dijous, 12 de setembre de 2013

Vuit-cents anys de la Batalla de Muret

Les emocions de les darreres hores, com és lògic, han passat per davant d'aquesta efemèride. No obstant això, mitjans com el Jornalet dediquen la portada al significat d'aquella batalla, escaiguda el 12 de setembre (calendari julià) de l'any del Senyor del 1213.

Molt s'ha escrit sobre la batalla de Muret. En la historiografia occitana, apareix com una data negra que clou l'edat d'or de la plenitud provençal. En la historiografia catalana, s'ha vist en Muret el canvi d'orientació dels reis d'Aragó, que passaren de mirar cap al nord a mirar cap al sud. Són, òbviament, simplificacions. La batalla de Muret tingué menys repercussions irreversibles que les que ens pensem. El mateix rei Pere d'Aragó havia participat l'any anterior en la batalla de Navas de Tolosa, la qual cosa indica la doble visió, ara cap al nord, ara cap al sud, de les societats relativament autocentrades. Set anys després de Muret, Albert de Sisteron encara escrivia aquests bordons: "Monges, cauzets: segon vostra ciensa, /qual valon mais, catalan o francés? / Et met deçai Gascuenha e Proença, / e Limosin, Alvernha e Vianés". Potser té més rellevància el Tractat de Corbeil (11 de maig del 1258), pel que fa al distanciament de Catalunya respecte de la resta d'Occitània o, si és que parlem de la supeditació d'Occitània a França, és en la consolidació de l'estat dinàstic francès (segles XVI-XIX) on hauríem de posar l'accent. I, ja abans de Muret, tot aquest espai havia mostrat signes de contradiccions internes que, al capdavall, són els que anuncien la inestabilitat històrica del sistema feudal europeu.

Tot i amb tot, la batalla de Muret resulta d'interès per l'àmplia aliança que s'havia forjat per resistir la Croada Albigesa organitzada pel Papat i pel rei de França. Aquesta Croada, com la Croada que havia bandejat, no feia ni deu anys, l'Imperi Grec de Constantinoble, responia a les necessitats expansives del nord europeu, que cercava noves oportunitats en les ribes de la Mediterrània.

El 'casus belli' havia estat la difusió d'un seguit de doctrines que l'Església Romana, amb el papa Innocenci III al capdavant, havia definit com a herètiques. Aquestes doctrines, conegudes com a càtares o albigeses (per la ciutat d'Albi), havien penetrat en diversos estrats i diverses comarques, no tan sols d'Occitània, sinó també d'altres zones de la Cristiandat llatina. L'església local oficial hi fou formalment hostil i organitzà temptatives de "conversió" dels heretges (com la que protagonitzà Domingo de Guzmán). Però des de Roma, s'acusà alguns prínceps occitans de protegir l'heretgia i àdhuc de seguir-la. La mateixa proporció de l'heretgia desencoratjava senyors com el comte Ramon VI de Tolosa de combatre-la obertament. Les negociacions entre Tolosa i el Papat foren viciades per les ambicions del cap militar de la Croada, Simó de Montfort, i del cap religiós, el llegat papal Arnau d'Amaurí. En el 1209, la Croada començà a operar, amb massacres com la de Besiers (on Amaurí hauria pronunciat la famosa frase de "mateu-los tots, que Déu reconeixerà els seus") o el setge de Carcassona. En el 1210, els croats atacaren les fortaleses de les muntanyes de Minerva, Tèrme i Cabaret.

Innocenci III, el papa més poderós de la història, tenia, però, una posició prou ambivalent respecte de la Croada. Ramon VI de Tolosa va aconseguir la mediació papal, que se segellà amb la convocatòria d'un concili, que arrencà a La Vaur el 15 de gener del 1213. Innocenci III reintegraria als senyors desposseïts per la croada els seus drets a canvi de sotmetre'ls a l'església. Ara bé, Simó de Montfort aspirava ja clarament a fer-se fer comte de Tolosa. Havia convertit Muret, població situada a les ribes de la Garona i de la Loja, i esperava el moment propici per desallojar Ramon VI.

El rei d'Aragó, un dels vencedors a la batalla de Navas de Tolosa, considerava els comtats de Tolosa, de Foix i de Comenges com a situats sota la seva protecció, per lligams personals de fidelitat. L'agost del 1213, l'exèrcit d'Aragó i dels seus aliats, amb un miler de cavallers, recuperava places de la conca de la Garona que havien estat presos els anys anteriors pels croats. L'objectiu era prendre Muret, precisament aprofitant que el cap croat, Simó de Montfort era a Saverdun. Quan Montfort conegué les intencions del rei Pere, inicià la marxa cap a Muret.

A Muret hi havia una guarnició d'una cinquantena de cavallers i de set-cents infants. El 10 de setembre, el rei Pere i els seus aliats plantaren dos camps en la riba esquerra de la Garona, situats a uns 3 quilòmetres dels castells. Les forces aliades eren, a més, complementades per vaixells arribats des de Tolosa, ben dotats de provisions, i que aportaven 2000 cavallers i 5000 infants. Sota les ordres del comte Ramon Roger I de Foix hi havia 600 cavallers; sota les ordres del rei Pere d'Aragó n'hi havia 700; sota les ordres dels Ramon el Jove de Tolosa, i del comte Bernat IV de Congenge, n'hi havia 900. El setge el començà aquest darrer grup. Gràcies als manganells i altres peces d'artilleria, prengueren una de les dues portes de Muret, una de les torres i la vila nova, de manera que els croats van haver de replegar-se cap a la vila vella i el castell. Davant de la proximitat de les tropes de Simó de Montfort, el rei Pere ordenà la retirada de la infanteria aliada, decisió que ha estat contestada, ja que precisament, fou per la porta retinguda pels assetjats, que hi pogueren entrar els 900 cavallers de Montfort i el centenar de Payen de Corbeil.

Les decisions de les hores següents han estat analitzades al llarg de la història. Sembla que el rei Pere era el més ardent partidari de plantar-hi batalla, mentre que els tolosans s'estimaven més consolidar el setge i esperar l'arribada de més tropes aliades. D'altra banda, Simó de Montfort era conscient que no podria resistir gaires dies de setge, de manera que també preparà batalla.

El divendres 13 comença amb un nou setge per part de la infanteria tolosana, mentre la cavalleria aliada era alerta de la previsible sortida dels croats. Fou a la vesprada, quan la cavalleria aliada es retirà per descansar, que Simó de Montfort ordenà la sortida per la porta de Salas, i creuaren la Loja per un gual, de manera que prengueren els assetjants per sorpresa. Montfort encomanà a dos cavallers croats, Alain de Roucy i Florent de Ville caçar el rei aragonès, cosa que feren. La mort del rei precipità la victòria croada.

Simó de Montfort esdevingué, arran de la batalla, duc de Narbona, comte de Tolosa, vescomte de Besiers i vescomte de Carcassona. El poder de Montfort al Llenguadoc fou ratificat al Quart Concili Laterà (1215). Un dels participants a Muret, Ramon el Jove, però dirigí una revolta contra Montfort (1216). El setembre del 1217, Tolosa queia en mans de Ramon. El juny del 1218, en el curs del setge croat a Tolosa, Simó de Montfort fou mort d'una pedrada. La batalla de Muret era venjada... per bé que no de manera irreversible.