dijous, 12 de desembre de 2013

El Cinquè Centenari de la redacció de "El Príncep", de Maquiavel

El 10 de desembre del 1513 és la data que du una lletra de Niccolò Machiavelli adreçada a Francesco Vettori. Vettori era llavors l'ambaixador florentí a la cort papal de Lleó X. Machiavelli era llavors exiliat de Florència, en l'Albergaccio, un mas de propietat seua situat en Sant'Andrea in Percussina. La lletra es famosa essencialment per aquest paràgraf:

E perché Dante dice che non fa scienza sanza lo ritenere lo havere inteso - io ho notato quello di che per la loro conversazione ho fatto capitale, e composto uno opuscolo De principatibus; dove io mi profondo quanto io posso nelle cogitazioni di questo subietto, disputando che cosa è principato, di quale spezie sono, come e' si acquistono, come e' si mantengono, perché e' si perdono. E se vi piacque mai alcuno mio ghiribizzo, questo non vi doverrebbe dispiacere; e a un principe, e massime a un principe nuovo, doverrebbe essere accetto: però io lo indirizzo alla Magnificentia di Giuliano. Filippo Casavecchia l'ha visto; vi potrà ragguagliare in parte e della cosa in sé e de' ragionamenti ho hauto seco, ancora che tutta volta io l'ingrasso e ripulisco.

Per aquesta raó hom ha triat el 10 de desembre del 2013 com a data per commemorar "El Príncep", una de les obres sobre teoria i pràctica polítiques que ha sabut resistir millor el temps malgrat (o precisament per) haver estat redactada amb la vista posada en els problemes més prements de la política del moment. En tot cas, el 10 de desembre, Maquiavel ja sembla haver arribat a un redactat final, tret del darrer capítol (Esortazione a liberare l'Italia dalle mani dei barbari), potser el més compromès, que és de redacció més tardana.

Com expressa ja a Vettori, l'obra havia de ser dedicada a Giuliano de' Medici. El 1513 havia estat el gran any de Giuliano. Entre els títols assolits que ho reflecteixen hi ha el vicari de Soragna; noble romà; governador perpetu de Parma, Piacenza, Reggio Emilia i Modena; capità general de la Santa Església Romana. Hom també ha citat altres "prínceps" com a inspiradors de Maquiavel, particularment Cèsar Borja, però també el rei Ferran II d'Aragó. La figura de Giuliano topà, però, amb certs límits. La lògica d'aliar-se amb tal o tal bàrbar contra tal altre s'imposava. En el 1515, Giuliano s'hi casa en la cort del rei de França amb Filiberta de Savoia i el matrimoni rep el títol de Ducs de Nemours. Aliat amb el rei cristianíssim i el papa, Giuliano era l'aspirant a ocupar el tron de Nàpols una vegada foren foragitades les tropes del rei catòlic. Els plans foren capgirats per la mort de Giuliano el 17 de març del 1516. Com que l'objectiu de la dedicatòria, al capdavall, era recuperar el favor medicià, Maquiavel tingué prou amb substituir en la dedicatòria el nom de Giuliano pel del nou príncep, Lorenzo de' Medici.

La circulació de l'obra en vida de Maquiavel fou purament manuscrita. No fou impresa fins el 1532, cinc anys després de la mort de Maquiavel.

L'obra ha tingut les més diverses lectures. No són pocs els que l'han interpretat com una sàtira del poder tirànic, i han posat de manifest els contrastos entre allò que declara el text i les idees i pràctiques polítiques del mateix Maquiavel. La majoria, però, l'ha llegit de manera literal. Alguns prínceps semblen haver-lo tingut privadament en algun moment de la vida com una lectura profitosa: l'emperador Carles V, el rei Enric VIII d'Anglaterra, la reina Caterina de França, Thomas Cromwell. Entre els primers condemnadors hi ha Reginald Pole, Jeronymo Osorio i Ambrogio Caterino Politi, les crítiques dels quals impulsaren l'Església a incloure'l entre l'índex de llibres prohibits (1559). Curiosament, en els països catòlics, el maquiavelisme era vist com un dels productes del protestantisme i, inversament, és presentat com una eina catòlica per part dels protestant. Un exemple d'aquestes associacions el tenim explicitat en el "Discurs contra Maquiavel" (Ginebra, 1576), obra d'Innocent Gentillet. Gentillet, refugiat hugonot, titllà "El Príncep" de "Alcorà dels cortesans", i l'associà amb la reina Caterina i la matança de la nit de Sant Bartomeu del 1572. En el segle XVII, Maquiavel és blasmat pels autors catòlics contrareformistes (Giovani Botero, Justus Lipsius, Carlo Scribani, Adam Contzen, Pedro de Ribadeneira i Diego Saavedra Fajardo), que consideren que el seu príncep és massa violent i belicós, i que l'astúcia política ha de recolzar en l'impuls de la industriositat dels súbdits. Així, la teoria política oficial del Sis-Cents s'estima més Tàcit com a referent de realisme polític que no pas Maquiavel. En el Set-Cents, els corrents racionalistes i il·lustrats valoren de vegades positivament el realisme polític de Maquiavel. Encara hi ha condemnes, com la del rei Frederic de Prússia que hi escriu una crítica de sabor volterià titulada "Anti-Maquiavel" (1740). Jean-Jacques Rousseau interpreta la condemna eclesiàstica de "El Príncep" d'una manera que farà fortuna: "La cort de Roma va prohibir severament el llibre: bé que ho crec! És precisament ella qui el desplega més eficaçment". Més tardanament, l'opuscle ha generat comentaris més o menys aprovatius entre les més diverses tendències. Ja hem citat Cromwell i encara hom pot citar altres líders, tant de la Revolució del 1640 com de la del 1688, de la Revolució Americana del 1776, de Napoleó (entre els papers imperials capturats després de la batalla de Waterloo n'hi havia comentaris al llibre) i de gàngsters com John Gotti o Roy DeMeo (que el tingueren com la "Bíblia de la Màfia"). Mussolini va publicar a la revista Gerarchia un "Preludio al Principe" (1924). Gramsci s'erigeix com un nou Maquiavel i als Quaderni del carcere parla sovint del vell, i interpreta el rol del partit comunista com el del "príncep modern". Les lectures i crítiques de Gramsci sobre aquest particular tornen a reproduir els esquemes de les lectures i crítiques de Maquiavel dels segles precedents.