dimarts, 10 de setembre de 2013

La via catalana a la independència

Demà farà quaranta anys que estroncaren violentament la via xilena al socialisme. Quaranta anys després, la mobilització popular ha engendrat una Via Catalana a la independència que, des del Voló fins a Vinaròs, unirà vora 400.000 persones. L'Onze de Setembre commemora la darrera jornada del setge del 1714, que conclogué en la conquesta de Barcelona per part de les tropes de les Dues Corones borbòniques. S'hi han escolat 299 anys. Les Noves Plantes d'aquells dies han estat substituïdes per estatuts i constitucions, però el Regne d'Espanya resta encara avui (amb el permís del Gran Ducat de Luxemburg) com el darrer reialme borbònic. Moltes vegades s'ha pronunciat allò de "se acabó para siempre la espúria raza de los Borbones", però sempre és més difícil de fer que de dir. Efemèride recordada de tant en tant per alguna ploma dels segles XVIII i XIX, fou l'adveniment del segle XX la que instituí l'Onze de Setembre. Això explica que moltes persones diguin que ells commemoren altres Onzes de Setembre que no pas el del 1714. Per exemple, l'Onze de Setembre del 1886, quan Santa Maria del Mar acollí una missa en memòria dels màrtirs de l'Onze de Setembre, soterrats en el Fossar de les Moreres. O l'Onze de Setembre del 1891, quan el Foment Catalanista realizà la primera vetlla dedicada als mateixos màrtirs. O l'Onze de Setembre del 1901, marcada per enfrontaments amb els lerrouxistes i amb una trentena de detinguts. O l'Onze de Setembre del 1905, viscut amb prohibicions del Gobierno Civil. O l'Onze de Setembre, del 1923, quan l'hegemonia de la Lliga Regionalista ja semblava desbordada. O la del 1937, que aplegà representants de totes les forces que combatien el feixisme. O l'Onze de Setembre del 1946, amb l'assassinat de Josep Corbella. O el Comitè de l'Onze de Setembre del 1964 que en commemorà els 250è aniversari, amb una convocatòria clandestina que aplegà 3000 persones. O l'Onze de Setembre del 1971, quan des de l'Hotel Duval de Barcelona van sonar Els Segadors i un missatge del Front Nacional de Catalunya. O l'Onze de Setembre del 1976, amb homenatge a Casanovas a Sant Boi de Llobregat. O l'Onze de Setembre del 1977, amb la manifestació per la "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" i la mort, per bala de goma policial, de Carlos Gustavo Freicher. O l'Onze de Setembre del 1978, amb l'assassinat de Gustau Muñoz. O l'Onze de Setembre del 1983. O l'Onze de Setembre del 1992. O l'Onze de Setembre del 2001. O l'Onze de Setembre del 2009, marcat per la solidaritat amb Arenys de Munt. O l'Onze de Setembre del 2012, amb la manifestació de l'Assemblea Nacional Catalana. Poques vegades en els països del nostre entorn es percep una mobilització tan àmplia com la d'enguany. En uns moments on l'oligarquia s'aferra a l'immobilisme i tan sols contempla "reformes" que suposin més destrucció i més misèria, cap moviment no pot ser pur, i tot es troba empeltat pels interessos oligàrquics. La mobilització, d'una banda, fa creure la gent en un interès nacional comú. L'oligarquia té poc marge. Si enfonsa el moviment, enfonsa una il·lusió que, en part, la protegeix. Si l'esperona, la ruptura pot mobilitzar energies ara adormides. "I què?", es demanen els més lúcids de les classes subalternes. "Que hi tenim res a perdre?"