El debat sobre la "tercera via" que iniciava aquesta setmana Josep Antoni Duran Lleida és un fals debat. Tan fals com altres 'terceres vies' prèvies.
Si el debat és sobre la "independència dels Països Catalans", una "tercera via" no pot ésser més que subsidiària de les dues en discòrdia, la "independència" i la "dependència". Una "tercera via" federalista o confederalista, en el marc hispànic, únicament seria una forma de "dependència", per molt mitigada que fos.
Si situem el debat en la transformació (o no) de la Comunitat Autònoma de Catalunya en una República Catalana independent, també és evident que qualsevol proposta "tercera" o "quarta" serà subsidiària de les dues en discòrdia. Per exemple, un "estat propi" integrat al Regne d'Espanya, en una formulació federal o confederal, no alteraria més que quantitativament l'estatus de dependència de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. D'altra banda, una República Catalana que signés, en peu d'igualtat, amb el Regne d'Espanya o la República Portuguesa la pertinença a una Conferència Ibèrica, que gestionés determinats aspectes, no alteraria l'estatus de sobirania i independència formals de la República Catalana.
De posicions, purament, n'hi ha infinitud. Si fem una anàlisi de les posicions defensades pels grups polítics parlamentaris, veiem que el PP i C's tenen en l'horitzó el manteniment de la Comunitat Autònoma de Catalunya dins del Regne d'Espanya. En el PSC-PSOE, en ICV i en CiU trobem diverses formulacions, reduïbles a una transformació "federal" de l'estat espanyol (amb el Principat a dins) o a la constitució d'un estat "propi" separat (però no necessàriament independent) de l'estat espanyol. En ERC l'horitzó és una República Catalana independent, mentre que en la CUP hi ha una perspectiva d'uns Països Catalans independents i socialistes.
Com dèiem fa uns dies, en tot referèndum hi ha cinc opcions comptabilitzables: l'abstenció, el vot nul, el vot en blanc, el vot afirmatiu i el vot negatiu. Si atenem a les mobilitzacions populars, particularment les de l'Assemblea Nacional Catalana, i els posicionaments dels diversos actors polítics, socials, culturals, etc., sembla evident que la crida és per un referèndum sobre la independència. N'és un exemple palmari i evident el referèndum popular sobre la independència iniciat a Arenys el 13 de setembre del 2009, on allò que es demanava era si hom era o no d'acord amb la constitució d'un estat català independent.
D'aquesta manera, el procés d'autodeterminació requereix, doncs, una qüestió nítida, directa, senzilla, adreçada a la qüestió de la independència nacional, i que hom la pugui respondre amb un SÍ, amb un NO (o amb un vot en BLANC, NUL o amb l'ABSTENCIÓ).
Fet aquest pas, ja podrien vindre altres referèndums, si la realitat social així ho demana. Serien, per dir-ho, així la segona (o tercera, o quarta) volta del referèndum.
Les 'terceres vies' han de tindre clar quin és el seu espai geogràfic constituent, si és un espai únic o composicional, i de quina manera s'ha d'articular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada