacional. Quants punts més (o menys) d’abstenció hi haurà respecte les terres de l’Espanya estricta?

Deixant de banda tot això, és costum inveterat en aquest blog de fer una repassada a les diferents opcions de vot de les quals gaudirem els ciutadans amb dret de vot a aquestes eleccions en la circumscripció provincial de Barcelona:
- Abstenció: Es defineix com no personar-se en l’urna corresponent i lliurar carnet juntament amb sobre als responsables de la mesa. L’abstenció passiva és ben senzilla de fer. L’abstenció activa passa per donar suport a les campanyes actives de crida a l’abstenció, com la que du a terme la CUP. La participació democràtica a través de les assemblees de poble i de barri, com les que tenen lloc a la Plaça de Catalunya del barri de la Plana, o a la Plaça de la Bòbila de Can Vidalet-Pubilla Cases són un clar exemple que hi ha vida més enllà de les eleccions.
- Vot nul: Des dels rengles independentistes s’ofereix una alternativa a l’abstenció, la d’anar a votar, bo i introduint en el sobre una estelada. Els “Joves per la Independència” recomanen indistintantment això o l’abstenció. Existeixen, naturalment, altres propostes de vot nul: votar amb el cv (degudament actualitzat i anonimitzat), votar amb el símbol de “no a les retallades” o el vot amb paperetes degudament corregides. Aquesta darrera opció, però, no sé si és recomanable. La tendència històrica de caiguda del vot nul es deu al fet que allò que, en el 1977 o en el 1979, s’hauria considerat vot nul, ara s’adjudicaria a un partit. El vot nul, per exemple, en 1982 fou de 419.236 efectius, en el 2008 havia baixat a 165.576. De fet, el vot nul superà al vot blanc en totes les eleccions anteriors al 1989. El “vot nul” suposa engreixar les xifres de “participació”, però sense engreixar el còmput limitador del 3% per a entrar en el Congrés
- Vot en blanc. El vot en blanc assolí una xifra història en les eleccions del 2004, amb 407.795 efectius. És un vot vàlid i que computa alhora d’establir el 3%. En aquest sentit, es considera un arma de doble tall. D’una banda, és un vot que dificulta l’entrada al Parlament d’opcions alternatives. De l’altra, és un vot que ajuda a bloquejar el pas de forma efectiva de formacions polítiques indesitjables. Si pesem les dues consideracions, és evident que domina la segona, i que el vot en blanc és també un vot antifeixista.
- Candidatura 10: Escons en Blanc (Eb). Com a alternativa a la primera consideració que indicàvem sobre el vot en blanc, hi hauria la possibilitat del vot a aquesta candidatura. A més, és un vot en blanc que pot deixar buit algun escó a Madrid.
- Candidatura 9: Anticapitalistes. Diversos grups formalment comunistes opten per presentar-se sota aquesta denominació.
- Candidatura 5: Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA). Una opció que, de ben segur, recollirà part del vot alternatiu que vol anar a candidatures expresses sense embrutar-se massa.
- Candidatura 3: Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa: l’Esquerra Plutal (ICV-EUiA). La llista encapçalada per Coscubiela pot semblar la més indica per als qui es conformen amb el “vot (marginalment) útil”.
- Candidatura 4: Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat). Una altra llista de “vot (marginalment) útil”. En aquest cas, però, un vot “útil” que serà interpretat com un refrendament a l’independentisme especulatiu.
- Candidatura 11: Unificación Comunista de España (U.C.E.). Si els “ocuppies” dels Estats Units parlen en nom del 99%, les candidatures de l’UCE, en el 20-N, busquen “l’opinió i els interessos de la gent, del 90% de la població”.
- Candidatura 8: Pirates de Catalunya (Pirata.Cat): Aquestos els hauria posat més amunt si no haguessin fet la badada d’ampliar la col·laboració per a aconseguir avals amb els hedillistes de Falange Auténtica.
- Candidatura 1: Convergència i Unió (CiU). Opció acceptable, si hom és favorable a la precarització més absoluta de les condicions de vida del poble català.
- Candidatura 2: Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Amb Carme Chacon, de cap de llista, ja em direu per quina raó aquesta candidatura l’havíem d’haver posat més amunt.
- Candidatura 7: Partit Popular/Partido Popular (P.P.). Una candidatura curiosa que promet allò (“treball estable”) que, segons ells, no hauria de ser considerat cosa a prometre per part del poder polític.
- Candidatura 6: Unión Progreso y Democracia (UPyD). Una de les opcions indesitjables que dèiem abans.
- Candidatura 12: Plataforma per Catalunya (PxC): Una raó per votar en blanc.

La llista feta anteriorment val per a les eleccions al Congrés. Però, és clar, també hi ha les eleccions al Senat. En aquest cas, també hi ha l’opció de l’abstenció, la del vot nul o la del vot en blanc. Com que si es fa vot exprés, es poden marcar tres creuetes, hi ha la possibilitat de fer vots parcials (votar 1 candidat o 2 candidats). Feta aquesta explicació, resumim els candidats:

- Moisès Broggi i Vallès (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). Membre de Reagrupament, el metge centenari voldria fer ús del fet que les llistes de color sèpia són obertes.
- Jaume Ventura Rovira (Escons en Blanc (Eb)).
- Montserrat Camprubí Boix (Escons en Blanc (Eb))
- Oriol Hernàndez Planas (Escons en Blanc (Eb))
- Jordi Guillot Miravet (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA). És el candidat d’ICV al Senat.
- Elena Allue Tejerina (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Joan Grimal Molins (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Concepción Dempere Llinàs (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Mireia Ingla i Mas (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). D’ERC.
- Lluïsa Llop Fernández (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). D’ERC
- Pilar Costa Chulio (Unificación Comunista de España (U.C.E.)).
- Jordi Martinez Rigol (Unificación Comunista de España (U.C.E.))
- Francesc Sergio Ibáñez Laffort (Unificación Comunista de España (U.C.E.))
- Rubén-Darío Castañé Carmona (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Noemí Romero Panadero (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Sergi Jordà Vera (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Mònica Almiñana Riqué (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA): Del PSC-PSOE.
- Carles Martí Jufresa (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA): Forma part del corrent de refugiats del PSC-PSOE després del 22-M.
- Montserrat Candini i Puig. (Convergència i Unió (CiU)). Candidata antipopulista.
- Jordi Torra i Vendrell (Convergència i Unió (CiU)). De CDC.
- Josep Vives i Portell (Convergència i Unió (CiU)). Del Bages.
- Manuel Reyes López (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)).
- Domingo Beltran Arnaldos (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)).
- Emma Salarich Matavacas (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)). La segona suplent de Salarich és l’espluguina Mercè Haro.
- María Brosed Flores (Unión Progreso y Democracia (UPyD)).
- August Armengol Rofes (Plataforma per Catalunya (PxC)).
- Marta Riera Camps (Plataforma per Catalunya (PxC)).
- David Parada Pérez (Plataforma per Catalunya (PxC)).

dissabte, 5 de novembre de 2011

No els agraden pas els referèndums

Fa 100 o 150 anys, les úniques repúbliques relativament dignes d'aquest nom es comptaven amb els dits de la mà, dos d'ells assignats a la Confederació Helvètica i a la Unió Nord-americana. En tots dos casos, repúbliques federals, governades a multinivell (òrgans locals, òrgans estatals o cantonals, òrgans federals o nacionals). Una i altra s'havien forjat en la lluita contra l'autoritarisme monàrquic, dels Habsburg (i dels Borbó i dels Bonaparte) l'una, del King George III l'altra. En tots dos casos hi havia una transformació ràpida i implacable des d'una economia agrària a una economia industrial amb un paper predominant de les finances, que duria els Estats Units d'Amèrica a suplantar el Regne Unit de la Gran Bretanya com a potència mundial.

Potser d'aquella època ha quedat en la cultura democràtica nord-americana i suïssa la rellevància dels referèndums populars per triar una mà de coses. La iniciativa ciutadana en la convocatòria d'aquests referèndums també és notable, cosa que contrasta amb la concepció dels referèndums que tenia, per exemple, Napoleó III o, més a prop en el temps, Francisco Franco. Els referèndums que es convoquen des del poder tenen gairebé sempre garantit l'èxit: el SÍ. De vegades, apareix un NO, però no sé si sap fins quin punt no era un NO desitjat pel propi govern que feia campanya per al SÍ.

Malgrat les manipulacions que tenen els referèndums, suposen un exemple de "democràcia directa". A diferència de les eleccions de representants, on es voten persones, partits o coalicions, en els referèndums hom ha de respondre una qüestió. Fins a cert punt, els representants polítics, els partits i les coalicions poden orientar el vot dels seus seguidors, o àdhuc condicionar-lo. Però, amb tot, cal respondre personalment una pregunta. Que, després, la cosa sigui vinculant o no, ja són figues d'un altre paner.

El cas és que la premsa democràtica europea ha reaccionat de molt males maneres a la proposta d'un referèndum a Grècia sobre l'operació de "rescat" als creditors del deute grec. Els arguments esgrimits s'assemblen perfectament als esgrimits contra la concessió del sufragi universal (inclòs, especialment, el sufragi universal femení) o als esgrimits per retallar atribucions als parlaments d'elecció més o menys popular en pro d'òrgans com la Reserva Federal o el Banc Central Europeu. Poques vegades des dels editorials del poder i, el que és encara més significatiu, des de les trones del poder formal, s'havien sentit arguments pre-autoritaris tan descarnats. La retòrica democratiquera que havia fonamentat el "nou ordre mundial" post-1989 s'està desfent tan bon punt pensen que no poden guanyar ni totes les eleccions ni tots els referèndums.

dimarts, 1 de novembre de 2011

La salut com a bé privat o potser és que hauran de tornar epidèmies de tifus a Europa

Amnistia Internacional responia ahir amb una lletra adreçada al conseller de Salut de la Generalitat del Nord, Boi Ruiz, a unes suposades declaracions que havia fet el dit conseller a l'agència espanyola de notícies EFE (F de Franco). I diem suposades perquè costa de pair que un membre d'un govern democràtic es despengi amb declaracions à la Sarrazin, que sonen més a paròdia de l'ultraconservadorisme més curt de mires que no pas a unes declaracions serioses.

Tres eren les tesis d'aquestes suposades declaracions:
- "la salut és un bé privat que depèn de cada ciutadà i no de l'Estat"
- "la salut depèn d'un mateix"
- "la salut depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits"

Sembla que sentim la Margaret Thatcher quan deia allò que "la societat no existeix". Epistemològicament, Thatcher, química de formació i professió, hauria d'haver dut la sentència a les darreres conseqüència. "La societat no existeix, únicament els individus" hauria d'haver donat pas a "L'individu humà no existeix, únicament existeixen les cèl·lules" o, encara millor, "Les cèl·lules no existeixen, únicament existeixen les molècules". I, així, fins i tot, hom hauria pogut coincidir amb els filòsofs d'Abdera per dir "Tot és o àtoms o buit".

Les tesis assenyalades vindrien a afirmar que cal retornar a l'època en la qual l'estat burgès (i pre-burgès) no tenia cap política ni cap iniciativa quant a la salut pública. Aquesta època, cal dir-ho, no ha existit mai. Sempre s'han fet polítiques de salut pública, entesa com quelcom més que la salut privada individual de cada ciutadà. Així doncs, es tractaria de passar a una època en la qual la salut (col·lectiva i individual) seria deixada completament a l'albur del mercat. En aquest punt és particularment important recordar que això no té res a veure amb l'austeritat. Recentment, Colin Pritchard i Mark S. Wallace comparaven els efectes de diferents polítiques pressupostàries en la salut sobre la mortalitat. I, entre d'altres coses, sorprenia constatar que el nivell de despesa (en relació al PIB) en la salut pública dels Estats Units era comparable al de les economies europees avançades, però que això hi calia afegir una disparatada despesa en salut privada, i tota plegada (pública i privada) convergia en unes dades preocupants d'ineficiència.

L'ultraindividualisme tanoca de la segona tesi no mereix gaire comentari. És la moralina habitual que ara, els autors de l'extrem centre, promouen com a cosa nova. També la salut d'una persona que ha rebut una pallissa brutal per pispar-li la cartera depèn d'ell mateix? O la salut d'una persona que cau víctima de la infecció d'un virus extremadament virulent depèn d'ell mateix? De qui, de la persona o del virus? Ja no és que la sentència negui els determinants socials de la salut, sinó és que nega la influència directa d'uns individus sobre els altres, o fins i tot la influència del medi exterior.

Per això, la tercera tesi ens parla d'un individu aïllat, pur, sotmès únicament a tres forces:
- el codi genètic de la persona.
- els antecedents familiars.
- els seus hàbits.

Vaja! De les tres forces, tan sols la tercera (i segons com) pot restar sota l'àmbit del lliure albiri. La primera és consubstancial a la persona, i la segona també ho és, especialment si per "antecedents familiars" incloem els antecedents que influeixen en la classe social de la qual formarà part la persona.

Robert Koch (1843-1910) i Rufold Virchow (1821-1902) foren dos grans noms en la història de la patologia. En els determinants de la malaltia, Koch posà èmfasi en els microorganismes, descrigué els mètodes per atribuir una malaltia a un microorganisme concret. Sens dubte, els microorganismes eren agents causals de molts dels brots epidèmics que assolaven l'Europa de l'època, des del tifus fins al còlera. Però, com Virchow posà de manifest, les condicions d'alimentació i d'habitatge eren vitals per decidir si una persona exposada a un agent infecciós acaba per emmalaltir-hi, i si ho fa, quin serà el curs de la malaltia infecciosa.

Algú podrà pensar que això darrer entra en els "hàbits individuals". Sí, és clar. Que en una ciutat alemanya mitjana i mitjanament industrialitzada hi hagués barris d'immigrants recents amuntegats en condicions insalubres és una situació que resulta de la suma d'hàbits individuals. Aquests hàbits influïen en el fet que un brot de tifus esclatés eventualment en aquests barris, i fes autèntics estralls. En els barris més pudents de la ciutat, el tifus acabava per arribar, potser sense fer tants estralls, però occint membres del consell municipal i familiars llurs. Llavors, ni que fos llavors, el dit consell municipal començava a prendre's seriosament els principis de la "medicina social".